“Todo el bien y todo el mal”

                Aquesta novel·la de Care Santos no defrauda els seus lectors. L’autora ens té fidelitzats perquè sabem que les seves històries són bones, van creixent, els personatges són autèntics retrats en el sentit que no només estan descrits físicament sinó que també interiorment, amb una vida passada que condiciona l’acció futura. Y en aquesta “Todo el bien y todo el mal” no és una excepció.

                L’autora no tarda molt a mantenir el misteri del títol, prové d’un bolero “Historia  de un amor” cantat, entre d’altres, pels Panxos; l’estrofa on hi ha aquesta frase seria aquesta:

(…)Es la historia de un amor

Como no hay otra igual

Que me hizo comprender

Todo el bien todo el mal

Que le dio luz a mi vida

Apagándola después

Ay, qué noche tan oscura

Sin tu amor no viviré. (…)

D’entrada, sembla que es tracta de descobrí alguna relliscada extramatrimonial de Josep Gené amb una senyora, Mercè Saltor, amiga d’una escriptora oblidada (Ilda Moreu) a partir de la investigació incansable d’en Leandre Vives, un professor substitut de la Universitat de Lleida,

especialista en crítica feminista  i en escriptores de la Segona República … però, tot i que això pot anar planejant en l’ambient, al final hom se n’oblida fins al final de la novel·la on l’autora ens deixa amb la mel als llavis! Sort que en un recent tuit, que he tingut l’honor de rebre, em confessa que la relació entre aquests dos personatges la sabré aviat! Així sigui!  I que no tardi!

Mentrestant, ens anem engrescant amb la vida, aparentment, resolta de Reina Gené. Professionalment pot ser molt exitosa, però personalment és molt complicada; amb el seu fill Albert Gama que no es diu cap mentida si s’afirma que té dos pares, amb les hormones alterades d’un adolescent …

Un exmarit, Fèlix Gama, complicat de mena i que no paeix trencar les aparences; una parella actual, Samuel Navarro, més comprensible del normal; un doctor en dret, Ulf Everink, dolgut amb el món i amb la farmacèutica per a la que vol ser el seu cavall de Troia i un ex amant, Tomàs Moliner, que està a punt d’engegar la història a Can Pistraus!

No us la perdeu. Té el segell Care Santos, tota una garantia!

Jaume Salés i Malian

Desembre de 2018

RUIZ SAFON TANCA EL CERCLE

Excel·lent final de la tetralogía iniciada amb la “Sombra del viento” i seguida per una irreal “El juego del ángel” que despistava molt al lector i “El prisionero del cielo” amb la qual hom entenia tot de què anava i precentia el que vindria.

Amb “El laberinto de los espíritus” ens retrobem amb vells amic: els Sempere, pare i fill i, ara també, nét; amb l’artífax literari de tot plegat, el misteriós Julian Carax; amb l’únic i inimitable animador de la festa, salvador de tots, Fermín Romero de Torres que no és que tingui un nom semblant a un torero sinó que l’adopta a l’atzar, ara sabem, veient un cartell de braus (segueix el misteri irresolt sobre el seu nom real amagat).

               És una novel·la molt trepidant fins poc abans del final, amb una protagonista que ho desencalla tot, l’Alícia Gris, la qual compta amb personatges secundaris ajudants seus: Vargas i Fernandito.

L’univers que explica té una coherència total, tant d’espai-temps com de personatges i llurs reaccions. Amb aquest quart volum acabem de tancar tota la trama, on els dolents ho paguen tot. Es desvelen, també, els misteris familiars latents en totes les altres entregues anteriors. L’ombra d’Isabella es clarifica, per exemple.

És un thriller, una novel·la d’acció que té tanta força que hom, quan la llegeix, ja hi veu la pel·lícula o sèrie que pot arribar a ser. Però, al meu modes entendre, acabar-la amb el resum de la vida d’adult de Julian Semprere trenca amb la coherència de la tetralogia. Per mi l’autor no encerta el final, no té suc, tanca massa coses que al cap i a la fi, al lector, tant li fa. Fins i tot, hom pairia tres-centes planes més, abans d’anar concloent situacions de pressa i corrents com fa l’autor. No l’ha sabut acabar … però no vol dir que no sigui una novel·la de prestigi, enganxosa i de consum recomanable per conservar la salut, que prou fràgil és.

Jaume Salés.

“Els hereus de la terra”, d’Ildefonso Falcones

Diuen que és la continuació de l’exitosa “La catedral del mar”, de la qual deien que s’assemblava a la novel·la de Ken Follet “Els pilars de la terra”. Jo sempre he discrepat d’aquesta semblança, més enllà que en les dues novel·les s’està construint un temple. Ara, després de llegir “els hereus de la terra” haig d’afirmar que he reviscut, ara sí, la novel·la d’en Follet, precisament quan entre les dues novel·les no hi tenen gaire en comú: una segueix sent la construcció d’una catedral (la d’en Follet) i l’altra són les vides i obres d’un vinyater que volia anar per a bastaix.

            En efecte, al llarg de totes i cadascuna de les planes l’autèntic protagonista és l’Hug Llor. A través d’ell coneixem i patim el seu destí: primer de la seva germana i de la seva mare; després de la seva dona oficial – la Regina- i els seus altres amors desgraciats, que en són varis. La novel·la té un tempo que marca el ritme del lector. Carpetes que es tanquen i carpetes que s’obren contínuament, fins que apareix la lògica i el definitiu cop de sort.

Costa que una segona part d’una obra sigui tan potent, captivadora, tan ben escrita i ambientada com aquesta que ens ocupa. No cal que diguem que és la segona part de cap novel·la, té tanta entitat, vida i potència que se l’ha de considerar com una de les grans novel·les contemporànies per si sola.

Excel·lent, doncs, novel·la d’Ildefonso Falcones que, per mi, el redimeix de “La mà de Fàtima” que no em va agradar. En “Els hereus de la terra” tots els ingredients són cuinats en la justa mesura perquè surti un plat de nivell. Cent per cent recomanable.

Jaume Salés i Malian

Desembre 2016

“Tres días de agosto”, de Jordi Sierra Fabre

Primer contacte amb l’inspector Miquel Mascarell, un expolicia detingut i condemnat a mort en la postguerra civil i, posteriorment, indultat, al 1947, i que ha refet la seva vida amb Patro Quintana, intentant oblidar la mort de la seva primera dona, Quimeta, i del seu fill, Roger Mascarell.

Per culpa d’una apendicitis no va poder investigar l’assassinat d’Indalecio Martínez, fa 12 anys, i ara alguns dels amics (no faré ara cap espòiler) decideixen que ell és l’ideal per descobrir l’assassí de debò i rentar la memòria de l’Ignasi Camprubí que, també, va morir en l’interrogatori de l’Inspector Miranda quan va ser acusat del crim. Tres días de agosto

És una novel·la molt ben escrita, amb molts detalls geogràfics de Barcelona. Els personatges van apareixent i e la suma de tots ells es van obtenint les diferents variables i els antecedents del cas. Jordi Sierra juga net i no amaga res al lector, fins i tot li fa saber en veu alta la pista definitiva que té per descobrir l’assassí o assassina i qui té segrestada la seva parella Patro, amb qui el lector comparteix un secret que no sap fins al final en Miquel Mascarell.

Costa fer una novel·la policíaca ambientada a Barcelona i, a més, en els anys 50 del segle passat. Sierra ho aconsegueix amb nota. La novel·la enganxa i hom no para fins arribar al final, tot i que quan s’hi arriba, sap greu d’haver-ho de deixar aquí.

Fins a una altra, evidentment.

Jaume Salés Malian

21/07/2016