Amics i amants? És factible?

En Xavier Bosch, a mi, sempre m’ha agrada des del mític programa radiofònic “Cafè Baviera” a Rac1. Les seves opinions sobre el Barça, en particular, i el futbol, en general, normalment són més que sensates i, a voltes, necessàries per als culés. No cal dir, els seus article al “Mundo deportivo”. També és de lectura obligada el seu article setmanal, el divendres, a la contraportada del diari “Ara”. Per això no vaig dubtar, un Sant Jordi, a suggerir que em regalessin el seu llibre “Se sabrà tot”; però per mi va ser una desil·lusió, perquè no duia enlloc, era buit, no acabava res del que insinuava. Llegir-lo o no, era el mateix. I això em va deixar despistat.

Per aquest motiu no vaig llegir res més novel·lat d’ell fins ara que sí que vaig voler tornar-ho a provar amb “Nosaltres dos”, la novel·la sobre dos amics, en Kim (Quim) Ràfales i la Laura Altimira. Dos amics de debò, a prova de distàncies quilomètriqu3es, de parelles més o menys estables i més o menys geloses. El ganxo comercial era molt fàcil: poden ser (i mantenir-se) amics un home i una dona sense ser parella? No desvelaré la resposta que l’autor dóna a l’interrogant, però a mi no m’ha decebut i acaba com creia que havia d’acabar. Aquest cop, encertar el final (esperat), lluny de ser negatiu ha suposat un alleugeriment perquè es feia necessari.

             M’agrada que els autors em sorprenguin en la trama, durant la trama i em donin a mossegar esqués que jo, lector innocent, m’empasso per fer-me veure, al final, que l’autor m’ha volgut conduir per un camí diferent del que aparentment és. A les primeres frases, ja n’hi ha una mostra: hi ha personatges que sembla que són una cosa i en son una altra. Però per entendre-ho cal llegir tota la novel·la.

Potser costa de mantenir durant la narració la tensió sexual no resolta dels dos protagonistes, sobretot sabent que tots dos voldrien traspassar la ratlla però no gosen per no fer malbé un bé tan apreciat com l’amistat. I també costa entendre quan és la Laura qui ho frena quan en Kim ho prova una vegada!! Sobretot veient que cap dels dos no es reprimeix a tenir parelles sexuals al llarg del seu itínere vital. Però és clar, tenir sexe no és el mateix que estimar.

Finalment, és divertit com l’autor fa fer “cameos” a Cruiff, Dickens, Pasqual Maragall, Rubén Cano i, sobretot, a Josep Maria Minguella, aquest últim clavat a la realitat. Excel·lent novel·la amb final … desitjat? Per mi sí.

 

Jaume Salés.



“L’últim adéu”, de Kate Morton

Ostres ! Un altre llibre de Morton on tot gira sobre un nen petit i l’amor sacrificat de la seva mare envers ell. Bé, per ser exactes, en aqusta novel·la n’hi ha dos: Theo Edevane amb la seva mare Eleanor Edevane i Caitly Bailey envers Maggie Bailey. El curiós del cas és que el lector es deixa endur de la mà de l’autora que et va donant tots els detalls a petites dosis per no embafar. I et va conduint cap al final de la història; el bo del cas és que el lector hi vol arribar i es deixa dur.

Últim-adéu               Morton, però, com si es tractés d’un joc infantil/juvenil va posant paranys per al camí per despistar el lector i perquè aquest no ho tingui tan fàcil a l’hora d’esbrinar què va passa a Conualla la nit de Sant Joan de 1932, per fer servir paraules nostres. I el bo del cas és que l’autora torna a aconseguir sorprendre al lector. I una cosa molt important per a mi: els llibres de la Kate Morton acaben bé, quan els acabes la sensació és de benestar, de confort, el lector en surt satisfet emocionalment parlant.

Jaume Salés i Malian



Arriba el Nadal ?

     (Publicat a “El 9 Nou” del divendres dia 27/11/2015)

           Quan aquestes ratlles veuran la llum periodística i podran ser llegides per al públic en general, ja s’hauran activat, o faltarà molt poc, la lluminària i les campanyes de la temporada nadalenca. Traint l’esperit originari que hauria de surar en l’ambient o disfressant-lo de missatges hipòcrites, les mans invisibles d’alguns ens confonen el missatge nadalenc –missatge d’amor, de pau, de fraternitat, de caritat, de companyerisme, d’estimar als altres com a tu mateix- amb la brisa del consumisme i el materialisme. llums1Les llums als carrers principals dels nostres pobles, viles i ciutats donen el tret de sortida no a ser més solidaris, més comprensius, més tolerants, més espirituals, sinó que és el toc de xiulet perquè tothom sàpiga que toca desitjar treure a la loteria –és igual que sigui dels cecs, catalana, espanyola o europea- per fer-nos més rics –no d’esperit-; a comprar regals, molts regals, tants regals com poguem i més, per tal d’anar à la page… i alhora cantem villancets amb missatges d’humilitat, de bonhomia, on els més dèbils i els més pobres teòricament en són, per a bé, els protagonistes. Però tots sabem que no és ni serà així.

                ¿Què en traiem de fer un pessebre representant Déu totpoderós en forma d’un infant pobre, sense vestits ni riqueses, en una humil establia, que com que no té l’escalf de cap persona humana, excepte dels seus pares, necessita l’alè del bou i la mula per no morir-se de fred, si a sota o a prop d’aquest pessebre ningú no es recorda de la gent que avui s’ho passa malament, dels pobres que no tenen garantit un plat a taula, del familiar que passarà aquestes festes allunyat de la família en una residència o en un hospital? ¿De què ens serveix llegir, recitar o escoltar el “Poema de Nadal” d’en Josep Maria de Segarra que invoca la innocència del net de cor, de l’infant, per gaudir d’aquestes dies si el món està ple de rabadans, nosaltres inclosos, que només pensen en ells, en el seu anar bé i mentre rondinen no senten ni deixen sentir el missatge que porta l’estrella de la Nit de Nadal? ¿Com podem entonar càntics invocant la pau al món si segueixen els robatoris, les estafes, la violència, els atemptats, els bombardejos? Quina contradicció !

La bona fe, el companyerisme, l’ajuda al desvalgut, veure en l’altre les teves flaqueses i no les d’ell, el compartir el que tenim, la companyia al que se sent sol, el regal d’un somriure al que està trist, consolar al que plora, ajudar al que no t’ho diu però ho necessita, donar al que no et demana res i està mancat de tot, la generositat ben entesa … tot això no hauria de ser només pautat en una època de l’any, com tampoc no hauríem de necessitar cap anunci publicitari, ni milers de bombetes enceses als carrers, ni nadales

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

enllaunades enviades a l’aire per fer-ho possible, ja ens hauria de sortir de dins sense necessitat que ningú no ens dirigís la nostra consciència. Hauríem de fer possible, com diu aquella dita que, si el Nadal és amor i alegria, n’hi hagués un cada dia.

Aquests dies sí que haurien de servir per treure el vernís de les celebracions buides de missatge humà, del quedar bé, de l’aparentar, del materialisme … i fer relluir la trama i el traç original del que vol dir “celebrar el Nadal”. Per això el poeta citat invocava el cor de l’infant per veure-ho, perquè en ell hi traspua l’emoció original, endèmica de la condició humana si de veritat ens creiem que vam ser creats, inventats per anar més enllà del fet de sobreviure en la selva de la vida animal. És el missatge que hi ha escrit i que s’hauria d’escampar en la plàcida nit de Nadal dirigit als homes i dones de bona voluntat. Missatge que, a voltes, no veiem perquè no el mirem amb l’òrgan adequat. Ja ho diu el Pregoner de “L’encís del pessebre”, altrament coneguts com “Els Pastorets de Roda”, escrits pel meu pare: “vulgueu-ho veure així, com els infants / que és la millor manera de ser grans”.

Jaume Salés

Jurista



“La Templanza”, de María Dueñas

Templanza              Fins a mig llibre hom no sap que “La Templanza” no és un estat d’ànim sinó qu e és el nom d’una finca, d’unes vinyes de Jerez, que havien estat propietat de la família Montalvo i ara, per carambola, pertanyen a en Mauro Larrea, autèntic protagonista de la novel·la. En Mauro Larrea és un espanyol d’origen que no ha canviat la nacionalitat tot i viure a Mèxic des de fa anys, és vidu amb dos fills totalment diferents en tot; quan queda arruïnat –a l’inici de l’obra- decideix empenyorar el poc que li queda i anar a fer fortuna a Cuba per acabar descobrint una nova vida a Jerez. Passa de ser miner a ser vinyater i comerciant de vi.

Entre mig de tot això, es troba amb vàries dones que el marcaran: el record de la seva dona Elvira, la Carola Gostoriza –a qui aconsegueix fer perdre els nervis però que li explica la veritat de tot plegat- i, sobretot, la Soledad Claydon (de soltera, Montalvo). Aquesta última sí que entra en la vida de Mauro com una tramuntanada, canviant-li la vida i la manera d’entendre-la.

És una novel·la apassionant, que enganxa des de la primera línia, a cavall entre la novel·la d’aventures i la novel·la romàntica, sense caure en cursileries, amb una bona i acurada descripció dels entorns i amb uns personatges ben retratats, els quals tots tenen raconets ocults que es van aclarint a mesura que avança la trama.

L’emoció dura fins al final i el lector va desitjant que d’una vegada per totes en Mauro i la Soledad es deixin de falòrnies i acabin ajuntant els seus cossos i les seves ànimes i si a sobre ajunten forces per fer front a la competència vinícola, millor que millor! Això sí: l’autora ens deixa oblidats a Cuba diners que en Mauro té dipositats per a invertir i treure’n rèdits, però se li perdona vista, en conjunt, com és d’excel·lent la novel·la.

 

Jaume Salés i Malian

7 de juliol de 2015