“Palmeres en la neu”, de Luz Gabás

Ha estat una grata sorpresa aquesta novel·la d’una autora, fins fa poc, desconeguda per a mi. A vegades, quan hom vol llegir un llibre es guia per la fidelitat a un autor i quan es tracta de descobrir un nou autor sempre hi ha certa reticència. Per això, quan s’encerta aquest descobriment és d’agrair.

A “Palmeres en la neu” es tracta de la vida entre dos pobles: Pasolobino i Sampaka; dues realitats, l’espanyola i la guineana; dos rols, la del conqueridor –Espanya- i la del sotmès –la colònia de l’Illa de Fernando Poo-. Sopta que uns nois d’una comunitat rural d’un poble d’alta muntanya vagin a buscar-se la vida a una zona de clima totalment diferent i oposat. La història serveix per narrar una realitat que es va donar a la segona meitat del segle passat; les referències a polítics i dictadors d’ambdues nacions serveix per donar visos de realitat a la narració.

Si haguéssim de resumir de manera twitera (amb pocs caràcters) l’argument podríem dir que és la història d’un amor intens, primer prohibit,després amagat i, quan podria ser real, l impossible, on els dos amants –en Kilian i la Sibila-, malgrat que no es veuen més des que se separen físicament, estan sempre connectats espiritualment. És evident que els esperits són els autèntics guionistes d’aquesta història d’amor en majúscules.Palmeras  en la nieve

En contrapartida, aquesta gran història d’amor es desenvolupa enmig de relacions carnals no amoroses, de sotmetiment de l’home blanc a la dona negra, de despreocupació de la possible prole fruit d’aquestes relacions. I ja no diguem de l’orfenat que es nodreix dels fills no desitjats per cap dels dos que participen en la concepció!

La família de Can Rabaltué, començant per l’Anton i seguit pels seus fills Jacobo i Kilian, van a treballar a Guinea, a la finca de Sampaka, prop de Santa Isabel –després, Malabo- a la collita de cacau amb la intenció de portar jornals a la finca familiar aragonesa de Pasolobino. En Jacobo, sense sentiments i materialista, només busca guanyar diners i disfrutar de l’alcohol i les dones oriündes –sense fer cas a dones espanyoles, com la Júlia, que està colada per ell però que si hi anés li privaria de divertir-se cada divendres i dissabte amb les noies que són als clubs d’alterne de Santa Isabel-. Aquesta seva actitud és tan despiadada que fins i tot condiciona la vida del seu germà Kilian i de la seva dona bubi, la Sibilia, i, de rebot, del fill d’aquesta, Fernando Laha, que acaba enamorant-se de la filla aragonesa de Kilian, la Daniela (que es diu en honor al nom de la Sibila que, complert, és Daniela Sibila). En aquesta història, tant la Pilar com la Carmen són la penyora a pagar per no ser malvistos en una societat tancada com la franquista.

Els esperits que guien l’acció, però, són savis i la Clarence, podent-se enamorar d’en Laha, va i s’enamora del germà d’aquest, l’Iniko, amb qui té diferents aventures apassionades però no consolidades per culpa de la distància. En resum, una bonica, tendra i entranyable història d’amor que quan s’acaba per la mort d’un d’ells continua amb els seus dos fills –Daniela i Laha- perquè sigui etern i perdurable en el temps. Aquest, o els esperits, es cuiden de posar les coses al seu lloc, al cap dels anys.

Jaume Salés i Malian

 



Comentant “En el pais de la nube blanca”, de Sarah Lark

Al cap de poc, de començar la novel·la hom ja sap el perquè del títol: aquest és el nom de Nova Zelanda; per  tant, no és un títol lluminós o que cerca quelcom de comercial. Sarah Lark, que es veu que no és el nom real de l’autora, ens narra, en aquest llibre, l’inici d’una saga –que ja té avui dos volums més. Efectivament, a partir del viatge de dues noies angleses a Nova Zelanda es descriu no només la seva arribada i dura aclimatació, sinó, un cop assentades, com creix el seu personatge de forma contaminant, en el bon sentit de la paraula, envers tots aquells altres personatges amb qui s’interrelacionen. Podríem dir que les protagonistes són aquestes noies: d’una banda, la Helen Davenport – que té una boca petita, un nas afilat, ulls grossos i serens i una cabellera de cabells llisos i sedosos que li arriben a la cintura i són de color castanys-, que fa el viatge encandilada per les cartes d’amor d’un pagès del país que, de tan ben escrites, ja l’hauria d’haver fet sospitar; d’una altra, la Gwyneira Silkham –que és pèl-roja, pigada, boca plena i ample i ulls blaus, i que li agraden els animals i llegir novel·les de l’oest- que viatja després de ser guanyada a les cartes pel seu futur sogre –en Gerald Warden- al seu pare –Terence Silkham-.

En el viatge a bord del Dublín, que fa el trajecte Londres-Christchurch, les dues protagonistes es fan amigues entre sí, amistat que perdurarà al llarg de tota la novel·la, al final de la qual, fins i tot, s’emparenten. La Helen, a més, fa de professora improvisada d’una sèrie de nenes orfes que la societat anglesa envia, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, a Nova Zelanda: són Dorothy, Daphe, Lurie i Mary (bessones), Elisabeth i Rosemary. Malgrat això, totes elles aconsegueixen espavilar-se força bé,  a pesar que l’arribada és dura i cruel per algunes d’elles.

Un cop arribades, tant la Helen com la Gwyneira es troben els pretendents de manera molt diferent a com s’havien imaginat i, a més, resulta que en Howard O’Keefe (amb qui es casarà la Helen) i en  Gerald Warden (sogra de Gwyneira) no es poden ni veure, degut a un episodi d’un passat comú que té a veure amb una societat entre ells i l’estima dels dos per una dona que es va endur un d’ells referegant-li a la cara a l’altre. Al final, tots dos en surten mal parats d’aquest històric malestar. El marit de la Gwyneira, en Lucas Warden, té dots artístiques però les dones no són el seu fort, davant la desesperació del seu pare el qual, en un moment de borratxera, el supleix i viola la seva nora, engendrant-li un Warden no volgut; i en Howard O’Keefe és molt rude i poc dolç. Podríem dir que els dos són les dues cares d’una moneda: tots dos crien ovelles, però un és ric i li va bé el negoci (Warden) i l’altre és descuidat i justeja econòmicament (O’Keefe).

en-el-pais-de-la-nube-blanca

Per salvar les penes, la Gwyneira i la Helen, a més de recolzar-se en els seus fills –que per cert s’entenen de seguida i s’estimen- van fomentant la seva amistat. A més, cadascuna d’elles fan noves amistats: la Helen, es fa seus els nens maorís simbiòticament, i la Gwyneira es fa molt amiga del seu capataç en James McKenzie, pare de la seva primera filla, davant la passivitat d’en Lucas Warden. Al final del llibre, degut a la desaparició d’en Lucas, en McKenzie es converteix en la raó de viure i de continuar vivint de la Gwyneira.

En aquesta primera entrega, es comença a preparar un futur efontrament entre el poble natiu “ocupat”, els maorís, i els colonitzadors. Aquest malestar va en augment, sobretot a partir de què els maorís són més cultes.

La novel·la no té final. Tot està obert. La següent generació demana pas i per això, se suposa, que hi ha més llibres d’aquesta saga. És una novel·la que atrau al lector a qui li toca la fibra sentimental en molts dels passatges del llibre.

Jaume Salés i Malian



Anglesos al Pol Nord, de Jules Verne

Aquesta novel·la de Jules Verne té dos objectius clarament vernians: d’una banda arribar al Pol Nord literàriament abans que hi arribés un home en carn i ossos, demostrant que científicament és possible; d’una altra, crear un nou personatge heroic, el Capità Hatteras, que encarna la figura d’aquella persona líder, que enganxa el lector i que aquest està disposat a lluitar amb ell per aconseguir l’objectiu que sigui. John Hatteras és anglès, fill únic d’un senyor que va morir milionari, és de constitució forta, vigorosa, de semblant enèrgic i estatura mitjan, que té una obsessió: ser el primer home que trepitja el Pol Nord i que sigui anglès.

Entranyable, també, el personatge del Doctor Clawbony que és el que aporta el saber científic i l’alegria a la novel·la, essent una persona imprescindible per al bon fi de les aventures de l’Hatteras.inglesespolonorte

Dit això, la novel·la té una part de misteri, degudament cuidat, com és el fet que el capità del vaixell Forward hi és i no hi és, hi ha qui el confon amb el gos Duck a qui anomenen “Capità”. A la llarga, quan tot sembla arribar a un atzucac apareix el Capità Hatteras, el qual es treu la disfressa del mariner Garry, que fins aleshores convivia amb la resta dels mariners, a l’hora que els vigilava i estudiava per saber amb qui se jugava els quartos. De fet, de seguida ja es dibuixen dos bàndols: el del Capità Hatteras i el del seu segon Shandon, el qual no pot pair que li privin de governar el Forward i discuteix, a vegades en silenci a vegades explícitament, les ordres d’Hateras.  De fet la novel·la acaba amb el grup d’Hatteras contemplant com es crema i s’ensorra el Forward, havent abandonat el vaixell els altres mariners, propers a Shandon.

Cal veure’n la continuació dels fets, en un altre llibre, però aquests prometen. Com a crítica, m’atreviria a dir que l’excés de descripció i de detalls científics sobre els diferents intents reals per conquerir el Pol Nord es fan una mica carregosos. Però aquesta situació dura fins que apareix, imponent, la figura d’Hatteras en tota la seva esplendor.

 

Jaume Salés i Malian