Una real animalada

                         (Publicat a El 9 Nou, del divendres dia 24 d’octubre de 2014)

                       Per aquelles regles no escrites de la casualitat, hom no sap perquè però hi ha vegades que tot conflueix a un mateix escenari, a una mateixa realitat, a una coincidència de subjectes. I aquests dies sembla que tot el protagonisme, els trending tòpics, tenen a veure amb el món animal. Fins i tot aquesta setmana que ha estat decisiva per enterrar la consulta del 9N i habilitar consultes als psicòlegs de guàrdia per atendre els que creuen que el President de la Generalitat els ha donat, permeteu-me la llicència, gat per llebre o bou per bèstia grossa o que han hagut d’acceptar pop –llegeixis, participació ciutadana- com a animal de companyia –llegeixis, consulta sobre el futur polític de Catalunya-, fins i tot, en aquest tema els exemples triats són d’animals.

                          Al que anàvem. La primera de la sèrie de coincidències comença arran de confirmar-se la malaltia de l’auxiliar d’infermeria Teresa Romero d’ebola; després de la gravetat de la notícia i quan encara hom no s’havia recuperat de l’ensurt trascendeix que el primer que haurà de pagar els plats trencats ha de ser el seu gos “Excalibur” (nom de l’espasa màgica de l’Artús, el Rei, no el President). Va ser, diuen, una mort preventiva, però per a alguns va costar de pair. No cal dir que la protesta d’una part de la societat civil va ser sonada. Fins i tot, dimecres passat, dia 15 d’octubre, el responsable de l’operatiu que va sacrificar l’Excalibur, en Lucas Domínguez Rodríguez, director del Centro de Vigilancia Sanitaria Veterinaria (Visavet), va presentar la seva dimissió. Ara l’Excalibur pot esdevenir un símbol o pot ser elevat a la categoria de mite, com va ser el gos Lukánikos, símbol de les protestes gregues entre 2010 i 2012 quan acompanyava els manifestants que, curiosament, també ens ha deixat fa poc, segons alguna premsa grega, per problemes varis, alguns d’ells derivats de cops de la policia o com a conseqüència dels gasos lacrimògens que es fan servir per dissoldre manifestacions.

Si la memòria no em falla, en l’excel·lent i recomanable novel·la d’Axel Munthe “La historia de Saint Michel” es diu que quan Déu va voler donar la parla a l’home l’hi va prendre al gos. Molta gent podria coincidir en què, d’entre els animals de companyia (exclòs el pop, evidentment), el gos és el més fidel, el que més empatitza amb els humans i el que més bons sentiments desperta entre les persones que el tenen. Literàriament, hi ha gossos cèlebres que a molta gent li ha endolcit les hores de lectura. Per exemple, i fent una picada d’ullet a un clàssic, el gos Cerber, guardià de les portes de l’infern i que surt a l’obra de Dante Alighieri, “La divina comèdia”, la popularitat del qual ha arribat tan lluny que, fins i tot, per designar un porter de futbol, alguna llengua, com l’espanyola, va adoptar el mot “cancerbero”. A vegades hi ha gossos que porten un nom lligat a la trama de la novel·la, com per exemple el gos Satèl·lit el qual, a diferència de Diana, no va resistir el viatge en la nau-bala que va fer al voltant de la Lluna, en l’obra de Jules Verne, i va morir en el trajecte com a conseqüència de les lesions que es va fer en el llançament del coet; en alguna novel·la gairebé agafen el rol de protagonista, actuant com un secundari omnipresent, com el gos Cleo, a la trilogia que passa a Nova Zelanda, escrita per Sara Lark, sense el qual la Gwyneira McKenzie (vídua de Lucas Warden) no hauria pogut sobreviure en un món nou i tan diferent del que provenia; i, per acabar amb els exemples, en alguna novel·la els gossos esdevenen imprescindible per ajudar a policies i/o detectius a treure l’entrellat del misteri, com el gos Pompey, de color canyella i d’orelles caigudes, especialista a seguir sospitosos, a qui Sherlock Holmes recorre perquè l’ajudi en “El tres quarts desaparegut”, de Conan Doyle.

De gossos de ficció n’hi ha molts amb noms per donar i per vendre. I en la vida real, també. A vegades, qualsevol semblança amb la realitat … és una evident coincidència.

Jaume Salés



“La cançó dels maorís”, de Sarah Lark

Vaig començar a llegir “La cançó dels maorís”, de Sararh Lark, després que una bona amiga em va dir que m’agradaria més que la primera novel·la de la trilogia (“En el país del núvol blanc”) que, per cert, encara en tinc un bon record. I ha estat cert. No se sap ben bé perquè però enganxa ràpid. Uns dels motius d’això podria ser la prosa fàcil que respira a l’hora de narrar aconteixements  que van apareixent de forma tan natural que fa que, més que llegir un llibre, hom estigui veient la mateixa vida d’algú.

En aquesta novel·la, de fons, hi ha sempre l’acompanyament dels protagonistes de la primera novel·la (Gwyneira i James McKenzie, Helen O’Keefe, Fleurette i Ruben O’Keefe, Helen O’Keefe, John Sideblossom …), però el temps ha passat i el protagonisme és de la nova generació. la canción de los maoríes

De fet, podríem dir que aquesta novel·la gira entorn a dues noies, Elaine O’Keefe i Kura Warden. Totes dues creixen i es comencen a fer dones i apareixen els diferents aspirants a xicots/marits, que les transformaran no sempre per a bé. Així, doncs, la història té dues direccions: una, encaminada a veure una noia –Kura- superba, plena d’autoestima, que és i se sap molt guapa, excel·lent pianista que només té un objectiu que és ser professional de la música; per això, és capaç de bescanviar, si cal, el seu cos, de casar-se i descasar-se i tornar-se a casar i … fins i tot abandonar la seva filla no desitjada (Glòria Martyn). L’altra direcció és per conèixer la vida d’una altra noia, aquesta però humil –Elaine-, tímida, però rebel quan convé, que es pensa que el món és de color de rosa i que l’amor s’hi posa i ho pot tot i descobreix que en el món hi ha monstres –en el sentit, fins i tot, literal del terme- que la poden destrossar si no se’ls treu de sobre ràpid.

Kura i Elaine, malgrat que cosines, són ben diferents. La primera ho té tot i sap que ho pot aconseguir tot, només movent fent una caiguda d’ulls; l’altra sap que ha de vèncer els seus temors, les seves obsessions i la seva timidesa si vol aspirar a viure feliç. En definitiva, tenia raó la meva amiga: aquesta novel·la supera la primera. Estic esperançat perquè aquesta amiga també m’acaba de dir que la tercera millora les precedents!

Jaume Salés i Malian