El Jilguero, de Donna Tartt

Aquesta extensa novel·la, un cop llegides les últimes planes, ve a ser una mena de diari o recull de notes biogràfiques del seu protagonista, Theodore Decker, narrativament narrades. Podem accetar, els lectors, que el fil conductor sigui el quadre de la cadernera, “El jilguero”, pintat per Fabritius, però crec que el fil conductor és l’amor del protagonista manifestat de diverses maneres: amor filial, incondicional, etern i agraït a la seva mare, Audrey Decker, morta per voler anar el dia fatídic a veure, un cop més, el quadre de Fabritius; amor compassiu vers Welty, l’ancià que no vol morir sense que Theo salvi el quadre, orientant-lo i marcant-li el camí de la seva futura vida a Nova York; amor platònic i impossible cap a Pippa, la noia que el va captivar i impressionar, des del primer moment que les seves mirades es van creuar, en el mateix museu on va passar l’explosió que va canviar la seva vida; amor de gratitud vers la família Barbour, en general, vers l’Andy Barbour, en particular, lleia i intel·ligent company i amic d’escola a Nova York; amor d’amic sense límits i sense normes vers Boris des que es coneixen a Las Vegas, convertint-se, aquest, en l’amic que apareix i desapareix constantment de la seva vida i sense el qual ni pot estar ni pot no estar, fins a l punt quew no s’enbtén la vida de Theo, des que es coneixen, sense ell; amor forçat, ratllant l’amor-odi, cap al seu pare i la seva nova companya, la Xandra, que quan sembla que l’hagi recuperat descobreix que el volia fotre de mig a mig; amor desaparegut cap al seu avi patern i la seva nova companya, els quals busquen qualsevol pretext per ni veure’l; amor oficial cap a Kitsey Barbour, noia molt atractiva, social, elegant però tan calculadora que fins i tot li fa entendre que, més enllà de compartir l’amor per a en Theo amb el seu amic Tom Cable, casar-se és el que més els convé als dos –tot i que al final sembla que l’enllaç no s’acaba produint-; amor d’agraiment suprem cap a Hobbie, el qual sempre té per a Theo una paraula amable, acollidora, comprensiva, perdonant i entenent tot el que fa, humil, només demanant a canvi lleialtat i noblesa, qualitats que en Hobbie respira per tots els porus de la seva pell; i, finalment, amor comprensiu cap a la Sra. Barbour, depressiva des que el seu marit i el seu fill, Andy, moren ofegats al mar. Lògicament, també hi ha fòbies; per exemple, envers en Lucien Reeve, altrament dit Lucian Race, o contra Sloam Griscam, també conegut com a Havistock Irving; però és puntual.

Portad del llibre escrit per Donna Tartt, "El jilguero".

Portad del llibre escrit per Donna Tartt, “El jilguero”.

La història és potent, enganxa; els pesonatges entren i surten amb naturalitat; la redacció és planera i la història coherent, malgrat que, a vegades, les dates despisten al lector perquè sembla que ens situem sobre l’any 1943 a l’inici, per anar enrera en el temps i tornar a aquesta data, en el mateix hotel que al començament, però amb expressions i exemples que estan situats més enllà de la dècada dels 40 del segle passat.

Al meu modest entendre, la novel·la té dues parts diferents d’estil: la primera va fins a la marxa d’en Theo, en Boris i companyia cap a Amsterdam seguint el rastre de “El jilguero”; la segona, a partir de l’arribada a Amsterdam. En aquesta segona part s’incorpora a la narració seqüències de trets, de situacions gangsterils, baixos fons i un munt de planes –per mi excessives en nombre- en les que Theo està desvariant molt. I al final final, per molt que en Michiko Kakutani escrivís, tal com diu la contracoberta, el que va escriure al “The New York Times” jo no hi estic d’acord: el final de la història no és de l’escola d’en Dickens, sembla més el final d’un llibre de psicologia o d’autoajuda. Nogensmenys, és recomanable la seva lectura i, a pesar del final, he gaudit molt llegint-lo.

 

Jaume Salés i Malian