Sobre “La Filla del Rellotger”

Aquest nou llibre de Kate Morton apareix en un moment en què hom ja es preguntava quan podríem gaudir d’una nova novel·la d’aquesta autora. Les seves històries comencen desmuntades i van encaixant com un trencaclosques a mesura que avança el llibre. A més l’autora sap jugar amb els sentiments del lector fa que hom emfatitzi de seguida amb els personatges, de la manera que l’autora ha decidit. I ho aconsegueix! Sempre hi veiem forts llaços emocionals d’infants (m’atreviria a dir que més nenes que nens) amb els seus pares (m’atreviria a dir que amb més mares que pares).

            En aquesta història hi ha però diferents llaços emocionals, alguns dels quals són la trama principal i d’altres accessoris i que al final sembla que tots conflueixen. Dic sembla perquè, al meu modest entendre, en aquesta novel·la no tots acaben confluint. Pel meu gust, queden massa històries obertes. Per exemple, si l’Elodie Winslow acabarà casant-se amb l’Alastair o ha trobat algú que el substitueixi,; la història de la mare de l’Elodie, la Lauren Adler que crea unes expectatives de misteri creixent; l’Ada Lovergrove també té una història que sorprèn i creix, un passat l’ensurt de quan és jove, però que al meu entendre acaba massa oberta.

Vista de Londres i el Tàmesi, un riu important.

            La trama que sí que té un final és la trama principal sobre l’Edward Radcliffe, la seva família i la seva obra artística, amb l’aparició estel·lar de la Filla del Rellotger. Aquesta és la història principal que comença i acaba i que fa de lloca de totes les altres. En aquí sí que el lector se sent satisfet i el manté en vetlla contínua i creixent. En aquí l’autora torna a posar de manifest que per un moment de mala sort, a la vida, que no depèn d’un mateix, hom pot canviar-li l’existència. Per mala sort la vida gira 180 graus; si no hi hagués hagut aquest polsim de mala sort, hauria regnat la felicitat d’una altra manera.

            En resum, llibre recomanable però amb massa finals oberts i potser una pica d’ullet excessiva al món fantàstic on no s’espera que els esperits parlin i s’entrellacin amb la vida dels vius.

Jaume Salés i Malian

Abril 2019

“L’últim adéu”, de Kate Morton

Ostres ! Un altre llibre de Morton on tot gira sobre un nen petit i l’amor sacrificat de la seva mare envers ell. Bé, per ser exactes, en aqusta novel·la n’hi ha dos: Theo Edevane amb la seva mare Eleanor Edevane i Caitly Bailey envers Maggie Bailey. El curiós del cas és que el lector es deixa endur de la mà de l’autora que et va donant tots els detalls a petites dosis per no embafar. I et va conduint cap al final de la història; el bo del cas és que el lector hi vol arribar i es deixa dur.

Últim-adéu               Morton, però, com si es tractés d’un joc infantil/juvenil va posant paranys per al camí per despistar el lector i perquè aquest no ho tingui tan fàcil a l’hora d’esbrinar què va passa a Conualla la nit de Sant Joan de 1932, per fer servir paraules nostres. I el bo del cas és que l’autora torna a aconseguir sorprendre al lector. I una cosa molt important per a mi: els llibres de la Kate Morton acaben bé, quan els acabes la sensació és de benestar, de confort, el lector en surt satisfet emocionalment parlant.

Jaume Salés i Malian