Inauguració dels Pessebres de Roda 2015

AntoniBassas

Instants abans de quarts d’una del migdia, el personatge que enguany ha d’inaugurar els Pessebres de Roda no ha arribat, malgrat que se l’espera. Sort dels mòbils ! El trànsit de la C17 ha fet una mala passada! El convidat però té bona premsa i és de bon esperar. Periodista de prestigi, amb experiència a tele, ràdio i premsa; actualment, és Director d’Audiovisuals del Diari Ara. A la 1 i 10 minuts del migdia arriba l’Antoni Bassas i s’inicia la inauguració oficial. Rep les explicacions puntuals i atentes del President dels Pessebristes, en Josep Carreras -res a veure amb el famós tenor- i algun apunt, quan convé, de l’Alcalde de Roda, l’Albert Serra. En Bassas es mostra admirat i interessat. Hom pot meravellar-se un cop més (i van …) amb la recreació del Teatre del Centre; no hi ha prou paraules per agrair als pessebristes rodencs aquesta joia de la memòria històrica de Roda!

S’abaixa el teló i la comitiva pot delectar-se amb la resta de diorames que enguany han preparat els pessebristes de Roda: són capaços de representar, amb nota, una “Fugida d’Egipte” a Sant Serni de Llorts (Ordino) amb neu! I el “Naixement” a El Mercer de Torralles, sense bou ni mula, però amb conills i gallines ! O “L’Anunciació” situada a la Costa Brava, en una cala amb un mar immens (quant més gran més costa) que hom qualifica de matrícula d’honor! Completen els diorames un situat a Pals, on s’hi representa “La Visitació” i un pessebre de l’Agrupació Pessebrista de Barcelona que els han cedit com és habitual i que enguany va signat per l’Antonio Casulleras. I abans d’acabar la ronda, hi ha una altra joia rodenca que, com teatreCentre-Pessebres de Rodava dir sotto voce algun dels veterans pessebristes presents a l’acte, no el volen destruir ni el poble deixaria fer-ho: és la imatge del Pont Vell, en versió antiga, des del Sòl del Pont a l’Església Parroquial obrint vista no només a les finques veïnes sinó a les de més enllà i tot. Aquest diorama fa uns 30 anys que el tenen exposat amb tots els honors (abans havia estat la imatge del tercer acte en el diorama del Teatre Centre, fins que es va decidir independitzar-lo). Avís per a navegants!

A continuació, en l’acte obert al públic en general, a la Sala Polivalent del Teatre Eliseu (torno a votar perquè es digui “Sala Ferran Alsina”), després dels parlaments del President del Pessebristes Rodencs i de l’Alcalde de la vila, en Bassas confirma que ha acabat “impressionat i emocionat dels pessebres, estan molt ben fets”, diu que hi ha vist a més “molta imaginació: l’Anunciació a la Costa Brava!”. Va dir que no es podia negar mai anar a Roda, població per la que passa quan va a Tavertet habitualment i on s’hi atura alguna vegada. Va lloar la figura de dos rodencs il·lustres, l’Emili Teixidor i en Miquel Martí Pol, qualificant al primer, fins i tot, com d’amic seu. Per definir el Nadal, va fer servir les paraules d’un altre amic, Raimon Pàniker: Nadal fa possible reconèixer, en cadascú, una guspira de divinitat. Per acabar, la Coral Vilaformosa va interpretar cançons de Nadal (amb l’Antoni Bassas taral·lejant-ne algunes) i la rodenca Maria Clara Marsó va cantar dues peces: “El girasol”, amb lletra de Mossèn Cinto Verdaguer i música de Mossèn Viñeta (que havia estat rector de la Parròquia de Roda de Ter); i, finalment, “El fassetonet”, després d’explicar que n’havia compartit la troballa ja fa temps amb un altre rodenc, el popular Jaume Salés i Sanjaume. Satisfacció compartida per tothom.

Jaume Salés i Malian

(Publicat a la revista RODA DE TER núm. 746, Novembre-Desembre 2015)



Arriba el Nadal ?

     (Publicat a “El 9 Nou” del divendres dia 27/11/2015)

           Quan aquestes ratlles veuran la llum periodística i podran ser llegides per al públic en general, ja s’hauran activat, o faltarà molt poc, la lluminària i les campanyes de la temporada nadalenca. Traint l’esperit originari que hauria de surar en l’ambient o disfressant-lo de missatges hipòcrites, les mans invisibles d’alguns ens confonen el missatge nadalenc –missatge d’amor, de pau, de fraternitat, de caritat, de companyerisme, d’estimar als altres com a tu mateix- amb la brisa del consumisme i el materialisme. llums1Les llums als carrers principals dels nostres pobles, viles i ciutats donen el tret de sortida no a ser més solidaris, més comprensius, més tolerants, més espirituals, sinó que és el toc de xiulet perquè tothom sàpiga que toca desitjar treure a la loteria –és igual que sigui dels cecs, catalana, espanyola o europea- per fer-nos més rics –no d’esperit-; a comprar regals, molts regals, tants regals com poguem i més, per tal d’anar à la page… i alhora cantem villancets amb missatges d’humilitat, de bonhomia, on els més dèbils i els més pobres teòricament en són, per a bé, els protagonistes. Però tots sabem que no és ni serà així.

                ¿Què en traiem de fer un pessebre representant Déu totpoderós en forma d’un infant pobre, sense vestits ni riqueses, en una humil establia, que com que no té l’escalf de cap persona humana, excepte dels seus pares, necessita l’alè del bou i la mula per no morir-se de fred, si a sota o a prop d’aquest pessebre ningú no es recorda de la gent que avui s’ho passa malament, dels pobres que no tenen garantit un plat a taula, del familiar que passarà aquestes festes allunyat de la família en una residència o en un hospital? ¿De què ens serveix llegir, recitar o escoltar el “Poema de Nadal” d’en Josep Maria de Segarra que invoca la innocència del net de cor, de l’infant, per gaudir d’aquestes dies si el món està ple de rabadans, nosaltres inclosos, que només pensen en ells, en el seu anar bé i mentre rondinen no senten ni deixen sentir el missatge que porta l’estrella de la Nit de Nadal? ¿Com podem entonar càntics invocant la pau al món si segueixen els robatoris, les estafes, la violència, els atemptats, els bombardejos? Quina contradicció !

La bona fe, el companyerisme, l’ajuda al desvalgut, veure en l’altre les teves flaqueses i no les d’ell, el compartir el que tenim, la companyia al que se sent sol, el regal d’un somriure al que està trist, consolar al que plora, ajudar al que no t’ho diu però ho necessita, donar al que no et demana res i està mancat de tot, la generositat ben entesa … tot això no hauria de ser només pautat en una època de l’any, com tampoc no hauríem de necessitar cap anunci publicitari, ni milers de bombetes enceses als carrers, ni nadales

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

enllaunades enviades a l’aire per fer-ho possible, ja ens hauria de sortir de dins sense necessitat que ningú no ens dirigís la nostra consciència. Hauríem de fer possible, com diu aquella dita que, si el Nadal és amor i alegria, n’hi hagués un cada dia.

Aquests dies sí que haurien de servir per treure el vernís de les celebracions buides de missatge humà, del quedar bé, de l’aparentar, del materialisme … i fer relluir la trama i el traç original del que vol dir “celebrar el Nadal”. Per això el poeta citat invocava el cor de l’infant per veure-ho, perquè en ell hi traspua l’emoció original, endèmica de la condició humana si de veritat ens creiem que vam ser creats, inventats per anar més enllà del fet de sobreviure en la selva de la vida animal. És el missatge que hi ha escrit i que s’hauria d’escampar en la plàcida nit de Nadal dirigit als homes i dones de bona voluntat. Missatge que, a voltes, no veiem perquè no el mirem amb l’òrgan adequat. Ja ho diu el Pregoner de “L’encís del pessebre”, altrament coneguts com “Els Pastorets de Roda”, escrits pel meu pare: “vulgueu-ho veure així, com els infants / que és la millor manera de ser grans”.

Jaume Salés

Jurista



Més apunts sobre “Tertúlia”, de primera mà

  (PUBLICAT A LA REVISTA “RODA DE TER” DE FESTA MAJOR 2015)

                Ara fa un any, en aquest mateix número extraordinari del RODA DE TER de Festa Major, vam narrar els orígens de “Tertúlia” i ho vam deixar en la polèmica de la representació de l’obra de teatre la “La novia” de l’autor Horacio Ruiz de la Fuente. Aquest va ser un inici sonat per a l’associació cultural rodenca. A partir d’aquí calia continuar mantenint el nivell. En el llibre d’actes de l’entitat hi ha recollida la cita que un dels socis, en Jaume Vilar Blanch, va dir: “La bandera ja és alçada, ara només cal perseverar”. Així, dons, a finals de juny de 1957, en la festivitat de Sant Pere, Tertúlia va organitzar el que es va titular com “II Selecció Teatral”, aquest cop en col·laboració amb el Centre Parroquial de Roda de Ter.

Així ho podem llegir a l’acta:

Amb gran animació es va preparar per a la festivitat de Sant Pere la Segona Selecció Teatral, escollint-se l’obra de d’H. Ruiz de la Fuente[i] (el mateix autor de “La novia”) Aurora Negra”.

 

Aquesta obra d’un dels autors teatrals de moda de la postguerra espanyola, havia estat estrenada el 22 de setembre de 1957 al teatre Reina Victoria, a Madrid, per la companyia de Carmen Carbonell i Antonio Vico, els quals, juntament amb l’actor Julio Sanjuan, es repartien els papers d’aquesta comèdia dramàtica. En aquell acte, si hem de fer cas dels diaris que publicaven crítica teatral, hi va haver aplaudiments generosos en determinats mutis i al final d’actes, havent de sortir l’autor a saludar mentre el taló pujava i baixava. Un dels crítics teatrals, Alfredo Marquerie, en una crònica seva al diari “ABC”[ii] renegava de la qualitat de moderna que alguns atribuïen a l’obra pel fet de tenir, per exemple, pocs personatges i que un telèfon sonés en moments determinats, mentre elogiava “l’esforçada” posada en escena dels tres actors.

En la premsa local rodenca, Miquel Vilar Blanch escrivia, a la revista “Roda de Ter”[iii] després que es representés aquesta obra a casa nostra, el següent:

Sense ser la comèdia més interessant d’aquest autor gallec, “Aurora Negra” té interès, emoció i nervi, principalment en els seus actes segon i tercer. És una interessant obra de teatre en la que s’exposa un tema humà bastant normal. L’autor coneix els efectes teatrals i juga amb ells plenament, manejant sàviament els seus personatges, els seus pocs personatges, cosa que fa l’assumpte molt més difícil del que es podia creure”.

Aquesta obra de teatre, l’acció de la qual passa a Madrid i està ambientada a l’època actual (anys cinquanta), té només tres personatges, Eva Santurce, Arturo Hinojales i Andrés Santurce. En la dita ocasió, van ser interpretats, respectivament, per Maria Dolors Ribas, Miquel Martí Pol i Ramón Corominas Salés. La interpretació dels tres va ser magnífica si fem cas de la crònica, ja citada, de la revista “Roda de Ter” com la que consta inscrita en el llibre d’actes. En la primera, el cronista diu:

Els tres, cadascú en la seva missió van aconseguir una labor estupenda durant l’acció dels actes. Gestos mesurats, sense exageració, dicció clara i col·locació justa sobre les taules.”.

Per acabar dient, que: “Jo crec que a uns aficionats no se’ls pot exigir més. Això és fer teatre. Això és encarnar uns papers i estudiar-los a ple encert”.

El cronista, però vol deixar clar:

l’encertat ritme imposat en la representació, prescindint de qualsevol detall lleig. Els tres  intèrprets per igual van salvar la seva responsabilitat donant una lliçó de com s’ha d’interpretar una comèdia dramàtica. És un detall que els honora i els obliga a repetir la seva actuació ja sigui en la mateixa obra o en una altra. Apresa tenien la cosa i no els va fallar.”.

L’única queixa del cronista és que el públic no va prodigar-se en aplaudiments durant la representació, tal com va passar en l’estrena madrilenya uns anys abans, tot i que, en havent acabat, “l’ovació va ser gran i de solemnitat. Menys mal.”.

En el llibre d’actes de l’entitat “Tertúlia” consta transcrit, si s’escau, en un llenguatge més planer una actitud molt més positiva envers als actors en general, i a l’actriu en particular:

Va ser interpretada per Maria Dolors Ribas, Miquel Martí i Pol i Ramon Corominas (..) fent-se càrrec en Miquel Vilar[iv] i el que subscriu –Jaume Salés[v] de la direcció i efectes especials

                             (…) Martí i Pol[vi] va estar perfecte en el paper de galant, Ramon Corominas[vii] igual en el paper de pare, perfecte en tot, caracterització inclosa. Maria Dolors Ribas, en el difícil paper d’Eva –paper que portava gairebé tot el pes de l’obra-, va estar insuperable. Mai en el meu record. Mai –que jo recordi[viii]– he presenciat a una ‘aficionada’ tan meravellosa. Hi ha molta fusta en aquesta jova. El públic va sortir entusiasmedèmic. Fou –amb molt- la millor vetllada teatral de cap elenc local”.

Heus ací, doncs, amb aquests apunts, una mostra més de la vivacitat i del protagonisme que l’agrupació cultural “Tertúlia” va tenir a Roda ara fa una cinquantena d’anys. Deixem, però, per a una altra ocasió el comentari sobre les sessions de Cine-Fòrum que aquesta entitat rodenca va organitzar, essent la primera el dia 1 de desembre de 1957, a les 12 del migdia, al Centre Parroquial. I en vindrien d’altres.

Jaume Salés i Malian

 

 

[i] En el programa editat a l’efecte es presentava aquest autor, Horacio Ruiz de la Fuente com a “Natural de La Coruña, on va néixer al 1905, (…) un autor dramàtic de vocació singular que ha donat al teatre espanyol obres excepcionals com les que avui els oferim. Especialitzat amb teatre de poc repartiment, ha aconseguit últimament a Mèxic i Estats Units un prestigi gran, sobretot per les seves peces escrites amb destinació a la televisió americana.”. En el programa de mà, a més de citar les moltes obres de l’autor, es diu finalment d’aquest que és un “autor discutit –la qual cosa ja acredita per si mateixa la seva personalitat teatral-, és un comediògraf de ferma categoria. Moltes de les seves obres han estat traduïdes a diferents idiomes .És dels autors que no tenen pressa per estrenar ja que com ell mateix afirma, escriu sense preocupar-se’n. I nogensmenys totes les seves obres s’han estrenat amb èxit singular.

[ii] “ABC” del dia 23 de setembre de 1950.

[iii] Núm. 110, corresponent a Juliol de 1957.

[iv] Miquel Vilar Blanch.

[v] Jaume Salés Sanjaume.

[vi] Miquel Martí Pol.

[vii] Ramon Corominas Salés.

[viii] Escriu l’acta en Jaume Salés Sanjaume.

 



Naixement de “Tertulia” en el món cultural rodenc, explicat de primera mà

 

                Una de les agrupacions culturals més reeixides de la societat rodenca de postguerra va ser “Tertulia”. Al llarg de diferents números d’aquesta capçalera –del “Roda de Ter”- s’han publicat treballs sobre aquesta agrupació i aquest d’avui no vol pas ser un mer repetidor del que ja s’ha dit. La modesta aportació del present és explicar alguna cosa més sobre aquesta agrupació cultural partint des de les paraules que consten escrites en el llibre d’actes de la pròpia entitat; per tant, la pretensió és beure d’aquesta deu i revertir el seu contingut en aquestes planes.

                És curiós constatar que el llibre d’actes de “Tertulia” no es limita a ser un recull d’acords, sinó que fa una llarga introducció explicativa de la situació rodenca i del perquè s’acaba constituint l’agrupació. Quan neix “Tertulia”, diu, el poble de Roda de Ter estava bastant a les fosques i no hi havia una cultura mínimament organitzada. Sí que hi havia lletraferits, persones inquietes, però era tot a títol individual. Segons llegim al llibre d’actes “cap de les entitats ja existents tenia en els seus homes, en els seus programes, cap mena de direcció cultural. Algunes d’aquestes entitats dirigien els seus afanys al difícil problema de la subsistència, esforç que acaparava totes les seves forces, impedint-los –en el cas que haguessin volgut- dirigir-los a allò tan platònic com és l’Art, la Cultura … Altres entitats, tenien el seu estret horitzó obert només al vent de la utilitat immediata i complint allò a què els obligava els seus estatuts, estaven més que justificades.”.

Però si la societat rodenca no estava organitzada, sembla ser que l’ajuntament tampoc hi posava gaire interès: “En quant al nostre Il·lm. Ajuntament, cal reconèixer-ho, feia gala d’una despreocupació en aquest sentit impròpia d’ella. Sempre guardant els deguts respectes i amb la humilitat d’home conscient, però usant els drets de ciutadà rodenc, creiem que no estaven les nostres primeres autoritats a l’alçada de tals. Potser és, volem creure i desitjar-ho, que altres assumptes de major envergadura o de prèvia imminència absorvien les mires de les nostres Autoritats i restava a la seva acció conjunta una visió vertadera en aquest camp de la instrucció, però el cert és que molts rodencs, pares de família ells, s’han queixat de la insuficiència –parlem de la qualitat- del nostre magisteri i sent aquest assumpte, culturalment parlant, primordial, poc podia esperar-se una iniciativa menys ambiciosa en principi com la que presenta Tertulia”.

És en aquest ambient d’indiferència oficial però d’inquietuds culturals socialment latents, quan neix “Tertulia”. El seu naixement és narrat en el llibre d’actes d’aquesta manera:

Alguns rodencs cultivaven ja de per sí –íntimament que diguéssim- les lletres. Alguns d’ells amb bastant d’èxit. Aquí tenim, per exemple, a Miquel Martí Pol, guanyador del premi “Osa Menor” de poesia catalana i a Emili Teixidó[i] (sic) amb el “Premio Nacional de Novela Infantil”. Entre aquests i altres ‘lletraferits’ naixia i es consolida una amistat fructífera, de bona qualitat que a la força havia de cristal·litzar en quelcom sòlid.

I un dia, en plena tertúlia de cafè, estaven tres amics d’aquests –val la pena nombrar-los- : Miquel Vilar, Josep Puigdollers i Jaume Salés. Un d’ells va dir: “¿I no seria possible ajuntar aquests esforços individuals sota una mateixa directriu i amb una mateixa finalitat?”. Això va dir i estava tot tan a punt, tan madur, que els tres aprovaren i van assentar la gran veritat que apuntava un embrió. Aviat va córrer la veu entre el grup i es va decidir amb la unanimitat que dóna l’entusiasme l’agrupació que aviat va prendre cos sota el nom de Tertulia.”.

Per qüestions de l’època “Tertulia” no duia accent perquè el mot era castellà, tot i que es pronunciava, no cal dir-ho, en català de la plana. I com que tampoc no era possible el naixement d’una nova societat o agrupació ni legalitzar-la s’havia de fer penjar d’una ja existent i legal. Per això, oficialment, va passar a dir-se “Tertulia: Sección Artística de Radio Roda”.

La primera reunió oficial de “Tertulia”, al juny de 1956, dels socis fundadors hi van assistir les següents persones: Miquel Vilar, Josep Puigdollers, Miquel Martí Pol, Esteve Viñolas, Emili Teixidó, Antoni Vilaseca, Josep Maria Martí Pol, Ramon Corominas, Miquel Llach i Jaume Salés. Segons l’acta fundacional, a aquests noms hi cal afegir a en Jaume Vilar i en Josep Turu “els quals en no poder assistir-hi ho van fer en esperit sumant-se als acords formals” que es van pendre.

La primera junta de l’entitat va quedar constituïda de la següent manera: President, Miquel Llach; Vicepresident, Jaume Salés; Secretari, Josep Maria Martí Pol; Delegat de Teatre, Miquel Vilar; Delegat de Literatura, Miquel Martí Pol; Delegat de Foto-Cinematografia, Emili Teixidó; Delegat de Pintura i Dibuix, Antoni Vilaseca; Delegat d’Iniciatives Vàries, Esteve Viñolas; i, Tresorer, Ramon Coroninas.

La manera que van tenir per donar-se a conèixer públicament, va ser concedir immediatament una entrevista del President de l’entitat, Miquel Llach, al periòdic rodenc “Roda de Ter”. L’altre pas va ser muntar un “periòdic de l’aire” que mensualment s’emetia per Ràdio Roda, el segon dijous de cada mes.

Vista del Teatre Eliseu de Roda de Ter (Foto: Aina Salés Datsira)

Vista del Teatre Eliseu de Roda de Ter (Foto: Aina Salés Datsira)

Tot i així, fent servir paraules que llegim a l’acta esmentada, calia fer quelcom de “sonat” que satisfés les ambicions dels membres de l’agrupació cultural i del públic, en general. Amb aquest esperit, a la reunió celebrada el dia 25 de juliol de 1956 en el local del Patronal Popular (Escola) es va proposar representar l’obra de teatre “La novia”. Es va decidir que la funció es faria al Teatre del Centre Parroquial el dia 8 de desembre de 1956. Es van fer passos per oferir el paper principal de l’obra a la senyoreta Glòria Roig. Però, en ser això de desgrat de la Junta del Centre Parroquial de l’època, no es va arribar a cap acord. No quedant-se de braços plegats i seguint amb el seu objectiu, els de “Tertulia”, entenent que els del Centre Parroquial els havien fet una mala passada desfent un acord inicial, es van posar en contacte amb el Sr. Eliseo Manubens, empresari del Teatre-Cine Eliseo i es va arribar a l’acord de representar “La novia” el dia 22 d’octubre de 1956, que era dilluns “Vigília del Pare Claret i festa de l’Art Tèxtil”. L’agraïment de “Tertulia” al Sr. Manubens queda reflectit en l’acta: “Abans de seguir, desitjo en nom de Tertulia agrair al Sr. Eliseu Manubens les facilitats tan econòmiques com d’acció que ens va atorgar”.

Deixem que les paraules consignades en l’acta expliquin com va anar aquesta representació:

Es va encarregar la direcció a Miquel Vilar, Jaume Salés i Ramon Corominas. Aquest últim, degut a les seves ocupacions va declinar l’honor i va actuar només de traspunta en la representació. El ‘rol’ de Nanette el va fer, com ja apuntàvem, la Srta. Glòria Roig. Miquel Martí era el Capità Jorge Forestal.

Va ser un èxit. Donem gràcies a Déu per això, i el baptisme, l’alternativa de Tertulia, sigui el mirall del seu camí.

I després de “La novia” sí, comença la vertadera història de Tertulia.”.

Aquests van ser els inicis de “Tertulia” narrats pels seus propis protagonistes. L’esperit de “Tertulia”, però, més o menys es va anar mantenint. Va destacar, també, amb sessions de cinefòrum, de les quals algun dia se n’hauria de parlar com a innovador i culturalment avançat. Modernament es va ressucitar la marca d’entre alguns dels socis fundadors inicials i amb el nom de “Nova Tertúlia” va seguir marcant estil en el món cultural rodenc, editant, per exemple, un periòdic rodenc “El 13” i, fins i tot, algun llibre sobre els rodencs. Però això, en tot cas, ja donarà peu, en el seu dia, per a un altre treball.

                                                               

Jaume Salés i Malian.

[i] El nom original del lloat escriptor rodenc és “Teixidó”, tot i que els seus treballs els signés com a “Teixidor”, nom amb què és conegut.