“La dona que va viure dos cop”, de David Lagercrantz

Segona i última novel·la que l’autor suec David Lagercrantz donant vida post mortem als personatges creats per Stieg Larson de la saga “Milenium”. Espero que, malgrat que per ell sigui l’últim treball sobre aquest tema, no ho sigui de la saga i la família hereva d’en Larson n’encarregui més a algú altre. En aquesta nova entrega, al meu modest entendre, l’autor s’ha com alliberat de la feixuga càrrega que suposa suplir qui va crear la saga i la idea. És una novel·la millor que l’altra que va signar, “El que no et mata et fa més fort”; en aquesta tenies la sensació que l’autor no es trobava del tot lliure, que estava enfaixat. Celebro que s’hagi deixat anar.

            Per fer-ho s’ha pres moltes llicències que faran que la propera novel·la sigui tota un altra cosa. Per exemple, en aquesta novel·la en Mikel Blomkvist i la Lisbeth Salander són els autèntics protagonistes, tot gira al seu entorn, però la Lisbeth per primer cop ensenya una part seva afectuosa, més enllà de les seves relacions sexuals que són purament això, encara que sigui molt minsa. Per exemple, l’Erika Berger, finalment, s’està divorciant del seu marit i podrà ser més que l’amant d’en Mikel, o no, perquè sembla que hi ha molta competència, amb rivals de pes! Per exemple, el paper de la Kira o Camilla Salander que hi juga condiciona molt la seva presencia en la futura entrega. Els policies de la primera tríada s’han fet vells i més passius, no sé si tindran prou corda per continuar. O per exemple, la trama russa no sé si pot tenir gaire més joc …

            En fi, nova entrega de Millenium, amb ingredients que fan que no es trenqui amb el passat històric però que preparen el lector per si el futur ha de ser totalment un altre, sense traves, sense lligams amb el passat més enllà de saber sempre d’on venim i cap a on podem anar, sense trair l’essència. Agraïm que el fet que sigui l’última novel·la del pack, l’autor hagi pogut deixar anar la imaginació literària que no va poder fer en la seva primera novel·la. Recomanable cent per cent.

Jaume Salés i Malian

7 de setembre de 2019

“Un dinar un dia qualsevol”, de Ferran Torrent

Feia temps que no llegia res, en forma de novel·la, d’en Ferrant Torrent; sí que, en canvi, he seguit gaudint dels seus articles i col·laboracions radiofòniques. A pesar del temps transcorregut, llegir “Un dinar un dia qualsevol” es nota de seguida el seu estil directe i fresc; no l’ha perdut, es manté.

L’argument es mou a l’entorn de la ciutat de València i la seva corrupció, ja sigui al voltant de l’administració, de les seves concessions públiques, ja siFerran-Torrent_-Un-dinar___gui a l’entorn del València C. F. El protagonista ´s un periodista, Marc Sendra, que és acomiadat com a assalariat i ara ha d’actuar de freelance. Torrent és molt hàbil a l’hora de retratar els seus personatges; tot i així, no ens deixa entrar gaire en els antecedents d’en Marc Sendra. Sí, en canvi, que segueix la línia de fer que alguns dels que viuen al marge de la llei, no precisament en forma il·legal, per dir-ho d’una manera, siguin pintats de manera que tinguin una vessant de simpàtics al lector: el Llargo –que controla el baix fons del joc il·legal-, Mesié –expert en robatoris de xalets- , el Colorao –lector empedreït de novel·les històriques que està malament de salut- o el Mític Regino –exfalsificador.                També ens és pintat l’amic policia del protagonista, en Josep –José en una altra època- Pons, gràcies al qual s’arriba al fons de l’assumpte, de forma, això sí, extraoficial.

I finalment queda el grupet d’amics d’en Marc Sendra: els germans Josep i Ferran Torres, Xino, Àlex, Civera, Bau, Robert Baixauli i Magda –una ex doctora de la sanitat pública valenciana que ara fa de dependenta i que en la novel·la es desprèn la seva estima per a Marc Sendra, que és mútua, tot i que no s’acaba d’aprofondir en aquesta sana relació afectiva.

A pesar que li costa d’arrencar, estem davant d’una novel·la al més pur estil Ferran Torrent, amb el seu estil reconeixible des del primer moment. Té, a més, un enginyós final ja que, sense denunciar els fets com voldria Marc Sendra, aquests queden denunciats gràcies a Ferran Torres.

Jaume Salés i Malian

11 de març de 2016