“La mort t’assenyala”, de Ross MacDonald

              En Lew Archer ja forma part d’aquell museu de detectius favorits que tinc. En aquesta seva nova aventura, emergeix en tota la seva força, com és d’habitud, però també hi sura un punt més moralista que en d’altres ocasions. Sarcàstic, irònic i que no esquiva el cos a cos, es permet en aquesta novel·la repartir sermons a més d’un i a més d’una. Sobretot és de destacar el que li diu a Samuel Benning a les últimes pàgines. Traspua la seva incompatibilitat amb ell i la seva forma d’actuar i de pensar! Destacar també la tendresa que el detectiu privat té amb Sílvia Treen, la jove serventa dels Singleton enamorada de l’hereu Charles A. incomprensiblement

              Archer ha de treure l’entrellat a un cas que s’inicia amb la desaparició d’una noia, Lucy Champion, d’una casa on feia de serventa. La troba de seguida però la torna perdre i, finalment, la troba degollada. A patir d’aquí es dona el tret de sortida per entrar a les vides de molta gent, moltes d’elles per descobrir que no són el que aparenten. No hi falta la rossa fatal, malgrat que es tenyeixi, que és en totes les trames. Tampoc no hi falten els integrants dels baixos fons californians entorn dels quals gira tot i tothom.

              En la novel·la hi ha moltes al·lusions al racisme envers les persones de pell negre. Varis personatges parlen d’elles de manera despectiva. L’autor ho fa servir per remoure la consciència del lector. També hi veiem una crítica a un tipus de detectiu privat ben diferent d’Archer, sense escrúpols, baliga-balaga, aprofitat, que enganya a la gent per aconseguir el que vol arriscant la seva vida i la seva pròpia … tot això personificat en Max Heiss i el seu alter ego Julian Desmond.

              Les novel·les el protagonista dels quals és Lew Archer no deixen indiferent a ningú.

Jaume Salés i Malian

01/10/2019

Un dels meus herois

(Article publicat a El 9 Nou del dia 19/07/2019)

Tothom té els seus herois de ficció, aquell personatge la vida o les aventures del qual sempre agrada de llegir, escoltar o veure i amb qui, en certa manera, idíl·licament hom es vol assemblar, malgrat la distància evident entre l’ésser mitificat i el pobre mortal que l’idealitza. Un dels meus herois de ficció és en Sherlock Holmes. Per molts, el detectiu més famós de la història, el qual ara m’ha vingut ve recordar, de nou, aprofitant que ha sortit a tots els mitjans periodístics que el dia 7 de juliol fa anys de la mort del seu creador, Sir Arthur Conan Doyle.

            Sherlock Holmes té una personalitat tan forta que va arribar a competir amb Conan Doyle, fins al punt que aquest no estava content del personatge creat. Això a vegades passa. Sense anar més lluny, fins i tot ho hem llegit així a la Bíblia, on el Déu de l’Antic Testament, per exemple, va enviar un diluvi universal per arrasar el món creat per ell perquè no li agradava el que havia fet i en què s’havia convertit. Doncs bé, en Conan Doyle, que va anar creant el seu personatge per entregues, va arribar un punt que ja no el podia controlar, els lectors (diuen que la seva mare la primera) havien mitificat el personatge i exigien al seu creador que l’anés fent créixer més com els lectors volien que no pas com l’escriptor tenia pensat. N’estava tan tip que va decidir matar-lo a “El problema final”: Sherlock Holmes i Moriarty, el seu pitjor enemic però no l’únic, es van trobar a la cascada de Reichenbach, al cantó suís de Berna, i després de barallar-se van caure al buit. Però els herois no moren i, si cal, ressusciten. La pressió popular, diuen que la d’una familiar pròxima a l’autor va ser clau, van fer que Conan Doyle on va dir ric digués ruc i en “L’aventura de la casa buida” Holmes va reaparèixer tres anys més tard, disfressat de perdulaire, i es va anar a presentar davant d’en Watson, el qual en veure’l es va desmaiar. Quan els guionistes de “Dallas” van ressuscitar en Bobby Ewing ens va semblar qui sap què i, ves per on, ja ho havia fet en Conan Doyle molt abans!

            Els herois solen tenir èxit també en la faceta amorosa. A Sherlock Holmes, però, no se li coneix cap conquesta en aquest sentit. Sí que, però, hi ha dones importants a la seva vida; per citar-ne dues, Holmes considera que Maud Bellami és la dona més perfecte i extraordinària que ha conegut mai; i la Irene Adler per ell és “la dona” i per la qual se sent perdudament fascinat, sobretot per la seva intel·ligència freda i precisa, però admirablement equilibrada. Elemental!

Com que del personatge s’ha seguit escrivint més enllà de la mort del seu creador, s’ha establert una divisió entre les obres on surt Sherlock Holmes de la mà de Conan Doyle, que es diuen obres del cànon, i les que no. S’han fet societats d’estudi del personatge encara avui vigent i hi ha qui col·lecciona originals seus com si fossin incunables. I és que el personatge ha esdevingut tot un fenomen social. Fins i tot, com diu en Paco Camarassa a “Sangre en los estantes” (obra de capçalera  imprescindible per als amants de la novel·la negra) Holmes és un personatge literari que inclús ha salvat la vida de presoners: un autèntic doctor John Watson, capturat per les tropes alemanyes a la batalla de Mons, a l’occident de Bèlgica, a l’agost de 1914, va ser alliberat gràcies a la intercessió d’un general alemany admirador del famós detectiu privat el qual, abans d’alliberar-lo, li va dir a cau d’orella: “No es preocupi Watson. En 10 dies tornarà a serà Baker Street. Bona sort!”. Baker Street, al 221 B, és el domicili literari de Sherlock Holmes. Com sentencia en Camarassa, Holmes “és únic. És el personatge literari més citat de tota la literatura universal: més que Hamlet o Don Quijote”. Amb aquests mèrits i aquesta carta de presentació és evident que per a molts Sherlock Holmes és el seu heroi literari. I per a mí també. Elemental!

Jaume Salés i Malian

“Pecado original”, de P. D. James

Confesso que aquesta ha esta la meva primera novel·la de Phyllis Dorothy James, més coneguda en el món literari com a P. D. James. En ella, més enllà de robar-hi ingredients de la clàssica novel·la negra, hi ha un relat victorià, d’un Londres dickensià o holmesià. L’autora es desfà a recrear llocs i situacions d’un Londres clàssic. Els personatges, en principi plans, es van engreixant a mesura que avança la narració fins a esdevenir personatges amb vida pròpia un cop acabada la lectura.  

El detectiu protagonista, Adam Dalglish, comandant d’Scotland Yard i poeta aficionat, és un detectiu amb pedigrí, amb una fama que el precedeix i un bon gestor d’equip de treball. Avança en la investigació lentament però de manera eficaç, el que en castellà es coneix com “sin prisas pero sin pausas”. Encerta en el lloc on trobar el desllorigador. Però no té uns bons ajudants consolidats dels quals se’n pugui refiar del tot.

Un cop trobada la prova el raonament va fluint imparablement i es van omplint tots els forats de la trama. Llàstima que hi ha morts que no s’han pogut evitar!

Molt bona novel·la. Recomanable!

Jaume Salés i Malian

09/12/2015

“El juego de la luz”, de Louise Penny

          És la primera novel·la que llegeixo de Louise Penny i ho he fet empès pel màrqueting que deia que l’autora és la nova “dama del crim”. I un lector de novel·la negra empedreït com jo no s’ha pogut resistir a la temptació! A més, m’atreia el fet que l’acció passava en territori quebequès, del Canadà. 

He conegut el Comissari en Cap, Armand Gamache, i els seus ajudants: Jean-Guy Beauvoir –la seva mà dreta- i Isabelle Lacoste –valor en alça i important per a la resolució del cas. La novel·la, a part de descobrir qui ha mort a Lillyan Dyson, va aprofundint en les vides íntimes dels personatges principals: Clara i Peter Morrow; Gabri; Olivier; Ruth Zardo, Paulette; Normand; Denis Fortin; Marois; Suzane Coates; Myrna Landers; Thierry Pinault; André … Entre tots aquests, hi ha l’assassí o assassina de la Lillyan Dyson. Està bé comprovar que molts tenen motius però l’autora amaga massa què troba i de qui per resoldre el cas.

A mi em sembla que la trama de descobrir el/la culpable només és una excusa per escriure un altre tipus de novel·la, basada a descobrir les pors i els sentiments contradictoris –com els quadres de Clara Marrow.  Tant és així que, fins i tot, un cop resolt el cas, l’autora no pot donar per tancada la novel·la, necessita tancar o deixar encarrilada la narració de les vides dels protagonistes.

Jaume Salés i Malian

28/05/2017

Qui et va parir, Harry !

En la novel·la “La set” en Jo Nesbo ens serveix una nova aventura del comissari Harry Hole. A pesar que es repeteix per enèsima vegada el tòpic que en Harry no vol tornar a la Unitat d’Homiciis i prefereix fer de professor a l’escola de policies, sabem que hi tornarà i atraparà l’assassí o assassins, però això no desmillora la història. Em segueix atrapant. Potser l’autor es recrea massa en els detalls escabrosos i sanguinaris. També es repeteix l’esquem de la lluita de Hole amb el seu alcoholisme; la relació especial amb el seu fillastre Oleg; o l’amor secret i no resolt que li professa la Katrine Bratt; la por de la Rakel Fauke a perdre’l; la hipocresia i postureig d’en Mikael bellman; la bellesa tonta de la dona d’aquest, l’Ulla; l’amor platònic d’en Truls Berstsen per ella; etc. Tot això és atrezzo perquè la història i la manera particular de protagonitzar-la que té en Harry Hole s’hi llueixi.

No hi falta el seu amic taxista alcohòlic, ara reconvertit amb barman (Oystein), ni els seus col·legues més fidels (com en Bjorn Holm). En Harry Hole, però, es fa estimar, es fa respectar i aconsegueix resoldre més d’un enigma alhora, que el lector li agraeix. La història va sobre el vampirisme i la set del vampir per la sang de les seves víctimes , com havien fet en el passat, per exemple, una tribu d’indis nordamericana.

És una novel·la deductiva però també d’acció i, també, d’amor, de reconciliació d’amants i paterno-filial. Entremig, l’autor posa cortines de fum per despistar i perquè el final sigui més emocionant. Com diria la Katrine, després del sacrifici que fa en Hole per a resoldre definitivament el cas, “qui et va parir, Harry!”. No fa falta dir res més.

Jaume Salés.

Trhiller judicial refrescant

Després d’haver llegit i gaudit amb el policia Hieronimus Bosch, en la novel·la de Micheal Connelly “El quinto testigo” coneixem al seu germanastre, l’advocat Mickey Haller. Bosch, en aquesta novel·la, fa “un Hitchkok”, és a dir, surt en una escena sense gens de protagonisme però deixant constància que surt i ja està. És intrascendent el que diu i el que fa per a la trama, però surt com si volgués saludar a un lector que ja el coneix.

Quan un ha estat i s’ha delectat amb les novel·les d’Erle Stanley Gardner i el seu protagonista Perry Mason, reviu en aquesta novel·la de Connelly una sensació similar. Hi ha un investigador molt eficient, amb els seus mètodes, no tan elegant com Paul Drake però tota una troballa, en Dennis (té un cognom molt difícil); i a partir d’aquí els personatges secundaris ja no tenen res a veure amb la saga Perry Mason: no hi ha cap súpersecretària com la Della Street però hi ha una advocada molt prometedora i amb consciència –Jennifer Aronson- i dues exdones (Lorna Taylor i Maggie McPherson) que fan un bon complement, tot i que la segona li té el cor robat encara i Haller busca refer la seva vida amb ella.

És una novel·la amb constants girs argumentals i de cavalls guanyadors, amb una fiscal que mossega i un jutge molt real que intenta fer d’àrbitre tan bé com pot o li deixen. I si no n’hi havia prou, el final és sorprenent, inesperat i, per algú que sempre vol que guanyin els bons, perfecte!

 

Jaume Salés.

“Mortaja para un ruiseñor”, de P. D. James

En aquesta novel·la veiem com el detectiu (i poeta a estones lliures) Adam Dalgliesh es troba davant d’un cas on té els possibles sospitosos acotats, l’espai perfectament delimitat i, finalment, elements descoberts del passat que li han de servir per desllorigar l’entrellat i troba el o la culpable. Però els casos es resolen del tot quan es poden demostrar i l’acusat o l’acusada és condemnat/da pels seus crims. I en aquí en Dalgliesh fracassa o hi està a punt. Qui va cometre els crims i/o qui va induir-los li planta cara i el desafia a què ho demostri. I a fe de Déu que li costa!

Les novel·les de P. D. James no descriuen només situacions on hi ha un crim i algú que ha de descobrir el culpable. Són novel·les en les que els seus personatges no són plans, creixen en el transcurs de la narració perquè sap introduir en la majoria d’ells la seva personalitat, les seves motivacions. En aquesta també passa, malgrat que n’hi ha massa que només queden insinuats.

L’ambient narratiu és el propi de les novel·les de P. D. James, perfectament descriptiu de la societat londinenca d’època, que fa que es notin, en llegir la narració, els decorats que l’autora situa per ambientar la novel·la i que aquests t’envoltin entre rossinyols (infermeres en argot) … que ja t’hi trobes, vaja!

Si alguna pega s’hi pot posar, és que no és lògic que algú que vol matar a un altre s’acontenti a fuma-li un cop pel darrera, l’atordeixi i, veient que queda inconscient, no l’acabi matant; també hi ha massa insinuacions en alguns personatges secundaris que podrien haver arribat a resoldre’s, a no ser que fossin cortines de fum per a despistar al lector entregat en la resolució dels crims. Despistar, despista ! Però es podrien haver concretat més aquestes línies argumentals secundàries. Tanmateix, hom escriu una novel·la com vol! Aquest no deixa de ser una novel·la de crims, recomanable, com gairebé totes les de P. D. James.

Jaume Salés i Malian

Gener 2017

“Los años perdidos de Sherlock Holmes”, de Jamyang Norbu

Els holmesians distingeixen, sobre les novel·les protagonitzades per Sherlock Holmes, entre les obres anomenades “del cànon” (les escrites pel seu creador, Sir Arthur Conan Doyle) i les altres (les escrites per autors diferents). Els puristes rebutgen les novel·les que no formen part del cànon, encara que alguna d’elles les hagi escrites el fill de Conan Doyle.

La novel·la d’en Norbu intenta narrar les aventures de Sherlock Holmes en el període de temps que va des que suposadament mor i fins que ressorgeix sobtadament al cap de més d’un any, amb l’ensurt evident d’en Watson quan se’l troba disfressat pel carrer. Durant aquest temps, Sherlock Holmes explica a Watson que, entre d’altres, havia estat amb el Dalai Lama. Aquest és el context on es mou la novel·la de Jamyang Norbu.

He dit abans que “intenta” però, al meu parer, no aconsegueix una bona narració digna de Sherlock Holmes. Com a lector, no m’és gaire creïble com arriba a saber-se i trobar el manuscrit on es narra l’estada de Holmes al Tíbet. Entre mig i fins que no arriben a la residència del Dalai Lama, el text és bastant feixuc i es veu un Holmes que té alguna idea brillant i algun raonament elaborat i sorprenent que sembla més que serveixi per recordar que ell surt en aquesta aventura que per res més. Sherlock Holmes és i ha de ser molt més que això.

Sherlock Holmes va néixer i créixer per resoldre enigmes, però enigmes criminals, enmig dels quals hi ha desafiaments intel·lectuals elevadíssims. Això no passa en aquesta novel·la. No investiga cap mort, ni cap segrest, ni cap acte criminal. Fins i tot, quan recupera un mandala robat ni explica com arriba a saber on és, ni la situació que genera és creïble.

Portada del llibre

(Portada del llibre)

Que ressusciti, també, Moriarty crec que és una llicència excessiva de l’autor. Però la lluita de poders mentals d’ell i Holmes a l’estil de superherois que tenen ratjos làser i capes, movent objectes, són més de novel·la fantàstica que no de novel·la negra. Els desafiaments mentals entre Moriarty i Holmes són en l’àmbit de la raó, no en els súperpoders. I ja no diguem com descobrim que Holmes és la reencarnació sense pèrdua de consciència d’un lama que havia estat mort pel Ser Obscur, és a dir Moriarty, en el passat fa 18 anys. Només ens faltava saber que, 80 anys més tard, Holmes s’ha tornat a reencarnar en un altre monjo tibetà!

Ho sento, però a mi no m’ha agradat. És un opinió molt subjectiva i cadascú és com és i li agrada el que li agrada. Jo segueixo adorant en Sherlock Holmes que descriuen les obres canòniques i crec que les que no ho són no el poden convertir en una altra cosa totalment diferent, com fa aquesta novel·la de Norbu.

Jaume Salés i Malian

“El ratpenal”, de Jo Nesbo

Primera novel·la de la saga Harry Hole, però per mi no ja que n’he llegit d’altres abans. En aquesta primera se’ns presenta un detectiu intuïtiu, intel·ligent, tímid, expeditiu quan cal, deductiu fins a aconseguir tancar el cas i … tot el que ha de tenir un detectiu dels clàssics. Però tot això es combina amb un fons d’armari de personalitat brutal: sabem que en Harry té un passat basat en una mentida que li repeteix com l’eco i el turmenta, per poc que deixi fluir els sentiments; coneixem com és la seva família: pare, mare (ja difunta) i germana (amb síndrome de Dawn); quin era el seu primer amor; coneixem, també, la facilitat d’en Harry per fer amis i ser apreciat pels companys, a pesar que sigui d’Austràlia; descobrim la tendresa d’en Harry com a amant … però també veiem l’hemisferi fosc i desgraciat d’en Harry: sense voler sacrifica el seu amor, és capaç de fer-li el salt i reprèn l’addicció a l’alcohol que s’havia conjurat a no tornar a provar mai més.

Portada del llibre

Portada del llibre

 

 

Tenim, doncs, un Harry Hole sensible, humà, però amb fusta d’heroi; sobretot per al lector, a pesar que en aquesta primera novel·la s’intueixen altres històries no clares del present d’en Harry. Per això, l’han enviat de Noruega a Sydney.

Podria acabar fent un espòiler: aquest detectiu promet i en successives novel·les serà cada cop millor i més atractiu per al lector. Segur.

Jaume Salés i Malian

“Tres días de agosto”, de Jordi Sierra Fabre

Primer contacte amb l’inspector Miquel Mascarell, un expolicia detingut i condemnat a mort en la postguerra civil i, posteriorment, indultat, al 1947, i que ha refet la seva vida amb Patro Quintana, intentant oblidar la mort de la seva primera dona, Quimeta, i del seu fill, Roger Mascarell.

Per culpa d’una apendicitis no va poder investigar l’assassinat d’Indalecio Martínez, fa 12 anys, i ara alguns dels amics (no faré ara cap espòiler) decideixen que ell és l’ideal per descobrir l’assassí de debò i rentar la memòria de l’Ignasi Camprubí que, també, va morir en l’interrogatori de l’Inspector Miranda quan va ser acusat del crim. Tres días de agosto

És una novel·la molt ben escrita, amb molts detalls geogràfics de Barcelona. Els personatges van apareixent i e la suma de tots ells es van obtenint les diferents variables i els antecedents del cas. Jordi Sierra juga net i no amaga res al lector, fins i tot li fa saber en veu alta la pista definitiva que té per descobrir l’assassí o assassina i qui té segrestada la seva parella Patro, amb qui el lector comparteix un secret que no sap fins al final en Miquel Mascarell.

Costa fer una novel·la policíaca ambientada a Barcelona i, a més, en els anys 50 del segle passat. Sierra ho aconsegueix amb nota. La novel·la enganxa i hom no para fins arribar al final, tot i que quan s’hi arriba, sap greu d’haver-ho de deixar aquí.

Fins a una altra, evidentment.

Jaume Salés Malian

21/07/2016