Per l’honor de la República

Això va d’amistat!

Sense buscar-la va caure a les meves mans un exemplar del llibre d’Admudena Grandes, titulat “Los pacientes del Doctor García”, novel·la que forma part de la col·lecció de la mateixa autora “Episodios de una Guerra Interminable”. Com el seu títol indica es tracta d’una història ambientada just en el moment en que s’està produint la guerra civil espanyola i que dura fins a l’adveniment de la democràcia. Malgrat que aquesta temàtica, a priori, no és el tipus de novel·la que acostumo llegir haig de dir que hauria de ser de lectura gairebé obligatòria perquè l’autora ha dissenyat la novel·la com una manera que el lector se submergeix no només en la vida dels personatges sinó que et fa entrar dins del temps i veus com es desenvolupen els fets històrics entremesclats amb el que els passa als personatges.

            Efectivament, copses els dos bàndols, republicans i franquistes sublevats, copses la misèria de la gent, com gairebé tots mira de sobreviure a una guerra i a una misèria que els cau a sobre, com la gent pot trair un veí o un “amic” per salvar-se ell mateix … però també veus la calidesa humana de persones que, sent de diferent tarannà s’ajuden i se salven mútuament. Si als alumnes, a l’hora d’explicar com va anar i què va passar en la guerra civil espanyola a partir de l’aixecament il·legal i il·legítim d’uns militars a qui va seguir el poder financer i no es vol que els alumnes s’avorreixin en classes d’història convencionals, que els facin llegir aquest llibre. Captaran tot l’ambient, tot l’entorn. No deixaran de veure la hipocresia internacional, per exemple; veuran l’esperança dels cada cop menys republicans a què des de fora facin fora del poder els que el van usurpar amb un aixecament militar i la represàlia posterior que va derivar-se’n.

            I en mig de tot això, el lector podrà descobrir, no una història d’espies com diu la solapa del llibre (que també), sinó la història d’una amistat entre en Guillermo García  Medina – que es passa la seva vida salvant persones – i en Manuel Arroyo Benítez. Aquest és l’espia de la novel·la, però també l’amic, l’amant, l’última esperança republicana … fins que finalment decideix començar de nou humilment amb la seva família, també exiliada, i al costat del seu amic Guillermo i la família d’aquest.

            És una novel·la molt densa de llegir, amb molts personatges i amb personatges que adopten la identitat d’un altre. Té unes set-cents planes i sembla que n’hagis de llegir mil més perquè et fa mastegar la vida d’un temps convuls, pervers i on només es pot sobreviure per viure.

            Com a fet sorprenent, al llarg de la novel·la hi ha almenys dos moments en què la narradora deixa de ser tal per fer sentir la veu de l’autora, d’Almudena Grandes. Però ho fa de manera tan natural que, fins i tot, es troba lògic. També m’ha agradat que al final del llibre hi ha una explicació de com l’autora ha arribat a fer aquesta narració tan densa. I com que acaba amb una frase que va escriure Marcelo Saporta a Les temps modernes a l’any 1949, l’he volguda posar de títol a aquest escrit perquè resumeix perfectament l’obra.

            Totalment recomanable!

Jaume Salés i Malian

Gener de 2019.

El Dret entra en escena

(Article publicat a El 9 Nou, el dia 20/04/2018)

              Diu el meu amic que el procés català tenia un pecat original: envalentonat tot des de la base, cuinant il·lusió col·lectiva, explorant un terreny no trepitjat fins ara i esperant que sempre en la pel·lícula acabaria arribant el setè de cavalleria europeu, hom es va oblidar del Dret, no el de curta distància, sinó el dret de llarga mirada, d’estratègia jurídica. D’aquesta manera, continua dient el meu amic, els independentistes van regalar les normes del joc a l’altra part, a la part que vol que tot quedi com està, sense sorpreses, sense aventures. Si comprem aquesta tesi, ara s’estaria produint una frenada i un cop de volant, s’esdevindria l’antítesi; és a dir, (el meu amic es va creixent) perduda la batalla d’aconseguir la independència o (com a mínim) un referèndum pactat per la via de fet, ara l’independentisme desplega les peces a través del tauler del Dret, de la norma i la discussió de quina norma preval sobre l’altra, però la batalla esdevé jurídica. Mira –conclou el meu amic- com les úniques victòries de l’independentisme només han estat en l’escaquer jurídic: llibertat provisional per als polítics autoexiliats i fracàs de la virulència de l’euroordre, per exemple.

              El meu amic potser té raó. La gran sort és que el Dret és interpretació, les normes no sempre acaben avalant el que sembla que diuen. El que sí és cert és que gràcies al Dret es poden igualar forces i, a vegades, el petit guanya al gran, el feble guanya al fort o el que té menys recursos guanya al que en va sobrat. I potser també té raó el meu amic quan afirma, tot cofoi, que el Dret esdevé les normes del joc; el Dret ens mostra el camí per fer valer, precisament, els drets individuals i col·lectius. Grans triomfs del Dret, després, han estat incorporats en la nostra cultura, en la nostra manera de pensar, en la nostra normalitat. Per exemple, ara tothom troba normal i tothom sap que a qualsevol persona detinguda per la policia se li han de llegir els drets que té. És allò que a les pel·lícules el policia diu mentre li apreta les manilles al detingut però que a casa nostra es fa abans de prendre declaració a un detingut o a un investigat: dret a no declarar, a no declarar-se culpable, a no declarar en contra seva, a no respondre cap pregunta o respondre només les que vulgui … però això no sempre ha estat així. Ara ho veiem normal, però no. Als Estats Units d’Amèrica ho van haver d’incorporar arran d’una sentència del Tribunal Suprem que va absoldre l’Ernesto Arturo Miranda, detingut i jutjat per segrest i violació, perquè només tenia en contra la seva pròpia declaració la qual va ser extreta sense advertir-lo que podia guardar silenci o ser assistit per advocat. Era l’any 1966! És el que es coneix com a advertència Miranda.

Conclou el meu amic que a les universitats s’estan fregant les mans amb el Cas independència de Catalunya perquè genera i generarà (el meu amic és optimista) tal quantitat de matèria primera en el món de l’estudi del dret contemporani que hi haurà una allau de tesis, tesines, treballs de màster (si és que es diuen encara així després del que s’està veient en segons quin lloc) o treballs de postgrau que els juristes gaudiran d’allò més!

Ara que ha fet 50 anys de l’assassinat del clergue Martin Luter King, defensor dels drets de les persones de pell negra en pro de la igualtat sense discriminació de cap tipus, un altre dret que avui tots tenim sabut i que el veiem normal, exigible i indiscutible, abans el meu amic no aprofiti l’efemèride per lligar-ho tot, intento dir-li que ja quedarem un altre dia per parlar tranquil·lament de tu a tu tot passejant perquè m’agafa mal al braç de tan aguantar el mòbil a la meva orella, que ja tinc vermella!, perquè la meva trucada només era per quedar i per veure’ns … no perquè m’avancés l’explicació del seu nou article que un dia d’aquests ha de publicar en aquell bisetmanari osonenc que es diu com el dorsal del blaugrana Suárez no vell.

Jaume Salés.

“Tres días de agosto”, de Jordi Sierra Fabre

Primer contacte amb l’inspector Miquel Mascarell, un expolicia detingut i condemnat a mort en la postguerra civil i, posteriorment, indultat, al 1947, i que ha refet la seva vida amb Patro Quintana, intentant oblidar la mort de la seva primera dona, Quimeta, i del seu fill, Roger Mascarell.

Per culpa d’una apendicitis no va poder investigar l’assassinat d’Indalecio Martínez, fa 12 anys, i ara alguns dels amics (no faré ara cap espòiler) decideixen que ell és l’ideal per descobrir l’assassí de debò i rentar la memòria de l’Ignasi Camprubí que, també, va morir en l’interrogatori de l’Inspector Miranda quan va ser acusat del crim. Tres días de agosto

És una novel·la molt ben escrita, amb molts detalls geogràfics de Barcelona. Els personatges van apareixent i e la suma de tots ells es van obtenint les diferents variables i els antecedents del cas. Jordi Sierra juga net i no amaga res al lector, fins i tot li fa saber en veu alta la pista definitiva que té per descobrir l’assassí o assassina i qui té segrestada la seva parella Patro, amb qui el lector comparteix un secret que no sap fins al final en Miquel Mascarell.

Costa fer una novel·la policíaca ambientada a Barcelona i, a més, en els anys 50 del segle passat. Sierra ho aconsegueix amb nota. La novel·la enganxa i hom no para fins arribar al final, tot i que quan s’hi arriba, sap greu d’haver-ho de deixar aquí.

Fins a una altra, evidentment.

Jaume Salés Malian

21/07/2016

Festes, tradicions i animals

(Article publicat a El 9 Nou, del divendres 12 de febrer de 2016)

                Fa quatre dies que ha començat el que des d’aquí anomenem “nou any xinès” i que els xinesos titllen com a “Festa de la primavera”. Aquesta tradició es caracteritza, a banda que les celebracions duren uns quinze dies, en què es bateja cada any nou amb el nom d’un animal; l’any passat era l’any de la cabra, enguany és el del mono . Depenent de quin animal es tracta, hom pot aventurar com serà l’any, d’acord amb les característiques del dit animal. Com diu el refrany, cada terra fa sa guerra; a cada lloc hi ha unes tradicions que tenen a veure amb la idiosincràsia del territori, de la seva gent, de la seva història, del temps en que vivim i de la influència de l’entorn.

Una de les tradicions associades a Espanya té a veure amb un altre animal, concretament amb els toros. Històricament, quan hom parla d’Espanya, és habitual que se l’anomeni “piel de toro”o “pell de brau”, per la seva forma plana en un mapa. La idea sembla que ve del geògraf i historiador grec Estrabó (nascut aproximadament al 63 aC i mort al 19 dC), però l’han seguit d’altres. Salvador Espriu té un poema titulat així, amb el qual, com el mateix poeta diu en pròleg d’una edició de 1977, volia demostrar “que també els homes de la perifèria peninsular érem capaços d’entendre el complexíssim conjunt dels essencials problemes ibèrics, de procurar de resoldre la tan difícil, entrebancada i entrebancosa convivència ibèrica”. Avui dia n’hi ha que encara ho estant intentant.

Actualment, l’assimilació d’Espanya amb el brau és degut al que es coneix com “corridas de toro”, un espectacle on un home (torero) amb una capa rosada-vermella lluita amb espasa amb un brau, exhibint-se en una plaça; per a alguns és un art, per a d’altres és una aberració denigrant per a un animal a qui es fa patir fins a la mort. A mitjans del segle passat aquesta tradició havia arribat arreu, fins i tot a la nostra comarca, en la que hi havia molts seguidors i aficionats a la tauromàquia. Les hemeroteques en són testimonis. Ara, en canvi, s’ha invertit la tendència i els seguidors són aquí una minoria. Són nous temps. Fins i tot, el Parlament de Catalunya, en el seu moment, va legislar-hi en contra prohibint les “corrides de toro” en territori català.

Torero i toro                L’oposició a aquest tipus de pràctiques no només ve del nord est de la Península Ibèrica. A l’Índia, fa cinc anys el govern va prohibir les jalikattu, els correbous d’allà per entendre’ns, perquè suposava una explotació inadequada dels braus. Aquesta decisió va ser polèmica i no és pacífica. Recentment el Tribunal Suprem ha mantingut aquesta decisió i per això alguna regió índia no podrà celebrar aquest correbou per segon any consecutiu. El tema no està resolt perquè es contraposen drets actuals amb el que s’havia fet des de fa molt temps. Però, en un món globalitzat, amb xarxes socials, es pot donar el cas que qui s’escandalitzi amb aquestes pràctiques sigui de ves a saber on. En aquest context, a principis d’any –el nostre, no el xinès- va saltar la notícia, després corregida en part, de què Facebook havia afegit el toreig a la llista de fotografies que hom podia denunciar per a la seva posterior eliminació, li havia donat la categoria d’inapropiades i, per tant, podien ser vetades i eliminades. Això ha generat el conseqüent debat, acolorat, com tots els d’aquest àmbit.

Les tradicions, però, tot i tenir un origen en el passat han d’evolucionar d’acord amb els signes del temps. Així, el que abans podia semblar una acció viril i plena d’orgull nacional i de mascle ibèric, com pot ser torejar amb una nena –ni que sigui la teva- en braços, ara és una acció recriminada i recriminable, per a molts difícil d’entendre. És el que dèiem: el que abans es podia trobar apropiat, ara pot ser que no ho sigui; i al revés, el que abans no complia els cànons socials, culturals o morals, ara pot semblar bé a una gran majoria com, per exemple, fer Pàsqua abans de Rams o celebrar el Carnaval en temps de Quaresma.

Jaume Salés