“Las raíces del mal” d’Anne Perry

Encertadament o no, moltes vegades hom escull una novel·la per llegir en funció del que li diu el seu nas. És a dir, hom es mira diferents candidats i acaba escollint-ne una, és aquella per a la que sent una atracció més enllà del que la ciència pot explicar. En alguna d’aquestes ocasions, a l’hora d’escollir, hi ajuda la fidelitat a un autor, en aquest cas autora. Per mi, Anne Perry és tota una garantia.

A “Las raíces del mal”, ens trobem davant d’una novel·la negra, però un xic desconcertant. No per la seva trama, que és excel·lent i molt ben treballada; no per la pobresa dels personatges, que tots tenen una forta personalitat. En aquesta novel·la ens trobem amb dos personatges centrals a qui, per dir-ho popularment, els falta una empenta, no despengen! En William Monk, exdetectiu de la policia, que havia, segons diuen,  esdevingut un policia temut i respectat pels qui l’envoltaven i ara sembla que va amb el fre de mà posat. I l’Oliver Rathbone, advocat defensor de Cleo Anderson i Miriam Gardiner (Speake de soltera) també és un defensor a qui li falta intensitat; davant de la negativa de la seva clienta a fer res per a demostrar la seva innocència es resigna i no insisteix prou. Sort que la Hester (dona de la vida de Monk – amb qui està casada- i de Rathbone –qui va dubtar massa per demanar-li que es casés amb ell-) els espavila als dos! Sort que ella hi posa el que els falta a aquests altres dos! El lector pensa: deixeu-la fer a ella, si us plau!

És una novel·la amb misteri fins al final però amb episodis una mica carregosos (com la seqüència a l’hospital) i amb llacunes; per exemple, havent-hi un diari personal escrit a mà per una de les víctimes, com és que ni la policia ni l’advocat ni l’investigador privat el confisquen per estudiar-lo? I com es pot trobar ara, en un tres i no res, sent fosc, un cadàver ocult durant més de 20 anys, que els veïns de l’època van buscar infructuosament durant una setmana? I com una persona pot reconèixer de cop un fill i no dir-li fins que no sigui inevitable?

Però el nas, un cop més, no enganya i és un bon llibre d’intriga, misteri i de novel·la negra … salvant aquestes llacunes.

Jaume Salés Malian

Per valorar una obra, cal conèixer l’autor?

(Publicat a “El 9 Nou”, del divendres dia 27 de febrer de 2015)

                Una de les activitats que distingeix clarament els humans dels animals és llegir, llegir lletra lligada o sense lligar o d’impremta, de pal (abans en dèiem majúscules) o no (minúscules), de metge (paradoxalment il·legible excepte per a farmacèutics) o de col·legi de monges (molt rodona i extremadament llegible), inclinada de forma regular o aleatòriament … Llegir un llibre, un poema, una nota, una carta, un correu, un cartell, un panell, un conte, una novel·la, un prospecte, un post-it, unes instruccions, un watsap, un sms, una partitura musical … és cosa de les persones humanes, no dels animals. Per alguns, fins i tot, no només és una facultat sinó que és un plaer o que és tan profund aquest art del llegir que els connecta amb una dimensió superior. El filòsof René Descartes va arribar a dir que la lectura és una conversa amb els homes més il·lustres dels segles passats; o, per citar un autor de ficció dels nostres temps, en Juan Gómez-Jurado, en la novel·la “El emblema del traidor” fa dir a un dels personatges que “Els que rellegeixen (llibres) tendeixen a omplir-se de la saviesa inadequada abans d’hora”. Però, perquè hi puguin haver lectors i que aquests puguin gaudir, o si més no provar-ho, de la lectura és obvi que ha d’existir, abans, algú, home o dona, que escrigui el que després es pot llegir. Ara bé, el lector s’ho empassa tot? És selectiu a l’hora de llegir? Semblaria que la resposta adequada és negativa a la primera pregunta i afirmativa a la segona. Si és així, a l’hora de filtrar què es llegeix, és important saber com és, com pensa, què ha fet en la seva vida privada, l’autor o autora?? És a dir, el lector troba més o menys bo un llibre en funció de si coneix com és realment el seu autor?AnnePerry

Tot això ve a tomb perquè en l’última Setmana Negra –setmana dedicada a la novel·la negra que s’ha fet a Barcelona ara fa un mes-, una de les convidades estrella va ser Juliet Hulme, coneguda en el món literari com Anne Perry. Aquesta escriptora que fa les delícies dels amants de la novel·la de “lladres i serenos” ambientada, en molts casos, en un ambient victorià de la societat britànica és la creadora, entre d’altres, de l’inspector Pitt, el qual és mostrat, no només amb la seva flegma britànica, sinó que, fins i tot, en alguna novel·la ens mostra el seu cantó més humà, com quan no dubta a combinar el rigor de la investigació de la mort de diferents noies amb el seu progressiu enamorament de la jove Charlotte Ellisson a “Els crims de Catter Street”.

Aquesta escriptora doncs que tan bé relata el món del crim i els sentiments de les persones, ara té més de vuitanta anys però quan va ser molt joveneta, a Nova Zelanda, es va fer molt amiga d’una altra noia més o menys de la seva edat, Pauline Parker, fins al punt que es van posar d’acord per matar –així tal com sona- la mare d’aquesta amiga perquè ningú no les pogués separar i poder-se escapar juntes als Estats Units d’Amèrica. Aleshores, tornant al principi, tots els lectors que gaudeixen en la descripció minuciosa dels escenaris de les seves novel·les de crims, dels seus personatges, dels detalls dels crims relatats i de la investigació duta a terme per a descobrir els culpables, en gaudeixen igual sabent que qui ho escriu ha estat una persona jutjada i castigada per la justícia per assassinat? Què prima més, la qualitat literària o la qualos-crc3admenes-de-cater-streetlitat humana? El lector es pot abstreure d’aquest dilema? El bo del tema és que no aquest no és un cas aïllat. Sense buscar gaire, amb una simple cerca googlejada hom pot veure que, de casos semblants n’hi ha molts; ad exemplum, Jesse Hill Ford, Hans Fallada, Krystian Bala, Jack Unterweger, Vlado Tanevski …

Les respostes possibles a aquestes preguntes, segurament, són totes elles respectables, discutibles i argumentables alhora. És un debat obert i etern, de difícil pronòstic final.

 Jaume Salés

Jurista