“La dona que va viure dos cop”, de David Lagercrantz

Segona i última novel·la que l’autor suec David Lagercrantz donant vida post mortem als personatges creats per Stieg Larson de la saga “Milenium”. Espero que, malgrat que per ell sigui l’últim treball sobre aquest tema, no ho sigui de la saga i la família hereva d’en Larson n’encarregui més a algú altre. En aquesta nova entrega, al meu modest entendre, l’autor s’ha com alliberat de la feixuga càrrega que suposa suplir qui va crear la saga i la idea. És una novel·la millor que l’altra que va signar, “El que no et mata et fa més fort”; en aquesta tenies la sensació que l’autor no es trobava del tot lliure, que estava enfaixat. Celebro que s’hagi deixat anar.

            Per fer-ho s’ha pres moltes llicències que faran que la propera novel·la sigui tota un altra cosa. Per exemple, en aquesta novel·la en Mikel Blomkvist i la Lisbeth Salander són els autèntics protagonistes, tot gira al seu entorn, però la Lisbeth per primer cop ensenya una part seva afectuosa, més enllà de les seves relacions sexuals que són purament això, encara que sigui molt minsa. Per exemple, l’Erika Berger, finalment, s’està divorciant del seu marit i podrà ser més que l’amant d’en Mikel, o no, perquè sembla que hi ha molta competència, amb rivals de pes! Per exemple, el paper de la Kira o Camilla Salander que hi juga condiciona molt la seva presencia en la futura entrega. Els policies de la primera tríada s’han fet vells i més passius, no sé si tindran prou corda per continuar. O per exemple, la trama russa no sé si pot tenir gaire més joc …

            En fi, nova entrega de Millenium, amb ingredients que fan que no es trenqui amb el passat històric però que preparen el lector per si el futur ha de ser totalment un altre, sense traves, sense lligams amb el passat més enllà de saber sempre d’on venim i cap a on podem anar, sense trair l’essència. Agraïm que el fet que sigui l’última novel·la del pack, l’autor hagi pogut deixar anar la imaginació literària que no va poder fer en la seva primera novel·la. Recomanable cent per cent.

Jaume Salés i Malian

7 de setembre de 2019

Club de dones contra el crim

La primera novel·la que he llegit de James Patterson, “El primero en morir” ha resultat tot un descobriment. M’agrada ampliar el ventall d’autors a qui llegir. Una nova inspectora de policia, del Departament de San Francisco, ha estat incorporada al meu registre de personatges literaris a qui seguir, es tracta de Lindsay Boxer: alta (gairebé fa un metre vuitanta centímetres); ulls marrons brillants i vius; i de cabells rossos. Viu a Potrero Hill, una zona residencial de San Francisco, en una casa blava antiga. Com a curiositat, sabem que porta tatuat un drac de dos centímetres a la cuixa dreta. Està divorciada, des de fa dos anys, d’en Tom.

         Boxer, juntament amb la periodista del Chronicle Cindy Thomas, la forense Claire Washburn i, més endavant, la fiscal Jill Bernhart creen el Club de dones contra el crim, una mena de club sense lloc fix de reunió on cadascuna d’elles aporta el seu saber a la investigació del cas per intentar esbrinar-ne el culpable.

         La novel·la, a banda d’intentar trobar l’assassí o assassins de nuvis recents casats, ens mostra paral·lelament la vida convulsa de Lindsay Boxer, sobretot perquè li acaben de descobrir una malaltia a la sang que pot ser mortal.

         Malgrat que sembla que es revela d’hora la identitat de l’assassí la novel·la no deixa de ser del tipus clàssic de novel·la negra i paga la pena de continuar llegint-la fins al final del tot. Veurem mentrestant, si Lindsay Boxer se’n surt de la malaltia, se’n surt de la investigació i atrapa l’autèntic culpable i com li va el tema amorós.

         Ja busco una nova novel·la d’aquest autor perquè amb aquesta m’ha captivat!

Jaume Salés i Malian

17/07/2019

Sobre “La Filla del Rellotger”

Aquest nou llibre de Kate Morton apareix en un moment en què hom ja es preguntava quan podríem gaudir d’una nova novel·la d’aquesta autora. Les seves històries comencen desmuntades i van encaixant com un trencaclosques a mesura que avança el llibre. A més l’autora sap jugar amb els sentiments del lector fa que hom emfatitzi de seguida amb els personatges, de la manera que l’autora ha decidit. I ho aconsegueix! Sempre hi veiem forts llaços emocionals d’infants (m’atreviria a dir que més nenes que nens) amb els seus pares (m’atreviria a dir que amb més mares que pares).

            En aquesta història hi ha però diferents llaços emocionals, alguns dels quals són la trama principal i d’altres accessoris i que al final sembla que tots conflueixen. Dic sembla perquè, al meu modest entendre, en aquesta novel·la no tots acaben confluint. Pel meu gust, queden massa històries obertes. Per exemple, si l’Elodie Winslow acabarà casant-se amb l’Alastair o ha trobat algú que el substitueixi,; la història de la mare de l’Elodie, la Lauren Adler que crea unes expectatives de misteri creixent; l’Ada Lovergrove també té una història que sorprèn i creix, un passat l’ensurt de quan és jove, però que al meu entendre acaba massa oberta.

Vista de Londres i el Tàmesi, un riu important.

            La trama que sí que té un final és la trama principal sobre l’Edward Radcliffe, la seva família i la seva obra artística, amb l’aparició estel·lar de la Filla del Rellotger. Aquesta és la història principal que comença i acaba i que fa de lloca de totes les altres. En aquí sí que el lector se sent satisfet i el manté en vetlla contínua i creixent. En aquí l’autora torna a posar de manifest que per un moment de mala sort, a la vida, que no depèn d’un mateix, hom pot canviar-li l’existència. Per mala sort la vida gira 180 graus; si no hi hagués hagut aquest polsim de mala sort, hauria regnat la felicitat d’una altra manera.

            En resum, llibre recomanable però amb massa finals oberts i potser una pica d’ullet excessiva al món fantàstic on no s’espera que els esperits parlin i s’entrellacin amb la vida dels vius.

Jaume Salés i Malian

Abril 2019

Per l’honor de la República

Això va d’amistat!

Sense buscar-la va caure a les meves mans un exemplar del llibre d’Admudena Grandes, titulat “Los pacientes del Doctor García”, novel·la que forma part de la col·lecció de la mateixa autora “Episodios de una Guerra Interminable”. Com el seu títol indica es tracta d’una història ambientada just en el moment en que s’està produint la guerra civil espanyola i que dura fins a l’adveniment de la democràcia. Malgrat que aquesta temàtica, a priori, no és el tipus de novel·la que acostumo llegir haig de dir que hauria de ser de lectura gairebé obligatòria perquè l’autora ha dissenyat la novel·la com una manera que el lector se submergeix no només en la vida dels personatges sinó que et fa entrar dins del temps i veus com es desenvolupen els fets històrics entremesclats amb el que els passa als personatges.

            Efectivament, copses els dos bàndols, republicans i franquistes sublevats, copses la misèria de la gent, com gairebé tots mira de sobreviure a una guerra i a una misèria que els cau a sobre, com la gent pot trair un veí o un “amic” per salvar-se ell mateix … però també veus la calidesa humana de persones que, sent de diferent tarannà s’ajuden i se salven mútuament. Si als alumnes, a l’hora d’explicar com va anar i què va passar en la guerra civil espanyola a partir de l’aixecament il·legal i il·legítim d’uns militars a qui va seguir el poder financer i no es vol que els alumnes s’avorreixin en classes d’història convencionals, que els facin llegir aquest llibre. Captaran tot l’ambient, tot l’entorn. No deixaran de veure la hipocresia internacional, per exemple; veuran l’esperança dels cada cop menys republicans a què des de fora facin fora del poder els que el van usurpar amb un aixecament militar i la represàlia posterior que va derivar-se’n.

            I en mig de tot això, el lector podrà descobrir, no una història d’espies com diu la solapa del llibre (que també), sinó la història d’una amistat entre en Guillermo García  Medina – que es passa la seva vida salvant persones – i en Manuel Arroyo Benítez. Aquest és l’espia de la novel·la, però també l’amic, l’amant, l’última esperança republicana … fins que finalment decideix començar de nou humilment amb la seva família, també exiliada, i al costat del seu amic Guillermo i la família d’aquest.

            És una novel·la molt densa de llegir, amb molts personatges i amb personatges que adopten la identitat d’un altre. Té unes set-cents planes i sembla que n’hagis de llegir mil més perquè et fa mastegar la vida d’un temps convuls, pervers i on només es pot sobreviure per viure.

            Com a fet sorprenent, al llarg de la novel·la hi ha almenys dos moments en què la narradora deixa de ser tal per fer sentir la veu de l’autora, d’Almudena Grandes. Però ho fa de manera tan natural que, fins i tot, es troba lògic. També m’ha agradat que al final del llibre hi ha una explicació de com l’autora ha arribat a fer aquesta narració tan densa. I com que acaba amb una frase que va escriure Marcelo Saporta a Les temps modernes a l’any 1949, l’he volguda posar de títol a aquest escrit perquè resumeix perfectament l’obra.

            Totalment recomanable!

Jaume Salés i Malian

Gener de 2019.

“Todo el bien y todo el mal”

                Aquesta novel·la de Care Santos no defrauda els seus lectors. L’autora ens té fidelitzats perquè sabem que les seves històries són bones, van creixent, els personatges són autèntics retrats en el sentit que no només estan descrits físicament sinó que també interiorment, amb una vida passada que condiciona l’acció futura. Y en aquesta “Todo el bien y todo el mal” no és una excepció.

                L’autora no tarda molt a mantenir el misteri del títol, prové d’un bolero “Historia  de un amor” cantat, entre d’altres, pels Panxos; l’estrofa on hi ha aquesta frase seria aquesta:

(…)Es la historia de un amor

Como no hay otra igual

Que me hizo comprender

Todo el bien todo el mal

Que le dio luz a mi vida

Apagándola después

Ay, qué noche tan oscura

Sin tu amor no viviré. (…)

D’entrada, sembla que es tracta de descobrí alguna relliscada extramatrimonial de Josep Gené amb una senyora, Mercè Saltor, amiga d’una escriptora oblidada (Ilda Moreu) a partir de la investigació incansable d’en Leandre Vives, un professor substitut de la Universitat de Lleida,

especialista en crítica feminista  i en escriptores de la Segona República … però, tot i que això pot anar planejant en l’ambient, al final hom se n’oblida fins al final de la novel·la on l’autora ens deixa amb la mel als llavis! Sort que en un recent tuit, que he tingut l’honor de rebre, em confessa que la relació entre aquests dos personatges la sabré aviat! Així sigui!  I que no tardi!

Mentrestant, ens anem engrescant amb la vida, aparentment, resolta de Reina Gené. Professionalment pot ser molt exitosa, però personalment és molt complicada; amb el seu fill Albert Gama que no es diu cap mentida si s’afirma que té dos pares, amb les hormones alterades d’un adolescent …

Un exmarit, Fèlix Gama, complicat de mena i que no paeix trencar les aparences; una parella actual, Samuel Navarro, més comprensible del normal; un doctor en dret, Ulf Everink, dolgut amb el món i amb la farmacèutica per a la que vol ser el seu cavall de Troia i un ex amant, Tomàs Moliner, que està a punt d’engegar la història a Can Pistraus!

No us la perdeu. Té el segell Care Santos, tota una garantia!

Jaume Salés i Malian

Desembre de 2018

“La dama de les camèlies”, d’Alexandre Dumas

           La prosa d’Alexandre Dumas és d’aquella que, si es tractés d’un menjar, diríem que passa bé, no atipa i et deixa satisfet en havent acabat. A més, la fama de les seves novel·les transcendeixen el més enllà literari. La protagonista d’aquesta novel·la, la Marguerite Gautier, és una “cortesana”, el que vindria a ser una dona que viu de la cotització del seu cos i del saber fer del seu cos entre l’alta societat parisina. La Gautier arriba a ser la més desitjada de tots, fins i tot, ella, es permet el luxe de rebutjar Comtes rics que la podien haver mantingut a cos de reina més anys dels pocs de 20 que va viure.

    La dama de les camèlies” és una història d’amor sincer, dels amors que calen fons, entre una dona de vida alegre que no havia experimentat mai l’amor vertader, malgrat que donava passió als seus amants, sobretot, rics i un noi que s’enamora bojament d’ella no només físicament –que sí- sinó espiritualment, de l’amor de bo de bo. És la història dels gelos d’ell que el fan malviure i l’amor tan elevat d’ella envers ell que sacrifica la seva vida per no condemnar la d’ell. També és la història de l’amor del Sr. Duval envers el seu fill i viceversa, el qual traspassa l’amor paternofilial per donar-se a la Marguerite Gautier a qui, malgrat no voler oficialment com a nora, se l’estima com a tal perquè veu com ella estima el seu fill i aquest el que pateix per ella.

En resum, una història d’amor, de gran amor que, si no fos literària, a més d’un se li humitejarien els ulls talment com encara li passa a l’Armand Duval quan pensa amb ella, amb la Marguerite Gautier, la Dama de les Camèlies. Llàstima que des de la primera plana ja sabem quin final ha tingut ella. Al final, a mi m’ha quedat un no sé què a la panxa de pena i d’amor, com si estigués en la pell del jove amant desconsolat per haver perdut l’autèntic amor de la seva vida. I paro perquè em piquen els ulls …

Jaume Salés i Malian

Qui et va parir, Harry !

En la novel·la “La set” en Jo Nesbo ens serveix una nova aventura del comissari Harry Hole. A pesar que es repeteix per enèsima vegada el tòpic que en Harry no vol tornar a la Unitat d’Homiciis i prefereix fer de professor a l’escola de policies, sabem que hi tornarà i atraparà l’assassí o assassins, però això no desmillora la història. Em segueix atrapant. Potser l’autor es recrea massa en els detalls escabrosos i sanguinaris. També es repeteix l’esquem de la lluita de Hole amb el seu alcoholisme; la relació especial amb el seu fillastre Oleg; o l’amor secret i no resolt que li professa la Katrine Bratt; la por de la Rakel Fauke a perdre’l; la hipocresia i postureig d’en Mikael bellman; la bellesa tonta de la dona d’aquest, l’Ulla; l’amor platònic d’en Truls Berstsen per ella; etc. Tot això és atrezzo perquè la història i la manera particular de protagonitzar-la que té en Harry Hole s’hi llueixi.

No hi falta el seu amic taxista alcohòlic, ara reconvertit amb barman (Oystein), ni els seus col·legues més fidels (com en Bjorn Holm). En Harry Hole, però, es fa estimar, es fa respectar i aconsegueix resoldre més d’un enigma alhora, que el lector li agraeix. La història va sobre el vampirisme i la set del vampir per la sang de les seves víctimes , com havien fet en el passat, per exemple, una tribu d’indis nordamericana.

És una novel·la deductiva però també d’acció i, també, d’amor, de reconciliació d’amants i paterno-filial. Entremig, l’autor posa cortines de fum per despistar i perquè el final sigui més emocionant. Com diria la Katrine, després del sacrifici que fa en Hole per a resoldre definitivament el cas, “qui et va parir, Harry!”. No fa falta dir res més.

Jaume Salés.

Amics i amants? És factible?

En Xavier Bosch, a mi, sempre m’ha agrada des del mític programa radiofònic “Cafè Baviera” a Rac1. Les seves opinions sobre el Barça, en particular, i el futbol, en general, normalment són més que sensates i, a voltes, necessàries per als culés. No cal dir, els seus article al “Mundo deportivo”. També és de lectura obligada el seu article setmanal, el divendres, a la contraportada del diari “Ara”. Per això no vaig dubtar, un Sant Jordi, a suggerir que em regalessin el seu llibre “Se sabrà tot”; però per mi va ser una desil·lusió, perquè no duia enlloc, era buit, no acabava res del que insinuava. Llegir-lo o no, era el mateix. I això em va deixar despistat.

Per aquest motiu no vaig llegir res més novel·lat d’ell fins ara que sí que vaig voler tornar-ho a provar amb “Nosaltres dos”, la novel·la sobre dos amics, en Kim (Quim) Ràfales i la Laura Altimira. Dos amics de debò, a prova de distàncies quilomètriqu3es, de parelles més o menys estables i més o menys geloses. El ganxo comercial era molt fàcil: poden ser (i mantenir-se) amics un home i una dona sense ser parella? No desvelaré la resposta que l’autor dóna a l’interrogant, però a mi no m’ha decebut i acaba com creia que havia d’acabar. Aquest cop, encertar el final (esperat), lluny de ser negatiu ha suposat un alleugeriment perquè es feia necessari.

             M’agrada que els autors em sorprenguin en la trama, durant la trama i em donin a mossegar esqués que jo, lector innocent, m’empasso per fer-me veure, al final, que l’autor m’ha volgut conduir per un camí diferent del que aparentment és. A les primeres frases, ja n’hi ha una mostra: hi ha personatges que sembla que són una cosa i en son una altra. Però per entendre-ho cal llegir tota la novel·la.

Potser costa de mantenir durant la narració la tensió sexual no resolta dels dos protagonistes, sobretot sabent que tots dos voldrien traspassar la ratlla però no gosen per no fer malbé un bé tan apreciat com l’amistat. I també costa entendre quan és la Laura qui ho frena quan en Kim ho prova una vegada!! Sobretot veient que cap dels dos no es reprimeix a tenir parelles sexuals al llarg del seu itínere vital. Però és clar, tenir sexe no és el mateix que estimar.

Finalment, és divertit com l’autor fa fer “cameos” a Cruiff, Dickens, Pasqual Maragall, Rubén Cano i, sobretot, a Josep Maria Minguella, aquest últim clavat a la realitat. Excel·lent novel·la amb final … desitjat? Per mi sí.

 

Jaume Salés.

Tenir o no tenir esperit nadalenc

(Publicat a El 9 Nou, edició del dia 23/12/2016)

          A principis de mes, en la premsa i ràdio nostrades es feien ressò de l’experiència d’una persona, José Salvador Alvarenga, que va sobreviure a la seva barca a la deriva de l’Oceà Pacífic durant tretze mesos alimentant-se de peixos, tortugues i ocells crus, bàsicament. D’això se’n parlava ara malgrat que aquest malson va acabar el gener de 2014, quan la barca en la que hi havia l’Alvarenga va aparèixer a les illes Marshall a més d’11.000 quilòmetres de distància del seu punt de partida. De seguida el lector sagaç li vindrà al cap l’aventura d’en Robinson Crusoe, segons la novel·la d’en Daniel Defoe, en la que aquell individu, després d’un naufragi, passa 28 anys, 2 mesos i 19 dies en una illa deserta on ha d’esprémer-se el magí per sobreviure sense cap més companyia que la naturalesa, fauna i flora, algun visitant humà no gaire simpàtic i un amic, en Divendres. Curiositats de la vida, el dia que en Robinson abandonà l’illa era un del mes de desembre, concretament el 19, de fa uns 330 anys.

Però lluny de pensar amb en Robinson, a les nostres contrades ja tenim l’atenció posada en el Nadal i en tot el que es mou al voltant d’aquesta, inicialment, festivitat cristiana. Segons una tradició dels Països Catalans, existeix un estel (imaginari) que apareix el primer dia d’advent i es fon el dia de Nadal, és a dir, neix quatre diumenges abans del dia marcat al calendari en el que es commemora el naixement de l’infant Jesús, de Déu fet home. La tradició pagana ha convertit l’estel aquest en un reguitzell de bombetes enceses que arreu dels nostres carrers s’encenen setmanes abans del Nadal. A diferència, però, de la tradició religiosa, la pagana el que vol fer és de crida a la població a què consumeixi el que necessita … i més, emparant-se en un desdibuixat concepte d’esperit nadalenc. Sota el paraigua de l’esperit nadalenc hi cap tot: despesa sense miraments, excés de consum, oblit de la solidaritat efectiva, tapar-se les orelles per no sentir les bombes que cauen en algun lloc del planeta i els plors de les víctimes, tancar els ulls a les injustícies i a les desigualtats socials … Dir “Bon Nadal” a tort i a dret sembla que redimeixi les nostres consciències.

L’esperit nadalenc no és o no hauria de ser això. Quan hom vol parlar d’ell s’invoca, s’hagi llegit o no, “El conte de Nadal” de Charles Dickens. En aquesta narració, hi veiem un personatge malhumorat

Article publicat a El 9 Nou

Article publicat a El 9 Nou

, avar, cobdiciós, sense amics, que està sol, que passa de la resta de mortals –Ebenezer Scrooge- a qui el seu soci difunt –Jacob Marley- el visita en forma de fantasma per donar-li l’oportunitat de canviar la seva vida i perquè, quan es mori, no hagi d’anar pel món de les ànimes penedint-se del que ha fet en vida. Hi ha consens a dir que les quatre visites fantasmals que rep l’Scrooge el que volen és infondre-li l’esperit nadalenc. I de fet, ho aconsegueixen perquè es torna bo, generós, solidari, altruista, social … el revés del que era, vaja! Ves quines coses, en el seu viatge amb el fantasma del passat Scrooge veu i reconeix un lloro que va repetint: “Pobre Robinson Crusoe”! Per què serà? (com deia la Bombi a l’Un, Dos Tres).

 

Aprofitant l’avinentesa, i donat que estem en les dates que estem, recordo una nadala que va escriure el meu pare, Jaume Salés i Sanjaume, l’any 1998 i que il·lustra el que malauradament pot estar passant:

Com cada any, el Nadal ha vingut

i també, com cada any, ens ha dut

bells desitjos d’amor i de pau.

Hem desat tots la caixa dels trons

i fingim ser una mica més bons

per un dia només. Si s’escau,

sentirem un bonic villancet

tot muntant el pessebre o l’avet

amb regals per tothom.

Satisfets, no ens haurem adonat

que el Nadal de debò se n’ha anat

i ningú no sap com!

 

Esperem que no ens hagi de visitar el fantasma Marley per tenir l’esperit nadalenc. Si és així, que tingueu un Bon Nadal i un pròsper any 2017.

Jaume Salés i Malian

“Sant Jordi glamorós”

       (Publicat a El 89 Nou, del dia 22/04/2016)

                            El dia dels enamorats no és demà, encara que ho sembli, és per Sant Valentí al final de la primera quinzena de febrer. Però gairebé seria imperdonable que un dia com avui, vigília de la gran diada  de Sant Jordi, hom no parli de l’amor. Seria una ocasió perduda, precisament quan l’amor beu de les ocasions. Ja ho va dir en Miguel de Cervantes Saavedra, en la seva cèlebre i excel·lent novel·la “Don Quijote de la Mancha”: l’amor no té cap millor ministre per executar el que vol que l’ocasió. Així, doncs, aprofitant l’ocasió de regalar una rosa o un llibre, cada any per aquestes dates, s’inicia o es renova el compromís d’amor envers l’altra persona estimada, sense embuts i expressament evident. L’avinentesa del moment, fa que avui parlem d’amor.

L’amor no ha de ser, forçosament, físic, sinó que hom pot enamorar-se d’una veu, d’una mirada, d’una olor, d’una manera de ser, d’una elegància, d’una sensació de benestar … Demà hi ha qui manifestarà obertament l’amor per als llibres, per a la literatura; n’hi haurà que aprofitaran l’avinentesa per regalar una rosa o un llibre a la persona estimada; hi ha qui demà donarà el primer pas; n’hi ha que es lamentaran un any més no atrevir-se a tirar-se a la piscina per no ser rebutjat; n’hi ha que envejaran la sort que altres tenen sense fer tant; n’hi ha que lamentaran la mala punteria o la miopia d’en Cupido per no tocar, a parer seu, mai el cor desitjat; n’hi ha que seguiran somiant truites; n’hi ha que quedaran bocabadats, esmaperduts i al·lucinats perquè tindran un amor a primera vista …

De l’amor a primera vista, tothom en parla. D’exemples tots en coneixem per pròpia experiència o per experiència d’altres. Fins i tot en veiem molts exemples a les pel·lícules, sèries televisives o n’hem llegit en obres literàries, contes, novel·les i, per descomptat, en poemes. No hi ha prou espai per tants exemples. Ara bé, això que ens sembla tan evident, hi ha qui ho qüestiona, hi ha qui posa en dubte l’existència de l’amor a primera vista. Àdhuc alguns científics han dedicat temps i recursos per a investigar-ho, amb un intent de resoldre la qüestió, tot i que no ho han aconseguit. Després de concloure aquests estudis la cosa encara no està clara. N’hi ha que han demostrat que sí que existeix i n’hi ha que han demostrat que no. D’entre els primers, podríem citar un estudi de la universitat nord-americana de Siracusa, segons el qual l’amor a primera vista existeix perquè les sensacions de l’amor es poden donar en 0,2 segons després del primer contacte visual amb algú. Aquest estudi identifica dotze parts del cervell que s’activen coordinadament per tal d’alliberar substàncies químiques que indueixen a l’eufòria; aquest efecte seria tan ràpid que vindria a ser el que se sent com a amor a primera vista, pràcticament instantani. En canvi, en un recent estudi de la Universitat nord-americana de Northwesthern, liderat per la investigadora Donna Jo Bridge es demostra que l’amor a primera vista no existeix; l’argument seria que la memòria humana no és una com una càmera de vídeo, sinó que edita cada escena per crear una història, que encaixi en el present. En el treballa publicat al “Journal of Neuroscience” i que recull la plataforma Sinc, es diu que tots podem recordar un mateix episodi de forma diferent en cada etapa de la nostra vida i d’aquesta manera una persona que actualment està enamorada probablement recordaria que va experimentar amor quan va conèixer la seva parella i en realitat no va ser així. És a dir, que ens fem trampes mentals.

El sentit comú, el menys comú de tots els sentits segons diuen, ja pronostica que l’amor no es pot mesurar en termes científics perquè es tracta d’un sentiment molt profund i particular. I els científics ja poden fer les fórmules que vulguin però els costarà molt explicar perquè dues persones, precisament aquestes, s’atrauen i s’estimen i perquè cada any per aquestes dates quan compren una determinada rosa o un llibre concret ho fan pensant en l’altra persona. No poden demostrar per què l’amor mou muntanyes. Però les mou!

Jaume Salés.