Trhiller judicial refrescant

Després d’haver llegit i gaudit amb el policia Hieronimus Bosch, en la novel·la de Micheal Connelly “El quinto testigo” coneixem al seu germanastre, l’advocat Mickey Haller. Bosch, en aquesta novel·la, fa “un Hitchkok”, és a dir, surt en una escena sense gens de protagonisme però deixant constància que surt i ja està. És intrascendent el que diu i el que fa per a la trama, però surt com si volgués saludar a un lector que ja el coneix.

Quan un ha estat i s’ha delectat amb les novel·les d’Erle Stanley Gardner i el seu protagonista Perry Mason, reviu en aquesta novel·la de Connelly una sensació similar. Hi ha un investigador molt eficient, amb els seus mètodes, no tan elegant com Paul Drake però tota una troballa, en Dennis (té un cognom molt difícil); i a partir d’aquí els personatges secundaris ja no tenen res a veure amb la saga Perry Mason: no hi ha cap súpersecretària com la Della Street però hi ha una advocada molt prometedora i amb consciència –Jennifer Aronson- i dues exdones (Lorna Taylor i Maggie McPherson) que fan un bon complement, tot i que la segona li té el cor robat encara i Haller busca refer la seva vida amb ella.

És una novel·la amb constants girs argumentals i de cavalls guanyadors, amb una fiscal que mossega i un jutge molt real que intenta fer d’àrbitre tan bé com pot o li deixen. I si no n’hi havia prou, el final és sorprenent, inesperat i, per algú que sempre vol que guanyin els bons, perfecte!

 

Jaume Salés.



Nou món, velles relíques

       (Article publicat al bisetmanari “El 9 Nou”, el divendres 26 de juliol de 2013).

       Més val que els aimants de llegir novel·les d’espies no les abandonin; que agafin el libre –vell o nou- o l’ipad o l’ebook o la tauleta i se submergeixin en la seva sempre refrescant lectura. En aquest gènere s’aplica clarament la màxima que la ficció supera la realitat. I sinó mireu l’actualitat: ¿quants dies fa que està a una habitació d’un aeroport rus l’Snowden, aquell espia nord-americà que va decidir –suposem que calibrant tots els efectes- que ens faria la gràcia de saber  que el govern dels Estats Units d’Amèrica ens escolta, ens emmagatzema els missatges, ens escaneja les idees a tota la resta de mortals? I què ha intentat fer durant tots aquests dies –tants que ja ens n’estem oblidant d’ell-? Si estiguéssim davant d’una novel·la d’espies, de les que, en la seva primera època, va fer en  John Le Carré i que tant ens va fer vibrar amb l’Smiley; o les successives novel·les, més del segle actual, que protagonitza l’oficial de l’FBI que agafa el nom d’un pintor, en Harry Bosch, i que amenament relata en Connelly; qualsevol d’aquests, i de molts d’altres que ara no caben aquí, ens haurien fet passar una bona estona amb una història que començaria amb un espia que posa en públic una mala praxis del seu govern, ja sigui espiant correus dels seus amics aliats i població en general, o un espia que fa públics correus compromesos de cancelleries d’arreu del món i que o queda retingut inicialment en un aeroport o en una ambaixada a Londres. La diferència és que no estaríem, en la ficció, davant del pas del temps avorrit i sense saber-ne novetats. Segur que o s’escaparia o faria quelcom d’espectacular que ens faria devorar la història fins al final. Si és que algú mou els fils o escriu els guions del móMaquina-de-escribirn real, des del punt de vista de la trama i l’emoció que reclamem a qualsevol sèrie, no hi entén gaire res!

Quant més avança la tecnologia, que sembla que hauria de suposar una millor disposició d’eines per a la feina d’espiar “tutti quanti” resulta que no i que encara és pitjor. Segons hem pogut llegir a tots els diaris, ara resulta que els del ram enyoren la prejubilada màquina d’escriure. Es veu que els documents que no es vulguin fer públics sense permís ni control s’haurien de fer amb màquina d’escriure perquè aquesta genera un sol document original i cap còpia o tantes com papers de carbó es puguin intercalar en el seu carret. Això em recorda un reportatge  del diari “El Pais”, del diumenge 12 d’octubre de 2008, que va publicar sota el títol “El arma secreta de Franco” i  que signava Rafael Moreno Izquierdo. Segons es veu, el bàndol que es va aixecar contra el legítim govern republicà va poder fer-se amb algun exemplar de l’eina que estava de moda per encriptar missatges secrets i que va fer servir amb èxit Alemanya durant la Segona Guerra Mundial : l’Enigma, que s’assembla molt a una màquina d’escriure, té tres files de tecles amb vint-i-sis lletres de l’alfabet i els guarismes del 0 al 9, no té carro ni rodet per posar paper, però té un panell amb les mateixes lletres que s’il·luminen. Va ser creada per Hug Alexander Koch, enginyer holandès que la va patentar a l’any 1920, però que aviat la va haver de vendre per problemes econòmics a l’Arthur Scherbius i el seu amic Richard Titter. El xifrat dels missatges fets per aquesta màquina era costós, requeria dos operaris que havien de treballar conjuntament perquè un pitjava fortament la tecla i un altre registrava la lletra xifrada que s’encenia en el panell superior de les bombetes. Era un sistema molt segur. Qui va trobar, però, el desllorigador dels missatges encriptats dels alemanys va ser, amb l’ajut dels serveis secrets britànics, l’Alan Turing, després que molts ho haguessin provat sense èxit. Cap als anys 50 les  “Enigma” van ser retirades de la circulació a Espanya… Ves que algú no hagi anat a les golfes a buscar-les de nou veient el panorama! De moment, els russos ja han fet una comanda de màquines d’escriure per al que pugui ser!

Jaume Salés