Per valorar una obra, cal conèixer l’autor?

(Publicat a “El 9 Nou”, del divendres dia 27 de febrer de 2015)

                Una de les activitats que distingeix clarament els humans dels animals és llegir, llegir lletra lligada o sense lligar o d’impremta, de pal (abans en dèiem majúscules) o no (minúscules), de metge (paradoxalment il·legible excepte per a farmacèutics) o de col·legi de monges (molt rodona i extremadament llegible), inclinada de forma regular o aleatòriament … Llegir un llibre, un poema, una nota, una carta, un correu, un cartell, un panell, un conte, una novel·la, un prospecte, un post-it, unes instruccions, un watsap, un sms, una partitura musical … és cosa de les persones humanes, no dels animals. Per alguns, fins i tot, no només és una facultat sinó que és un plaer o que és tan profund aquest art del llegir que els connecta amb una dimensió superior. El filòsof René Descartes va arribar a dir que la lectura és una conversa amb els homes més il·lustres dels segles passats; o, per citar un autor de ficció dels nostres temps, en Juan Gómez-Jurado, en la novel·la “El emblema del traidor” fa dir a un dels personatges que “Els que rellegeixen (llibres) tendeixen a omplir-se de la saviesa inadequada abans d’hora”. Però, perquè hi puguin haver lectors i que aquests puguin gaudir, o si més no provar-ho, de la lectura és obvi que ha d’existir, abans, algú, home o dona, que escrigui el que després es pot llegir. Ara bé, el lector s’ho empassa tot? És selectiu a l’hora de llegir? Semblaria que la resposta adequada és negativa a la primera pregunta i afirmativa a la segona. Si és així, a l’hora de filtrar què es llegeix, és important saber com és, com pensa, què ha fet en la seva vida privada, l’autor o autora?? És a dir, el lector troba més o menys bo un llibre en funció de si coneix com és realment el seu autor?AnnePerry

Tot això ve a tomb perquè en l’última Setmana Negra –setmana dedicada a la novel·la negra que s’ha fet a Barcelona ara fa un mes-, una de les convidades estrella va ser Juliet Hulme, coneguda en el món literari com Anne Perry. Aquesta escriptora que fa les delícies dels amants de la novel·la de “lladres i serenos” ambientada, en molts casos, en un ambient victorià de la societat britànica és la creadora, entre d’altres, de l’inspector Pitt, el qual és mostrat, no només amb la seva flegma britànica, sinó que, fins i tot, en alguna novel·la ens mostra el seu cantó més humà, com quan no dubta a combinar el rigor de la investigació de la mort de diferents noies amb el seu progressiu enamorament de la jove Charlotte Ellisson a “Els crims de Catter Street”.

Aquesta escriptora doncs que tan bé relata el món del crim i els sentiments de les persones, ara té més de vuitanta anys però quan va ser molt joveneta, a Nova Zelanda, es va fer molt amiga d’una altra noia més o menys de la seva edat, Pauline Parker, fins al punt que es van posar d’acord per matar –així tal com sona- la mare d’aquesta amiga perquè ningú no les pogués separar i poder-se escapar juntes als Estats Units d’Amèrica. Aleshores, tornant al principi, tots els lectors que gaudeixen en la descripció minuciosa dels escenaris de les seves novel·les de crims, dels seus personatges, dels detalls dels crims relatats i de la investigació duta a terme per a descobrir els culpables, en gaudeixen igual sabent que qui ho escriu ha estat una persona jutjada i castigada per la justícia per assassinat? Què prima més, la qualitat literària o la qualos-crc3admenes-de-cater-streetlitat humana? El lector es pot abstreure d’aquest dilema? El bo del tema és que no aquest no és un cas aïllat. Sense buscar gaire, amb una simple cerca googlejada hom pot veure que, de casos semblants n’hi ha molts; ad exemplum, Jesse Hill Ford, Hans Fallada, Krystian Bala, Jack Unterweger, Vlado Tanevski …

Les respostes possibles a aquestes preguntes, segurament, són totes elles respectables, discutibles i argumentables alhora. És un debat obert i etern, de difícil pronòstic final.

 Jaume Salés

Jurista