Francesc Macià, Roda i Francesc Macià

(Article publicat a El 9 Nou del dia 27/03/2015)

                Algunes vegades, quan hom va a una inauguració d’una exposició, més enllà de conèixer el tema i qui la presenta, pot quedar sorprès gratament. Això és el que devien pensar les persones que, divendres passat 20 de març, van assistir a la inauguració de l’exposició patrocinada per la Fundació Josep Irla titulada “Francesc Macià. Una Catalunya lliure, justa, pròspera i gloriosa”, a la Sala del vestíbul del Teatre Eliseu (torno a votar perquè es bategi com a “Sala Ferran Alsina”), dedicada a la vida social i política del que fou President de la Generalitat republicana, Francesc Macià i Llussà. La particularitat, des d’un prisma osonenc i rodenc, és que, aprofitant que s’exposa a Roda de Ter fins al 9 d’abril, s’hi ha pogut incloure un apartat dedicat a dues de les vegades que, oficialment, en Francesc Macià va venir a Roda.

Francesc_Macia_Llussà         És curiósa la coincidència del nom i primer cognom del que fou President amb els d’en Bac de Roda, heroi i màrtir de la guerra de successió, que va morir executat a Vic poc abans dels fets de 1714 i que, al meu modest entendre, ha estat poc citat i valorat en els actes nacionals del Tricentenari. És una feliç coincidència. A sobre, com es pot veure en l’exposició, és coneguda la fervent admiració que en Francesc Macià –President- sentia per a en Francesc Macià i Ambert –Bac de Roda. Al 1919, quan el primer encara no era president, sinó simple Diputat a Corts, no va voler perdre’s l’homenatge que tota Catalunya va rendir a l’heroi Bac de Roda, a la masia que porta el seu nom. Va ser un esdeveniment molt sentit, amb molta concentració de gent anònima i de gent amb pedigrí del món cultural, social i polític de Roda, d’Osona i de Catalunya. Diferents medis periodístics se’n van fer un ampli ressò. Ad exemplum, “La Veu de Catalunya”. En allà, en Francesc Macià –President- va enaltir la figura d’en Macià –Bac de Roda- apassionadament. Una altra de les vegades que en Macià –President- va venir a Roda i que en l’exposició es documenta és el dia 5 de juny de 1932. Aleshores, ja era President de la Generalitat, motiu pel qual va ser rebut amb els honors que el càrrec requeria. Aquell dia, en Macià, que segons les cròniques anava acompanyat d’en Companys, va fer un mític multitudinari, va saludar els companys rodencs del partit republicà i es va reunir amb representants de l’Associació Rodenca “Els Fills del Ter”, a qui va regalar una senyera que li havien sol·licitat i que, avui dia, es continua guardant en una llar rodenca.

Però els assistents a la inauguració de l’exposició, com dèiem, van poder conèixer alguna anècdota més que té a veure amb el President Macià –l’Avi- i Roda. A banda del discurs d’en Josep Huguet, exconselller de la OLYMPUS DIGITAL CAMERAGeneralitat i President de la Fundació Josep Irla, en Roger Corominas, que feia l’estrena pública com a alcaldable d’ERC a Roda, va contar l’anècdota que en el seu dia va publicar la revista “Roda de Ter”, signada per “Ramon d’R.”, segons la qual en Macià –President- venia sovint a Roda a visitar el seu amic Josep Baucells Prat –a qui Roda deu un homenatge. La cita literal és la següent: “Parlo naturalment del gran patrici nostrat: en Josep Baucells i Prat, catalanista de soca-rel, amic íntim del que fou President de la Generalitat, en Francesc Macià. Aquest quan venia a Roda pel partit, deixava tota la comitiva a la Fonda de Ca l’Enric i anava a dinar a casa del mestre Baucells tot dient als que l’acompanyaven: “Me’n vaig a casa d’en Josep perquè tots dos mengem el mateix: pa amb llet””. Molt entranyable va ser, també, l’anècdota que un rodenc va explicar sobre un bust de l’Avi que va romandre soterrat a l’hort del seu pare durant trenta-sis anys, després que al 1940 algú insensible el llancés pel balcó de l’ajuntament i el pare d’aquest rodenc el salvés del desguàs. Aquest bust va presidir l’acte. Llàstima que el periodisme local i comarcal no va ensumar que hi podia haver material bo per a ser notícia i no hi fos.

Jaume Salés

Jurista



Per Nadal, neules, monstres i pel·lis infantils

(Article publicat a El 9 Nou, el dia 23 de desembre de 2014)

 

Estem en dates nadalenques i treuen el cap, per a quedar-se, desitjos de bona voluntat, més o menys hipòcrites, tipus i marques de perfums i, com no, estrenes de pel·lícules, sobretot per a nens. Tot i que el concepte “infantil” en el món de la cartellera cinematogràfica és, com a mínim, discutible. Costa bastant discernir, avui dia, quins temes són infantils i quins no. Potser seria hora de reflexionar si quelcom inacceptable ho és més si ho presentem en forma de dibuixos animats. En un estudi publicat fa poc al British Medical Journal analitzant aquest tema, es conclou que en els dibuixos animats hi ha més violència que en les pel·lícules d’adults i que els seus protagonistes corren més riscos de ser morts que en les pel·lis de grans. En el dit treball, han constatat i computat morts per trets d’armes de foc a “Bambi”, “Pocahontas” i “Peter Pan”; amb arma blanca a “La Sireneta” i “La Bella dorment”; i amb atacs d’animals a “El Capità Nemo” i “Tarzàn”. En definitiva, segons l’estudi, la mort d’ un personatge important succeeix en dos terços dels dibuixos animats per a nens, mentre que és només en la meitat de les pel·lícules destinades a un públic adult. Segons un d’aquests investigadors, el professor associat d’epidemiologia de la Universitat canadenca d’Ottawa, la idea d’iniciar una recerca sobre aquest tema va començar a germinar quan un seu amic li va enviar un missatge a l’ordinador que deia: “aquesta nit us ajuntareu a casa tota la família per veure junts El món de Nemo? Un consell: salteu-vos els cinc primers minuts”, moments en què la mare del peixet és devorada per un peix de Barracuda, emulant l’escena Hitchcoquiana de la dutxa a “Psicosis”.

Moltes vegades, sense ruminar bé el per què, associem ser mitològics o estranys, monstres per dir-ho clar i català, amb el món màgic infantil. En totes les cultures hi ha éssers rars, enigmàtics, més o menys lletjos, més o menys bons, però normalment esquerps, que viuen en una altra dimensió o en l’inframón. Aquests éssers, però, intervenen en la vida dels humans i la condicionen. Per exemple, sense entrar a definir què seria el Pare Noël, veiem que aquest té uns ajudants, els Elfs, que, com dèiem suara, són llestos, ben plantats i treballadors, sense els quals, els regals no arribarien a temps durant la nit de Nadal. Uns altres, molt més lletjos, molt més peluts, que viuen en coves i a sota terra són els Trolls. Aquests éssers mitològics, entre els segles XVIII i XIX, van començar a formar part de la literatura infantil, sobretot en contes de fades, passant a ser identificats de seguida com a sers malvats. Aquests éssers de la mitologia escandinava estan molt arrelats en les zones nòrdiques, tant que hi ha qui no descarta que puguin existir realment. Deu ser per això que una fundació danesa ha atorgat una beca de més quatre-cents mil dòlars a un investigador, en Lars Christian Romer, perquè pugui furgar a sota terra de l’illa Bornholm a veure si troba proves de l’existència dels Trolls. Però buscar proves reals de monstres no és una dèria, només, d’alguns nòrdics que no saben què fer del temps i dels seus diners. Així, sembla que cada cop hi ha més testimonis que diuen haver vist el gegant caníbal Wendigo als boscos profunds del Canadà, més enllà del personatge que va crear literàriament l’Algernon Blackwodd.

A casa nostra, els Trolls, si han quallat ha estat gràcies als llibres d’en John Ronald Reuel Tolkien, i a les pel·lícules d’en Peter Jackson, que precisament acaba d’estrenar l’última gran batalla d’el Hobbit a la Terra Mitjana. Amb la tercera part de l’adaptació al cinema d’el Hobbit, el cineasta posa punt i final a més de quinze anys de viatge per a l’univers Tolkien, després que a l’any 2001 l’iniciés amb “La comunitat de l’anell”. Qui vulgui doncs ja té la seva ració de pel·lícula fantàstica aquests dies. Alguns però seguim preferint la pel·lícula dirigida per Marc Forster titulada “Monsters Ball” per veure a qualsevol època de l’any.

 

Jaume Salés



A Francesc Macià i Ambert, Bac de Roda, in memoriam

            (Article publicat a El 9 Nou, edició del dia 31/10/2013)

                      El dia 2 de novembre d’enguany farà exactament tres-cents anys que, a Vic, va ser penjat, sense cap garantia jurídica, en Bac de Roda. Tres dies abans havia estat fet presoner al Mas  Torrent, de Roda, on estava amagat fins que la traïció d’un tal Riera de Vallfogona, antic amic seu, passat més tard a les tropes borbòniques de Bracamonte, el delatà i fou portat a la ciutat del Sants lligat a la cua d’un cavall. L’efemèride, en el moment actual que viu Catalunya, és d’obligat record i més, permeteu-me la immodèstia, si el que subscriu és, com ell, rodenc. Per parlar sobre aquest heroi  amb més propietat, vaig a pouar en una conferència que va fer el meu pare, Jaume Salés i Sanjaume, el dia 22 de maig de 2005 a Roda.

Donant la raó a Mossèn Francesc d’A. Espinalt (rector de Roda a mitjans segle XX), el pare s’apunta a la tesi que la casa natal d’en Francesc Macià i Ambert (en endavant, Bac de Roda) era a Can Quel, a la Plaça Major del poble. D’aquesta casa, abans, ja se’n deia Can Macià; era la casa del seu besavi i, en començar el segle XVIII, era la llar del seu germà Miquel, d’aquí l’apel·latiu de Can Quel. En Bac, després de casar-se amb Anna Maria –també dita Marianna- el dia 21 d’agost de 1672 passà a viure al Mas Bac de Roda i d’aquí en surt el seu sobrenom que l’ha fet conegut a la història. Tot i que la Marianna va viure poc, del matrimoni en van néixer quatre nois i tres noies.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

En Bac de Roda era membre del Grup dels Vigatans, que no vol dir de Vic, sinó que era un terme que indicava homes notables de la Plana i, fins i tot, de més enllà (Manlleu, Roda, Perafita i, fins i Sant Hilari Sacalm) que estaven descontents amb Felip V i que es van reunir, el dia 17 de maig de 1705 a l’ermita de Sant Sebastià, de la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer, per signar un compromís per aixecar una tropa de sis mil homes en suport de l’Arxiduc Carles d’Àustria. Això hi ha qui ho considera l’inici de la Guerra de Successió. Suposo que en els actes del tricentenari, que capitalitzen els intel·lectuals de Barcelona, hi haurà un destacat per a en Bac de Roda. Aquest, en nom del Grup dels Vigatans,  té una actuació privilegiada en el Pacte de Gènova on en Mifford Growe, representant de la Reina d’Anglaterra, es compromet a desembarcar a Catalunya vuit mil infants, dos mil genets i dotze mil fusells per ajudar els catalans. Bac de Roda, no només va ser un guerriller, sinó que també era un veritable home d’acció experimentat i bon negociador a la vegada. Són molts els fets d’armes en què intervingué en Bac de Roda, entre ells l’entrada a  Barcelona del Rei Carles d’Àustria, el qual va concedir, quan es va fer efectiu, als vuit principals caps del Vigatans, entre ells Bac de Roda, el grau militar de Coronel i el títol o privilegi de cavaller o de ciutadà honrat. Per això la cançó popular li diu “cavaller Bac de Roda”.

Això de la “puta i la Ramoneta” es veu que ve de lluny, ja que el Consell de la ciutat de Vic, segons testifiquen cartes enviades al Virrei, tot i tenir pràcticament tota la comarca aixecada a favor de l’arxiduc Carles, mantenia la ficció de restar fidel al Virrei i a Felip V. Quan un fatídic 30 d’agost, Vic va caure en mans dels borbons es publicà un indult per a aquells que es volguessin rendir. En Mas de Roda s’entregà el mateix dia i en Carles Regàs dos més tard; però en Bac de Roda no i continuar fidel fins a morir! Ell ho va donar tot per Catalunya: manllevà diners, hipotecar la seva hisenda i va comprometre el present i futur dels seus fills per una Catalunya digna. Tres-cents anys després, la memòria d’en Bac de Roda mereix un poble i un homenatge que estigui a la seva alçada.

Jaume Salés

Jurista



Escalfant motors per a la Diada

(Article publicat al bisetmanari “El 9 Nou”, el dia 30 d’agost de 2013)

Mentre hom apura els últims dies d’agost – que automàticament no vol pas dir últims dies de vacances per a tothom-, ja se senten tambors distants carregats de “rever”, que dirien els usuaris de música digital, sobre el que passarà enguany per a la Diada. Si la de l’any passat va ser sonada i va agafar algun tertulià i polític amb el pas canviat (alguns van córrer a fer-se la foto, fins i tot a contracor i amb crosses), la d’enguany promet no defraudar les expectatives.

A mig mes d’agost, ja hem observat la desmarcada, com si d’un extrem de futbol es tractés, de la lideressa d’un partit polític, que té com a anagrama una au amb dues consonants repetides, molt comunes entre els grills, amenaçant de no anar a la trobada institucional de l’11 de setembre; el motiu no té res a veure amb rebre la tradicional soleiada al parc de la ciutadella. D’altres, mentre desfullen margarites de si aniran a la cadena humana o no, continuen ballant la “Yenca”, és a dir, esquerra, esquerra, dreta, dreta, endavant, endarrera, un, dos, tres … N’hi ha però que fa temps que ho tenen clar i ara se giren i, oh  sorpresa! hi ha gent que els segueix! D’altres també ho tenen clar, però, clar que no. Resumint, a la vinya del Senyor, diuen, hi ha de tot. El que se sent, però, és molt soroll.

Oortada en català de l'obra d'Albert Sánchez Piñol, que tracta sobre els fets de l'11 de Setembre de 1714.

Portada en català de l’obra d’Albert Sánchez Piñol, que tracta sobre els fets de l’11 de Setembre de 1714.

Res més escaient, davant d’aquest panorama, que haver llegit el llibre estrella d’aquest passat Sant Jordi que, tot i tenir un títol que semblaria invocar una victòria –Victus- el que fa, en realitat, és donar fe d’una derrota sonada, que va canviar la història d’un poble. La cadena humana vol enllaçar aquells fets amb els fets actuals. El llibre de l’Albert Sànchez Piñol, abans que sortís i veiés la llum editorial, ja va generar molts comentaris: resulta que l’autor el va escriure –ai l’as!- en llengua castellana perquè es veu que en català no li sortia! L’originalitat de l’autor, però, no es va quedar aquí: se li va consentir de no voler signar cap exemplar per Sant Jordi, a pesar que se sabia que seria el llibre més venut, sense baixar de l’autocar. Els intel·lectuals ja les tenen aquestes coses !

I un cop publicada aquesta obra literària, tothom hi ha volgut dir la seva i teoritzar al respecte. A tall d’exemple, en un reportatge signat per J. N. en el diari pensat i escrit en català que té nom d’adverbi de temps, immediat, en Sànchez Piñol definia la contesa de l’11 de setembre de 1714 com la “tragèdia perfecta”, que “hauria pogut ser el nostre Far West” (perdoneu, però en aquí és inevitable que a hom li vingui a la memòria aquella cançó de la Trinca sobre una tribu d’indis que vol sobreviure en l’imperi dels americans). Fins i tot hi ha qui diu que ja es prepara una pel·lícula al respecte; potser per això en Pere Antoni Pons, en el mateix diari, s’atreveix a comparar l’autor amb l’Steven Spielberg de la literatura catalana! Home, no ens embalem que fa baixada!

Ara bé, independentment del que diguin els intel·lectuals, qui llegeixi la novel·la, d’entrada, el sorprendrà el maltractament verbal i constant que rep la Waltraud Spöring per part de l’autèntic protagonista, en Martí Zuviria, que, francament, era innecessari i prescindible;  a través de les memòries dictades d’un vailet entremaliat, aprenent d’enginyer a casa d’en Vauban, es relaten, a partir de mig llibre, els fets de 1714 en els quals, a banda d’enaltir la figura de l’Antonio de Villarroel en detriment d’en Rafael de Casanova, que només surt de passada, la sensació és com si estiguéssim en un dels llibres del “Caballo de Troya” d’en Benítez perquè en Zuviria es passeja per la història coneguda més o menys per tothom fent com de Notari del que hi passa. La conclusió, però, d’aquesta lliçó d’història és que, a vegades, el futur d’un poble no es decideix sobre el terreny dels fets, sinó en una partida de simultànies d’escacs a nivell internacional, en la que l’escac i mat pot venir determinat per la verola.

Jaume Salés

Jurista