Tenir o no tenir esperit nadalenc

(Publicat a El 9 Nou, edició del dia 23/12/2016)

          A principis de mes, en la premsa i ràdio nostrades es feien ressò de l’experiència d’una persona, José Salvador Alvarenga, que va sobreviure a la seva barca a la deriva de l’Oceà Pacífic durant tretze mesos alimentant-se de peixos, tortugues i ocells crus, bàsicament. D’això se’n parlava ara malgrat que aquest malson va acabar el gener de 2014, quan la barca en la que hi havia l’Alvarenga va aparèixer a les illes Marshall a més d’11.000 quilòmetres de distància del seu punt de partida. De seguida el lector sagaç li vindrà al cap l’aventura d’en Robinson Crusoe, segons la novel·la d’en Daniel Defoe, en la que aquell individu, després d’un naufragi, passa 28 anys, 2 mesos i 19 dies en una illa deserta on ha d’esprémer-se el magí per sobreviure sense cap més companyia que la naturalesa, fauna i flora, algun visitant humà no gaire simpàtic i un amic, en Divendres. Curiositats de la vida, el dia que en Robinson abandonà l’illa era un del mes de desembre, concretament el 19, de fa uns 330 anys.

Però lluny de pensar amb en Robinson, a les nostres contrades ja tenim l’atenció posada en el Nadal i en tot el que es mou al voltant d’aquesta, inicialment, festivitat cristiana. Segons una tradició dels Països Catalans, existeix un estel (imaginari) que apareix el primer dia d’advent i es fon el dia de Nadal, és a dir, neix quatre diumenges abans del dia marcat al calendari en el que es commemora el naixement de l’infant Jesús, de Déu fet home. La tradició pagana ha convertit l’estel aquest en un reguitzell de bombetes enceses que arreu dels nostres carrers s’encenen setmanes abans del Nadal. A diferència, però, de la tradició religiosa, la pagana el que vol fer és de crida a la població a què consumeixi el que necessita … i més, emparant-se en un desdibuixat concepte d’esperit nadalenc. Sota el paraigua de l’esperit nadalenc hi cap tot: despesa sense miraments, excés de consum, oblit de la solidaritat efectiva, tapar-se les orelles per no sentir les bombes que cauen en algun lloc del planeta i els plors de les víctimes, tancar els ulls a les injustícies i a les desigualtats socials … Dir “Bon Nadal” a tort i a dret sembla que redimeixi les nostres consciències.

L’esperit nadalenc no és o no hauria de ser això. Quan hom vol parlar d’ell s’invoca, s’hagi llegit o no, “El conte de Nadal” de Charles Dickens. En aquesta narració, hi veiem un personatge malhumorat

Article publicat a El 9 Nou

Article publicat a El 9 Nou

, avar, cobdiciós, sense amics, que està sol, que passa de la resta de mortals –Ebenezer Scrooge- a qui el seu soci difunt –Jacob Marley- el visita en forma de fantasma per donar-li l’oportunitat de canviar la seva vida i perquè, quan es mori, no hagi d’anar pel món de les ànimes penedint-se del que ha fet en vida. Hi ha consens a dir que les quatre visites fantasmals que rep l’Scrooge el que volen és infondre-li l’esperit nadalenc. I de fet, ho aconsegueixen perquè es torna bo, generós, solidari, altruista, social … el revés del que era, vaja! Ves quines coses, en el seu viatge amb el fantasma del passat Scrooge veu i reconeix un lloro que va repetint: “Pobre Robinson Crusoe”! Per què serà? (com deia la Bombi a l’Un, Dos Tres).

 

Aprofitant l’avinentesa, i donat que estem en les dates que estem, recordo una nadala que va escriure el meu pare, Jaume Salés i Sanjaume, l’any 1998 i que il·lustra el que malauradament pot estar passant:

Com cada any, el Nadal ha vingut

i també, com cada any, ens ha dut

bells desitjos d’amor i de pau.

Hem desat tots la caixa dels trons

i fingim ser una mica més bons

per un dia només. Si s’escau,

sentirem un bonic villancet

tot muntant el pessebre o l’avet

amb regals per tothom.

Satisfets, no ens haurem adonat

que el Nadal de debò se n’ha anat

i ningú no sap com!

 

Esperem que no ens hagi de visitar el fantasma Marley per tenir l’esperit nadalenc. Si és així, que tingueu un Bon Nadal i un pròsper any 2017.

Jaume Salés i Malian



“Sant Jordi glamorós”

       (Publicat a El 89 Nou, del dia 22/04/2016)

                            El dia dels enamorats no és demà, encara que ho sembli, és per Sant Valentí al final de la primera quinzena de febrer. Però gairebé seria imperdonable que un dia com avui, vigília de la gran diada  de Sant Jordi, hom no parli de l’amor. Seria una ocasió perduda, precisament quan l’amor beu de les ocasions. Ja ho va dir en Miguel de Cervantes Saavedra, en la seva cèlebre i excel·lent novel·la “Don Quijote de la Mancha”: l’amor no té cap millor ministre per executar el que vol que l’ocasió. Així, doncs, aprofitant l’ocasió de regalar una rosa o un llibre, cada any per aquestes dates, s’inicia o es renova el compromís d’amor envers l’altra persona estimada, sense embuts i expressament evident. L’avinentesa del moment, fa que avui parlem d’amor.

L’amor no ha de ser, forçosament, físic, sinó que hom pot enamorar-se d’una veu, d’una mirada, d’una olor, d’una manera de ser, d’una elegància, d’una sensació de benestar … Demà hi ha qui manifestarà obertament l’amor per als llibres, per a la literatura; n’hi haurà que aprofitaran l’avinentesa per regalar una rosa o un llibre a la persona estimada; hi ha qui demà donarà el primer pas; n’hi ha que es lamentaran un any més no atrevir-se a tirar-se a la piscina per no ser rebutjat; n’hi ha que envejaran la sort que altres tenen sense fer tant; n’hi ha que lamentaran la mala punteria o la miopia d’en Cupido per no tocar, a parer seu, mai el cor desitjat; n’hi ha que seguiran somiant truites; n’hi ha que quedaran bocabadats, esmaperduts i al·lucinats perquè tindran un amor a primera vista …

De l’amor a primera vista, tothom en parla. D’exemples tots en coneixem per pròpia experiència o per experiència d’altres. Fins i tot en veiem molts exemples a les pel·lícules, sèries televisives o n’hem llegit en obres literàries, contes, novel·les i, per descomptat, en poemes. No hi ha prou espai per tants exemples. Ara bé, això que ens sembla tan evident, hi ha qui ho qüestiona, hi ha qui posa en dubte l’existència de l’amor a primera vista. Àdhuc alguns científics han dedicat temps i recursos per a investigar-ho, amb un intent de resoldre la qüestió, tot i que no ho han aconseguit. Després de concloure aquests estudis la cosa encara no està clara. N’hi ha que han demostrat que sí que existeix i n’hi ha que han demostrat que no. D’entre els primers, podríem citar un estudi de la universitat nord-americana de Siracusa, segons el qual l’amor a primera vista existeix perquè les sensacions de l’amor es poden donar en 0,2 segons després del primer contacte visual amb algú. Aquest estudi identifica dotze parts del cervell que s’activen coordinadament per tal d’alliberar substàncies químiques que indueixen a l’eufòria; aquest efecte seria tan ràpid que vindria a ser el que se sent com a amor a primera vista, pràcticament instantani. En canvi, en un recent estudi de la Universitat nord-americana de Northwesthern, liderat per la investigadora Donna Jo Bridge es demostra que l’amor a primera vista no existeix; l’argument seria que la memòria humana no és una com una càmera de vídeo, sinó que edita cada escena per crear una història, que encaixi en el present. En el treballa publicat al “Journal of Neuroscience” i que recull la plataforma Sinc, es diu que tots podem recordar un mateix episodi de forma diferent en cada etapa de la nostra vida i d’aquesta manera una persona que actualment està enamorada probablement recordaria que va experimentar amor quan va conèixer la seva parella i en realitat no va ser així. És a dir, que ens fem trampes mentals.

El sentit comú, el menys comú de tots els sentits segons diuen, ja pronostica que l’amor no es pot mesurar en termes científics perquè es tracta d’un sentiment molt profund i particular. I els científics ja poden fer les fórmules que vulguin però els costarà molt explicar perquè dues persones, precisament aquestes, s’atrauen i s’estimen i perquè cada any per aquestes dates quan compren una determinada rosa o un llibre concret ho fan pensant en l’altra persona. No poden demostrar per què l’amor mou muntanyes. Però les mou!

Jaume Salés.



Arriba el Nadal ?

     (Publicat a “El 9 Nou” del divendres dia 27/11/2015)

           Quan aquestes ratlles veuran la llum periodística i podran ser llegides per al públic en general, ja s’hauran activat, o faltarà molt poc, la lluminària i les campanyes de la temporada nadalenca. Traint l’esperit originari que hauria de surar en l’ambient o disfressant-lo de missatges hipòcrites, les mans invisibles d’alguns ens confonen el missatge nadalenc –missatge d’amor, de pau, de fraternitat, de caritat, de companyerisme, d’estimar als altres com a tu mateix- amb la brisa del consumisme i el materialisme. llums1Les llums als carrers principals dels nostres pobles, viles i ciutats donen el tret de sortida no a ser més solidaris, més comprensius, més tolerants, més espirituals, sinó que és el toc de xiulet perquè tothom sàpiga que toca desitjar treure a la loteria –és igual que sigui dels cecs, catalana, espanyola o europea- per fer-nos més rics –no d’esperit-; a comprar regals, molts regals, tants regals com poguem i més, per tal d’anar à la page… i alhora cantem villancets amb missatges d’humilitat, de bonhomia, on els més dèbils i els més pobres teòricament en són, per a bé, els protagonistes. Però tots sabem que no és ni serà així.

                ¿Què en traiem de fer un pessebre representant Déu totpoderós en forma d’un infant pobre, sense vestits ni riqueses, en una humil establia, que com que no té l’escalf de cap persona humana, excepte dels seus pares, necessita l’alè del bou i la mula per no morir-se de fred, si a sota o a prop d’aquest pessebre ningú no es recorda de la gent que avui s’ho passa malament, dels pobres que no tenen garantit un plat a taula, del familiar que passarà aquestes festes allunyat de la família en una residència o en un hospital? ¿De què ens serveix llegir, recitar o escoltar el “Poema de Nadal” d’en Josep Maria de Segarra que invoca la innocència del net de cor, de l’infant, per gaudir d’aquestes dies si el món està ple de rabadans, nosaltres inclosos, que només pensen en ells, en el seu anar bé i mentre rondinen no senten ni deixen sentir el missatge que porta l’estrella de la Nit de Nadal? ¿Com podem entonar càntics invocant la pau al món si segueixen els robatoris, les estafes, la violència, els atemptats, els bombardejos? Quina contradicció !

La bona fe, el companyerisme, l’ajuda al desvalgut, veure en l’altre les teves flaqueses i no les d’ell, el compartir el que tenim, la companyia al que se sent sol, el regal d’un somriure al que està trist, consolar al que plora, ajudar al que no t’ho diu però ho necessita, donar al que no et demana res i està mancat de tot, la generositat ben entesa … tot això no hauria de ser només pautat en una època de l’any, com tampoc no hauríem de necessitar cap anunci publicitari, ni milers de bombetes enceses als carrers, ni nadales

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

enllaunades enviades a l’aire per fer-ho possible, ja ens hauria de sortir de dins sense necessitat que ningú no ens dirigís la nostra consciència. Hauríem de fer possible, com diu aquella dita que, si el Nadal és amor i alegria, n’hi hagués un cada dia.

Aquests dies sí que haurien de servir per treure el vernís de les celebracions buides de missatge humà, del quedar bé, de l’aparentar, del materialisme … i fer relluir la trama i el traç original del que vol dir “celebrar el Nadal”. Per això el poeta citat invocava el cor de l’infant per veure-ho, perquè en ell hi traspua l’emoció original, endèmica de la condició humana si de veritat ens creiem que vam ser creats, inventats per anar més enllà del fet de sobreviure en la selva de la vida animal. És el missatge que hi ha escrit i que s’hauria d’escampar en la plàcida nit de Nadal dirigit als homes i dones de bona voluntat. Missatge que, a voltes, no veiem perquè no el mirem amb l’òrgan adequat. Ja ho diu el Pregoner de “L’encís del pessebre”, altrament coneguts com “Els Pastorets de Roda”, escrits pel meu pare: “vulgueu-ho veure així, com els infants / que és la millor manera de ser grans”.

Jaume Salés

Jurista



“La Templanza”, de María Dueñas

Templanza              Fins a mig llibre hom no sap que “La Templanza” no és un estat d’ànim sinó qu e és el nom d’una finca, d’unes vinyes de Jerez, que havien estat propietat de la família Montalvo i ara, per carambola, pertanyen a en Mauro Larrea, autèntic protagonista de la novel·la. En Mauro Larrea és un espanyol d’origen que no ha canviat la nacionalitat tot i viure a Mèxic des de fa anys, és vidu amb dos fills totalment diferents en tot; quan queda arruïnat –a l’inici de l’obra- decideix empenyorar el poc que li queda i anar a fer fortuna a Cuba per acabar descobrint una nova vida a Jerez. Passa de ser miner a ser vinyater i comerciant de vi.

Entre mig de tot això, es troba amb vàries dones que el marcaran: el record de la seva dona Elvira, la Carola Gostoriza –a qui aconsegueix fer perdre els nervis però que li explica la veritat de tot plegat- i, sobretot, la Soledad Claydon (de soltera, Montalvo). Aquesta última sí que entra en la vida de Mauro com una tramuntanada, canviant-li la vida i la manera d’entendre-la.

És una novel·la apassionant, que enganxa des de la primera línia, a cavall entre la novel·la d’aventures i la novel·la romàntica, sense caure en cursileries, amb una bona i acurada descripció dels entorns i amb uns personatges ben retratats, els quals tots tenen raconets ocults que es van aclarint a mesura que avança la trama.

L’emoció dura fins al final i el lector va desitjant que d’una vegada per totes en Mauro i la Soledad es deixin de falòrnies i acabin ajuntant els seus cossos i les seves ànimes i si a sobre ajunten forces per fer front a la competència vinícola, millor que millor! Això sí: l’autora ens deixa oblidats a Cuba diners que en Mauro té dipositats per a invertir i treure’n rèdits, però se li perdona vista, en conjunt, com és d’excel·lent la novel·la.

 

Jaume Salés i Malian

7 de juliol de 2015

Per Nadal, neules, monstres i pel·lis infantils

(Article publicat a El 9 Nou, el dia 23 de desembre de 2014)

 

Estem en dates nadalenques i treuen el cap, per a quedar-se, desitjos de bona voluntat, més o menys hipòcrites, tipus i marques de perfums i, com no, estrenes de pel·lícules, sobretot per a nens. Tot i que el concepte “infantil” en el món de la cartellera cinematogràfica és, com a mínim, discutible. Costa bastant discernir, avui dia, quins temes són infantils i quins no. Potser seria hora de reflexionar si quelcom inacceptable ho és més si ho presentem en forma de dibuixos animats. En un estudi publicat fa poc al British Medical Journal analitzant aquest tema, es conclou que en els dibuixos animats hi ha més violència que en les pel·lícules d’adults i que els seus protagonistes corren més riscos de ser morts que en les pel·lis de grans. En el dit treball, han constatat i computat morts per trets d’armes de foc a “Bambi”, “Pocahontas” i “Peter Pan”; amb arma blanca a “La Sireneta” i “La Bella dorment”; i amb atacs d’animals a “El Capità Nemo” i “Tarzàn”. En definitiva, segons l’estudi, la mort d’ un personatge important succeeix en dos terços dels dibuixos animats per a nens, mentre que és només en la meitat de les pel·lícules destinades a un públic adult. Segons un d’aquests investigadors, el professor associat d’epidemiologia de la Universitat canadenca d’Ottawa, la idea d’iniciar una recerca sobre aquest tema va començar a germinar quan un seu amic li va enviar un missatge a l’ordinador que deia: “aquesta nit us ajuntareu a casa tota la família per veure junts El món de Nemo? Un consell: salteu-vos els cinc primers minuts”, moments en què la mare del peixet és devorada per un peix de Barracuda, emulant l’escena Hitchcoquiana de la dutxa a “Psicosis”.

Moltes vegades, sense ruminar bé el per què, associem ser mitològics o estranys, monstres per dir-ho clar i català, amb el món màgic infantil. En totes les cultures hi ha éssers rars, enigmàtics, més o menys lletjos, més o menys bons, però normalment esquerps, que viuen en una altra dimensió o en l’inframón. Aquests éssers, però, intervenen en la vida dels humans i la condicionen. Per exemple, sense entrar a definir què seria el Pare Noël, veiem que aquest té uns ajudants, els Elfs, que, com dèiem suara, són llestos, ben plantats i treballadors, sense els quals, els regals no arribarien a temps durant la nit de Nadal. Uns altres, molt més lletjos, molt més peluts, que viuen en coves i a sota terra són els Trolls. Aquests éssers mitològics, entre els segles XVIII i XIX, van començar a formar part de la literatura infantil, sobretot en contes de fades, passant a ser identificats de seguida com a sers malvats. Aquests éssers de la mitologia escandinava estan molt arrelats en les zones nòrdiques, tant que hi ha qui no descarta que puguin existir realment. Deu ser per això que una fundació danesa ha atorgat una beca de més quatre-cents mil dòlars a un investigador, en Lars Christian Romer, perquè pugui furgar a sota terra de l’illa Bornholm a veure si troba proves de l’existència dels Trolls. Però buscar proves reals de monstres no és una dèria, només, d’alguns nòrdics que no saben què fer del temps i dels seus diners. Així, sembla que cada cop hi ha més testimonis que diuen haver vist el gegant caníbal Wendigo als boscos profunds del Canadà, més enllà del personatge que va crear literàriament l’Algernon Blackwodd.

A casa nostra, els Trolls, si han quallat ha estat gràcies als llibres d’en John Ronald Reuel Tolkien, i a les pel·lícules d’en Peter Jackson, que precisament acaba d’estrenar l’última gran batalla d’el Hobbit a la Terra Mitjana. Amb la tercera part de l’adaptació al cinema d’el Hobbit, el cineasta posa punt i final a més de quinze anys de viatge per a l’univers Tolkien, després que a l’any 2001 l’iniciés amb “La comunitat de l’anell”. Qui vulgui doncs ja té la seva ració de pel·lícula fantàstica aquests dies. Alguns però seguim preferint la pel·lícula dirigida per Marc Forster titulada “Monsters Ball” per veure a qualsevol època de l’any.

 

Jaume Salés

El Jilguero, de Donna Tartt

Aquesta extensa novel·la, un cop llegides les últimes planes, ve a ser una mena de diari o recull de notes biogràfiques del seu protagonista, Theodore Decker, narrativament narrades. Podem accetar, els lectors, que el fil conductor sigui el quadre de la cadernera, “El jilguero”, pintat per Fabritius, però crec que el fil conductor és l’amor del protagonista manifestat de diverses maneres: amor filial, incondicional, etern i agraït a la seva mare, Audrey Decker, morta per voler anar el dia fatídic a veure, un cop més, el quadre de Fabritius; amor compassiu vers Welty, l’ancià que no vol morir sense que Theo salvi el quadre, orientant-lo i marcant-li el camí de la seva futura vida a Nova York; amor platònic i impossible cap a Pippa, la noia que el va captivar i impressionar, des del primer moment que les seves mirades es van creuar, en el mateix museu on va passar l’explosió que va canviar la seva vida; amor de gratitud vers la família Barbour, en general, vers l’Andy Barbour, en particular, lleia i intel·ligent company i amic d’escola a Nova York; amor d’amic sense límits i sense normes vers Boris des que es coneixen a Las Vegas, convertint-se, aquest, en l’amic que apareix i desapareix constantment de la seva vida i sense el qual ni pot estar ni pot no estar, fins a l punt quew no s’enbtén la vida de Theo, des que es coneixen, sense ell; amor forçat, ratllant l’amor-odi, cap al seu pare i la seva nova companya, la Xandra, que quan sembla que l’hagi recuperat descobreix que el volia fotre de mig a mig; amor desaparegut cap al seu avi patern i la seva nova companya, els quals busquen qualsevol pretext per ni veure’l; amor oficial cap a Kitsey Barbour, noia molt atractiva, social, elegant però tan calculadora que fins i tot li fa entendre que, més enllà de compartir l’amor per a en Theo amb el seu amic Tom Cable, casar-se és el que més els convé als dos –tot i que al final sembla que l’enllaç no s’acaba produint-; amor d’agraiment suprem cap a Hobbie, el qual sempre té per a Theo una paraula amable, acollidora, comprensiva, perdonant i entenent tot el que fa, humil, només demanant a canvi lleialtat i noblesa, qualitats que en Hobbie respira per tots els porus de la seva pell; i, finalment, amor comprensiu cap a la Sra. Barbour, depressiva des que el seu marit i el seu fill, Andy, moren ofegats al mar. Lògicament, també hi ha fòbies; per exemple, envers en Lucien Reeve, altrament dit Lucian Race, o contra Sloam Griscam, també conegut com a Havistock Irving; però és puntual.

Portad del llibre escrit per Donna Tartt, "El jilguero".

Portad del llibre escrit per Donna Tartt, “El jilguero”.

La història és potent, enganxa; els pesonatges entren i surten amb naturalitat; la redacció és planera i la història coherent, malgrat que, a vegades, les dates despisten al lector perquè sembla que ens situem sobre l’any 1943 a l’inici, per anar enrera en el temps i tornar a aquesta data, en el mateix hotel que al començament, però amb expressions i exemples que estan situats més enllà de la dècada dels 40 del segle passat.

Al meu modest entendre, la novel·la té dues parts diferents d’estil: la primera va fins a la marxa d’en Theo, en Boris i companyia cap a Amsterdam seguint el rastre de “El jilguero”; la segona, a partir de l’arribada a Amsterdam. En aquesta segona part s’incorpora a la narració seqüències de trets, de situacions gangsterils, baixos fons i un munt de planes –per mi excessives en nombre- en les que Theo està desvariant molt. I al final final, per molt que en Michiko Kakutani escrivís, tal com diu la contracoberta, el que va escriure al “The New York Times” jo no hi estic d’acord: el final de la història no és de l’escola d’en Dickens, sembla més el final d’un llibre de psicologia o d’autoajuda. Nogensmenys, és recomanable la seva lectura i, a pesar del final, he gaudit molt llegint-lo.

 

Jaume Salés i Malian

La Bella Lola (en català)

 

A mi m’hauria agradat molt saber música i tocar un instrument (el piano, la guitarra o el saxo em tenen el cor robat). Gràcies a un amic vaig poder tocar una mica la guitarra, però no llegint música, sinó a través d’un sistema alternatiu i, en tot cas, memoritzant totes les peces. Però com que música no en sé, però sí que m’agrada, em diverteixo posant lletra, tan poètica com puc i tan fidel com puc a l’original, de bastantes cançons. Ara, en època estival, és tradició que hi hagi cantades d’havaneres i que s’acabin amb  “La Bella Lola”. Com que sóc dels que penso que, per acabar una cantada d’havaneres a casa nostra, fa més que s’acabi amb “El meu avi”, però no puc lluitar contra la moda que ja s’ha imposat, diumenge passat, a la cantada  d’havaneres del meu poble, Roda de Ter, mervallant-me amb com ho feien els de la “Societat Gastronòmica de l’Esquirol”, vaig pensar que estaria bé poder fer una versió catalana de “La Bella Lola” i aquest n’ha estat el resultat:

 

 

Després d’un any de    no veure terra

perquè la guerra          m’hi va obligar,

vaig tornar al port       per si la veia,

la noia que_em             va_enamorar.

 

Quan passejava           vora la platja,

la Bella Lola_amb        el seu posat,

els mariners                se la miraven,

tothom quedava          bocabadat.

 

Ai que content

que em vaig quedar,

quan a la platja_amb

el mocador_em

vas saludar.

 

I quan després

amb tant d’anhel,

vas abraçar-me

em feu l’efecte

que estava al Cel.

 

La cubaneta                trista plorava,

al mar i sola_amb        el seu promès,

el mariner                   la consolava:

Lola no ploris,              no passa res.

 

Amb aquest Sol          i el mar en calma

sembla que el temps    s’hagi aturat,

només tinc ulls             per contemplar-te,

tot és bonic                 al teu costat!

 

Ai que content            que em vaig quedar,

quan a la platja_amb   el mocador_em

vas saludar.

 

I quan després            amb tant d’anhel,

vas abraçar-me           em feu l’efecte

que estava al Cel.

 

Jaume Salés i Malian

1 d’agost de 2014.

“Palmeres en la neu”, de Luz Gabás

Ha estat una grata sorpresa aquesta novel·la d’una autora, fins fa poc, desconeguda per a mi. A vegades, quan hom vol llegir un llibre es guia per la fidelitat a un autor i quan es tracta de descobrir un nou autor sempre hi ha certa reticència. Per això, quan s’encerta aquest descobriment és d’agrair.

A “Palmeres en la neu” es tracta de la vida entre dos pobles: Pasolobino i Sampaka; dues realitats, l’espanyola i la guineana; dos rols, la del conqueridor –Espanya- i la del sotmès –la colònia de l’Illa de Fernando Poo-. Sopta que uns nois d’una comunitat rural d’un poble d’alta muntanya vagin a buscar-se la vida a una zona de clima totalment diferent i oposat. La història serveix per narrar una realitat que es va donar a la segona meitat del segle passat; les referències a polítics i dictadors d’ambdues nacions serveix per donar visos de realitat a la narració.

Si haguéssim de resumir de manera twitera (amb pocs caràcters) l’argument podríem dir que és la història d’un amor intens, primer prohibit,després amagat i, quan podria ser real, l impossible, on els dos amants –en Kilian i la Sibila-, malgrat que no es veuen més des que se separen físicament, estan sempre connectats espiritualment. És evident que els esperits són els autèntics guionistes d’aquesta història d’amor en majúscules.Palmeras  en la nieve

En contrapartida, aquesta gran història d’amor es desenvolupa enmig de relacions carnals no amoroses, de sotmetiment de l’home blanc a la dona negra, de despreocupació de la possible prole fruit d’aquestes relacions. I ja no diguem de l’orfenat que es nodreix dels fills no desitjats per cap dels dos que participen en la concepció!

La família de Can Rabaltué, començant per l’Anton i seguit pels seus fills Jacobo i Kilian, van a treballar a Guinea, a la finca de Sampaka, prop de Santa Isabel –després, Malabo- a la collita de cacau amb la intenció de portar jornals a la finca familiar aragonesa de Pasolobino. En Jacobo, sense sentiments i materialista, només busca guanyar diners i disfrutar de l’alcohol i les dones oriündes –sense fer cas a dones espanyoles, com la Júlia, que està colada per ell però que si hi anés li privaria de divertir-se cada divendres i dissabte amb les noies que són als clubs d’alterne de Santa Isabel-. Aquesta seva actitud és tan despiadada que fins i tot condiciona la vida del seu germà Kilian i de la seva dona bubi, la Sibilia, i, de rebot, del fill d’aquesta, Fernando Laha, que acaba enamorant-se de la filla aragonesa de Kilian, la Daniela (que es diu en honor al nom de la Sibila que, complert, és Daniela Sibila). En aquesta història, tant la Pilar com la Carmen són la penyora a pagar per no ser malvistos en una societat tancada com la franquista.

Els esperits que guien l’acció, però, són savis i la Clarence, podent-se enamorar d’en Laha, va i s’enamora del germà d’aquest, l’Iniko, amb qui té diferents aventures apassionades però no consolidades per culpa de la distància. En resum, una bonica, tendra i entranyable història d’amor que quan s’acaba per la mort d’un d’ells continua amb els seus dos fills –Daniela i Laha- perquè sigui etern i perdurable en el temps. Aquest, o els esperits, es cuiden de posar les coses al seu lloc, al cap dels anys.

Jaume Salés i Malian

 

Xemeneia mon amour (IL)

 

(Publicat a El 9 Nou, del dia 31 de gener de 2014)

               Hi ha qui diu que un títol hauria de contenir o anticipar tota, o bona part, de la informació que es dirà a continuació. Mirant el que avui encapçala aquest article, hom podria pensar que compleix, amb escreix, aquesta màxima. Vejam. Hi ha qui hi pot veure una picada d’ullet a les “paraules en ruta” que, anant de tronc, en Màrius Serra i l’Espertac Peran van passejar per Roda de Ter ara fa unes setmanes en el marc del programa “Divendres” de TV3; una de les paraules va ser “xemeneia”, pronunciada “xomaneia” per alguns rodencs, entre altres moltes paraules singulars (“mal sanatxo”, “anar quillat”, “cèfiro”, “pollita”, etc…). Però no va per aquí el títol.

         Algun cinèfil podria pensar que en aquí es tractarà de fer una homenatge a la pel·lícula “Hiroshima mon amour”, producció franco-japonesa, dirigida per Alain Resnais i amb guió de Marguerite Duras, en el que es tracta  la relació  entre una actriu francesa, anomenada “Elle”, ella –interpretada per Emmanuelle Riva- que, després de rodar una pel·lícula a Hiroshima, passa una nit en un hotel en companyia d’un japonès, anomenat “Lui”, ell –interpretat per Eiji Okada. No es coneixen de  res, però el destí d’en Cupido és imprevisible (ja se sap que les fletxes no sempre van on s’apunta) i resulta que el que havia de ser una aventura i prou, cala i a ella li vénen al cap records d’una anterior relació amorosa a Nevers (França), la qual cosa fa que se sinceri amb ell sobre el seu passat i la seva manera de ser. Aquesta pel·lícula va ser premiada el mateix any de ser projectada, el 1959, al Festival de Cannes. Però no, no va per aquí el títol de l’article.

Fàbrica de Can Portavella a ple funcionament, amb la xemeneia de testimoni. Foto: Arxiu Salés

Fàbrica de Can Portavella a ple funcionament, amb la xemeneia de testimoni. Foto: Arxiu Salés.

           Els més nostàlgics podrien pensar que el títol beu d’una de les cançons d’aquell trio nostrat, format pel “guapo”, el “lleig” i el “barbes”, conegut com La Trinca, el títol de la qual és, precisament, “Mollerussa, mon amour”. A tots els d’una època pre-Polònia, encara ens sonen les següents paraules: “Per tu ploro, Mollerussa / i del fons del cor em surt / si sóc a terra estranya / no oblidaré / i amb el temps i una canya / potser tornaré / a Mollerussa, mon amour”.  No, tampoc.

             En el fons, és més senzill, segons com es miri. El dia 14 del mes que ve serà la celebració del dia dels enamorats, Sant Valentí. Un sant que, injustament, algú pregona que no cal celebrar-se a Catalunya perquè l’autèntic sant dels enamorats nostrat és Sant Jordi. En aquí hi hauria molt a dir, però ho guardarem per un altre dia. De fet, si hom ho vol celebrar que ho celebri i qui no ho vulgui celebrar ja ho farà, si pot, un altre dia. Sóc de l’opinió que més val celebració feta que festa per acudir. Ara, entre no voler-ho celebrar i fer un sacrilegi hi ha un món. A Roda de Ter, aquest dia 14 de febrer farà (em resisteixo a dir que “se celebraran”) vint-i-cinc anys de l’aterrament de la xemeneia de Can Portavella quan, a primera hora de dia, una grua de braç gegant i estratosfèric va començar a demolir un dels símbols, no només del passat gloriós fabril  d’aquesta vila osonenca, sinó també una de les icones de Roda de Ter. Hom podia entendre que la paret de la fàbrica cremada havia d’anar a terra, per motius de seguretat, però que hi hagués d’anar aquesta xemeneia emblemàtica, malgrat que la versió oficial fos que era perillosa mantenir-la, no va ser ben rebut per bona part de la societat rodenca. Programes de Ràdio Roda (“Joves carrosses”, “Imatges radiofòniques”, per exemple) van canalitzar part de l’oposició del poble i en el periòdic rodenc “El 13” es va gosar posar en entredit la versió de la Casa Gran i, fins i tot, es va entrevistar a l’operari que feia l’enderroc,  el qual va declarar que la xemeneia tenia corda per anys! No va ser, doncs, un Sant Valentí amorós, sinó trist pels que estimaven aquesta xemeneia perquè es va perdre una patrimoni rodenc, sense que l’equip de govern de Roda fes res per evitar-ho.

 

Jaume Salés

Jurista