RetadoR

A l’epíleg de la novel·la, datat a l’octubre de 2009, un any després de la sortida del llibre, en Harry Quebert li diu a en Marcus Goldman:

 “Un bon llibre, Marcus, no es mesura per les seves últimes paraules, sinó per l’efecte col·lectiu de totes les paraules precedents. No havent passat ni mig segon després d’haver acabat el llibre, després d’haver llegit l’última paraula, el lector s’ha de sentir envaït per un fort sentiment; durant un instant només ha de pensar en tot el que acaba de llegir, mirar la portada i somriure amb un pèl de tristesa prquè trobarà a faltar tots els personatges. Un bon llibre, Marcus, és un llibre que hom s’arrepenteix d’acabar de llegir”.

 Doncs, això, és al que passa quan acabes de llegir, precisament, aquest llibre. Són d’aquelles novel·les que no només t’enganxen i vols saber la veritat, sinó que et remou la caverna corporal on es guarden els sentiments. Des de bon principi et sap greu la mort de la Nola Kellergan (i ja no diguem de la Sra. Deborah Cooper, la pobra, que la maten perquè acull la Nola quan aquesta fuig dels seus futurs assassins) i et sap greu que no tingués una durada més gran i que no s’acabés del tot bé la seva història adolescent amb un home fet i dret, com en Harry Quebert. Poc a poc l’autor ens va conduint per descobrir l’autèntica Nola, la qual no acabarem de descobrir del tot fins que s’acabi la novel·la perquè en Dicker és molt hàbil a conduir els nostres sentiments com si d’un pastor d’ovelles es tractés. A base de petites dosis anem descobrint la personalitat de tots els que intervenen: dels diferents personatges secundaris del poble, la família Quinn (en Robert -que no és tant tonto com creu la seva dona-, la Tamara -amb aires de grandesa i superioritat-, la Jenyy -una bellesa que no entén perquè no va cul per ella qui ella vol), l’Elijah Stern -el mecenes ric que conviu amb el passat contínuament i vol arreglar errors greus de joventut- l’Erne Pinkas -el voluntari de la biblioteca que té un cor molt gran i sincer, sense aspiracions de cap mena- la Donna Mitchell -la típica arpia que hi ha en tota població petitat- , els diferents policies del passat que no han marxat mai … I altres personatges que tenen més pes: el Sergent Gahalowood -es fa estimar malgrat que no està per falòrnies i al final reconeix el mèrit d’en Goldman en la investigació que tots dos culminen amb èxit-, en Luther Caleb -tipus d’aspecte rar, a qui li agraden les noies rosses com se la seva primera nòvia, l’Eleonore Smith, que el va deixar fa temps, que teballa per l’Elijah Stern, que té un gran talent tot i que el té molt amagat i insospitat- i Gideon Alkanor -psiquiatre i professor, sense el qual no s’entenen les reaccions d’alguns personatges.

Si el llibre és bo des de la primera línea i enganxa més que deu ganxos -per no dir el que dèiem de petits sobre què enganxa més que un ganxo- hom espera que el final sigui “en retardando”, que dirien els músics, i no: és un final apoteòsic en el qual en Marcus Goldman decideix no dir tota la veritat per fer justícia a en Harry Quebert … i a en Luther Caleb, l’autèntic heroi anònim i per qui sents més estima un cop sabut tot.

 Jaume Salés

Tweet

            (Article publicat a El 9 Nou, edició del dia 31/10/2013)

                      El dia 2 de novembre d’enguany farà exactament tres-cents anys que, a Vic, va ser penjat, sense cap garantia jurídica, en Bac de Roda. Tres dies abans havia estat fet presoner al Mas  Torrent, de Roda, on estava amagat fins que la traïció d’un tal Riera de Vallfogona, antic amic seu, passat més tard a les tropes borbòniques de Bracamonte, el delatà i fou portat a la ciutat del Sants lligat a la cua d’un cavall. L’efemèride, en el moment actual que viu Catalunya, és d’obligat record i més, permeteu-me la immodèstia, si el que subscriu és, com ell, rodenc. Per parlar sobre aquest heroi  amb més propietat, vaig a pouar en una conferència que va fer el meu pare, Jaume Salés i Sanjaume, el dia 22 de maig de 2005 a Roda.

Donant la raó a Mossèn Francesc d’A. Espinalt (rector de Roda a mitjans segle XX), el pare s’apunta a la tesi que la casa natal d’en Francesc Macià i Ambert (en endavant, Bac de Roda) era a Can Quel, a la Plaça Major del poble. D’aquesta casa, abans, ja se’n deia Can Macià; era la casa del seu besavi i, en començar el segle XVIII, era la llar del seu germà Miquel, d’aquí l’apel·latiu de Can Quel. En Bac, després de casar-se amb Anna Maria –també dita Marianna- el dia 21 d’agost de 1672 passà a viure al Mas Bac de Roda i d’aquí en surt el seu sobrenom que l’ha fet conegut a la història. Tot i que la Marianna va viure poc, del matrimoni en van néixer quatre nois i tres noies.

En Bac de Roda era membre del Grup dels Vigatans, que no vol dir de Vic, sinó que era un terme que indicava homes notables de la Plana i, fins i tot, de més enllà (Manlleu, Roda, Perafita i, fins i Sant Hilari Sacalm) que estaven descontents amb Felip V i que es van reunir, el dia 17 de maig de 1705 a l’ermita de Sant Sebastià, de la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer, per signar un compromís per aixecar una tropa de sis mil homes en suport de l’Arxiduc Carles d’Àustria. Això hi ha qui ho considera l’inici de la Guerra de Successió. Suposo que en els actes del tricentenari, que capitalitzen els intel·lectuals de Barcelona, hi haurà un destacat per a en Bac de Roda. Aquest, en nom del Grup dels Vigatans,  té una actuació privilegiada en el Pacte de Gènova on en Mifford Growe, representant de la Reina d’Anglaterra, es compromet a desembarcar a Catalunya vuit mil infants, dos mil genets i dotze mil fusells per ajudar els catalans. Bac de Roda, no només va ser un guerriller, sinó que també era un veritable home d’acció experimentat i bon negociador a la vegada. Són molts els fets d’armes en què intervingué en Bac de Roda, entre ells l’entrada a  Barcelona del Rei Carles d’Àustria, el qual va concedir, quan es va fer efectiu, als vuit principals caps del Vigatans, entre ells Bac de Roda, el grau militar de Coronel i el títol o privilegi de cavaller o de ciutadà honrat. Per això la cançó popular li diu “cavaller Bac de Roda”.

Això de la “puta i la Ramoneta” es veu que ve de lluny, ja que el Consell de la ciutat de Vic, segons testifiquen cartes enviades al Virrei, tot i tenir pràcticament tota la comarca aixecada a favor de l’arxiduc Carles, mantenia la ficció de restar fidel al Virrei i a Felip V. Quan un fatídic 30 d’agost, Vic va caure en mans dels borbons es publicà un indult per a aquells que es volguessin rendir. En Mas de Roda s’entregà el mateix dia i en Carles Regàs dos més tard; però en Bac de Roda no i continuar fidel fins a morir! Ell ho va donar tot per Catalunya: manllevà diners, hipotecar la seva hisenda i va comprometre el present i futur dels seus fills per una Catalunya digna. Tres-cents anys després, la memòria d’en Bac de Roda mereix un poble i un homenatge que estigui a la seva alçada.

Jaume Salés

Jurista

Tweet

Al cap de poc, de començar la novel·la hom ja sap el perquè del títol: aquest és el nom de Nova Zelanda; per  tant, no és un títol lluminós o que cerca quelcom de comercial. Sarah Lark, que es veu que no és el nom real de l’autora, ens narra, en aquest llibre, l’inici d’una saga –que ja té avui dos volums més. Efectivament, a partir del viatge de dues noies angleses a Nova Zelanda es descriu no només la seva arribada i dura aclimatació, sinó, un cop assentades, com creix el seu personatge de forma contaminant, en el bon sentit de la paraula, envers tots aquells altres personatges amb qui s’interrelacionen. Podríem dir que les protagonistes són aquestes noies: d’una banda, la Helen Davenport – que té una boca petita, un nas afilat, ulls grossos i serens i una cabellera de cabells llisos i sedosos que li arriben a la cintura i són de color castanys-, que fa el viatge encandilada per les cartes d’amor d’un pagès del país que, de tan ben escrites, ja l’hauria d’haver fet sospitar; d’una altra, la Gwyneira Silkham –que és pèl-roja, pigada, boca plena i ample i ulls blaus, i que li agraden els animals i llegir novel·les de l’oest- que viatja després de ser guanyada a les cartes pel seu futur sogre –en Gerald Warden- al seu pare –Terence Silkham-.

En el viatge a bord del Dublín, que fa el trajecte Londres-Christchurch, les dues protagonistes es fan amigues entre sí, amistat que perdurarà al llarg de tota la novel·la, al final de la qual, fins i tot, s’emparenten. La Helen, a més, fa de professora improvisada d’una sèrie de nenes orfes que la societat anglesa envia, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, a Nova Zelanda: són Dorothy, Daphe, Lurie i Mary (bessones), Elisabeth i Rosemary. Malgrat això, totes elles aconsegueixen espavilar-se força bé,  a pesar que l’arribada és dura i cruel per algunes d’elles.

Un cop arribades, tant la Helen com la Gwyneira es troben els pretendents de manera molt diferent a com s’havien imaginat i, a més, resulta que en Howard O’Keefe (amb qui es casarà la Helen) i en  Gerald Warden (sogra de Gwyneira) no es poden ni veure, degut a un episodi d’un passat comú que té a veure amb una societat entre ells i l’estima dels dos per una dona que es va endur un d’ells referegant-li a la cara a l’altre. Al final, tots dos en surten mal parats d’aquest històric malestar. El marit de la Gwyneira, en Lucas Warden, té dots artístiques però les dones no són el seu fort, davant la desesperació del seu pare el qual, en un moment de borratxera, el supleix i viola la seva nora, engendrant-li un Warden no volgut; i en Howard O’Keefe és molt rude i poc dolç. Podríem dir que els dos són les dues cares d’una moneda: tots dos crien ovelles, però un és ric i li va bé el negoci (Warden) i l’altre és descuidat i justeja econòmicament (O’Keefe).

Per salvar les penes, la Gwyneira i la Helen, a més de recolzar-se en els seus fills –que per cert s’entenen de seguida i s’estimen- van fomentant la seva amistat. A més, cadascuna d’elles fan noves amistats: la Helen, es fa seus els nens maorís simbiòticament, i la Gwyneira es fa molt amiga del seu capataç en James McKenzie, pare de la seva primera filla, davant la passivitat d’en Lucas Warden. Al final del llibre, degut a la desaparició d’en Lucas, en McKenzie es converteix en la raó de viure i de continuar vivint de la Gwyneira.

En aquesta primera entrega, es comença a preparar un futur efontrament entre el poble natiu «ocupat», els maorís, i els colonitzadors. Aquest malestar va en augment, sobretot a partir de què els maorís són més cultes.

La novel·la no té final. Tot està obert. La següent generació demana pas i per això, se suposa, que hi ha més llibres d’aquesta saga. És una novel·la que atrau al lector a qui li toca la fibra sentimental en molts dels passatges del llibre.

Jaume Salés i Malian

Tweet

(Article publicat al bisetmanari «El 9 Nou», el dia 30 d’agost de 2013)

Mentre hom apura els últims dies d’agost – que automàticament no vol pas dir últims dies de vacances per a tothom-, ja se senten tambors distants carregats de “rever”, que dirien els usuaris de música digital, sobre el que passarà enguany per a la Diada. Si la de l’any passat va ser sonada i va agafar algun tertulià i polític amb el pas canviat (alguns van córrer a fer-se la foto, fins i tot a contracor i amb crosses), la d’enguany promet no defraudar les expectatives.

A mig mes d’agost, ja hem observat la desmarcada, com si d’un extrem de futbol es tractés, de la lideressa d’un partit polític, que té com a anagrama una au amb dues consonants repetides, molt comunes entre els grills, amenaçant de no anar a la trobada institucional de l’11 de setembre; el motiu no té res a veure amb rebre la tradicional soleiada al parc de la ciutadella. D’altres, mentre desfullen margarites de si aniran a la cadena humana o no, continuen ballant la “Yenca”, és a dir, esquerra, esquerra, dreta, dreta, endavant, endarrera, un, dos, tres … N’hi ha però que fa temps que ho tenen clar i ara se giren i, oh  sorpresa! hi ha gent que els segueix! D’altres també ho tenen clar, però, clar que no. Resumint, a la vinya del Senyor, diuen, hi ha de tot. El que se sent, però, és molt soroll.

Portada en català de l’obra d’Albert Sánchez Piñol, que tracta sobre els fets de l’11 de Setembre de 1714.

Res més escaient, davant d’aquest panorama, que haver llegit el llibre estrella d’aquest passat Sant Jordi que, tot i tenir un títol que semblaria invocar una victòria –Victus- el que fa, en realitat, és donar fe d’una derrota sonada, que va canviar la història d’un poble. La cadena humana vol enllaçar aquells fets amb els fets actuals. El llibre de l’Albert Sànchez Piñol, abans que sortís i veiés la llum editorial, ja va generar molts comentaris: resulta que l’autor el va escriure –ai l’as!- en llengua castellana perquè es veu que en català no li sortia! L’originalitat de l’autor, però, no es va quedar aquí: se li va consentir de no voler signar cap exemplar per Sant Jordi, a pesar que se sabia que seria el llibre més venut, sense baixar de l’autocar. Els intel·lectuals ja les tenen aquestes coses !

I un cop publicada aquesta obra literària, tothom hi ha volgut dir la seva i teoritzar al respecte. A tall d’exemple, en un reportatge signat per J. N. en el diari pensat i escrit en català que té nom d’adverbi de temps, immediat, en Sànchez Piñol definia la contesa de l’11 de setembre de 1714 com la “tragèdia perfecta”, que “hauria pogut ser el nostre Far West” (perdoneu, però en aquí és inevitable que a hom li vingui a la memòria aquella cançó de la Trinca sobre una tribu d’indis que vol sobreviure en l’imperi dels americans). Fins i tot hi ha qui diu que ja es prepara una pel·lícula al respecte; potser per això en Pere Antoni Pons, en el mateix diari, s’atreveix a comparar l’autor amb l’Steven Spielberg de la literatura catalana! Home, no ens embalem que fa baixada!

Ara bé, independentment del que diguin els intel·lectuals, qui llegeixi la novel·la, d’entrada, el sorprendrà el maltractament verbal i constant que rep la Waltraud Spöring per part de l’autèntic protagonista, en Martí Zuviria, que, francament, era innecessari i prescindible;  a través de les memòries dictades d’un vailet entremaliat, aprenent d’enginyer a casa d’en Vauban, es relaten, a partir de mig llibre, els fets de 1714 en els quals, a banda d’enaltir la figura de l’Antonio de Villarroel en detriment d’en Rafael de Casanova, que només surt de passada, la sensació és com si estiguéssim en un dels llibres del “Caballo de Troya” d’en Benítez perquè en Zuviria es passeja per la història coneguda més o menys per tothom fent com de Notari del que hi passa. La conclusió, però, d’aquesta lliçó d’història és que, a vegades, el futur d’un poble no es decideix sobre el terreny dels fets, sinó en una partida de simultànies d’escacs a nivell internacional, en la que l’escac i mat pot venir determinat per la verola.

Jaume Salés

Jurista

Tweet

“El estafador” és la història d’un trio amorós, que després sabem que és un quartet: en Dave Bennet, Vicipresident d’un banc que ocupa interinament el lloc de caixer de la sucursal d’Anita Avenue, d’uns trenta-tres anys, s’enamora de la dona company de treball al banc, en Charles Brent (alt i prim, prematurament calb); la dona d’aquest, la Sheila, es debat entre l’amor per a les seves dues filles, l’Anna i la Charlotte, i l’amor amb en Bennet. La Sheila i aquest intenten arreglar un possible desfalc d’en Brent, però la cosa acaba amb un robatori a gran escala orquestrat per en Brent i una còmplice, la Senyoreta Church.

                          En el fons no deixa de ser una història d’amor amb final feliç ideat i apadrinat per A. R. Fergusson, l’entranyable amo del banc que llueix un bigotet blanc.

Jaume Salés i Malian

Tweet

              A vegades, hi ha novel·les que són prèvies a la pel·lícula que les mitificarà o les populartizarà, la qual cosa fa que la teva retina retingui imatges concretes sobre el tema. Més encara si hom no ha vista la pel·lícula i no ha llegit la novel·la; quan es posa a llegir-la li vénen al cap les imatges que ha vist, fugaçment, alguna vegada en algun triller. Això és el que em va passar amb “El cartero llama dos veces”, traduït cinematrogràficament afegint-hi un adverbi: “El cartero siempre llama dos veces”. Hom pot pensar que és una història d’amor, potser adúltera, en la que l’amant masculí truca dos cops al timbre per fer saber a l’amant femení que és ell i no un altre.  Per tant, abans de llegir la novel·la em venien al cap flaixos d’en Nicholson i la Lange abraçats, estimant-se apassionadament.

  Llegint la novel·la, sí, en part no deixa de ser una història d’amor adúlter, entre la Cora Papadakis i en Frank Chambers, essent el tercer en discòrdia el marit de la primera, en Nick Papadakis, d’origen grec. En Frank va a parar per casualitat a un bar restaurant de les afores de Califòrnia, regentat pel matrimoni Papadkis. De seguida es produirà una atracció física entre la dona i l’amant, sense que, aparentment, el marit, com sol passar, se n’adoni. Però tot això es va embolicant, fins al punt que els dos amants planegen matar el marit per no tenir obstacles al seu amor apassionat.

Amb la lectura de la novel·la, veiem que el carter no és un carter, no és una persona que reparteix cartes i que, quan  truca de determinada manera, anuncia que és l’amant a la seva estimada; el carter és la mort. El que no tenim clar és si els dos cops que truca es refereix als dos intents de mort del Sr. Papadakis per part dels amants (la segona reeixida) o si es refereix que a la primera mort en Papadis i a la segona mort …. un dels dos amants.

Jaume Salés i Malian

Tweet

       (Article publicat al bisetmanari «El 9 Nou», el divendres 26 de juliol de 2013).

       Més val que els aimants de llegir novel·les d’espies no les abandonin; que agafin el libre –vell o nou- o l’ipad o l’ebook o la tauleta i se submergeixin en la seva sempre refrescant lectura. En aquest gènere s’aplica clarament la màxima que la ficció supera la realitat. I sinó mireu l’actualitat: ¿quants dies fa que està a una habitació d’un aeroport rus l’Snowden, aquell espia nord-americà que va decidir –suposem que calibrant tots els efectes- que ens faria la gràcia de saber  que el govern dels Estats Units d’Amèrica ens escolta, ens emmagatzema els missatges, ens escaneja les idees a tota la resta de mortals? I què ha intentat fer durant tots aquests dies –tants que ja ens n’estem oblidant d’ell-? Si estiguéssim davant d’una novel·la d’espies, de les que, en la seva primera època, va fer en  John Le Carré i que tant ens va fer vibrar amb l’Smiley; o les successives novel·les, més del segle actual, que protagonitza l’oficial de l’FBI que agafa el nom d’un pintor, en Harry Bosch, i que amenament relata en Connelly; qualsevol d’aquests, i de molts d’altres que ara no caben aquí, ens haurien fet passar una bona estona amb una història que començaria amb un espia que posa en públic una mala praxis del seu govern, ja sigui espiant correus dels seus amics aliats i població en general, o un espia que fa públics correus compromesos de cancelleries d’arreu del món i que o queda retingut inicialment en un aeroport o en una ambaixada a Londres. La diferència és que no estaríem, en la ficció, davant del pas del temps avorrit i sense saber-ne novetats. Segur que o s’escaparia o faria quelcom d’espectacular que ens faria devorar la història fins al final. Si és que algú mou els fils o escriu els guions del món real, des del punt de vista de la trama i l’emoció que reclamem a qualsevol sèrie, no hi entén gaire res!

Quant més avança la tecnologia, que sembla que hauria de suposar una millor disposició d’eines per a la feina d’espiar “tutti quanti” resulta que no i que encara és pitjor. Segons hem pogut llegir a tots els diaris, ara resulta que els del ram enyoren la prejubilada màquina d’escriure. Es veu que els documents que no es vulguin fer públics sense permís ni control s’haurien de fer amb màquina d’escriure perquè aquesta genera un sol document original i cap còpia o tantes com papers de carbó es puguin intercalar en el seu carret. Això em recorda un reportatge  del diari “El Pais”, del diumenge 12 d’octubre de 2008, que va publicar sota el títol “El arma secreta de Franco” i  que signava Rafael Moreno Izquierdo. Segons es veu, el bàndol que es va aixecar contra el legítim govern republicà va poder fer-se amb algun exemplar de l’eina que estava de moda per encriptar missatges secrets i que va fer servir amb èxit Alemanya durant la Segona Guerra Mundial : l’Enigma, que s’assembla molt a una màquina d’escriure, té tres files de tecles amb vint-i-sis lletres de l’alfabet i els guarismes del 0 al 9, no té carro ni rodet per posar paper, però té un panell amb les mateixes lletres que s’il·luminen. Va ser creada per Hug Alexander Koch, enginyer holandès que la va patentar a l’any 1920, però que aviat la va haver de vendre per problemes econòmics a l’Arthur Scherbius i el seu amic Richard Titter. El xifrat dels missatges fets per aquesta màquina era costós, requeria dos operaris que havien de treballar conjuntament perquè un pitjava fortament la tecla i un altre registrava la lletra xifrada que s’encenia en el panell superior de les bombetes. Era un sistema molt segur. Qui va trobar, però, el desllorigador dels missatges encriptats dels alemanys va ser, amb l’ajut dels serveis secrets britànics, l’Alan Turing, després que molts ho haguessin provat sense èxit. Cap als anys 50 les  “Enigma” van ser retirades de la circulació a Espanya… Ves que algú no hagi anat a les golfes a buscar-les de nou veient el panorama! De moment, els russos ja han fet una comanda de màquines d’escriure per al que pugui ser!

Jaume Salés

Tweet

               A la novel·la “Un crim a Holanda” podem veure un Maigret diferent del que estem acostumats, que fa servir un mètode diferent. D’entrada marxa del territori administratiu francès; li envien els seus superiors a investigar el crim d’un professor universitari, Conrad Popinga, del qual n’és acusat indiciàriament un súbdit francès.

Maigret, però, es desplaça i investiga sobre el terreny sense cap dels seus il·lustres ajudants de sempre, s’ho ha de fer tot sol. Potser pe això, actua diferent a l’habitual. En aquesta ocasió, a vegades, es mostra un pèl poc diplomàtic amb segons qui: a la senyoreta Bietje Lewens, amant de la víctima, la tracta d’immadura; al pare d’aquesta, fins i tot l’ha d’atacar per evitar que el mati o es mati, cosa atípica en Maigret; a Jean Duclos i a Cornelius Berens els tatxa d’infantils i diria que gairebé els desprecia; a l’OOsting el desafia sense que arribin  a enfrontar-se efectivament; i  a les germanes Van Elst, dona i cunyada del difunt, és amb qui té més feina, una per passiva i negativa i l’altra per massa activa fins al punt que se li escapen els fets de la mà. Però de tot això, se’n surt.

Per descobrir el o la culpable, aquest cop no es val de la insistència percussiva dels seus interrogatoris, sinó que, bàsicament, utilitza el recurs de la reconstrucció dels fets amb tots els actors vius del drama. Sembla però que en Maigret tingui pressa per tornar a casa i, un cop encertat el raonament final i desemmascarat/da el/la culpable, l’autor el fa marxa per tornar a París, al Quai des orfevres, el seu hàbitat.

Jaume Salés i Malian

Tweet

Aquesta novel·la de crims que va escriure el britànic Cecil Day-Lewis, sota el pseudònim de Nicholas Blake, manté, en tot moment, el to i, quan sembla que pugui decaure, l’autor introdueix un element inesperat que fa que no es pugui abaixar la guàrdia. Curiosament, el personatge central és un autor de novel·la negra també darrera l’aspecte del pseudònim: Frank Cairnes / Felix Lane.

La tècnica inicial de telegrafiar un crim a través d’un diari personal és original, tot i que la sagacitat del detectiu Nigel Strangeways demostrarà que no és un document tan sincer i que conté les pistes necessàries per a solucionar el cas. La primera frase de l’obra ja ho diu tot: “Voy a matar a un hombre”.

No està exempta, aquesta novel·la, de moralitat, sobretot quan la víctima, George Rattery, ha actuat fora de la llei i de la moral, matant involuntàriament al nen Martie Cairnes atropellant-lo i no prestant-li l’ajuda necessària i, també, maltractant assíduament la seva dona, Victòria Rattery i el fill d’ambdós, Phil.

La flegma britànica i la seva cultura del pacte possibiliten un final digne per l’assassí, el qual s’havia guanyat la simpatia dels lectors. I, finalment, un clàssic: l’inspector d’Scotland Yard, Sr. Blount, deixat per a l’arrastre, burlat pel detectiu de torn.

Jaume Salés i Malian

Tweet

Aquesta novel·la de Jules Verne té dos objectius clarament vernians: d’una banda arribar al Pol Nord literàriament abans que hi arribés un home en carn i ossos, demostrant que científicament és possible; d’una altra, crear un nou personatge heroic, el Capità Hatteras, que encarna la figura d’aquella persona líder, que enganxa el lector i que aquest està disposat a lluitar amb ell per aconseguir l’objectiu que sigui. John Hatteras és anglès, fill únic d’un senyor que va morir milionari, és de constitució forta, vigorosa, de semblant enèrgic i estatura mitjan, que té una obsessió: ser el primer home que trepitja el Pol Nord i que sigui anglès.

Entranyable, també, el personatge del Doctor Clawbony que és el que aporta el saber científic i l’alegria a la novel·la, essent una persona imprescindible per al bon fi de les aventures de l’Hatteras.

Dit això, la novel·la té una part de misteri, degudament cuidat, com és el fet que el capità del vaixell Forward hi és i no hi és, hi ha qui el confon amb el gos Duck a qui anomenen “Capità”. A la llarga, quan tot sembla arribar a un atzucac apareix el Capità Hatteras, el qual es treu la disfressa del mariner Garry, que fins aleshores convivia amb la resta dels mariners, a l’hora que els vigilava i estudiava per saber amb qui se jugava els quartos. De fet, de seguida ja es dibuixen dos bàndols: el del Capità Hatteras i el del seu segon Shandon, el qual no pot pair que li privin de governar el Forward i discuteix, a vegades en silenci a vegades explícitament, les ordres d’Hateras.  De fet la novel·la acaba amb el grup d’Hatteras contemplant com es crema i s’ensorra el Forward, havent abandonat el vaixell els altres mariners, propers a Shandon.

Cal veure’n la continuació dels fets, en un altre llibre, però aquests prometen. Com a crítica, m’atreviria a dir que l’excés de descripció i de detalls científics sobre els diferents intents reals per conquerir el Pol Nord es fan una mica carregosos. Però aquesta situació dura fins que apareix, imponent, la figura d’Hatteras en tota la seva esplendor.

Jaume Salés i Malian

Tweet