“Pecado original”, de P. D. James

Confesso que aquesta ha esta la meva primera novel·la de Phyllis Dorothy James, més coneguda en el món literari com a P. D. James. En ella, més enllà de robar-hi ingredients de la clàssica novel·la negra, hi ha un relat victorià, d’un Londres dickensià o holmesià. L’autora es desfà a recrear llocs i situacions d’un Londres clàssic. Els personatges, en principi plans, es van engreixant a mesura que avança la narració fins a esdevenir personatges amb vida pròpia un cop acabada la lectura.  

El detectiu protagonista, Adam Dalglish, comandant d’Scotland Yard i poeta aficionat, és un detectiu amb pedigrí, amb una fama que el precedeix i un bon gestor d’equip de treball. Avança en la investigació lentament però de manera eficaç, el que en castellà es coneix com “sin prisas pero sin pausas”. Encerta en el lloc on trobar el desllorigador. Però no té uns bons ajudants consolidats dels quals se’n pugui refiar del tot.

Un cop trobada la prova el raonament va fluint imparablement i es van omplint tots els forats de la trama. Llàstima que hi ha morts que no s’han pogut evitar!

Molt bona novel·la. Recomanable!

Jaume Salés i Malian

09/12/2015

“Las raíces del mal” d’Anne Perry

Encertadament o no, moltes vegades hom escull una novel·la per llegir en funció del que li diu el seu nas. És a dir, hom es mira diferents candidats i acaba escollint-ne una, és aquella per a la que sent una atracció més enllà del que la ciència pot explicar. En alguna d’aquestes ocasions, a l’hora d’escollir, hi ajuda la fidelitat a un autor, en aquest cas autora. Per mi, Anne Perry és tota una garantia.

A “Las raíces del mal”, ens trobem davant d’una novel·la negra, però un xic desconcertant. No per la seva trama, que és excel·lent i molt ben treballada; no per la pobresa dels personatges, que tots tenen una forta personalitat. En aquesta novel·la ens trobem amb dos personatges centrals a qui, per dir-ho popularment, els falta una empenta, no despengen! En William Monk, exdetectiu de la policia, que havia, segons diuen,  esdevingut un policia temut i respectat pels qui l’envoltaven i ara sembla que va amb el fre de mà posat. I l’Oliver Rathbone, advocat defensor de Cleo Anderson i Miriam Gardiner (Speake de soltera) també és un defensor a qui li falta intensitat; davant de la negativa de la seva clienta a fer res per a demostrar la seva innocència es resigna i no insisteix prou. Sort que la Hester (dona de la vida de Monk – amb qui està casada- i de Rathbone –qui va dubtar massa per demanar-li que es casés amb ell-) els espavila als dos! Sort que ella hi posa el que els falta a aquests altres dos! El lector pensa: deixeu-la fer a ella, si us plau!

És una novel·la amb misteri fins al final però amb episodis una mica carregosos (com la seqüència a l’hospital) i amb llacunes; per exemple, havent-hi un diari personal escrit a mà per una de les víctimes, com és que ni la policia ni l’advocat ni l’investigador privat el confisquen per estudiar-lo? I com es pot trobar ara, en un tres i no res, sent fosc, un cadàver ocult durant més de 20 anys, que els veïns de l’època van buscar infructuosament durant una setmana? I com una persona pot reconèixer de cop un fill i no dir-li fins que no sigui inevitable?

Però el nas, un cop més, no enganya i és un bon llibre d’intriga, misteri i de novel·la negra … salvant aquestes llacunes.

Jaume Salés Malian

“Mortaja para un ruiseñor”, de P. D. James

En aquesta novel·la veiem com el detectiu (i poeta a estones lliures) Adam Dalgliesh es troba davant d’un cas on té els possibles sospitosos acotats, l’espai perfectament delimitat i, finalment, elements descoberts del passat que li han de servir per desllorigar l’entrellat i troba el o la culpable. Però els casos es resolen del tot quan es poden demostrar i l’acusat o l’acusada és condemnat/da pels seus crims. I en aquí en Dalgliesh fracassa o hi està a punt. Qui va cometre els crims i/o qui va induir-los li planta cara i el desafia a què ho demostri. I a fe de Déu que li costa!

Les novel·les de P. D. James no descriuen només situacions on hi ha un crim i algú que ha de descobrir el culpable. Són novel·les en les que els seus personatges no són plans, creixen en el transcurs de la narració perquè sap introduir en la majoria d’ells la seva personalitat, les seves motivacions. En aquesta també passa, malgrat que n’hi ha massa que només queden insinuats.

L’ambient narratiu és el propi de les novel·les de P. D. James, perfectament descriptiu de la societat londinenca d’època, que fa que es notin, en llegir la narració, els decorats que l’autora situa per ambientar la novel·la i que aquests t’envoltin entre rossinyols (infermeres en argot) … que ja t’hi trobes, vaja!

Si alguna pega s’hi pot posar, és que no és lògic que algú que vol matar a un altre s’acontenti a fuma-li un cop pel darrera, l’atordeixi i, veient que queda inconscient, no l’acabi matant; també hi ha massa insinuacions en alguns personatges secundaris que podrien haver arribat a resoldre’s, a no ser que fossin cortines de fum per a despistar al lector entregat en la resolució dels crims. Despistar, despista ! Però es podrien haver concretat més aquestes línies argumentals secundàries. Tanmateix, hom escriu una novel·la com vol! Aquest no deixa de ser una novel·la de crims, recomanable, com gairebé totes les de P. D. James.

Jaume Salés i Malian

Gener 2017

“Muerte de un forense”, de P. D. James

És innegable el talent literari de Phyllis Dorothy (PD) James, sobretot a l’hora de descriure ambients que envolten les diferents escenes i els trets físics i psíquics de cadascun dels seus personatges, protagonista inclòs.

MuerteDeUnForense              Estem davant d’un nou cas del detectiu Adam Dalglish, el detectiu poeta. En aquesta novel·la sabem què li va passar al seu fill, mort prematurament. En la novel·la, el lector se sent desafiat perquè Stella Mawson – que al final en paga les conseqüències- i en Dalglish diuen més d’un cop que ja sben qui és l’assassí o assassina però necessiten, per demostar-ho, que alguns dels personatges secundaris faci un pas en fals, en una societat de Cherrisham molt hermètica. El desllorigador és una pilota de futbol, cosa que pot semblar que és un recurs molt forçat de l’autora.

Si hagués de fer una crítica és que, un cop descobert el culpable, i no abans, també es descobreixen vides ocultes de l’assassí o assassina i altres personatges que no eren ni sospitades ni sospitables pel lector, per molt atent que estigués.

Jaume Salés Malian

Spade & Archer

Gràcies a l’atreviment narratiu, consentit per la família Hammet, de Joe Gores, “Spade & Archer” és considerada com l’antecessora immediata de la clàssica “El falcó maltès”, original de Dashiell Hammett. En la novel·la que avui comentem, en la qual no hi surt cap falcó però sí un mussol –al Bohemian Club- coneixem l’origen, com a detectiu, de Sam Spade nascut al 1894: havia estat agent de la famosa Continental a Seattle, des de 1916, fins que al 1921 obre despatx en solitari a San Francisco;al cap de quatre anys s’associa amb Miles Archer, soci que assassinen al principi de “El falcó maltès” i amb qui Spade comparteix, a més, la seva dona Iva Archer.

En aquesta novel·la coneixem millor la secretària fidel que tot detectiu ha de tenir, l’Effie Perine, d’origen grec. Sam Spade de seguida se sent com a peix a l’aigua en el sots-món de San Francisco, sap on trobar informació, és ràpid de reflexos i escaneja mentalment qualsevol qui li vol jugar una mala passada. Això, però, no li estalvia que algú el vulgui assassinar tirant-lo per la borda d’un vaixell o rebre cops sopreses o caure en emboscades. El que passa és que Sam Spade és un exemple del tipus dur i se’n surt de manera brillant de qualsevol situació compromesa.

spade_archer_princ          Com en “El falcó maltès”, és molt important cada vaixell que arriba o surt del port i el seu ambient. El Sam Spade de Joe Gores no decp perquè és dur, però pensa molt i bé, i capta l’atenció de noies guapes, com penny Chiotras, per exemple. Ah!, té un policia amb qui no es cauen bé, que és en Dundy, policia maldestre a qui sempre guanya per mà i de qui s’escapa burlant-se cada cop que el vol empresonar. El contrapunt és l’altre policia, Tom Polhaus, a qui Spade no dubta a promocionar per fer quedar en ridícul al seu company i superior, Dundy.

L’única pega que hi posaria es que, en la part de la narració destinada a la cerca del progenitor de Mai-lin es fa una mica carregosa, tot i que sigui necessària per a la resolució final de tota la trama perquè, a pesar que l’obra sembla tenir imcrohistòries protagonitzades per Spade, en el fons hi ha un fil argumental comú que es manté des de l’inici i s’acaba resolent al final.

Permeteu-me, per acabar, que ho faci amb el que ara es coneix com un espòiler: la novel·la “Spade & Archer” acaba com comença “El falcó maltès”: arriba la Senyoreta Wonderly, una autèntica preciositat, que demana poder parlar amb el detectiu Sam Spade i … aquest li diu a l’Effie Perine que, amb aquesta carta de presentació, no perdi temps i la faci passar! Comme il faut !

Jaume Salés i Malian

11/11/2015

Després de llegir, de nou, “Yo, el Jurado” de Mickey Spillane

yoeljurado                Mike Hammer encarna una versió més evolucionada del primitiu detectiu privat, augmentat i corregit. És més dur que els seus antecedents, té més èxit seduint dones que se li posen a tret, és més expeditiu i té una secretària molt més guapa i ben formada, amb més atributs, però igual de tontaina sent-li fidel quan ell no dubta a tastar la carn femenina a granel, per molts remordiments que després sembli tenir.

En “Yo, el Jurado” queda clar, des del principi, que, com que l’assassí ha mort un amic d’en Hammer (en Jack Williams) a qui li deu la vida, i ho ha fet d’una manera despietada i inhumana, en hammer no s’acontentaràa a atrapar-lo sinó que l’executarà. I així ho farà, no en tingueu dubtes! Li pgarà amb la mateixa moneda –tal com ha promès- i, com diu ell mateix, sense cap vacil·lació, per difícil que li vulgui posar l’assassí.

Entre mig, se li llencen al damunt dones guapes, com la ninfòmana Mary Bellemy o la guapíssima doctora –psiquiatra- Charlotte Manning. I la pobra Velda –la secretària d’en Hammer- esperant, suspirant, que aquest algun dia no s’enamori de la dona equivocada, quan pot tenir el bo i millor tan a prop! Estic per enviar un watsap a la Velda!

Ara bé, l’admiració per a en Mickey Spillane i el seu detectiu no deixa que, en aquesta obra, la clau de volta del desllorigador, al meu modest entendre, és precipitat i poc treballat. Però seguiré llegint Spillane, seguiré disfrutant d’en Mike Hammer i envejant-lo (llàstima que no sàpiga quin desodorant es posa) en alguns aspectes.

Jaume Salés i Malian

22 de juny de 2015.

Comentant “Un trago para el camino”

Que bo que és descobrir una excel·lent novel·la negra com la de Fredric Brown “One of the road”, traduïda en el nostre país com “Un trago por el camino”. És d’aquelles històries que van creixent a poc a poc, on els personatges es van engreixant argumentalment parlant, on la víctima té una història aparentament neutra però un passat complex que explica la seva mort, on l’assassí també té una doble cara i un passat a preservar, motiu pel qual executarà el crim. Tot això hi és en la novel·la de Fredric Brown.

L’acció passa a Arizona, concretament a la ciutat de Mayville. Un poble aparentment tranquil, amb una comissaria de policia on està tot controlat, amb diferents bars que es reparteixen i, fins i tot, es comparteixen els clients, amb pensions que roten els seus inquilins menys del que voldrien i amb un periòdic local que explica les interioritats de la ciutat un cop a la setmana.

El protagonista no és un detectiu privat, sinó un aspirant a periodista que té moltes hores mortes per poder rumiar i anar descobrint les minúcies que el guiaran a trobar-se a la boca del llop, és a dir, davant de l’assassí per aver formulat a la persona equivocada –o no- una pregunta sense pensar, aparentment innocent però que va desentrallar-ho tot per arribar a descobrir el culpable i la fi de la història i el començament de la nova vida del protagonista, en Robert Spitzer, amb la seva xicota, la telefonista Doris Jones.

 

Portada de la novel·la "Un trago para el camino"

Portada de la novel·la “Un trago para el camino”

 

 

Mentrestant, veiem una sèrie de personatges secundaris que acompanyen la melodia del protagonista: el director del periòdic on treballa Spitzer, Sidney M. Hetherton, el qual s’aprofita de la inexperiència d’Spitzer, casat amb una senyora esquerpa, cosa que fa que tingui una aventura duradora amb la Sra. Birdie, antítesi de la seva esposa; el cap de policia local, Mac Nulty, d’uns 40 anys, bon policia, persona que no és brillant però sí honrat, que dirigeix la investigació compartida amb els seus ajudants i, sobretot, amb Spitzer, el qual amb l’excusa de què ha d’escriure la crònica del succés, està al corrent de tot; la mestressa de “La Fonda Motel”, la Sra. Birdie Edwards, dona de mitjana edat, corpulenta, que sembla una “Madame” de bordell; els dos ajudants de Mac Nulty, en Charlie Sanger i en Refugio Herrera conegut com “El Chico”; el boig del poble, Herbie Pembrook, enamorat d’Alícia Howell, la comptable del periòdic local “Sun” propietat de Hetherton… I, surant a l’ambient, la mort d’una bellesa arribada de fa poc al poble, l’Amy Waggoner, bevedora empedreïda i que ningú no entén perquè l’han trobada morta, despullada, amb una punyalada al llit d’una habitació de la pensió de Birdie.

És d’aquelles novel·les modestes, sense lluïments gratuïts o forçats, però que et va captivant fins al final, al qual hi arribes amb la conclusió que ha esta un plaer haver-la llegit.

 

Jaume Salés i Malian.