Pedres universals

(Article publicat a El 9 Nou, el dia 28 de novembre de 2014)

          A La meva autobiografia , en Charles Chaplin afirma que “hi ha més fets i detalls vàlids en les obres d’art que en els llibres d’història”. Potser per això, perquè hi ha algun clarivident que hi ha vist alguna lliçó d’història que algun dia hauria de compartir amb la societat, es pot arribar a entendre, tot i que és difícil per a la gent del carrer, com una aquarel·la titulada “Oficina de Registre Civil i antic Ajuntament de Munic” –un títol molt atraient!-, que l’any 1914 va pintar l’Adolf Hitler, curiosament parodiat al cinema per en Chaplin, pot ser adquirida en subhasta per uns cinquanta mil euros. En la mateixa línia, aquests dies hem vist com un barret de Napoleó Bonaparte –aquell que es va deixar espantar per un timbaler al Bruc- s’ha venut, a París, per gairebé dos milions d’euros, a Kim Hong-Kuk, president de l’empresa de gelats Harim, conegut popularment com el Rei del Pollastre de Corea del Sud, res a veure amb el “Rey del Pollo Frito” de la capital de l’estat espanyol. Dos objectes de dos personatges amb dèria imperialista, que van marcar una època en la història universal tot i que amb importants matisos que els diferencien.

I és que, efectivament, en Napoleó, més enllà de les conquestes territorials; de tenir un germà, de nom Josep, gràcies al qual una Constitució Espanyola és coneguda com “La Pepa”; a pesar de Waterloo i del seu desterrament a l’illa de Santa Elena on va morir; sempre podrà ser recordat com el general que va comandar una expedició francesa a Egipte i que, en instal·lar-se a prop de la ciutat de Rosetta, en unes runes que estaven en un lloc estratègic, tot restaurant-les per a defensar-se, al juliol de 1799, un dels seus soldats va trobar una gran pedra de basalt negra, de poc més d’un metre d’alt que pesava més de set-cents quilos i amb unes inscripcions gravades. Potser la gràndària i el pes va evitar que quedés esmicolada. El cert és que el seu descobridor, que hom no es posa d’acord si va ser un tal Bouchard o un tal Dhautpoul, es va fixar que aquest objecte tenia quelcom de particular i no va gosar aixafar-la. Per això sol el nom del seu descobridor i protector ja l’hauríem de tenir esculpit en el llindar de la història, perquè a partir del que contenia aquesta pedra es va aconseguir superar una fita que, durant molt i molt temps, es resistia a la ciència i a la intel·ligència humana: desxifrar l’escriptura egípcia antiga. El mèrit el devem a un jove francès, Jean-François Champollion el qual, amb una de les còpies que els gals havien fet de la pedra Rosetta –com se la coneix-, va comparar els jeroglífics amb les altres dues llengües que hi havia transcrites en la dita pedra, i va trobar la solució a l’enigma. Aquest va ser un gran pas per a la humanitat i per conèixer els seus orígens.

Noms aquests, “pedra” i “Rosetta”, aquests dies, curiosament, es tornen a sentir com a protagonistes d’una altra fita important. L’objectiu és similar a fa dos segles: desxifrar el nostre passat. Al març de 2004, una nau que portava el nom de “Rosetta” es va posar en òrbita per a anar a trobar una “pedra” de l’Univers, el cometa Txuri, amb la missió que hi desembarqués, sobre la seva superfície, la sonda “Philae”. Philae havia de prendre dades a tota pastilla per tal que els científics poguessin estudiar d’una manera inèdita com va començar el Sistema Solar i, de pas, la vida tal com la coneixem. Sembla ser que una de les teories més esteses és que els planetes i els cometes van mamar de la mateixa pols que desprenia el Sol al principi dels temps i es tractava de verificar-ho. Philae, però, com les sargantanes és de sang calenta i si no li toca el Sol no rendeix.

A veure si encara hi ha temps i Philae fa bo el que deia Sòfocles a “Les dones de Traquis”: “àdhuc per al qui fa tard, el bon succés, quan es revela, dóna el seu profit”.

Jaume Salés