“La Templanza”, de María Dueñas

Templanza              Fins a mig llibre hom no sap que “La Templanza” no és un estat d’ànim sinó qu e és el nom d’una finca, d’unes vinyes de Jerez, que havien estat propietat de la família Montalvo i ara, per carambola, pertanyen a en Mauro Larrea, autèntic protagonista de la novel·la. En Mauro Larrea és un espanyol d’origen que no ha canviat la nacionalitat tot i viure a Mèxic des de fa anys, és vidu amb dos fills totalment diferents en tot; quan queda arruïnat –a l’inici de l’obra- decideix empenyorar el poc que li queda i anar a fer fortuna a Cuba per acabar descobrint una nova vida a Jerez. Passa de ser miner a ser vinyater i comerciant de vi.

Entre mig de tot això, es troba amb vàries dones que el marcaran: el record de la seva dona Elvira, la Carola Gostoriza –a qui aconsegueix fer perdre els nervis però que li explica la veritat de tot plegat- i, sobretot, la Soledad Claydon (de soltera, Montalvo). Aquesta última sí que entra en la vida de Mauro com una tramuntanada, canviant-li la vida i la manera d’entendre-la.

És una novel·la apassionant, que enganxa des de la primera línia, a cavall entre la novel·la d’aventures i la novel·la romàntica, sense caure en cursileries, amb una bona i acurada descripció dels entorns i amb uns personatges ben retratats, els quals tots tenen raconets ocults que es van aclarint a mesura que avança la trama.

L’emoció dura fins al final i el lector va desitjant que d’una vegada per totes en Mauro i la Soledad es deixin de falòrnies i acabin ajuntant els seus cossos i les seves ànimes i si a sobre ajunten forces per fer front a la competència vinícola, millor que millor! Això sí: l’autora ens deixa oblidats a Cuba diners que en Mauro té dipositats per a invertir i treure’n rèdits, però se li perdona vista, en conjunt, com és d’excel·lent la novel·la.

 

Jaume Salés i Malian

7 de juliol de 2015



La Bella Lola (en català)

 

A mi m’hauria agradat molt saber música i tocar un instrument (el piano, la guitarra o el saxo em tenen el cor robat). Gràcies a un amic vaig poder tocar una mica la guitarra, però no llegint música, sinó a través d’un sistema alternatiu i, en tot cas, memoritzant totes les peces. Però com que música no en sé, però sí que m’agrada, em diverteixo posant lletra, tan poètica com puc i tan fidel com puc a l’original, de bastantes cançons. Ara, en època estival, és tradició que hi hagi cantades d’havaneres i que s’acabin amb  “La Bella Lola”. Com que sóc dels que penso que, per acabar una cantada d’havaneres a casa nostra, fa més que s’acabi amb “El meu avi”, però no puc lluitar contra la moda que ja s’ha imposat, diumenge passat, a la cantada  d’havaneres del meu poble, Roda de Ter, mervallant-me amb com ho feien els de la “Societat Gastronòmica de l’Esquirol”, vaig pensar que estaria bé poder fer una versió catalana de “La Bella Lola” i aquest n’ha estat el resultat:

 

 

Després d’un any de    no veure terra

perquè la guerra          m’hi va obligar,

vaig tornar al port       per si la veia,

la noia que_em             va_enamorar.

 

Quan passejava           vora la platja,

la Bella Lola_amb        el seu posat,

els mariners                se la miraven,

tothom quedava          bocabadat.

 

Ai que content

que em vaig quedar,

quan a la platja_amb

el mocador_em

vas saludar.

 

I quan després

amb tant d’anhel,

vas abraçar-me

em feu l’efecte

que estava al Cel.

 

La cubaneta                trista plorava,

al mar i sola_amb        el seu promès,

el mariner                   la consolava:

Lola no ploris,              no passa res.

 

Amb aquest Sol          i el mar en calma

sembla que el temps    s’hagi aturat,

només tinc ulls             per contemplar-te,

tot és bonic                 al teu costat!

 

Ai que content            que em vaig quedar,

quan a la platja_amb   el mocador_em

vas saludar.

 

I quan després            amb tant d’anhel,

vas abraçar-me           em feu l’efecte

que estava al Cel.

 

Jaume Salés i Malian

1 d’agost de 2014.