“La veritat sobre el Cas Harry Quebert”, de Joël Dicker

 

A l’epíleg de la novel·la, datat a l’octubre de 2009, un any després de la sortida del llibre, en Harry Quebert li diu a en Marcus Goldman:

 “Un bon llibre, Marcus, no es mesura per les seves últimes paraules, sinó per l’efecte col·lectiu de totes les paraules precedents. No havent passat ni mig segon després d’haver acabat el llibre, després d’haver llegit l’última paraula, el lector s’ha de sentir envaït per un fort sentiment; durant un instant només ha de pensar en tot el que acaba de llegir, mirar la portada i somriure amb un pèl de tristesa prquè trobarà a faltar tots els personatges. Un bon llibre, Marcus, és un llibre que hom s’arrepenteix d’acabar de llegir”.

 Doncs, això, és al que passa quan acabes de llegir, precisament, aquest llibre. Són d’aquelles novel·les que no només t’enganxen i vols saber la veritat, sinó que et remou la caverna corporal on es guarden els sentiments. Des de bon principi et sap greu la mort de la Nola Kellergan (i ja no diguem de la Sra. Deborah Cooper, la pobra, que la maten perquè acull la Nola quan aquesta fuig dels seus futurs assassins) i et sap greu que no tingués una durada més gran i que no s’acabés del tot bé la seva història adolescent amb un home fet i dret, com en Harry Quebert. Poc a poc l’autor ens va conduint per descobrir l’autèntica Nola, la qual no acabarem de descobrir del tot fins que s’acabi la novel·la perquè en Dicker és molt hàbil a conduir els nostres sentiments com si d’un pastor d’ovelles es tractés. A base de petites dosis anem descobrint la personalitat de tots els que intervenen: dels diferents personatges secundaris del poble, la família Quinn (en Robert -que no és tant tonto com creu la seva dona-, la Tamara -amb aires de grandesa i superioritat-, la Jenyy -una bellesa que no entén perquè no va cul per ella qui ella vol), l’Elijah Stern -el mecenes ric que conviu amb el passat contínuament i vol arreglar errors greus de joventut- l’Erne Pinkas -el voluntari de la biblioteca que té un cor molt gran i sincer, sense aspiracions de cap mena- la Donna Mitchell -la típica arpia que hi ha en tota població petitat- , els diferents policies del passat que no han marxat mai … I altres personatges que tenen més pes: el Sergent Gahalowood -es fa estimar malgrat que no està per falòrnies i al final reconeix el mèrit d’en Goldman en la investigació que tots dos culminen amb èxit-, en Luther Caleb -tipus d’aspecte rar, a qui li agraden les noies rosses com se la seva primera nòvia, l’Eleonore Smith, que el va deixar fa temps, que teballa per l’Elijah Stern, que té un gran talent tot i que el té molt amagat i insospitat- i Gideon Alkanor -psiquiatre i professor, sense el qual no s’entenen les reaccions d’alguns personatges.

 la-veritat-sobre-el-cas-harry-quebert

Si el llibre és bo des de la primera línea i enganxa més que deu ganxos -per no dir el que dèiem de petits sobre què enganxa més que un ganxo- hom espera que el final sigui “en retardando”, que dirien els músics, i no: és un final apoteòsic en el qual en Marcus Goldman decideix no dir tota la veritat per fer justícia a en Harry Quebert … i a en Luther Caleb, l’autèntic heroi anònim i per qui sents més estima un cop sabut tot.

 Jaume Salés