RetadoR

(Article publicat a «El 9 Nou» del divendres 28 de juny de 2013)     

Una de les notícies que han venut més els últims dies és aquesta “Torna ‘S’ al cinema”. Aquesta simple frase, en algun nostàlgic li haurà fet entendre que “Torna el cinema S”, és a dir, que torna aquell cinema, propi de la fins ara sacrosanta transició espanyola, a mig camí entre el “destape” (paraula intraduïble sense perdre tots els matisos que té) i el cinema ja pornogràfic. Efectivament, segons els entesos, entre els anys 1978 i 1983, el govern de torn espanyol i els exhibidors de pel·lícules, de forma paternalista envers a un suposat espectador que sortia de molts anys de repressió i capteniment, avisaven del contingut del film col·locant una “S” en determinats títols i, abans de projectar-los, es podia llegir en pantalla una frase com aquesta: “Se advierte al público que esta película, por su temàtica o contenido, puede herir la sensibilidad del espectador”. Per tant, tothom estava avisat que en aquella pel·lícula s’anava més enllà d’un simple “robat” de l’artista femenina, esplèndida, de torn. L’origen de l’elecció de la lletra “S” per a aquest tipus de films no és del tot clar, malgrat que ràpidament, hom la va associar a “sexe” o “sensibilitat”, per allò que, tal com hem dit abans, podia ésser ferida.

                Però, no. No és el mateix que “Torni el cinema ‘S’” que “Torni ‘S’ al Cinema”. En realitat, el que aquesta frase estava anunciant és el retorn d’un dels herois infantils més nostrats: en Superman, que porta una gran “S” al pit. Si algú no el coneix –cosa difícil- i va a la Viquipèdia podrà veure que en Superman és un famós còmic basat en el conegut home d’acer, home fictici i, per tant, superheroi. La primera aparició va ser a la revista “Action Comics” l’any 1938 (quina casualitat: les pel·lícules “S” acaben el 83 i en Superman neix al 38!), tot i que els primers esbossos surten cinc anys abans. Els pares de la criatura són: Joseph “Joe” Shuster –m’estalvio qualsevol intent de tesi doctoral sobre si els colors blau i vermell del súperheroi tenen a veure, de manera futurista,  amb el migcentre jugador de futbol alemany que va passar pel Barça, on es va fer famós, fa uns trenta anys- i Jerome “Jerry” Siegel. Doncs bé, ara reencarnat amb l’actor Henry Cavill, en Superman torna, de la mà del director Zach Snyder, sota el títol “L’home d’acer”, en una clara picada d’ullet al seu origen, perquè és sobre això que aprofundeix aquesta cinta. Segons aquest director el que el film intenta fer és “respectar la S”. Pels volts de Sant Joan, aquells que tinguin un esperit jove i que creguin amb el Tió i els angelets i els herois, tenen una bona notícia per veure de nou el seu heroi, després de la desaparició, l’any 2004, de l’actor Chirtopher Reeve, que és qui havia encarnat últimament l’alter ego del periodista Clark Kent.

                Cada estiu la indústria cinematogràfica ens regala algun títol que suposa el retorn d’una saga, d’un actor, d’una història … És el mateix que passa amb les mal anomenades “Gavines” que no són les “voladores que voltegen vora el mar” i que tan ens agrada escoltar, sobretot, de la veu de la Marina Rossell. No, el que tornen a l’estiu –de fet no marxen en tot l’any- són els gavians que any rera any, a partir de quarts de set del matí, comencen un concert cridaner, escardalenc, despertador, acompanyat de moviments de teules i pics de rocs i ossos contra les teulades i les claraboies de les nostres cases i comunitats de veÏns, que converteixen les hores baixes del tard-vespre i les matinades d’estiu en tot menys en romàntiques, tranquil·les, acollidores, bucòliques, terapèutiques, regeneradores ….

                I això passa cada estiu i, pel que es veu oficialment, seguirà passant … a no ser que vingui en Superman! És l’única “Sperança”. I mentrestant, els afectats més directament, s’han d’anar imaginant estratègies en forma de CD’s penjant a les teulades (que no deuen ser pas d’havaneres ni de la Rossell precisament) o en forma d’altres utensilis dissuasoris per evitar que hi niïn i es passegin com si fossin a cal sogre!

 Jaume Salés

Jurista

Tweet

Els llibres d’en Ken Follet, aparentment, són autèntics totxos però que si t’atreveixes a obrir-lo i a llegir-lo amb mètode de formigueta –una mica cada dia- al final t’oblides del volum i entres en un món en què tens diferents escenaris d’accions, amb múltiples protagonistes que a vegades es mesclen però que són minimóns paral·lels. Ja passava amb “Els pilars de la Terra”, en “Un món sense fi”, en “La caiguda dels gegants” i ara passa, òbviament, en “L’hivern del món”. En aquesta última obra, com passava en les altres obres de l’autor, es veu l’evolució de les diferents famílies que vam conèixer, patir i disfrutar en el primer volum: els Fitzherbert, el Von Ulrich, els Peixkov, els Dewar, els Williams, els Leckwith. També en aquest es veu l’evolució d’aquestes famílies no només en els personatges del primer volum, sinó en els seus descendents. I la gràcia és que t’entra d’una manera tan natural que sembla real … En “L’hivern del món” molts personatges s’han fet forts: Carla Franck (de soltera von Ulrich), per exemple, és una digna successora dels seus pares sumats; en Lloyd Williams finalment aconsegueix la dona desitjada i millora, si pot ser, la versió de la seva mare al costat del poble, ara que se sap que és el fill bastard del Comte d’Aberowen; en Woody Dewar es fa el seu lloc fora de la política nord-americana, tot fent de fotoperiodista; en Volódia Peixkov és tota una institució en el món dels espies rus, ara que sap  que el que es pensava que era el seu pare no ho és però que se l’estima com si ho fos; …

Una altra de les aportacions d’aquest llibre és que retrata de manera fiable, creïble i molt realista no només l’ambient de guerra de la Guerra civil espanyola o de la Segona Guerra Mundial, sinó també l’ambient polític i social de cadascuna d’aquestes societats. Per a aquells alumnes a qui avorreixi escoltar o estudiar història, els recomanaria que llegissin aquest llibre perquè viuran, com si fos un documental televisiu, aquells moments. És un bon retrat de la societat i, alhora, un bon retret a la manera d’actuar dels dirigents mundials davant dels problemes que afecten a la gent de peu. A veure si algú dels que manen se’l llegeix i aprèn a fer les coses millor, com a mínim, a no repetir errors.

I, aleshores, esdevé el miracle, un cop més: el llibret se’t fa curt!! I a sobre esperes amb candeletes la seva continuació !! Sr. Follet no tardi tant, que han quedat moltes històries pendents. Hi ha personatges que, biològicament, estan arribant al final de la vida: Ethel Leckwits, la Maud von Ulrich, el Comte Fitzherbert …, d’altres que han encaminat noves vides: en Werner i la Carla Franck, en Lloyd i la Daisy Williams, en Woody Dewar i Isabela (Bella) Hernàndez; en Volódia i la Zoia Peixkov … Hem viscut tantes coses amb ells, hem compartit tantes emocions, que són com una colla d’amics, ja, de casa nostra. I estem frisossos per saber què els acaba passant.

Jaume Salés i Malian

Tweet

Fa unes tres setmanes, vaig llegir un reportatge d’El 9 Nou sobre les ràdios municipals en el qual es feia evident que hi ha ràdio més enllà de les ràdios principals que abarquen la cobertura hertziana de tot, o pràcticament tot, el territori nacional (entenent com a nacional, l’àmbit geogràfic de Catalunya). Se’n destacava la pervivència i la constància d’aquestes petites emissores, ancorades modernament a partir del dial 107, per tal d’informar, a nivell local o comarcal, de l’actualitat que no diran mai aquelles altres emissores, que abans hem citat. A més, les ràdios locals són l’embrió de futurs professionals d’aquest sector; hi ha destacats locutors i locutores i/o corresponsals actuals de Catalunya Ràdio, d’Onda Cero o de Rac1, per citar-ne alguns, que cada dia laboral o cada cap de setmana ens expliquen l’actualitat i, qui n’ha conegut l’origen, sap que la seva carrera la va començar al poble on va néixer o va residir. I això és i ha de ser pels seus convilatans i per a ells motiu de satisfacció. Molts dels coneguts escriptors, periodistes, van començar a poble fent aquesta feina … tot i que llavors no ho era una feina, era més una gran afició o una precoç vocació.

Si descendim de la generalitat al cas concret, un dels exemples de bressol d’escriptors, locutors radiofònics o periodistes, és Roda de Ter. La tradició radiofònica a Roda ve de lluny. De fet, Ràdio Roda va néixer l’any 1950 i, copiant el títol d’una obra d’Alvaro Baeza –escriptor que va ser famós per sortir a programes nocturns a la televisió, alguns dels quals pretenien travessar el Mississippí- podríem dir que Ràdio Roda va néixer a la rectoria, regentada en aquells temps per Mossèn Josep Tordera. Concretament, va néixer oficialment el dia 23 de setembre de 1950, oficiosament finals d’agost (sociològicament, algú hauria d’estudiar la importància del dia 23 de setembre per fer coincidir efemèrides a Roda de Ter). Així ho testimonien dos cronistes de la història de Roda, en Miquel Vilar i Blanch –Manolito- i en Jaume Salés i Sanjaume –el meu pare- en els seus articles en periòdics i llibres locals. Repassant la història radiofònica rodenca, s’hi pot descobrir la rivalitat que tenia amb Vic per poder ser la ràdio de referència a la comarca, en èpoques –en plena dictadura- en què només n’hi podia haver una. Fent un símil amb un partit de tennis, Roda va guanyar el primer set aconseguint tenir el número EFE 53 de la xarxa d’emissores del “Movimiento”, dos número per davant de l’emissora de Vic (EFE 55), però el matx se’l va emportar, finalment, la capital d’Osona quan, l’any 1962, en reorganitzar-se totes les emissores de l’estat espanyol es va reincidir amb la idea que a Osona només hi podia haver una emissora i no dues i, malgrat que per antiguitat, hauria tocat a Roda, les forces vives vigatanes van cridar a les rodenques i els van deixar clar que l’emissora d’Osona seria, sí o sí, la de Vic i, com a premi de consolació, Roda ja podria emetre en freqüència modulada … el problema és que aquesta freqüència, aleshores, no tenia clientela i no hi havia infraestructura per potenciar-la. Total, això va provocar la desaparició puntual de Ràdio Roda, fins al febrer de 1984 que va tornar a renéixer, com una “au fenix”, i des d’aleshores encara està emetent ininterrompudament. I que duri.

Hi ha erudits, mal  o poc informats, que es creuen o volen fer creure que alguns dels grans personatges de la nostra cultura, literatura o periodisme nacionals, per exemple, els va venir de cop el seu saber en el moment en què van trepitjar Barcelona i s’obliden, o ignoren –i això seria pitjor-, que molts d’ells van provar i polir les seves arts en els periòdics, revistes, ràdios i altres escenaris culturals de poble. Això s’ha de reivindicar en cada moment en què a algú li flaquegi la memòria. Com escrivia Lev Tolstoi en la seva magna obra “Anna Karènina”: els pobles que comprenen allò que és important en les seves institucions i les estimen, són els únics que tenen esdevenidor i que hom pot qualificar d’històrics. Doncs, això!

Jaume Salés

(Article publicat a «El 9 Nou» del dia 24 de maig de 2013)

Tweet

En la novel·la de Juan Gómez-Jurado es crea un clima, aconseguit, d’obra de suspens. Qui es pot endur l’etiqueta de protagonista és l’Andrea Otero: periodista espanyola que treballa al diari “El Globo”, rossa d’ulls blaus, que és l’última de cinc germans (l’única noia). A la protagonista, les seves aventures amoroses no acaben gaire bé, en general (l’Eva –a qui anomena l’aspiradora romàntica- la deixa i la doctora Chevda Harel també la deixa … d’una altra manera). Que l’Otero és una mica excèntrica ho demostra el fet que al seu gat li diu “Pequeño Hijoputa” o PH, eufemísticament. Hi ha qui pot pensar, també, que el protagonista és en Raymon Kayn, alter ego de Yudel Cohen, que simbolitza la lluita i resistència jueva contra les atrocitats del nazisme. Però hi ha un personatge que imanta l’atenció, que és protagonista que va més enllà d’un llibre i que es perfila com el protagonista d’una saga, que és el Pare Fowler (John Anthony Fowler Brent, llicenciat en psicologia, tinent de l’exèrcit, nomenat sacerdot l’any 1977, que parla bé onze idiomes i en xapurreja quatre més i que, el més important, és agent actiu de la CIA i de la Santa Aliança –servei d’espionatge del Vaticà-).

L’argument gira entorn a trobar l’Arca de l’Aliança i de fet la troben; tot es precipita quan la troben. La història burxa en el nazisme i en la persecució dels jueus i el fet que un d’aquests, el més dèbil, per circumstàncies de la vida i com a màxim exponent del somni nord-americà, esdevé una persona molt rica, atormentada pel seu passat i per la pèrdua del seu fill Isaac en l’atemptat de les Torres Bessones. Aquest no és altre que en Raymond Kayn, personatge misteriós i que té una malaltia crònica que el fa apartar de la societat, sense renunciar a influir sobre ella. Tot això envoltat en una trama de terrorisme religiós internacional. Malgrat el clima de suspens que s’aconsegueix, hi ha personatges que apunten i treuen el nas i després desapareixen, tot i que, a parer meu, tenien molt de joc en la història per gota que s’hagués intentat. Em refereixo a Mossèn Albert, analista de sistemes de la Cia, amic i col·laborador del Pare Fowler i enllaç amb la intel·ligència vaticana, amb un passat de hacker informàtic d’antologia; i, també, em refereixo a l’Orville Watson, consultor sobre terrorisme i amo de GlobalInfo, que va haver d’escapar per cames d’algú que el volia liquidar, sota el pseudònim d’Steward. Tots dos tenen una intervenció decisiva però, sorprenentment, desapareixen de l’acció de cop i, francament, se’ls troba a faltar.

En un argument així no hi pot faltar el xoc de trens culturals i d’espionatge d’àrabs, jueus, nord-americans i vaticans. I acaba com el rosari de l’Aurora amb víctimes per tots els bàndols. Amb tots aquests ingredients, la lectura es fa amena i recomanable.

Jaume Salés.

Tweet

Era el dia 1 d’agost de 1965 quan el primer equip de futbol del Centre Esportiu Roda (aleshores, coses del temps, es deia Centre Deportiu) va tocar el cel, futbolísticament parlant. Tot i que, la temporada 1963-64 s’havia tancat en fals: no es concretaven renovacions de jugadors, com en Seuma i l’Arbat, i  la junta directiva havia fet una escampada, resistint només en Joan Corominas –àlies, Nano Bassas-, etern component de l’equip, i pocs més, ningú no podia sospitar que acabant d’aquesta manera, la següent temporada seria una de les més glorioses de l’equip rodenc. Efectivament, aquell primer d’agost de 1965, com diem, es va jugar, a Vic, la final de la Copa Catalana, sector Barcelona (abans es disputava per sectors repartits per províncies). Van arribar a la final els equips del CD Roda i del Carme, eliminant respectivament l’Imbesa i el Casserra. El títol se’l va emportar l’equip osonenc que va derrotar a l’equip de l’Anoia per 5 gols a 1. Malgrat la claredat del resultat final, les cròniques diuen que l’equip del Carme era un bon conjunt, però el contracop rodenc va resultar letal.

Fa unes setmanes, el capità de l’equip de Roda que va jugar aquella final ens ha deixat. En Pere Arbat i Casadellà, que, tot i fer de defensa, va fer un dels cinc gols rodencs (els altres els van fer: Alfaro, per dos cops, Vila i Escarravill -àlies “Nan”), era conegut com un “home de futbol” a Roda. Mítiques eren les tertúlies de bar que ell i d’altres protagonitzaven els dissabtes a la tarda i els diumenges al migdia, quan només hi havia dos canals de televisió i els partits de futbol es televisaven en compta-gotes. Si hom volia aprendre de futbol, només s’havia de posar a prop i escoltar. Ell, que per motius professionals, havia viatjat per mig món només tenia el cor futbolístic per a dos equips, el Barça i el Roda. Era soci dels dos clubs i, mentre va poder, no es perdia cap partit. Va ser fundador, també, de la Penya Blaugrana de Roda de Ter, motiu pel qual se li va assignar permanentment l’honor de ser el soci número 4. Un número baix, talment com els dorsals que aleshores duien els defenses titulars.

De forma molt encertada, el Centre Esportiu Roda va retre un homenatge als components d’aquest equip, l’any 2005, en complir-se quaranta anys de la consecució d’aquest mític trofeu. Qualsevol excusa és bona per a rememorar fets importants del nostre passat més o menys recent i, per això, s’ha cregut oportú recordar, en aquestes pàgines, a l’Arbat, a l’equip, a un poble i a una època.

Jaume Salés

(Aquest article forma part del reportatge publicat a El 9 Nou el divendres 3 de maig de 2013, en l’especial «Osona Nord»)

Tweet

                Suposo que una cosa va lligada a l’altra i quan tenim una tongada de bon temps, de “temperatures altes per a l’època” –com diuen els meteoròlegs nostrats-, hom associa aquesta bonança amb el tret de sortida per a l’inici de règims estrictes que permetin lluir pell –si pot ser sense estries-, donant el tret de sortida al que la falca comercial que tots tenim integrada al cervellet en diu “operació bikini”. Fa massa temps que patim el fred i les inclemències del temps i, a la que apunta temperatures altes, tots tenim ganes de sortir a fora i gaudir d’aquest clima que, de moment, el Gran Capital que ara mana al món i que ens intenta esclavitzar sense mesura encara no ens el pot expropiar, tot i que no hi ha dubte que ho provarà.

                També, en aquest context, molta gent comença a situar les caravanes als diferents càmpings de mar i muntanya i hi ha qui ja ha tret la primera capa de pols  de les bicicletes i ha començat a engrassar la cadena. Potser per tot això –i potser també perquè a una generació ens va marcar molt la sèrie televisiva d’en Mercero “Verano Azul”, amb la Bea, en Tito, o, per exemple, l’entranyable Piranya, el qual ha visitat fa poc la Ciutat dels Sants-, ens va colpir i frapar la notícia que fa dos caps de setmana va donar TV3 en el Telenotícies Migdia i Vespre sobre el fet que una empresa catalana de Rubí –Edse Inventiva- va guanyar el concurs per fer el bicing a Dinamarca però que no pot dur a terme perquè no hi ha hagut cap banc que li financiï el projecte! I llavors hi ha algun hipòcrita que diu que l’economia productiva d’un país la frenen els funcionaris! Com pot ser que una empresa catalana, nostra nostra, que ha superat els líders mundials del sector en un país on la bicicleta és com la pilota aquí, que té assegurat produir i vendre onze mil bicicletes no trobi cap, ni un, banc d’aquí que li deixi diners? I no eren unes bicicletes qualssevol, s’havien currat – com diuen ara els moderns- el tema: eren bicicletes equipades amb una pantalla tàctic, rodes antipunxades i motor elèctric… A més, segons el seu gerent, Eduard Sentís: “L’altre avantatge és la transmissió, que en no tenir cadena ni plats ni pinyons, anem amb transmissió de Cardan i això gairebé no té manteniment”. Si això que és producte amb sortida segur i assegurat no obté finançament, quin negoci l’ha d’obtenir? I aquí, com sempre xiulant, perdonant els antecedents penals de banquers perquè ens puguin anar dirigint “magníficament” la nostra economia domèstica!

No sé perquè em recorda que, fa poc, s’ha donat a conèixer un estudi, publicat en forma de dos articles, que porten la signatura de la Class Consulting, de la Class Business School, que pertany a la City University de Londres, centrat en els mètodes alternatius de construcció d’índexs borsaris, en el que afirmen que els ximpanzés són millors que els homes –i les dones- a l’hora d’invertir en borsa. Aquest estudi es va realitzar sobre una mostra aleatòria de mil accions, basat en dades recollides mensualment als Estats Units entre 1968 i 2011, que s’han repetit aleatòriament deu milions de vegades durant aquests quaranta-tres anys. El professor Andrew Clare, coautor de l’estudi, ha conclòs que la gairebé totalitat dels deu milions d’operacions d’inversió fetes pels ximpanzés són indubtablement millors que els índexs ponderats per capitalització.

Déu me’n guard de treure conclusions precipitades o d’associaciar idees a l’estil Hume, però a vegades sí que sembla que els que ens manen, a nivell mundial, des d’un punt de vista econòmic o no hi entenen gaire o hi entenen massa i ens volen apetitir tant per tal que no els poguem fer ombra. Imitant la mítica “Casablanca”, no diré que sempre ens quedarà París, però sí que em quedo amb la frase atribuïda a l’Albert Einstein, aquell a qui algú de petit li va dir que no tenia futur com a científic: “La vida és com anar en bicicleta. Per a mantenir l’equilibri cal seguir pedalant”.

 Jaume Salés

Jurista

(Article publicat al bisetmanari “El 9 Nou”, el divendres 26/04/2013)

Tweet

              (Publicat al Bisetmanari «El 9 Nou» el dia 28/03/2013)

              El dia següent al que molts seguidors del Barça van fer circular per internet, sobretot a través del twiter, la imatge d’una fumata blaugrana per simbolitzar la remontada davant del Milan, tot el món va poder veure un altra fumata, aquest cop blanca, que simbolitzava l’elecció del nou Papa. De fet, malgrat que el blanc i el blaugrana no casen gaire, totes dues fumates van evidenciar la resolució de dues situacions difícils a través d’un resultat inesperat. Efectivament, si inesperat era per a molts culers que el Barça pogués remuntar i fer tres o quatre gols al Milan sense que aquests en fessin cap –malgrat que molt culers l’endemà juraven i perjuraven que ells sempre havien cregut en la victòria-, inesperat també va ser l’elecció del Cardenal Jorge Mario Bergoglio com a nou cap de l’església catòlica i de l’estat del Vaticà, per davant del cardenal italià Scola, que totes les enquestes i els vaticanistes que omplien tots els platós de televisió no paraven de situar com a Papa in pectore. En aquí sí que es van complir certes profecies que diuen que molts entren al conclave com a papables i en surten com a cardenals!

            El d’ara endavant conegut, per in secula seculorum, com a Papa Francesc I el que té de bo és que a primer cop d’ull sembla proper, afable i té present la pobresa, fent bo el que Víctor Hugo va escriure en la seva immortal obra “Els Miserables”: “Un sacerdot opolent és un contrasentit; el sacerdot s’ha de mantenir a prop dels pobres”. És tal la seva popularitat que, fins i tot, dissabte passat hom podia llegir en aquell diari català que té nom de complement circumstancial de temps immediat que la seva biografia publicada, com una més, l’any 2010 es converteix en un fenomen avançat al Sant Jordi Mundial i ja arriba les vint-i-una edicions al món. Els seus autors, Sergio Rubin i Francesca Ambrogetti, i els editors, Ernest Folk com a cap visible d’Edicions B, suen de satisfacció perquè només canviant el títol del llibre-biografia, passant de “El jesuíta” a “El Papa Francisco”, els hi prenen de les mans.

               I és clar, una persona, un personatge, que ocupa aquest lloc si resulta que, pel que sigui, cau bé a tothom, almenys d’entrada, tothom hi vol ser amic, tothom vol explicar aquella conversa que van tenir fa temps i que, els més sagaços, ja entreveien que acabaria sent Papa però resulta que no ho havien dit ni en somnis. Caps d’estat s’afanyen a anar-lo a saludar, a fer-li la primera visita –és igual que en el passat fossin contraris declarats-. Només cal veure les portades dels diaris argentins el dia després, no paraven de ressaltar que era un Papa seu; o l’opinió de certs entesos en la matèria que ja teoritzaven que parlava castellà i, com que havia vingut alguna vegada a Espanya, ja era un espanyol nacionalista més. Fins i tot, s’hi van barrejar els colors d’equips de futbol i un destacat membre de l’església d’aquí, en el si d’una connexió en directe i clarament desbordat d’eufòria, va gosar dir que compartia amb els catalans que era argentí com en Messi … com si tots els catalans fossin del Barça i no hi hagués cap més equip de futbol al món! Sort que aquest debat s’ha aturat aquí i ningú no s’ha enrecordat que la vegada que Déu va tornar a la Terra,  per allà als anys trenta del segle passat, va anar a Madrid i després de ser rebut amb molt d’entusiasme i acomiadat amb no tanta, el que més li va interessar i més l’entretenia eren els esports i només d’arribar ja es va fer del Madrid de futbol:  “Tan simpático se le hizo el famoso club madrileño que, sin poder contenerse, lo tomó bajo su protección”. Així ho va narrar l’Enrique Jardiel Poncela en la seva obra “La tournée de Dios”.  Tot això és literatura o comentaris interessats, on tothom fa anar l’aigua al seu molí. L’important serà veure si aquestes bones maneres que apunta en Francesc I no són una flor d’estiu o dues de primavera. Tant de bo.

Jaume Salés

Jurista

Tweet

                Aquesta és la primera novel·la que he llegit de Fredric Brown, un autor, que el proper dia 11 de març farà quaranta-un anys que ens va deixar, i haig de confessar que m’ha deixat un molt bon regust intel·lectual. Fins ara no sabia que existia i que, a més, era especialista en novel·les de ciència-ficció i misteri. Algun dia d’aquests repetiré amb una altra obra.

                A “La caza del asesino”, de la col·lecció “Club del misterio” quan hom la comença de seguida li ve al cap la novel·la de Knut Hamsun –que ja he comentat en aquest mateix blog- que porta per títol “Fam” i que és considerat per la crítica entesa –no per mi- com la seva novel·la cabdal. Efectivament, a “La caza del asesino” el protagonista, com a “Fam”, ja s’ensuma que serà un vagabund, un indigent i l’ombra del protagonista de la novel·la d’en Hamsun plana a l’ambient; per cert, una diferència sí que es veu d’entrada: el protagonista de la novel·la de misteri comentada té un nom que no amaga, William Sweeney, mentre que la novel·la “Fam” al protagonista-narrador  no se li coneix el nom oficial, malgrat que en un moment donat en dóna un de postís: Tangen.

                En Sweeney és un periodista –com en Tangen- que s’ha abandonat a la indigència momentània i viu en un parc públic amb el seu amic Godfrey –en l’obra se juga amb el nom curt d’aquest personatge, God, que, en anglès, vol dir “Déu”. Tot gira a la cerca d’un assassí o d’una assassina de noies rosses, d’ulls blaus i molt boniques. En Godfrey s’agafa a aquesta investigació empès per la bellesa d’una de les víctimes, Yolanda Lang –que en realitat es diu Bessie Wilson-, i l’hipnotisme que li produeix una figura que representa una dona molt sensual. En Sweeney és l’autèntic protagonista-investigador, atrapat per la bellesa de la Lang, a qui es va acostant cada cop més que avança en la investigació, amb permís del representant-manager d’aquesta. Però s’hi acosta tant que es crema, vigilat de prop pel Diable! Els mites, a vegades, més val que siguin inaccessibles perquè si són normals, a vegades, tenen trampa i desilusionen!

                Una altra diferència amb “Fam” és que en aquesta novel·la el protagonista és narrador i en “La caza al asesino” el narrador és persona distinta al protagonista, fins al punt que a l’inici i al llarg de la novel·la interpel·la el lector, com si fóssim a “Niebla” d’Unamuno o davant d’una novel·la d’Ellery Queen.

                Resumint, si hagués de recomanar-la al meu millor amic, ho faria.

Jaume Salés i Malian

Tweet

(Publicat al bisetmanari «El 9 Nou», el dia 18/11/2011. El recupero ara, en homenatge a la mort d’Stephen Hessel, ideòleg de la resistència contra el neoliberalisme del Gran Capital))

   Vagi per endavant que votar és un dret i, com a tal, hom el pot exercir o no, qualsevol de les dues opcions són legítimes, però són moralment i socialment acceptables avui dia? Som a pocs dies d’unes eleccions en què es crida a tothom a votar. Si els que realment manen –no m’estic referint als polítics- poguessin, ens estalviarien aquest mal tràngol. De fet, ja ha calat en l’ambient el missatge de què no cal anar a votar, perquè no serveix de res, ja se sap qui guanyarà, ja se sap qui li donarà suport quan calgui, ja se sap qui s’hi oposarà sempre, ja se sap, fins i tot, què retallaran, quins drets perdrem … No sé on és l’origen, però aquest vent de desanimar el personal fa temps que s’ha instal·lat i té diferents vestits. En la mateixa línia, hi ha qui et recomana no anar a votar perquè tots els polítics són iguals. Tot això, per mi, està orquestrat perquè el que realment es vol és que la gent no voti, no vagi a votar. Altres vegades ja ho he escrit en aquest mateix periòdic: amb una abstenció sobre el 50% les enquestes claven els resultats. Per tant, què han de fer els que realment volen manar –i no em refereixo als polítics-? Treure-te’n les ganes, perquè el problema el tindrien, i gros, si la major part dels abstencionistes anessin a votar.  I, més encara, si voten els que es declaren indignats.

             És a dir, hi ha com un corrent general en l’ambient perquè la persona individual quedi neutralitzada. I això ja ve de lluny. L’Stéphane Hessel, l’heroi social del moviment “15 M” en parla d’això i basa la seva teoria en un programa que, diu, es va elaborar en la França ocupada pel nazisme, però que es pot aplicar avui. En el seu llibre “Indignez-vous !”, ens explica que l’origen de tot el mal de la nostra societat és la supremacia del poder econòmic, que minimitza la sobirania del poble i de l’individu; el poder econòmic passa per sobre de tot, com si fos el cavall d’Atila, deixant el terreny erm, sobre el qual no hi creix cap brot verd (per fer servir terminologia actual). Diu en Hessel que cal instaurar una vertadera democràcia econòmica i social que expulsi els grans feudalismes econòmics i financers de la direcció de l’economia. Vaja, al revés del que es fa ara! I ens avança una predicció: es dirà que l’Estat ja no pot assegurar els costos de les mesures socials ! Ostres, això ens sona, no? Per acabar clavant la conseqüència: cada cop serà més gran la distància entre rics i pobres !

            La medecina que ens regala en Hessel, al meu modest entendre, no és, només indignar-se i prou (que és el que es va acabant fent el moviment “15 M”, tancant-se voluntàriament en una gàbia en forma de plaça pública, sense barrots). Invocant Jean Paul Sartre i el seu concepte de llibertat com a destí,  Hessel apel·la al poder de l’individu actiu, cal fer alguna cosa més. Per això, crec que la medecina és que l’individu que no estigui d’acord amb el que passa, primer sí, s’indigni, però després faci gala i faci ús del seu poder individual. I aquest poder individual, avui dia, és més potent que mai: el vot. Si tothom que està indignat ho està realment amb ganes de canviar el món, de canviar el seu entorn, té una arma que no li pot prendre ningú, que és el seu vot secret, el seu vot que no ha de justificar, el seu vot lliure. Si gosés recomanar res a ningú, li diria “Ves a votar i vota, el que sigui, però vota i, si vols canviar el món, vota a aquells que no guanyen mai”.  Vindria a ser el que deia una inscripció que, algú anònim, va escriure en un lloc públic de Barcelona: “Com que no sabien que era impossible, ho van aconseguir!”. Quants més vots hi hagin a les urnes, més se sacsejaran els daus i més incerta és la partida.

Jaume Salés. Jurista

Tweet

Sempre sol venir bé llegir, i rellegir!, la prosa d’en Mark Twain, en general, i, en particular, les entremaliadures d’en Tom Sawyer,que per moltes que en faci sempre el disculpem, perquè no té malícia. Fins i tot quan diu que vol ser lladre ens cau bé! En el fons, tos hem estat o volgut ser una mica Tom Sawyer a la vida.
En aquestes aventures hi trobem personatges que més endavant també creixeran literàriament parlant (físicament no, perquè com diu l’autor si creixessin en anys ja no serien uns nois sinó uns homes i no podrien subscriure aitals aventures), fins al punt que protagonitzaran, per exemple en Huckleberry Finn, les seves pròpies peripècies. Parlant d’en Huck, fill de pare alcohòlic, en aquí sabem que és odiat i temut de les mares del poble perquè no coneix llei, ni lligam … fins que la troballa del tresor l’empresona sota les faldilles de la vídua Douglas, rossa, elegant, d’esperit acomodat i benvolent que s’afilla en Huck per transformar-lo en allò que ell no desitja.
Nosaltres que som fruit, en la infantesa, dels dibuixos animats d’una única cadena televisa i dels cromos del iogurt D., a molts ens passa que, quan llegim en Tom Sawyer, ens vénen aquelles imatges al cap. Fins i tot donem cara al temible Joe l’Indi, que, per cert, al llibre té menys vides que als dibuixos animats. I així anem revivint els càstigs del mestre, la colla d’amics i coneguts (Ben Rogers, Joe Harper, Amy Lawrence –antiga xicota d’en Tom-, entre d’altres), la Tia Polly (que tan estima en Tom i que tan la fa patir, però no pot viure sense ell), en Sid (el germanastre que de tan perfecte i modèlic que és i vol ser se’ns torna repel•lent) i la Becky Thatcher, filla del Jutge, de qui s’enamora bojament i purament en Tom …
Aventures, patiments … però tot acaba bé allà a Sant Petersburg, a la vora del Missisipí, on en Tom i la tropa, essent entremaliats, esdevenen entranyables i imprescindibles en l’ànima infantil del lector de qualsevol edat, per in secula seculorum.

                                       Jaume Salés i Malian

Tweet