NADALA GROGA

 

 

 

Nadala versionada de l’anglesa “I’m dreaming of a white Christmas” 

Amb una última estrofa dedica als presos polítics i exiliats.

 

NADALA GROGA

Quan neva per Nadal

penso

amb els de quan era petit

des de la finestra

veient com queien

les volves en el meu jardí.

Els nens amb el trineu

llisquen

carrers avall amb il·lusió

tot cantant nadales

sonant campanes

amb guants i gorres de colors.

A l’arbre de Nadal

groga

hi haurà una bola amb el teu nom

esperant que un dia

puguem trobar-nos

de nou junts un altre cop.

(Música original d’Irving Berlin; versió lletra: Jaume Salés Malian i Mireia Datsira Gallifa)

Nadal 2018.

“Pecado original”, de P. D. James

Confesso que aquesta ha esta la meva primera novel·la de Phyllis Dorothy James, més coneguda en el món literari com a P. D. James. En ella, més enllà de robar-hi ingredients de la clàssica novel·la negra, hi ha un relat victorià, d’un Londres dickensià o holmesià. L’autora es desfà a recrear llocs i situacions d’un Londres clàssic. Els personatges, en principi plans, es van engreixant a mesura que avança la narració fins a esdevenir personatges amb vida pròpia un cop acabada la lectura.  

El detectiu protagonista, Adam Dalglish, comandant d’Scotland Yard i poeta aficionat, és un detectiu amb pedigrí, amb una fama que el precedeix i un bon gestor d’equip de treball. Avança en la investigació lentament però de manera eficaç, el que en castellà es coneix com “sin prisas pero sin pausas”. Encerta en el lloc on trobar el desllorigador. Però no té uns bons ajudants consolidats dels quals se’n pugui refiar del tot.

Un cop trobada la prova el raonament va fluint imparablement i es van omplint tots els forats de la trama. Llàstima que hi ha morts que no s’han pogut evitar!

Molt bona novel·la. Recomanable!

Jaume Salés i Malian

09/12/2015

“Las raíces del mal” d’Anne Perry

Encertadament o no, moltes vegades hom escull una novel·la per llegir en funció del que li diu el seu nas. És a dir, hom es mira diferents candidats i acaba escollint-ne una, és aquella per a la que sent una atracció més enllà del que la ciència pot explicar. En alguna d’aquestes ocasions, a l’hora d’escollir, hi ajuda la fidelitat a un autor, en aquest cas autora. Per mi, Anne Perry és tota una garantia.

A “Las raíces del mal”, ens trobem davant d’una novel·la negra, però un xic desconcertant. No per la seva trama, que és excel·lent i molt ben treballada; no per la pobresa dels personatges, que tots tenen una forta personalitat. En aquesta novel·la ens trobem amb dos personatges centrals a qui, per dir-ho popularment, els falta una empenta, no despengen! En William Monk, exdetectiu de la policia, que havia, segons diuen,  esdevingut un policia temut i respectat pels qui l’envoltaven i ara sembla que va amb el fre de mà posat. I l’Oliver Rathbone, advocat defensor de Cleo Anderson i Miriam Gardiner (Speake de soltera) també és un defensor a qui li falta intensitat; davant de la negativa de la seva clienta a fer res per a demostrar la seva innocència es resigna i no insisteix prou. Sort que la Hester (dona de la vida de Monk – amb qui està casada- i de Rathbone –qui va dubtar massa per demanar-li que es casés amb ell-) els espavila als dos! Sort que ella hi posa el que els falta a aquests altres dos! El lector pensa: deixeu-la fer a ella, si us plau!

És una novel·la amb misteri fins al final però amb episodis una mica carregosos (com la seqüència a l’hospital) i amb llacunes; per exemple, havent-hi un diari personal escrit a mà per una de les víctimes, com és que ni la policia ni l’advocat ni l’investigador privat el confisquen per estudiar-lo? I com es pot trobar ara, en un tres i no res, sent fosc, un cadàver ocult durant més de 20 anys, que els veïns de l’època van buscar infructuosament durant una setmana? I com una persona pot reconèixer de cop un fill i no dir-li fins que no sigui inevitable?

Però el nas, un cop més, no enganya i és un bon llibre d’intriga, misteri i de novel·la negra … salvant aquestes llacunes.

Jaume Salés Malian

El Dret entra en escena

(Article publicat a El 9 Nou, el dia 20/04/2018)

              Diu el meu amic que el procés català tenia un pecat original: envalentonat tot des de la base, cuinant il·lusió col·lectiva, explorant un terreny no trepitjat fins ara i esperant que sempre en la pel·lícula acabaria arribant el setè de cavalleria europeu, hom es va oblidar del Dret, no el de curta distància, sinó el dret de llarga mirada, d’estratègia jurídica. D’aquesta manera, continua dient el meu amic, els independentistes van regalar les normes del joc a l’altra part, a la part que vol que tot quedi com està, sense sorpreses, sense aventures. Si comprem aquesta tesi, ara s’estaria produint una frenada i un cop de volant, s’esdevindria l’antítesi; és a dir, (el meu amic es va creixent) perduda la batalla d’aconseguir la independència o (com a mínim) un referèndum pactat per la via de fet, ara l’independentisme desplega les peces a través del tauler del Dret, de la norma i la discussió de quina norma preval sobre l’altra, però la batalla esdevé jurídica. Mira –conclou el meu amic- com les úniques victòries de l’independentisme només han estat en l’escaquer jurídic: llibertat provisional per als polítics autoexiliats i fracàs de la virulència de l’euroordre, per exemple.

              El meu amic potser té raó. La gran sort és que el Dret és interpretació, les normes no sempre acaben avalant el que sembla que diuen. El que sí és cert és que gràcies al Dret es poden igualar forces i, a vegades, el petit guanya al gran, el feble guanya al fort o el que té menys recursos guanya al que en va sobrat. I potser també té raó el meu amic quan afirma, tot cofoi, que el Dret esdevé les normes del joc; el Dret ens mostra el camí per fer valer, precisament, els drets individuals i col·lectius. Grans triomfs del Dret, després, han estat incorporats en la nostra cultura, en la nostra manera de pensar, en la nostra normalitat. Per exemple, ara tothom troba normal i tothom sap que a qualsevol persona detinguda per la policia se li han de llegir els drets que té. És allò que a les pel·lícules el policia diu mentre li apreta les manilles al detingut però que a casa nostra es fa abans de prendre declaració a un detingut o a un investigat: dret a no declarar, a no declarar-se culpable, a no declarar en contra seva, a no respondre cap pregunta o respondre només les que vulgui … però això no sempre ha estat així. Ara ho veiem normal, però no. Als Estats Units d’Amèrica ho van haver d’incorporar arran d’una sentència del Tribunal Suprem que va absoldre l’Ernesto Arturo Miranda, detingut i jutjat per segrest i violació, perquè només tenia en contra la seva pròpia declaració la qual va ser extreta sense advertir-lo que podia guardar silenci o ser assistit per advocat. Era l’any 1966! És el que es coneix com a advertència Miranda.

Conclou el meu amic que a les universitats s’estan fregant les mans amb el Cas independència de Catalunya perquè genera i generarà (el meu amic és optimista) tal quantitat de matèria primera en el món de l’estudi del dret contemporani que hi haurà una allau de tesis, tesines, treballs de màster (si és que es diuen encara així després del que s’està veient en segons quin lloc) o treballs de postgrau que els juristes gaudiran d’allò més!

Ara que ha fet 50 anys de l’assassinat del clergue Martin Luter King, defensor dels drets de les persones de pell negra en pro de la igualtat sense discriminació de cap tipus, un altre dret que avui tots tenim sabut i que el veiem normal, exigible i indiscutible, abans el meu amic no aprofiti l’efemèride per lligar-ho tot, intento dir-li que ja quedarem un altre dia per parlar tranquil·lament de tu a tu tot passejant perquè m’agafa mal al braç de tan aguantar el mòbil a la meva orella, que ja tinc vermella!, perquè la meva trucada només era per quedar i per veure’ns … no perquè m’avancés l’explicació del seu nou article que un dia d’aquests ha de publicar en aquell bisetmanari osonenc que es diu com el dorsal del blaugrana Suárez no vell.

Jaume Salés.

“La dama de les camèlies”, d’Alexandre Dumas

           La prosa d’Alexandre Dumas és d’aquella que, si es tractés d’un menjar, diríem que passa bé, no atipa i et deixa satisfet en havent acabat. A més, la fama de les seves novel·les transcendeixen el més enllà literari. La protagonista d’aquesta novel·la, la Marguerite Gautier, és una “cortesana”, el que vindria a ser una dona que viu de la cotització del seu cos i del saber fer del seu cos entre l’alta societat parisina. La Gautier arriba a ser la més desitjada de tots, fins i tot, ella, es permet el luxe de rebutjar Comtes rics que la podien haver mantingut a cos de reina més anys dels pocs de 20 que va viure.

    La dama de les camèlies” és una història d’amor sincer, dels amors que calen fons, entre una dona de vida alegre que no havia experimentat mai l’amor vertader, malgrat que donava passió als seus amants, sobretot, rics i un noi que s’enamora bojament d’ella no només físicament –que sí- sinó espiritualment, de l’amor de bo de bo. És la història dels gelos d’ell que el fan malviure i l’amor tan elevat d’ella envers ell que sacrifica la seva vida per no condemnar la d’ell. També és la història de l’amor del Sr. Duval envers el seu fill i viceversa, el qual traspassa l’amor paternofilial per donar-se a la Marguerite Gautier a qui, malgrat no voler oficialment com a nora, se l’estima com a tal perquè veu com ella estima el seu fill i aquest el que pateix per ella.

En resum, una història d’amor, de gran amor que, si no fos literària, a més d’un se li humitejarien els ulls talment com encara li passa a l’Armand Duval quan pensa amb ella, amb la Marguerite Gautier, la Dama de les Camèlies. Llàstima que des de la primera plana ja sabem quin final ha tingut ella. Al final, a mi m’ha quedat un no sé què a la panxa de pena i d’amor, com si estigués en la pell del jove amant desconsolat per haver perdut l’autèntic amor de la seva vida. I paro perquè em piquen els ulls …

Jaume Salés i Malian

“El juego de la luz”, de Louise Penny

          És la primera novel·la que llegeixo de Louise Penny i ho he fet empès pel màrqueting que deia que l’autora és la nova “dama del crim”. I un lector de novel·la negra empedreït com jo no s’ha pogut resistir a la temptació! A més, m’atreia el fet que l’acció passava en territori quebequès, del Canadà. 

He conegut el Comissari en Cap, Armand Gamache, i els seus ajudants: Jean-Guy Beauvoir –la seva mà dreta- i Isabelle Lacoste –valor en alça i important per a la resolució del cas. La novel·la, a part de descobrir qui ha mort a Lillyan Dyson, va aprofundint en les vides íntimes dels personatges principals: Clara i Peter Morrow; Gabri; Olivier; Ruth Zardo, Paulette; Normand; Denis Fortin; Marois; Suzane Coates; Myrna Landers; Thierry Pinault; André … Entre tots aquests, hi ha l’assassí o assassina de la Lillyan Dyson. Està bé comprovar que molts tenen motius però l’autora amaga massa què troba i de qui per resoldre el cas.

A mi em sembla que la trama de descobrir el/la culpable només és una excusa per escriure un altre tipus de novel·la, basada a descobrir les pors i els sentiments contradictoris –com els quadres de Clara Marrow.  Tant és així que, fins i tot, un cop resolt el cas, l’autora no pot donar per tancada la novel·la, necessita tancar o deixar encarrilada la narració de les vides dels protagonistes.

Jaume Salés i Malian

28/05/2017

Sobre el nom dels carres i places

(Article publicat al bisetmanari El 9 Nou, el dia 22/09/2017)

           A l’hora de retolar els carrers i places, a les grans ciutats, hi ha una reglamentació que intenta regular, amb certa lògica aquesta tasca i, en alguns casos fins i tot, hi ha una comissió d’estudis designada a l’efecte. Se suposa que tota aquesta gent estudia la proposta i n’elabora un informe suficientment cuidat i detallat de tots els pros i contres. En els pobles i ciutats més petits, sovint, es fa sense cap informe previ i sense cap lògica prefixada; simplement s’atén la petició d’un o varis veïns al respecte i el Ple decideix. Sigui d’una manera de fer o d’una altra, seria aconsellable estudiar un poc la viabilitat o no i l’impacte vers la població de la decisió de posar o no, o de treure o canviar el nom d’un carrer o plaça. Per exemple, no sé si se’n van adonar quan ho van acordar, però no sembla del tot lògic que el Carrer Jacint Verdaguer, a Vic, talli perpendicularment el Carrer Bisbe Morgades. Segur que es va fer de bona fe, però aquest enllaç, en principi, etern es podia haver evitat. A vegades sí que l’efecte és buscat i s’aconsegueix cridar l’atenció. Ara em ve a la memòria el reportatge que es va publicar en el periòdic que té per nom un quart i cinc minuts d’una hora, sobre els noms de carrers i places d’Espanya curiosos i n’hi ha per sucar-hi pa: “Cantando bajo la lluvia”, “La ventana indiscreta”, “La Plaza del Moco”, “Válgame Dios” o “Salsipuedes”.

Malgrat tot, sembla que determinats noms de persones haurien de ser indiscutibles per poder-se inscriure en la placa d’un carrer o plaça. Aquella persona que ho ha donat tot per al seu poble, que ha aconseguit que el seu poble sigui conegut arreu, que no ha renunciat mai a dir que va néixer o créixer o viure en un lloc … aquestes persones haurien de tenir guanyat el dret a ser nom de carrer o plaça. També aquelles persones que han contribuït amb la seva manera de ser o per la seva professionalment a millorar la humanitat. Hi hauria d’haver un consens social en això, independentment d’on hagin nascut, viscut o mort     perquè puguin ser posades com a nom de carrer. Per això hom no podria entendre que alguna d’aquestes persones que reuneix les condicions que acabo d’esmentar, se li vulgui negar el fet de donar nom a un carrer o plaça, o bé que, pitjor encara, se li vulgui retirar. Ad exemplum, com se li pot negar donar nom a un carrer o plaça a algú que és capaç d’escriure amb aquesta sonoritat i elegància: “Ayer soñé que veía / a Dios y que a Dios hablaba; / y soñé que Dios me oía … / Después soñé que soñaba”? Quatre versos, quatre meravelles sonores. Quant més els repeteixes més bé sonen! O aquests altres: “Nuestras horas son minutos/ cuando esperamos saber / y siglos cuando sabemos / lo que se puede aprender”?

 

 

Doncs resulta que, segons informacions periodístiques, l’autor d’aquests versos, Antonio Machado, va estar a punt de ser enviat a la paperera de la història amb l’excusa de donar compliment a la llei de la memòria històrica a Sabadell, segons un informe. Vull creure que ha estat una informació mal recollida o mal transmesa o tergiversada. Si fos certa la notícia, seria molt greu que l’autor de l’informe que ho avalava no sabés que en Machado va ser una víctima de la guerra civil espanyola i que es va haver d’exiliar, morint al cap de poc i que la seva tomba a Cotlliure és un símbol encara ara contra la dictadura i la repressió que hi va haver a Espanya fa uns vuitanta anys. Precisament, la llei de memòria històrica l’hauria de protegir i recordar, en comptes de fer-la servir per condemnar-lo, com a mínim, a la desmemòria! Em tranquil·litza saber que l’Alcalde de Sabadell, Maties Serracant, ja ha tallat la polèmica dient que Machado continuarà donant nom a un carrer de la ciutat.  Quanta raó tenia aquest poeta quan va escriure que: “De diez cabezas, nueve embisten y una piensa.” Encara ara és d’actualitat.

 

 

 

Jaume Salés.

RUIZ SAFON TANCA EL CERCLE

Excel·lent final de la tetralogía iniciada amb la “Sombra del viento” i seguida per una irreal “El juego del ángel” que despistava molt al lector i “El prisionero del cielo” amb la qual hom entenia tot de què anava i precentia el que vindria.

Amb “El laberinto de los espíritus” ens retrobem amb vells amic: els Sempere, pare i fill i, ara també, nét; amb l’artífax literari de tot plegat, el misteriós Julian Carax; amb l’únic i inimitable animador de la festa, salvador de tots, Fermín Romero de Torres que no és que tingui un nom semblant a un torero sinó que l’adopta a l’atzar, ara sabem, veient un cartell de braus (segueix el misteri irresolt sobre el seu nom real amagat).

               És una novel·la molt trepidant fins poc abans del final, amb una protagonista que ho desencalla tot, l’Alícia Gris, la qual compta amb personatges secundaris ajudants seus: Vargas i Fernandito.

L’univers que explica té una coherència total, tant d’espai-temps com de personatges i llurs reaccions. Amb aquest quart volum acabem de tancar tota la trama, on els dolents ho paguen tot. Es desvelen, també, els misteris familiars latents en totes les altres entregues anteriors. L’ombra d’Isabella es clarifica, per exemple.

És un thriller, una novel·la d’acció que té tanta força que hom, quan la llegeix, ja hi veu la pel·lícula o sèrie que pot arribar a ser. Però, al meu modes entendre, acabar-la amb el resum de la vida d’adult de Julian Semprere trenca amb la coherència de la tetralogia. Per mi l’autor no encerta el final, no té suc, tanca massa coses que al cap i a la fi, al lector, tant li fa. Fins i tot, hom pairia tres-centes planes més, abans d’anar concloent situacions de pressa i corrents com fa l’autor. No l’ha sabut acabar … però no vol dir que no sigui una novel·la de prestigi, enganxosa i de consum recomanable per conservar la salut, que prou fràgil és.

Jaume Salés.

Qui et va parir, Harry !

En la novel·la “La set” en Jo Nesbo ens serveix una nova aventura del comissari Harry Hole. A pesar que es repeteix per enèsima vegada el tòpic que en Harry no vol tornar a la Unitat d’Homiciis i prefereix fer de professor a l’escola de policies, sabem que hi tornarà i atraparà l’assassí o assassins, però això no desmillora la història. Em segueix atrapant. Potser l’autor es recrea massa en els detalls escabrosos i sanguinaris. També es repeteix l’esquem de la lluita de Hole amb el seu alcoholisme; la relació especial amb el seu fillastre Oleg; o l’amor secret i no resolt que li professa la Katrine Bratt; la por de la Rakel Fauke a perdre’l; la hipocresia i postureig d’en Mikael bellman; la bellesa tonta de la dona d’aquest, l’Ulla; l’amor platònic d’en Truls Berstsen per ella; etc. Tot això és atrezzo perquè la història i la manera particular de protagonitzar-la que té en Harry Hole s’hi llueixi.

No hi falta el seu amic taxista alcohòlic, ara reconvertit amb barman (Oystein), ni els seus col·legues més fidels (com en Bjorn Holm). En Harry Hole, però, es fa estimar, es fa respectar i aconsegueix resoldre més d’un enigma alhora, que el lector li agraeix. La història va sobre el vampirisme i la set del vampir per la sang de les seves víctimes , com havien fet en el passat, per exemple, una tribu d’indis nordamericana.

És una novel·la deductiva però també d’acció i, també, d’amor, de reconciliació d’amants i paterno-filial. Entremig, l’autor posa cortines de fum per despistar i perquè el final sigui més emocionant. Com diria la Katrine, després del sacrifici que fa en Hole per a resoldre definitivament el cas, “qui et va parir, Harry!”. No fa falta dir res més.

Jaume Salés.

Amics i amants? És factible?

En Xavier Bosch, a mi, sempre m’ha agrada des del mític programa radiofònic “Cafè Baviera” a Rac1. Les seves opinions sobre el Barça, en particular, i el futbol, en general, normalment són més que sensates i, a voltes, necessàries per als culés. No cal dir, els seus article al “Mundo deportivo”. També és de lectura obligada el seu article setmanal, el divendres, a la contraportada del diari “Ara”. Per això no vaig dubtar, un Sant Jordi, a suggerir que em regalessin el seu llibre “Se sabrà tot”; però per mi va ser una desil·lusió, perquè no duia enlloc, era buit, no acabava res del que insinuava. Llegir-lo o no, era el mateix. I això em va deixar despistat.

Per aquest motiu no vaig llegir res més novel·lat d’ell fins ara que sí que vaig voler tornar-ho a provar amb “Nosaltres dos”, la novel·la sobre dos amics, en Kim (Quim) Ràfales i la Laura Altimira. Dos amics de debò, a prova de distàncies quilomètriqu3es, de parelles més o menys estables i més o menys geloses. El ganxo comercial era molt fàcil: poden ser (i mantenir-se) amics un home i una dona sense ser parella? No desvelaré la resposta que l’autor dóna a l’interrogant, però a mi no m’ha decebut i acaba com creia que havia d’acabar. Aquest cop, encertar el final (esperat), lluny de ser negatiu ha suposat un alleugeriment perquè es feia necessari.

             M’agrada que els autors em sorprenguin en la trama, durant la trama i em donin a mossegar esqués que jo, lector innocent, m’empasso per fer-me veure, al final, que l’autor m’ha volgut conduir per un camí diferent del que aparentment és. A les primeres frases, ja n’hi ha una mostra: hi ha personatges que sembla que són una cosa i en son una altra. Però per entendre-ho cal llegir tota la novel·la.

Potser costa de mantenir durant la narració la tensió sexual no resolta dels dos protagonistes, sobretot sabent que tots dos voldrien traspassar la ratlla però no gosen per no fer malbé un bé tan apreciat com l’amistat. I també costa entendre quan és la Laura qui ho frena quan en Kim ho prova una vegada!! Sobretot veient que cap dels dos no es reprimeix a tenir parelles sexuals al llarg del seu itínere vital. Però és clar, tenir sexe no és el mateix que estimar.

Finalment, és divertit com l’autor fa fer “cameos” a Cruiff, Dickens, Pasqual Maragall, Rubén Cano i, sobretot, a Josep Maria Minguella, aquest últim clavat a la realitat. Excel·lent novel·la amb final … desitjat? Per mi sí.

 

Jaume Salés.