“Mortaja para un ruiseñor”, de P. D. James

En aquesta novel·la veiem com el detectiu (i poeta a estones lliures) Adam Dalgliesh es troba davant d’un cas on té els possibles sospitosos acotats, l’espai perfectament delimitat i, finalment, elements descoberts del passat que li han de servir per desllorigar l’entrellat i troba el o la culpable. Però els casos es resolen del tot quan es poden demostrar i l’acusat o l’acusada és condemnat/da pels seus crims. I en aquí en Dalgliesh fracassa o hi està a punt. Qui va cometre els crims i/o qui va induir-los li planta cara i el desafia a què ho demostri. I a fe de Déu que li costa!

Les novel·les de P. D. James no descriuen només situacions on hi ha un crim i algú que ha de descobrir el culpable. Són novel·les en les que els seus personatges no són plans, creixen en el transcurs de la narració perquè sap introduir en la majoria d’ells la seva personalitat, les seves motivacions. En aquesta també passa, malgrat que n’hi ha massa que només queden insinuats.

L’ambient narratiu és el propi de les novel·les de P. D. James, perfectament descriptiu de la societat londinenca d’època, que fa que es notin, en llegir la narració, els decorats que l’autora situa per ambientar la novel·la i que aquests t’envoltin entre rossinyols (infermeres en argot) … que ja t’hi trobes, vaja!

Si alguna pega s’hi pot posar, és que no és lògic que algú que vol matar a un altre s’acontenti a fuma-li un cop pel darrera, l’atordeixi i, veient que queda inconscient, no l’acabi matant; també hi ha massa insinuacions en alguns personatges secundaris que podrien haver arribat a resoldre’s, a no ser que fossin cortines de fum per a despistar al lector entregat en la resolució dels crims. Despistar, despista ! Però es podrien haver concretat més aquestes línies argumentals secundàries. Tanmateix, hom escriu una novel·la com vol! Aquest no deixa de ser una novel·la de crims, recomanable, com gairebé totes les de P. D. James.

Jaume Salés i Malian

Gener 2017



“Muerte de un forense”, de P. D. James

És innegable el talent literari de Phyllis Dorothy (PD) James, sobretot a l’hora de descriure ambients que envolten les diferents escenes i els trets físics i psíquics de cadascun dels seus personatges, protagonista inclòs.

MuerteDeUnForense              Estem davant d’un nou cas del detectiu Adam Dalglish, el detectiu poeta. En aquesta novel·la sabem què li va passar al seu fill, mort prematurament. En la novel·la, el lector se sent desafiat perquè Stella Mawson – que al final en paga les conseqüències- i en Dalglish diuen més d’un cop que ja sben qui és l’assassí o assassina però necessiten, per demostar-ho, que alguns dels personatges secundaris faci un pas en fals, en una societat de Cherrisham molt hermètica. El desllorigador és una pilota de futbol, cosa que pot semblar que és un recurs molt forçat de l’autora.

Si hagués de fer una crítica és que, un cop descobert el culpable, i no abans, també es descobreixen vides ocultes de l’assassí o assassina i altres personatges que no eren ni sospitades ni sospitables pel lector, per molt atent que estigués.

Jaume Salés Malian



“Una certa justícia”, de P. D. James

En aquesta novel·la de Phyllis Dorothy James, en endavant P. D. James, el lector haurà de decidir, un cop acabada de llegir, si està d’acord o no o hi està a mitges, amb el que diu el títol. No faré pas cap espòiler i ho deixo a parer de cadascú.

Ens trobem endinsats en un panorama on hi ha assassinada una bona advocada, Venetia Aldridge, dins mateix de la màxima expressió del poder judicial britànic. En allà, tots els prohoms tenen coses a silenciar i a amagar. D’un d’aquests assumptes foscos en sortirà el desenllaç de la trama de l’assassinat de l’advocada esmentada.

una-cierta-justicia-pd-james-2975-MLM3766732448_022013-O

Ara bé, aquesta tot el que té de brillant com a professional ho té de desastrós i desestructurat en el camp personal, influenciada per una infantesa singular que la marcarà de per vida. Venetia Aldridge fa temps que es va divorciar del seu primer marit que ara viu amb una altra parella i que no vol saber res d’ella; té un amant casat amb una altra, que no es pot permetre el luxe que algú descobreixi el seu affaire i té una filla adolescent amb qui tot el dia es baralla i que acaba fent el que pot per fer sortir a Venetia de cistella.

La trama s’entrellaça amb una altra que també té a veure amb Venetia Aldridge i el seu passat com a advocada. Això pot despistar al lector però no al detectiu Dalgliesh, el qual, tocat per la flegma britànica i la pausa poètica, es mou amb tranquil·litat i envia els seus peons (Minks i Piers) per a acabar de resoldre-ho tot. Al final, efectivament, som davant d’una certa justícia.

Jaume Salés i Malian