“La dama de les camèlies”, d’Alexandre Dumas

           La prosa d’Alexandre Dumas és d’aquella que, si es tractés d’un menjar, diríem que passa bé, no atipa i et deixa satisfet en havent acabat. A més, la fama de les seves novel·les transcendeixen el més enllà literari. La protagonista d’aquesta novel·la, la Marguerite Gautier, és una “cortesana”, el que vindria a ser una dona que viu de la cotització del seu cos i del saber fer del seu cos entre l’alta societat parisina. La Gautier arriba a ser la més desitjada de tots, fins i tot, ella, es permet el luxe de rebutjar Comtes rics que la podien haver mantingut a cos de reina més anys dels pocs de 20 que va viure.

    La dama de les camèlies” és una història d’amor sincer, dels amors que calen fons, entre una dona de vida alegre que no havia experimentat mai l’amor vertader, malgrat que donava passió als seus amants, sobretot, rics i un noi que s’enamora bojament d’ella no només físicament –que sí- sinó espiritualment, de l’amor de bo de bo. És la història dels gelos d’ell que el fan malviure i l’amor tan elevat d’ella envers ell que sacrifica la seva vida per no condemnar la d’ell. També és la història de l’amor del Sr. Duval envers el seu fill i viceversa, el qual traspassa l’amor paternofilial per donar-se a la Marguerite Gautier a qui, malgrat no voler oficialment com a nora, se l’estima com a tal perquè veu com ella estima el seu fill i aquest el que pateix per ella.

En resum, una història d’amor, de gran amor que, si no fos literària, a més d’un se li humitejarien els ulls talment com encara li passa a l’Armand Duval quan pensa amb ella, amb la Marguerite Gautier, la Dama de les Camèlies. Llàstima que des de la primera plana ja sabem quin final ha tingut ella. Al final, a mi m’ha quedat un no sé què a la panxa de pena i d’amor, com si estigués en la pell del jove amant desconsolat per haver perdut l’autèntic amor de la seva vida. I paro perquè em piquen els ulls …

Jaume Salés i Malian

“Hombres buenos” d’Arturo Pérez-Reverte

En aquesta novel·la, que narra les aventures de dos membres de la Real Academia de la Lengua Española –Higueruela i Zárate- per anar a París a buscar els vint-i-vuit volums de l’Enciclopedia, a l’any 1780, hi ha un constant joc de diàlegs entre el lector, que llegeix la ficció dels fets que van passar, i l’autor que va explicant les dificultats d’escriure el context i les ambientacions i la trobada d’informació al respecte, necessària per escriure la novel·la. Perquè, com ens diu l’autor, tot és pràcticament explicat en les actes consultades per ell en el dit organisme acadèmic.

 

Portada del llibre

Porta del llibre

Bé … tot, no. Perquè és part de la ficció la mala societat entre Higueruela i Sánchez Terrón per fer els possibles per impedir l’èxit de la missió, fins al punt que contracten un home fosc com en Raposo per impedir-ho. Tampoc no consta a les actes consultades per l’autor i és fruit de la narració adulterada per dosis de ficció, la companyia –com si fos un autèntic Cicerone- de l’Abat Bringas (desinhibit personatge d’origen espanyol que es mou per París sota la protecció de l’ambaixador espanyol en allà, el Comte d’Aranda, anunciant el que vindrà d’aquí una dècada (és una trampa històrica de l’autor anticipar el que ja sap que passarà perquè la Història ja ho té dit): la Revolució Francesa dels Robespierre i companyia.

La novel·la també ens deixa amb la mel als llavis sobre la química entre Margot Dancenís, dona d’origen basc que per casament viu a París, amb l’almirant Pedro Zárrate. També troba, el lector, un misteri entre la manera d’acabar la lluita física finalment entre Raposo i els dos acadèmics. En l’obra hi ha moments de bon ritme, combinats amb moments en què l’autor intervé tant que al·lenteix el tempus narratiu. On sí que es troba còmode l’autor és en els episodis del duel entra Zárate i Coëtlegon o en la persecució i lluita entre Raposo i els dos acadèmics. Es nota que s’hi sent còmode (el Capità Alatriste plana en el subsconscient de l’autor segurament).

En fi, una novel·la bona i que hom s’ho passa bé llegint-la.

 

Jaume Salés i Malian

03/08/2015