Qui et va parir, Harry !

En la novel·la “La set” en Jo Nesbo ens serveix una nova aventura del comissari Harry Hole. A pesar que es repeteix per enèsima vegada el tòpic que en Harry no vol tornar a la Unitat d’Homiciis i prefereix fer de professor a l’escola de policies, sabem que hi tornarà i atraparà l’assassí o assassins, però això no desmillora la història. Em segueix atrapant. Potser l’autor es recrea massa en els detalls escabrosos i sanguinaris. També es repeteix l’esquem de la lluita de Hole amb el seu alcoholisme; la relació especial amb el seu fillastre Oleg; o l’amor secret i no resolt que li professa la Katrine Bratt; la por de la Rakel Fauke a perdre’l; la hipocresia i postureig d’en Mikael bellman; la bellesa tonta de la dona d’aquest, l’Ulla; l’amor platònic d’en Truls Berstsen per ella; etc. Tot això és atrezzo perquè la història i la manera particular de protagonitzar-la que té en Harry Hole s’hi llueixi.

No hi falta el seu amic taxista alcohòlic, ara reconvertit amb barman (Oystein), ni els seus col·legues més fidels (com en Bjorn Holm). En Harry Hole, però, es fa estimar, es fa respectar i aconsegueix resoldre més d’un enigma alhora, que el lector li agraeix. La història va sobre el vampirisme i la set del vampir per la sang de les seves víctimes , com havien fet en el passat, per exemple, una tribu d’indis nordamericana.

És una novel·la deductiva però també d’acció i, també, d’amor, de reconciliació d’amants i paterno-filial. Entremig, l’autor posa cortines de fum per despistar i perquè el final sigui més emocionant. Com diria la Katrine, després del sacrifici que fa en Hole per a resoldre definitivament el cas, “qui et va parir, Harry!”. No fa falta dir res més.

Jaume Salés.



Trhiller judicial refrescant

Després d’haver llegit i gaudit amb el policia Hieronimus Bosch, en la novel·la de Micheal Connelly “El quinto testigo” coneixem al seu germanastre, l’advocat Mickey Haller. Bosch, en aquesta novel·la, fa “un Hitchkok”, és a dir, surt en una escena sense gens de protagonisme però deixant constància que surt i ja està. És intrascendent el que diu i el que fa per a la trama, però surt com si volgués saludar a un lector que ja el coneix.

Quan un ha estat i s’ha delectat amb les novel·les d’Erle Stanley Gardner i el seu protagonista Perry Mason, reviu en aquesta novel·la de Connelly una sensació similar. Hi ha un investigador molt eficient, amb els seus mètodes, no tan elegant com Paul Drake però tota una troballa, en Dennis (té un cognom molt difícil); i a partir d’aquí els personatges secundaris ja no tenen res a veure amb la saga Perry Mason: no hi ha cap súpersecretària com la Della Street però hi ha una advocada molt prometedora i amb consciència –Jennifer Aronson- i dues exdones (Lorna Taylor i Maggie McPherson) que fan un bon complement, tot i que la segona li té el cor robat encara i Haller busca refer la seva vida amb ella.

És una novel·la amb constants girs argumentals i de cavalls guanyadors, amb una fiscal que mossega i un jutge molt real que intenta fer d’àrbitre tan bé com pot o li deixen. I si no n’hi havia prou, el final és sorprenent, inesperat i, per algú que sempre vol que guanyin els bons, perfecte!

 

Jaume Salés.



“Mortaja para un ruiseñor”, de P. D. James

En aquesta novel·la veiem com el detectiu (i poeta a estones lliures) Adam Dalgliesh es troba davant d’un cas on té els possibles sospitosos acotats, l’espai perfectament delimitat i, finalment, elements descoberts del passat que li han de servir per desllorigar l’entrellat i troba el o la culpable. Però els casos es resolen del tot quan es poden demostrar i l’acusat o l’acusada és condemnat/da pels seus crims. I en aquí en Dalgliesh fracassa o hi està a punt. Qui va cometre els crims i/o qui va induir-los li planta cara i el desafia a què ho demostri. I a fe de Déu que li costa!

Les novel·les de P. D. James no descriuen només situacions on hi ha un crim i algú que ha de descobrir el culpable. Són novel·les en les que els seus personatges no són plans, creixen en el transcurs de la narració perquè sap introduir en la majoria d’ells la seva personalitat, les seves motivacions. En aquesta també passa, malgrat que n’hi ha massa que només queden insinuats.

L’ambient narratiu és el propi de les novel·les de P. D. James, perfectament descriptiu de la societat londinenca d’època, que fa que es notin, en llegir la narració, els decorats que l’autora situa per ambientar la novel·la i que aquests t’envoltin entre rossinyols (infermeres en argot) … que ja t’hi trobes, vaja!

Si alguna pega s’hi pot posar, és que no és lògic que algú que vol matar a un altre s’acontenti a fuma-li un cop pel darrera, l’atordeixi i, veient que queda inconscient, no l’acabi matant; també hi ha massa insinuacions en alguns personatges secundaris que podrien haver arribat a resoldre’s, a no ser que fossin cortines de fum per a despistar al lector entregat en la resolució dels crims. Despistar, despista ! Però es podrien haver concretat més aquestes línies argumentals secundàries. Tanmateix, hom escriu una novel·la com vol! Aquest no deixa de ser una novel·la de crims, recomanable, com gairebé totes les de P. D. James.

Jaume Salés i Malian

Gener 2017



“Los años perdidos de Sherlock Holmes”, de Jamyang Norbu

Els holmesians distingeixen, sobre les novel·les protagonitzades per Sherlock Holmes, entre les obres anomenades “del cànon” (les escrites pel seu creador, Sir Arthur Conan Doyle) i les altres (les escrites per autors diferents). Els puristes rebutgen les novel·les que no formen part del cànon, encara que alguna d’elles les hagi escrites el fill de Conan Doyle.

La novel·la d’en Norbu intenta narrar les aventures de Sherlock Holmes en el període de temps que va des que suposadament mor i fins que ressorgeix sobtadament al cap de més d’un any, amb l’ensurt evident d’en Watson quan se’l troba disfressat pel carrer. Durant aquest temps, Sherlock Holmes explica a Watson que, entre d’altres, havia estat amb el Dalai Lama. Aquest és el context on es mou la novel·la de Jamyang Norbu.

He dit abans que “intenta” però, al meu parer, no aconsegueix una bona narració digna de Sherlock Holmes. Com a lector, no m’és gaire creïble com arriba a saber-se i trobar el manuscrit on es narra l’estada de Holmes al Tíbet. Entre mig i fins que no arriben a la residència del Dalai Lama, el text és bastant feixuc i es veu un Holmes que té alguna idea brillant i algun raonament elaborat i sorprenent que sembla més que serveixi per recordar que ell surt en aquesta aventura que per res més. Sherlock Holmes és i ha de ser molt més que això.

Sherlock Holmes va néixer i créixer per resoldre enigmes, però enigmes criminals, enmig dels quals hi ha desafiaments intel·lectuals elevadíssims. Això no passa en aquesta novel·la. No investiga cap mort, ni cap segrest, ni cap acte criminal. Fins i tot, quan recupera un mandala robat ni explica com arriba a saber on és, ni la situació que genera és creïble.

Portada del llibre

(Portada del llibre)

Que ressusciti, també, Moriarty crec que és una llicència excessiva de l’autor. Però la lluita de poders mentals d’ell i Holmes a l’estil de superherois que tenen ratjos làser i capes, movent objectes, són més de novel·la fantàstica que no de novel·la negra. Els desafiaments mentals entre Moriarty i Holmes són en l’àmbit de la raó, no en els súperpoders. I ja no diguem com descobrim que Holmes és la reencarnació sense pèrdua de consciència d’un lama que havia estat mort pel Ser Obscur, és a dir Moriarty, en el passat fa 18 anys. Només ens faltava saber que, 80 anys més tard, Holmes s’ha tornat a reencarnar en un altre monjo tibetà!

Ho sento, però a mi no m’ha agradat. És un opinió molt subjectiva i cadascú és com és i li agrada el que li agrada. Jo segueixo adorant en Sherlock Holmes que descriuen les obres canòniques i crec que les que no ho són no el poden convertir en una altra cosa totalment diferent, com fa aquesta novel·la de Norbu.

Jaume Salés i Malian

“El ratpenal”, de Jo Nesbo

Primera novel·la de la saga Harry Hole, però per mi no ja que n’he llegit d’altres abans. En aquesta primera se’ns presenta un detectiu intuïtiu, intel·ligent, tímid, expeditiu quan cal, deductiu fins a aconseguir tancar el cas i … tot el que ha de tenir un detectiu dels clàssics. Però tot això es combina amb un fons d’armari de personalitat brutal: sabem que en Harry té un passat basat en una mentida que li repeteix com l’eco i el turmenta, per poc que deixi fluir els sentiments; coneixem com és la seva família: pare, mare (ja difunta) i germana (amb síndrome de Dawn); quin era el seu primer amor; coneixem, també, la facilitat d’en Harry per fer amis i ser apreciat pels companys, a pesar que sigui d’Austràlia; descobrim la tendresa d’en Harry com a amant … però també veiem l’hemisferi fosc i desgraciat d’en Harry: sense voler sacrifica el seu amor, és capaç de fer-li el salt i reprèn l’addicció a l’alcohol que s’havia conjurat a no tornar a provar mai més.

Portada del llibre

Portada del llibre

 

 

Tenim, doncs, un Harry Hole sensible, humà, però amb fusta d’heroi; sobretot per al lector, a pesar que en aquesta primera novel·la s’intueixen altres històries no clares del present d’en Harry. Per això, l’han enviat de Noruega a Sydney.

Podria acabar fent un espòiler: aquest detectiu promet i en successives novel·les serà cada cop millor i més atractiu per al lector. Segur.

Jaume Salés i Malian

“Tres días de agosto”, de Jordi Sierra Fabre

Primer contacte amb l’inspector Miquel Mascarell, un expolicia detingut i condemnat a mort en la postguerra civil i, posteriorment, indultat, al 1947, i que ha refet la seva vida amb Patro Quintana, intentant oblidar la mort de la seva primera dona, Quimeta, i del seu fill, Roger Mascarell.

Per culpa d’una apendicitis no va poder investigar l’assassinat d’Indalecio Martínez, fa 12 anys, i ara alguns dels amics (no faré ara cap espòiler) decideixen que ell és l’ideal per descobrir l’assassí de debò i rentar la memòria de l’Ignasi Camprubí que, també, va morir en l’interrogatori de l’Inspector Miranda quan va ser acusat del crim. Tres días de agosto

És una novel·la molt ben escrita, amb molts detalls geogràfics de Barcelona. Els personatges van apareixent i e la suma de tots ells es van obtenint les diferents variables i els antecedents del cas. Jordi Sierra juga net i no amaga res al lector, fins i tot li fa saber en veu alta la pista definitiva que té per descobrir l’assassí o assassina i qui té segrestada la seva parella Patro, amb qui el lector comparteix un secret que no sap fins al final en Miquel Mascarell.

Costa fer una novel·la policíaca ambientada a Barcelona i, a més, en els anys 50 del segle passat. Sierra ho aconsegueix amb nota. La novel·la enganxa i hom no para fins arribar al final, tot i que quan s’hi arriba, sap greu d’haver-ho de deixar aquí.

Fins a una altra, evidentment.

Jaume Salés Malian

21/07/2016

“Muerte de un forense”, de P. D. James

És innegable el talent literari de Phyllis Dorothy (PD) James, sobretot a l’hora de descriure ambients que envolten les diferents escenes i els trets físics i psíquics de cadascun dels seus personatges, protagonista inclòs.

MuerteDeUnForense              Estem davant d’un nou cas del detectiu Adam Dalglish, el detectiu poeta. En aquesta novel·la sabem què li va passar al seu fill, mort prematurament. En la novel·la, el lector se sent desafiat perquè Stella Mawson – que al final en paga les conseqüències- i en Dalglish diuen més d’un cop que ja sben qui és l’assassí o assassina però necessiten, per demostar-ho, que alguns dels personatges secundaris faci un pas en fals, en una societat de Cherrisham molt hermètica. El desllorigador és una pilota de futbol, cosa que pot semblar que és un recurs molt forçat de l’autora.

Si hagués de fer una crítica és que, un cop descobert el culpable, i no abans, també es descobreixen vides ocultes de l’assassí o assassina i altres personatges que no eren ni sospitades ni sospitables pel lector, per molt atent que estigués.

Jaume Salés Malian

Comentant “Policia” de Jo Nesbo

Segona novel·la que llegeixo protagonitzada pel detectiu Harry Hole (la primera va ser “El pit-roig”) i encara m’ha agradat més que la primera. En aquesta novel·la (“Policia”) he descobert un inspector complert, amb un retrat físic i psíquic complert, intents, íntegre. He conegut un inspector que comença sent una “vella glòria retirada”, que conserva el seu halo entre els seus companys per bé i per mal; que es resigna a fer de policia per amor a una dona i al fill d’aqu8esta que, a més, ha estat a punt de matar-lo; però que les circumstàncies – i el lector- demanen a crits, a mesura que avança el relat, que torni, que obsequiï la erduda i desordenada investigació amb el seu saber, amb les seves normes i amb la seva intel·ligència de policia. Sort que finalment ho fa i llavors la novel·la agafa velocitat de creuer.

En Hole tanca també laseva estabilitat emocional lligant-se definitivament a la Rakel Fauke i al fill d’aquesta, l’Oleg, que li ha fet de pare durant molts anys.

Hi ha moltes històries paral·leles que farceixen la història i que fa que el lector, fins a les últimes pàgines, vagi tan despistat com els policies de “la caldera” per poder descobrir qui és l’assassí en sèrie que porta pel camí de l’amargura als cossos policials. També veiem créixer els diferents personatges que formen un grup especial, al·legal, que acabi sent dirigit pel seu cap natural, el que té l’autoritas innat per sobre d’ells.

policia-jo-nesbo           I queden obertes algunes històries que, en un principi, semblaven que duien de cap al desenllaç final però que, com en un laberint, topen amb una paret i allà es queden.

El llibre, però, acaba d’una manera massa enigmàtic, reobrint un possible patiment sobre una nena per a qui ja havíem hagut de patir, massa, durant unes planes de la novel·la quan ens pensàvem que l’havien cremada viva. És meritori, per l’autor, amagar l’ou del desenllaç, tal com ho fa, amb tantes variables que el lector acaba donant un xec en blanc a en Harry Hole perquè sigui ell qui pensi i actuï per nosaltres i resolgui els enigmes oberts … o gairebé tots.

Jaume Salés.

“El pit-roig”, de Jo Nesbo

Aquesta novel·la ha estat la primera que he llegit de l’autor noruec Jo Nesbo i, per tant, el primer cop que segueixo les aventures del detectiu Harry Hole; això ha fet que alguns dels comentaris que, en la novel·la, surten sobre el passat d’aquest detectiu no pugui ser correspost per aquest lector amb la complicitat que requeriria. Tot i així, el llibre està tan ben escrit que no cal saber els antecedents d’en Hole per seguir bé, perfectament la història del cas.

La novel·la, amb un estil dietari, superposa fets ocorreguts durant la Segona Guerra Mundial amb fets actuals (de l’any 2000). Hom ja intueix que la informació del passat serà necessària per a resoldre el cas present però tot i així la narració manté la tensió en tot moment.

Ha de ser difícil per a un autor mantenir l’emoció i l’atenció del lector quan els dos –autor i lector- saben que un assassí quedarà sense ser jutjat perquè el detectiu de ficció no sap el que sabem nosaltres. I, encara més, si hom té la convicció que de saber-ho acabaria resolent el cas molt més aviat. I el lector s’ha de resignar a què l’autor decideixi acabar l’obra amb aquest secret benviu.

Hi ha, en la trama, enganys o paranys al lector que, quan te’ls expliquen, son d’agrair. Hi ha referències constants i centrals al nazisme als països nòrdics, recurs molt habitual en la novel·la negra d’aquelles contrades. Hi ha històries d’amor les quals acaben de diferent maneres i que enganxen, com a trama secundària, al lector. Hi ha personatges que indignen al lector, però que semblen tenir vida pròpia …

Si hi hagués de posar alguna pega, potser és molt forçat que aparegui un diari fet de puny i lletra del “pit-roig” que ajuda a en Harry a resoldre el cas. Penso que no li calia trobar-lo, estava tan a punt d’entendre-ho tot sense aquesta troballa que l’autor havia pogut deixar-lo lluir més. Però bé, me val la pena llegir aquesta magnífica novel·la.

Jaume Salés i Malian

13 de gener de 2016

Personatges Literaris (III)

PHILIP MARLOWE

            Marlowe

Personatge de ficció creat per Raymond Chandler.  La seva professió és la de detectiu privat[1] o investigador privat[2]. Havia treballat per al fiscal, Sr. Wilde, com a investigador; el van acomiadar per indisciplina[3]. Té, depenent de quina novel·la, 30 anys[4], 38 anys[5] i 42 anys[6]. La seva descripció física és la següent: mesura 1,83 m; no massa corpulent i té el cabell fosc. Té els ulls castanys[7]. Té bastants cabells blancs[8]. Cabell castany fosc, amb algun cabell blanc; ulls marrons; fa 1,80 m d’alçada; pesa 85 kg. Té algun queixal tapat i una funda de porcellana. Operat del nas degut a una puntada de peu en un partit de futbol americà[9]. Té una veu avellutada. Té unes boniques cames[10]. Parla l’espanyol molt a poc a poc. No porta casos de divorci. És de Califòrnia, nascut a Santa Rosa; els seus pares són morts i no té germans ni germanes[11].

ESTAT CIVIL: És solter[12].

AFERS AMOROSOS:

S’enrotlla amb Helen Grayle una vegada.

Se sent atret per Anne Riordan i a l’inversa, tot i que no concreten res. S’acaba que ella li demana que li faci un petó i se suposa que ell li fa[13].

Li agraden les dones amb un llavi superior llarg, com Adrienne Fromsett[14].

En una ocasió, petoneja Orfamay Quest. També ho fa amb Dolores Gonzales[15]. Demana ajuda a l’Anne Riordan per a salvar a l’Ikky Rosenstein. Després de demanar-li ajuda, es petonegen. Se senten mútuament atrets però no acaben concretant mai[16].

Es petoneja amb l’Eileen Wade, un cop li ha portat el seu marit però, a pesar que ella insisteix, no vol anar més enllà.

S’enamora de Linda Loring i quan aquesta marxa a París per divorciar-se del seu marit, abans passa la nit amb ell, es confessen que s’estimen i s’enrotllen; ella li demana que es casin, però ell, en principi, ho refusa perquè no tenen el mateix nivell social. Després de passar la nit junts, ella marxa sense fer fressa cap a París, sense ell[17]. Se cita amb Vermilyea i s’enrotllen. Ell però té nostàlgia, sense dir el nom, de Linda Loring, aquella noia rica que volia casar-se amb ell. El mateix li passa quan s’enrotlla amb Betty Mayfield – Eleanor King. Quan la Linda Loring el truca des de París, li diu que no l’ha oblidada i quan ella li diu que hi vagi ell li diu que vingui ella[18].

No creu que Merle Davis matés a l’Horace Bright, malgrat que l’Elisabeth Murdock li fes creure a la Merle. Per això, quan Merle es recupera la porta a viure amb els seus pares i ella, d’agraiment, li fa un petó a la boca, com a despedida[19].

NOMS FALSOS QUE USA: A vegades usa el nom fals de Reilly Doughouse[20]. En una ocasió, fa servir el nom fals de Philo Vance[21]. Utilitza el nom de White, quan visita el Cap de foto fixa d’uns estudis cinematogràfics[22].                                                                 DetectiveBarret

AFICIONS: Beu molt whisky. Fuma amb pipa[23]. Li agrada jugar als escacs[24]. Juga a escacs, en el seu temps lliure i fuma en pipa. Li agrada el whisky, les dones i els escacs. No li agrada fumar cigars (“puros”)[25]. Lector d’Anatole France[26].

RESIDÈNCIA ON VIU: Viu al Merritt Plaza, de Los Angeles[27]. Viu a l’edifici Bristol, Apartament 428, de Los Angeles[28]. El seu domicili és a: Apartaments Bristol, Avinguda Bristol North 1624, Hollywood. Viu a l’Avinguda Yucca[29]. Aquest any viu en una casa de l’Avinguda Yucca, del districte de Laurel Canyon. Una caseta que dóna en un turó en un carrer sense sortida, amb un tram molt llarg de graons de sequoia fins a la porta principal i un bosquet d’eucaliptos a l’altre costat. Aquesta casa estava moblada i pertanyia a una dona que havia anat a passar una temporada a Idaho amb la seva filla vídua

ADREÇA DESPATX: Té el despatx a prop de Hollywood Boulevard, concretament a l’edifici Cahuenga, despatx núm. 615. El seu telèfon és Glenview 7537[30]. Té el despatx a l’edifici Cóndor[31].

VEHICLE: Té un cotxe que és un Marmon descapotable de 1925[32].

CASOS/CLIENTS: Contractat per la Sra. Aleidis. Va a veure a en Jules Amthor però aquest el droga i el reté per fer-li preguntes ell i l’acaba ingressant a la clínica de Sondemborg, d’on finalment Marlowe es pot escapar; va a refugiar-se temporalment a casa de l’Anne Riordan. Descobreix que Helen Grayle és Velma Valento i cita a Mouse Malloy perquè ho sàpiga; però Helen mata a aquest de 5 trets i no pot matar a Marlowe perquè se li han acabat les bales[33]. Acaba d’explicar davant del Jurat com va veure a en Manny Tinnen, des d’un cotxe, tallava les cordes dels canells d’Art Shannon abans de tirar-lo a la carretera, acribillat de bales. Amic de Lou Harger. Quan, després d’acompanyar a Lou, surt de Las Olindas, rep un cop que el deixa sense sentits. Beasley i un altre el segresten per dur-lo davant de Frank Dorr. En allà es produeix un tiroteig i ell aconsegueix sortir-ne indemne[34].

És contractat per Derace Kingsley perquè trobi la seva dona, desapareguda fa 1 mes. El seu cotxe és un Chrysler. Descobreix, amb Bill Chess, el cos de la seva dona surant al llac Corzo, prop de casa seva; tot i que, al final, no és la Muriel Chess sinó la Crystal Kingsley, dona d’en Derace Kingsley. Es detingut, amb una falsa excusa, pels agents de policia de Bay City Charlie Cooney i Dobbs, malgrat que s’hi resisteix. Acaba descobrint l’assassí[35].

El primer cop que es troba amb Mavis Weld és a l’habitació de l’hotel on estava mort en George W. Hikcs; ella va disfressada. Joseph P. Sapo li proposa pagar-li perquè no segueixi investigant; Marlowe ho refusa. Va a visitar, en la investigació, al Doctor Lagardie i aquest el seda i desapareix. Marlowe desaconsella a Mavi Weld que assumeixi la mort d’Steelgrave perquè descobreix qui el va matar realment[36].

En Charles Hickon amenaça a Marlowe per si ajuda a Ikky Rosenstein. Marlowe però li pren l’arma i l’interroga. Descobreix que el que es fa passar per Rosenstein no ho és, sinó que és simplement un esquer. En Marlowe se’n va Flagstaff, Arizona, i el deté per a entregar-lo a la policia. L’Equip li tenia jurada a Marlowe perquè va ajudar a la policia a detenir en Larsen[37].

És detingut per la policia de Los Angeles per col·laborar en la fugida de Terry Lennox, acusat d’assassinat de la seva dona. Quan en Terry Lennox se suïcida i deixa una nota de d’autoinculpació en l’assassinat de la seva dona i en Marlowe surt de la garjola. Howard Spencer i Eileen Wade el lloguen perquè trobi el marit d’aquesta, Roger Wade, i, després, el volen llogar perquè el controli perquè acabi el llibre que està fent. Fuma en pipa. És amic de George Peters i li demana informació per al cas: li demana informació sobre un tal Doctor V. Rescata a en Roger Wade del tractament al que li sotmetia en Verringer. Troba mort en Roger Wade i la seva dona l’acusa a ell, en un rampell. Segons Marlowe, Eileen Wade és qui va matar la Sylvia Lennox i a Roger Wade, el seu marit, sabedora que eren amants. Candy ho corrabora. Dissimuladament, s’enduü una còpia de la confessió d’Eileen Wade del despatx del sheriff i l’entrega a Lonnie Morgan perquè al seu periòdic. Ho fa per netejar el nom de Terry Lennox i per deixar en evidència la versió oficial[38].

DetectiveEn Clyde Umney el contracta perquè segueixi a l’Eleanor King quan arribi en tren. S’inscriu al motel El Ranxo Descansat i aconsegueix obrir conversa amb Eleanor Kint – Betty Mayfield; apareix en Larry Mitchell, es barallen i en Marlowe queda sense sentits. Després que la Betty Mayfield li diu que a la seva habitació de l’Hotel Casa del Ponent hi ha en Larry mort, en Marlowe hi va i no hi troba res. En resposta a un seu atac, trenca els 2 canells a en Richard Harvest. Quan en Henri Kingsolving ve a Esmeralda per emportar-se la que havia estat la seva jova, la Betty Mayfield, absolta de l’assassinat del seu marit i fill d’en Henri, en Marlowe i el Capità Alessandro li ho impedeixen. Engega a en Clyde Umney a pastar fang. Rebutja l’oferta de feina d’en Clark Brandon[39].

Contractat per l’Elisabeth Bright Murdock perquè trobi un objecte de la col·lecció privada del seu difunt marit, Jasper Murdock. Descobreix a George Anson Philips que el segueix i queden per veure’s a casa d’aquest per a una possible col·laboració. Quan en Marlowe hi arriba, el troba mort d’un tret al cap. Per entrar a l’edifici, diu al conserge que és un agent de vendes d’assegurances, anomenat James B. Pollock. Troba mort a Morningstar al seu despatx, quan hi va per segon cop. Morny, a més d’amenaçar-lo, vol llogar-lo perquè tregui en Vanier de la vida de la seva dona; Marlowe li contesta que no accepta casos de divorci. Marlowe va a casa de Vannier per comprovar que era mort i, d’amagat, sent els Morny que intenten deixar les proves perquè inculpin a la dona i n’exculpin l’home; però Marlowe, quan són fora, torna les proves a lloc i segueix en la investigació[40].

Du barret[41].

Jaume Salés i Malian

Febrer 2016

[1] “El sueño eterno”; “Adiós muñeca”; “La dama del lago”; “El lápiz”; “El largo adiós”; “Playback”; “La Ventana alta”.

[2] “El Confidente”; “La Hermana pequeña”.

[3] “El sueño eterno”.

[4] “El sueño eterno”.

[5] “La Hermana pequeña”.

[6] “ El largo adiós”.

[7] “Adiós muñeca”.

[8] “La dama del lago”.

[9] “El largo adiós”.

[10] “Playback”.

[11] “El largo adiós”.

[12] “El sueño eterno”.

[13] “Adiós muñeca”.

[14] “La dama del lago”.

[15] “La hermana pequeña”.

[16] “El lápiz”.

[17] “El largo adiós”.

[18] “Playback”.

[19] “La ventana alta”.

[20] “El sueño eterno”.

[21] “La dama del lago”.

[22] “La hermana pequeña”.

[23] “Adiós muñeca”;“El confidente” i “El lápiz”.

[24] “La dama del lago”; “La ventana alta”.

[25] “El largo adiós”.

[26] “Playback”.

[27] “El confidente”.

[28] “La hermana pequeña”; “La ventana alta”.

[29] “El lápiz”; “El largo adiós”; “Playback”.

[30] “Adiós muñeca”.

[31] “El confidente”.

[32] “El confidente”.

[33] “Adiós muñeca”.

[34] “El confidente”.

[35] “La dama del lago”.

[36] “La hermana pequeña”.

[37] “EL lápiz”.

[38]   “El largo adiós”.

[39] “Playback”.

[40] “La ventana alta”.

[41] “El confidente”.