“La rubia de ojos negros”, de Benjamin Black

Aquesta és una novel·la escrita, sota pseudònim per John Benville, a petició dels hereus de Raymond Chandler, un dels Autors de novel·la negra, creador d’en Philip Marlowe. Aquest detectiu és un detectiu amb tots els honors. Un home rude, individual, aspre, irònic, quan cal, encantador per al sector femení sense casar-se –mai més ben dit- amb cap.

El repte de “la rubio de ojos negros” era fer, avui dia, una novel·la ambientada en el Los Angeles on viu en Philip Marlowe originari. En la primera part de la novel·la això, al meu modest entendre, costa de ser molt aconseguit; a partir dels merders en què es fica en Marlowe, amb morts, segrestos, lesions i perill de la vida, llavors ja és més creïble. Evidentment, en Marlowe té alguns punts dèbils que en aquí es reprodueixen: l’alcohol i les dones guapes. El seu amic Terry Lennox – o com es digui- ho sap i se n’aprofita per intentar aconseguir el seu objectiu; per això, si cal interposar una bellesa com Clare Cavendish es fa i punt. Queda en la història una dècima de romanticisme quan aquesta sembla reconèixer, en el silenci, que l’afer amb en Marlowe anava de debò, si més no durant uns minuts. O això és el que volem creure els amics del detectiu.

Portada del llibre

Portada del llibre

En la novel·la, hi trobem, potser, un excés de cites d’actors i actius cinematogràfics: Jean Harlow, Errol Flynn, Escarlata O’Hara, Rhett Butler, Clark Gable, John Wayne, Maureen O’Hara, James Cagney, Rita Hayworth, Joel McCrea, Doris Day, Rock Hudson, Gary Cooper, Barbara Stanwick, Charlie Chaplin, Stan Laurel, Groucho Marx i els seus germans, Lon Chaney, Barbara Payton, Raymond Burr, Bop Hope, Cary Grant … i potser me’n deixo algun i tot ! I si se’m permet un pèl més de crítica, ens trobem amb un Marlowe que, potser, demana massa ajuda –sense ser trascendent- a la policia oficial (Bernie Olhs i Joe Green).

Al final, però, tot lliga amb personatges que van i vénen en la vida de Marlowe, alguns dels quals desapareixen definitivament i d’altres, com Linda Loring apareixen en el món marlowià, com la noia guapa i rica que està a punt de posar el llaç a l’escàpol detectiu privat. De moment és a París, però la seva ombra és allargada i no es descarta que, en futurs experiments com aquest, aconsegueixi el que sembla impossible per als fidels lectors de Philip Marlowe.

Jaume Salés i Malian

30 de juny de 2015



Per Nadal, neules, monstres i pel·lis infantils

(Article publicat a El 9 Nou, el dia 23 de desembre de 2014)

 

Estem en dates nadalenques i treuen el cap, per a quedar-se, desitjos de bona voluntat, més o menys hipòcrites, tipus i marques de perfums i, com no, estrenes de pel·lícules, sobretot per a nens. Tot i que el concepte “infantil” en el món de la cartellera cinematogràfica és, com a mínim, discutible. Costa bastant discernir, avui dia, quins temes són infantils i quins no. Potser seria hora de reflexionar si quelcom inacceptable ho és més si ho presentem en forma de dibuixos animats. En un estudi publicat fa poc al British Medical Journal analitzant aquest tema, es conclou que en els dibuixos animats hi ha més violència que en les pel·lícules d’adults i que els seus protagonistes corren més riscos de ser morts que en les pel·lis de grans. En el dit treball, han constatat i computat morts per trets d’armes de foc a “Bambi”, “Pocahontas” i “Peter Pan”; amb arma blanca a “La Sireneta” i “La Bella dorment”; i amb atacs d’animals a “El Capità Nemo” i “Tarzàn”. En definitiva, segons l’estudi, la mort d’ un personatge important succeeix en dos terços dels dibuixos animats per a nens, mentre que és només en la meitat de les pel·lícules destinades a un públic adult. Segons un d’aquests investigadors, el professor associat d’epidemiologia de la Universitat canadenca d’Ottawa, la idea d’iniciar una recerca sobre aquest tema va començar a germinar quan un seu amic li va enviar un missatge a l’ordinador que deia: “aquesta nit us ajuntareu a casa tota la família per veure junts El món de Nemo? Un consell: salteu-vos els cinc primers minuts”, moments en què la mare del peixet és devorada per un peix de Barracuda, emulant l’escena Hitchcoquiana de la dutxa a “Psicosis”.

Moltes vegades, sense ruminar bé el per què, associem ser mitològics o estranys, monstres per dir-ho clar i català, amb el món màgic infantil. En totes les cultures hi ha éssers rars, enigmàtics, més o menys lletjos, més o menys bons, però normalment esquerps, que viuen en una altra dimensió o en l’inframón. Aquests éssers, però, intervenen en la vida dels humans i la condicionen. Per exemple, sense entrar a definir què seria el Pare Noël, veiem que aquest té uns ajudants, els Elfs, que, com dèiem suara, són llestos, ben plantats i treballadors, sense els quals, els regals no arribarien a temps durant la nit de Nadal. Uns altres, molt més lletjos, molt més peluts, que viuen en coves i a sota terra són els Trolls. Aquests éssers mitològics, entre els segles XVIII i XIX, van començar a formar part de la literatura infantil, sobretot en contes de fades, passant a ser identificats de seguida com a sers malvats. Aquests éssers de la mitologia escandinava estan molt arrelats en les zones nòrdiques, tant que hi ha qui no descarta que puguin existir realment. Deu ser per això que una fundació danesa ha atorgat una beca de més quatre-cents mil dòlars a un investigador, en Lars Christian Romer, perquè pugui furgar a sota terra de l’illa Bornholm a veure si troba proves de l’existència dels Trolls. Però buscar proves reals de monstres no és una dèria, només, d’alguns nòrdics que no saben què fer del temps i dels seus diners. Així, sembla que cada cop hi ha més testimonis que diuen haver vist el gegant caníbal Wendigo als boscos profunds del Canadà, més enllà del personatge que va crear literàriament l’Algernon Blackwodd.

A casa nostra, els Trolls, si han quallat ha estat gràcies als llibres d’en John Ronald Reuel Tolkien, i a les pel·lícules d’en Peter Jackson, que precisament acaba d’estrenar l’última gran batalla d’el Hobbit a la Terra Mitjana. Amb la tercera part de l’adaptació al cinema d’el Hobbit, el cineasta posa punt i final a més de quinze anys de viatge per a l’univers Tolkien, després que a l’any 2001 l’iniciés amb “La comunitat de l’anell”. Qui vulgui doncs ja té la seva ració de pel·lícula fantàstica aquests dies. Alguns però seguim preferint la pel·lícula dirigida per Marc Forster titulada “Monsters Ball” per veure a qualsevol època de l’any.

 

Jaume Salés



Després de llegir “Luces de Hollywood”, d’Horace McCoy

               A “Luces de Hollywood”, Horace McCoy torna a tocar el tema del món del cinema i de les dificultats per treballar-hi, no ja com a primer actor o primera actriu, sinó de simple extra. Això s’exemplifica amb Mon Matthews, Ralph Carston i Dorothy Trotter. Aquesta última, després d’entrar i sortir de la presó, se suïcida en la cel·la que ocupava un cop la van reintegrar al règim tancat. La culpa de la mort, segons Mona, la tenen les revistes de cinema.

Els altres dos protagonistes, Mona i Ralph, malviuen, la primera fent feinetes fins que no vol seguir el joc de la famosa Laura Eubanks, actriu que forma part de l’stablishment;

Luces_de_Holluwood

en Ralph renuncia als seus principis i ètica deixant-se seduir per la vídua Ethel Smithers, tot i que el seu marcat accent del sud el traeix i és una llosa massa pesada. Tot això, mentre el seu amic d’infantesa que es va quedar al poble –Butch Siegfried- es casa amb la primera xicota d’en Ralph, la Claire Lyons.

Novel·la que critica aquesta hipocresia del món del cinema, on s’entra i hom pot treballar-hi si està disposat a tot … a més de tenir un endoll com a element indispensable. Ara, com a novel·la negra no en té res.

 

                                                                                       Jaume Salés i Malian