“Los años perdidos de Sherlock Holmes”, de Jamyang Norbu

Els holmesians distingeixen, sobre les novel·les protagonitzades per Sherlock Holmes, entre les obres anomenades “del cànon” (les escrites pel seu creador, Sir Arthur Conan Doyle) i les altres (les escrites per autors diferents). Els puristes rebutgen les novel·les que no formen part del cànon, encara que alguna d’elles les hagi escrites el fill de Conan Doyle.

La novel·la d’en Norbu intenta narrar les aventures de Sherlock Holmes en el període de temps que va des que suposadament mor i fins que ressorgeix sobtadament al cap de més d’un any, amb l’ensurt evident d’en Watson quan se’l troba disfressat pel carrer. Durant aquest temps, Sherlock Holmes explica a Watson que, entre d’altres, havia estat amb el Dalai Lama. Aquest és el context on es mou la novel·la de Jamyang Norbu.

He dit abans que “intenta” però, al meu parer, no aconsegueix una bona narració digna de Sherlock Holmes. Com a lector, no m’és gaire creïble com arriba a saber-se i trobar el manuscrit on es narra l’estada de Holmes al Tíbet. Entre mig i fins que no arriben a la residència del Dalai Lama, el text és bastant feixuc i es veu un Holmes que té alguna idea brillant i algun raonament elaborat i sorprenent que sembla més que serveixi per recordar que ell surt en aquesta aventura que per res més. Sherlock Holmes és i ha de ser molt més que això.

Sherlock Holmes va néixer i créixer per resoldre enigmes, però enigmes criminals, enmig dels quals hi ha desafiaments intel·lectuals elevadíssims. Això no passa en aquesta novel·la. No investiga cap mort, ni cap segrest, ni cap acte criminal. Fins i tot, quan recupera un mandala robat ni explica com arriba a saber on és, ni la situació que genera és creïble.

Portada del llibre

(Portada del llibre)

Que ressusciti, també, Moriarty crec que és una llicència excessiva de l’autor. Però la lluita de poders mentals d’ell i Holmes a l’estil de superherois que tenen ratjos làser i capes, movent objectes, són més de novel·la fantàstica que no de novel·la negra. Els desafiaments mentals entre Moriarty i Holmes són en l’àmbit de la raó, no en els súperpoders. I ja no diguem com descobrim que Holmes és la reencarnació sense pèrdua de consciència d’un lama que havia estat mort pel Ser Obscur, és a dir Moriarty, en el passat fa 18 anys. Només ens faltava saber que, 80 anys més tard, Holmes s’ha tornat a reencarnar en un altre monjo tibetà!

Ho sento, però a mi no m’ha agradat. És un opinió molt subjectiva i cadascú és com és i li agrada el que li agrada. Jo segueixo adorant en Sherlock Holmes que descriuen les obres canòniques i crec que les que no ho són no el poden convertir en una altra cosa totalment diferent, com fa aquesta novel·la de Norbu.

Jaume Salés i Malian



Dol a la novel·la negra

   (Publicat al bisetmanari “El 9 Nou” el divendres 30/10/2015)

 

Quan estic escrivint aquestes paraules, s’ha conegut la mort d’un dels escriptors més llegit de la novel·la negra actual, en Henning Mankell. Encasellat inicialment com autor de novel·la negra sueca, de seguida el seu talent el va fer navegar amb far propi en aquest oceà de la novel·la, popularment coneguda com novel·la de crims o “de lladres i serenos”. A part de la seva bona redacció i- com no!- de les bones traduccions que ens l’han permès llegir, la creació de la figura del comissar Kurt Wallander el va empènyer a l’èxit en aquest gènere. Costa, a dia d’avui, ser original a l’hora de crear el detectiu o policia protagonista en novel·les d’aquestes perquè de seguida el públic i la crítica mira de quin altre detectiu o policia és hereu el de nova creació. Aquests dies mateix, quan per ràdio, televisió i premsa s’ha lloat la figura d’en Markell i s’ha citat les accions del comissari Wallander, ja hi ha hagut qui l’ha comparat amb algun altre antecessor seu. En Wallander té la seva pròpia personalitat però, si s’hagués d’assemblar a algú, el que més pròxim tindria seria en Jules Maigret, el vell comissari del Quai des orfevres, creat per en George Simenon; s’hi podria assemblar perquè és gran, poc atlètic, pesat (de kilos) i de mètode deductiu lent però sense pauses. Però no és com ell. En Wallander té una situació familiar complicada –una filla que inicialment té un caràcter incompatible amb ell i un sentiment de soledat que durarà fins quHenning-Mankelle conegui la seva futura parella a Riga-, en canvi en Maigret té una senyora mestressa de casa bastant tradicional.; en Maigret està molt lligat a París i França, amb sortides esporàdiques (Holanda, Bretanya …), mentre que part de la vida d’en Wallander té a veure amb la ciutat de Riga, on fins i tot hi coneix la que serà la seva parella.

Mankell, al meu modest entendre, va crear un personatge, en Wallander, que té vida pròpia i que superarà, segur, la vida del seu autor original. Wallander entrarà a la categoria de personatge de ficció que escapa al seu creador, que viu més enllà d’ell. Casos d’aquests n’hi ha molts. Centrant-nos només en detectius privats o policies protagonistes de novel·la negra, sense esforçant-nos gaire en podem citar uns quants. En Sherlock Holmes, per exemple, ha seguit protagonitzant noves novel·les d’ençà de la mort del seu creador (Sir Arthur Conan Doyle) de la mà de molts autors; potser les més conegudes són els casos escrits ex aequo pel seu fill l’Adrian Conan Doyle i John Dickson Carr, que en la versió en castellà es titulà “Las hazañas de Sherlock Holmes”. També podem citar el ressuscitat Philip Marlowe, detectiu nordamericà creat per Raymond Chandler i que ara ha protagonitzat “La rossa dels ulls negres” escrita per Benjamin Black, pseudònim de John Banville . Un altre cas recent, és la quarta entrega de Mil·lenium “El que no et mata et fa més fort” escrita per David Lagercrantz, on Mikael Blomkvist i Lisa Salander, els personatges creats per Stieg Larsson, rePerros_Rigaviuen en una novel·la trepidant i que enganxa, anys després de la mort del seu autor original. O, per últim , en Sam Spade, aquell detectiu nord-americà que va protagonitzar, entre d’altres, la novel·la conegudíssima “El falcó maltès”, creat per Dashiell Hammett; en Joe Gore, el va ressuscitar per crear una precuela d’aquesta novel·la titulada “Spade & Archer”.

Així doncs, malgrat que en les poques entrevistes que havia concedit en Henning Mankell manifestava no estimar gaire el detectiu creat per ell, aquest personatge ha calat tant en la consciència del lector empedreït de novel·la negra que serà inevitable que algun dia el detectiu de ficció revisqui i abandoni el món d’Hades literari, sortejant el Ca Cerber de torn, i reaparegui amb llicència per a protagonitzar un nou cas de la mà d’algun espavilat escriptor d’èxit, sempre i quan els drets d’autor estiguin sans i estalvi i es pagui convenientment al barquer Caront per travessar el riu Aqueront, allà a l’inframón de les lletres. Mentrestant, els malalts de novel·la negra ens haurem de conformar amb rellegir els casos ja publicats d’en Kurt Wallander.

Jaume Salés

Jurista



Una real animalada

                         (Publicat a El 9 Nou, del divendres dia 24 d’octubre de 2014)

                       Per aquelles regles no escrites de la casualitat, hom no sap perquè però hi ha vegades que tot conflueix a un mateix escenari, a una mateixa realitat, a una coincidència de subjectes. I aquests dies sembla que tot el protagonisme, els trending tòpics, tenen a veure amb el món animal. Fins i tot aquesta setmana que ha estat decisiva per enterrar la consulta del 9N i habilitar consultes als psicòlegs de guàrdia per atendre els que creuen que el President de la Generalitat els ha donat, permeteu-me la llicència, gat per llebre o bou per bèstia grossa o que han hagut d’acceptar pop –llegeixis, participació ciutadana- com a animal de companyia –llegeixis, consulta sobre el futur polític de Catalunya-, fins i tot, en aquest tema els exemples triats són d’animals.

                          Al que anàvem. La primera de la sèrie de coincidències comença arran de confirmar-se la malaltia de l’auxiliar d’infermeria Teresa Romero d’ebola; després de la gravetat de la notícia i quan encara hom no s’havia recuperat de l’ensurt trascendeix que el primer que haurà de pagar els plats trencats ha de ser el seu gos “Excalibur” (nom de l’espasa màgica de l’Artús, el Rei, no el President). Va ser, diuen, una mort preventiva, però per a alguns va costar de pair. No cal dir que la protesta d’una part de la societat civil va ser sonada. Fins i tot, dimecres passat, dia 15 d’octubre, el responsable de l’operatiu que va sacrificar l’Excalibur, en Lucas Domínguez Rodríguez, director del Centro de Vigilancia Sanitaria Veterinaria (Visavet), va presentar la seva dimissió. Ara l’Excalibur pot esdevenir un símbol o pot ser elevat a la categoria de mite, com va ser el gos Lukánikos, símbol de les protestes gregues entre 2010 i 2012 quan acompanyava els manifestants que, curiosament, també ens ha deixat fa poc, segons alguna premsa grega, per problemes varis, alguns d’ells derivats de cops de la policia o com a conseqüència dels gasos lacrimògens que es fan servir per dissoldre manifestacions.

Si la memòria no em falla, en l’excel·lent i recomanable novel·la d’Axel Munthe “La historia de Saint Michel” es diu que quan Déu va voler donar la parla a l’home l’hi va prendre al gos. Molta gent podria coincidir en què, d’entre els animals de companyia (exclòs el pop, evidentment), el gos és el més fidel, el que més empatitza amb els humans i el que més bons sentiments desperta entre les persones que el tenen. Literàriament, hi ha gossos cèlebres que a molta gent li ha endolcit les hores de lectura. Per exemple, i fent una picada d’ullet a un clàssic, el gos Cerber, guardià de les portes de l’infern i que surt a l’obra de Dante Alighieri, “La divina comèdia”, la popularitat del qual ha arribat tan lluny que, fins i tot, per designar un porter de futbol, alguna llengua, com l’espanyola, va adoptar el mot “cancerbero”. A vegades hi ha gossos que porten un nom lligat a la trama de la novel·la, com per exemple el gos Satèl·lit el qual, a diferència de Diana, no va resistir el viatge en la nau-bala que va fer al voltant de la Lluna, en l’obra de Jules Verne, i va morir en el trajecte com a conseqüència de les lesions que es va fer en el llançament del coet; en alguna novel·la gairebé agafen el rol de protagonista, actuant com un secundari omnipresent, com el gos Cleo, a la trilogia que passa a Nova Zelanda, escrita per Sara Lark, sense el qual la Gwyneira McKenzie (vídua de Lucas Warden) no hauria pogut sobreviure en un món nou i tan diferent del que provenia; i, per acabar amb els exemples, en alguna novel·la els gossos esdevenen imprescindible per ajudar a policies i/o detectius a treure l’entrellat del misteri, com el gos Pompey, de color canyella i d’orelles caigudes, especialista a seguir sospitosos, a qui Sherlock Holmes recorre perquè l’ajudi en “El tres quarts desaparegut”, de Conan Doyle.

De gossos de ficció n’hi ha molts amb noms per donar i per vendre. I en la vida real, també. A vegades, qualsevol semblança amb la realitat … és una evident coincidència.

Jaume Salés



Elemental o no, Watson ?

        (Article publicat al bisetmanari El 9 Nou, el divendres dia 25/03/2014)

 

A finals de l’any passat, vam saber la notícia que un Jutge d’Illinois va dictar una sentència segons la qual les obres on hi surt el peronatge Seherlock Holmes, creat per l’escocès Sir Arthur Ignatius Conan Doyle, publicades amb anterioritat a l’any 1923, passen a ser de domini públic als Estats Units, mentre que la resta –les que va van d’aquesta data fins al 1930, quan mor l’autor- seguiran protegides pels drets d’autor, tot i que els estudiosos del tema diuen que aquestes són poques i es refereixen a altres camps literaris paral·lels. El jutge americà, que no sabem si és un voraç lector o no de les novel·les del famós detectiu, però que sí que sabem que es diu Ruben Castillo, raona la seva decisió de la següent manera: Sherlock Holmes pertany al món i aquesta sentència ho estableix així clarament; la gent vol celebrar Holmes i Watson i ara ho poden fer sense temor. Les opinions són lliures, però si non è vero è ben trobatto ! Nogensmenys, la decisió judicial no és ferma perquè està en apel·lació.

Els seguidors d’aquest singular detectiu –famós per les seves arts deductives a partir de detalls insignificants per a la població en general o per a detectius d’Scotland Yard presumptuosos- són tants que, fins i tot, no en tenen prou amb un nom per definir-se, sinó que en necessiten dos: hi ha els “Sherlockians” i els “Holmesians”. Els primers són bàsicament fans del personatge que viuen als Estats Units; els segons, són els seguidors europeus del detectiu i s’anomenen, aquests, així per respecte al mestre i perquè així ho manen les tradicions victorianes, que no permeten gairebé mai l’ús del primer nom de forma popular.

SherlockHolmes

L’èxit literari del personatge ha transcendit més enllà del món de la literatura i ha fet possible sèries i pel·licúles a manta. Algunes més fidels a l’original i d’altres no tant. Ara bé, segurament ni els sherlockians ni els holmesians no estaran gaire contents amb la sèrie que ara està de moda i que porta per nom “Elementary”, creada per en Robert Doherty, la qual, basada també en l’obra de Conan Doyle, fa una adaptació moderna del detectiu Holmes i del seu inseparable Watson. Més que una adaptació és una reescriptura. En aquesta sèrie hi ha massa canvis revolucionaris difícils de pair: l’acció ja no passa a Londres –com en l’original- sinó a Nova York; però el més trencador és que en Watson ja no és un home sinó que és una dona, interpretada per l’angelical “charliana” Lucy Liu. Home, una cosa és que es liberalitzin els drets i tothom pugui usar el personatge per fer-lo viure més enllà del seu autor original i una altra és desvirtuar-lo fins al punt que no el conegui ni el pare que el va crear! Per exemple, en Watson pot portar bigoti o no, pot ser més prim o menys, pot portar ulleres o no, pot viure amb en Holmes o no, pot estar casat o no, però hi ha una cosa clara que és que en John H. Watson va ser creat com un home i, s’adapti com es vulgui, ha de ser un home. Fer-lo dona és crear un altre personatge, que no serà mai el doctor i amic d’en Sherlock Holmes.

Per cert, els fidels seguidors de Sherlock Holmes podrien discutir, fins i tot, el títol de la dita sèrie. Perquè resulta que una de les frases que tothom associa al famós detectiu és aquella tan televisiva com: “Elemental, estimat Watson”. Frase que ha donat nom a la sèrie “Elementary”. Però resulta que aquesta frase, en l’obra escrita original no hi figura. El que més s’hi assembla és algun “estimat Watson”, en “L’aventura del geperut”, “L’advertència” i a “Els tres estudiants”. Parlant d’expressions, és coneguda la italiana “traduttore traditore” sobre el debat etern de si els traductors han de ser o són traïdors. Tota traducció ha de tenir respecte per a l’original, és evident. I, per propietat transitiva, les adaptacions televisives o fílmiques també haurien de respectar l’original, si s’inspiren en ell. Diria que això és … elemental, estimat lector!

                                                                        Jaume Salés.