Francesc Macià, Roda i Francesc Macià

(Article publicat a El 9 Nou del dia 27/03/2015)

                Algunes vegades, quan hom va a una inauguració d’una exposició, més enllà de conèixer el tema i qui la presenta, pot quedar sorprès gratament. Això és el que devien pensar les persones que, divendres passat 20 de març, van assistir a la inauguració de l’exposició patrocinada per la Fundació Josep Irla titulada “Francesc Macià. Una Catalunya lliure, justa, pròspera i gloriosa”, a la Sala del vestíbul del Teatre Eliseu (torno a votar perquè es bategi com a “Sala Ferran Alsina”), dedicada a la vida social i política del que fou President de la Generalitat republicana, Francesc Macià i Llussà. La particularitat, des d’un prisma osonenc i rodenc, és que, aprofitant que s’exposa a Roda de Ter fins al 9 d’abril, s’hi ha pogut incloure un apartat dedicat a dues de les vegades que, oficialment, en Francesc Macià va venir a Roda.

Francesc_Macia_Llussà         És curiósa la coincidència del nom i primer cognom del que fou President amb els d’en Bac de Roda, heroi i màrtir de la guerra de successió, que va morir executat a Vic poc abans dels fets de 1714 i que, al meu modest entendre, ha estat poc citat i valorat en els actes nacionals del Tricentenari. És una feliç coincidència. A sobre, com es pot veure en l’exposició, és coneguda la fervent admiració que en Francesc Macià –President- sentia per a en Francesc Macià i Ambert –Bac de Roda. Al 1919, quan el primer encara no era president, sinó simple Diputat a Corts, no va voler perdre’s l’homenatge que tota Catalunya va rendir a l’heroi Bac de Roda, a la masia que porta el seu nom. Va ser un esdeveniment molt sentit, amb molta concentració de gent anònima i de gent amb pedigrí del món cultural, social i polític de Roda, d’Osona i de Catalunya. Diferents medis periodístics se’n van fer un ampli ressò. Ad exemplum, “La Veu de Catalunya”. En allà, en Francesc Macià –President- va enaltir la figura d’en Macià –Bac de Roda- apassionadament. Una altra de les vegades que en Macià –President- va venir a Roda i que en l’exposició es documenta és el dia 5 de juny de 1932. Aleshores, ja era President de la Generalitat, motiu pel qual va ser rebut amb els honors que el càrrec requeria. Aquell dia, en Macià, que segons les cròniques anava acompanyat d’en Companys, va fer un mític multitudinari, va saludar els companys rodencs del partit republicà i es va reunir amb representants de l’Associació Rodenca “Els Fills del Ter”, a qui va regalar una senyera que li havien sol·licitat i que, avui dia, es continua guardant en una llar rodenca.

Però els assistents a la inauguració de l’exposició, com dèiem, van poder conèixer alguna anècdota més que té a veure amb el President Macià –l’Avi- i Roda. A banda del discurs d’en Josep Huguet, exconselller de la OLYMPUS DIGITAL CAMERAGeneralitat i President de la Fundació Josep Irla, en Roger Corominas, que feia l’estrena pública com a alcaldable d’ERC a Roda, va contar l’anècdota que en el seu dia va publicar la revista “Roda de Ter”, signada per “Ramon d’R.”, segons la qual en Macià –President- venia sovint a Roda a visitar el seu amic Josep Baucells Prat –a qui Roda deu un homenatge. La cita literal és la següent: “Parlo naturalment del gran patrici nostrat: en Josep Baucells i Prat, catalanista de soca-rel, amic íntim del que fou President de la Generalitat, en Francesc Macià. Aquest quan venia a Roda pel partit, deixava tota la comitiva a la Fonda de Ca l’Enric i anava a dinar a casa del mestre Baucells tot dient als que l’acompanyaven: “Me’n vaig a casa d’en Josep perquè tots dos mengem el mateix: pa amb llet””. Molt entranyable va ser, també, l’anècdota que un rodenc va explicar sobre un bust de l’Avi que va romandre soterrat a l’hort del seu pare durant trenta-sis anys, després que al 1940 algú insensible el llancés pel balcó de l’ajuntament i el pare d’aquest rodenc el salvés del desguàs. Aquest bust va presidir l’acte. Llàstima que el periodisme local i comarcal no va ensumar que hi podia haver material bo per a ser notícia i no hi fos.

Jaume Salés

Jurista



Naixement de “Tertulia” en el món cultural rodenc, explicat de primera mà

 

                Una de les agrupacions culturals més reeixides de la societat rodenca de postguerra va ser “Tertulia”. Al llarg de diferents números d’aquesta capçalera –del “Roda de Ter”- s’han publicat treballs sobre aquesta agrupació i aquest d’avui no vol pas ser un mer repetidor del que ja s’ha dit. La modesta aportació del present és explicar alguna cosa més sobre aquesta agrupació cultural partint des de les paraules que consten escrites en el llibre d’actes de la pròpia entitat; per tant, la pretensió és beure d’aquesta deu i revertir el seu contingut en aquestes planes.

                És curiós constatar que el llibre d’actes de “Tertulia” no es limita a ser un recull d’acords, sinó que fa una llarga introducció explicativa de la situació rodenca i del perquè s’acaba constituint l’agrupació. Quan neix “Tertulia”, diu, el poble de Roda de Ter estava bastant a les fosques i no hi havia una cultura mínimament organitzada. Sí que hi havia lletraferits, persones inquietes, però era tot a títol individual. Segons llegim al llibre d’actes “cap de les entitats ja existents tenia en els seus homes, en els seus programes, cap mena de direcció cultural. Algunes d’aquestes entitats dirigien els seus afanys al difícil problema de la subsistència, esforç que acaparava totes les seves forces, impedint-los –en el cas que haguessin volgut- dirigir-los a allò tan platònic com és l’Art, la Cultura … Altres entitats, tenien el seu estret horitzó obert només al vent de la utilitat immediata i complint allò a què els obligava els seus estatuts, estaven més que justificades.”.

Però si la societat rodenca no estava organitzada, sembla ser que l’ajuntament tampoc hi posava gaire interès: “En quant al nostre Il·lm. Ajuntament, cal reconèixer-ho, feia gala d’una despreocupació en aquest sentit impròpia d’ella. Sempre guardant els deguts respectes i amb la humilitat d’home conscient, però usant els drets de ciutadà rodenc, creiem que no estaven les nostres primeres autoritats a l’alçada de tals. Potser és, volem creure i desitjar-ho, que altres assumptes de major envergadura o de prèvia imminència absorvien les mires de les nostres Autoritats i restava a la seva acció conjunta una visió vertadera en aquest camp de la instrucció, però el cert és que molts rodencs, pares de família ells, s’han queixat de la insuficiència –parlem de la qualitat- del nostre magisteri i sent aquest assumpte, culturalment parlant, primordial, poc podia esperar-se una iniciativa menys ambiciosa en principi com la que presenta Tertulia”.

És en aquest ambient d’indiferència oficial però d’inquietuds culturals socialment latents, quan neix “Tertulia”. El seu naixement és narrat en el llibre d’actes d’aquesta manera:

Alguns rodencs cultivaven ja de per sí –íntimament que diguéssim- les lletres. Alguns d’ells amb bastant d’èxit. Aquí tenim, per exemple, a Miquel Martí Pol, guanyador del premi “Osa Menor” de poesia catalana i a Emili Teixidó[i] (sic) amb el “Premio Nacional de Novela Infantil”. Entre aquests i altres ‘lletraferits’ naixia i es consolida una amistat fructífera, de bona qualitat que a la força havia de cristal·litzar en quelcom sòlid.

I un dia, en plena tertúlia de cafè, estaven tres amics d’aquests –val la pena nombrar-los- : Miquel Vilar, Josep Puigdollers i Jaume Salés. Un d’ells va dir: “¿I no seria possible ajuntar aquests esforços individuals sota una mateixa directriu i amb una mateixa finalitat?”. Això va dir i estava tot tan a punt, tan madur, que els tres aprovaren i van assentar la gran veritat que apuntava un embrió. Aviat va córrer la veu entre el grup i es va decidir amb la unanimitat que dóna l’entusiasme l’agrupació que aviat va prendre cos sota el nom de Tertulia.”.

Per qüestions de l’època “Tertulia” no duia accent perquè el mot era castellà, tot i que es pronunciava, no cal dir-ho, en català de la plana. I com que tampoc no era possible el naixement d’una nova societat o agrupació ni legalitzar-la s’havia de fer penjar d’una ja existent i legal. Per això, oficialment, va passar a dir-se “Tertulia: Sección Artística de Radio Roda”.

La primera reunió oficial de “Tertulia”, al juny de 1956, dels socis fundadors hi van assistir les següents persones: Miquel Vilar, Josep Puigdollers, Miquel Martí Pol, Esteve Viñolas, Emili Teixidó, Antoni Vilaseca, Josep Maria Martí Pol, Ramon Corominas, Miquel Llach i Jaume Salés. Segons l’acta fundacional, a aquests noms hi cal afegir a en Jaume Vilar i en Josep Turu “els quals en no poder assistir-hi ho van fer en esperit sumant-se als acords formals” que es van pendre.

La primera junta de l’entitat va quedar constituïda de la següent manera: President, Miquel Llach; Vicepresident, Jaume Salés; Secretari, Josep Maria Martí Pol; Delegat de Teatre, Miquel Vilar; Delegat de Literatura, Miquel Martí Pol; Delegat de Foto-Cinematografia, Emili Teixidó; Delegat de Pintura i Dibuix, Antoni Vilaseca; Delegat d’Iniciatives Vàries, Esteve Viñolas; i, Tresorer, Ramon Coroninas.

La manera que van tenir per donar-se a conèixer públicament, va ser concedir immediatament una entrevista del President de l’entitat, Miquel Llach, al periòdic rodenc “Roda de Ter”. L’altre pas va ser muntar un “periòdic de l’aire” que mensualment s’emetia per Ràdio Roda, el segon dijous de cada mes.

Vista del Teatre Eliseu de Roda de Ter (Foto: Aina Salés Datsira)

Vista del Teatre Eliseu de Roda de Ter (Foto: Aina Salés Datsira)

Tot i així, fent servir paraules que llegim a l’acta esmentada, calia fer quelcom de “sonat” que satisfés les ambicions dels membres de l’agrupació cultural i del públic, en general. Amb aquest esperit, a la reunió celebrada el dia 25 de juliol de 1956 en el local del Patronal Popular (Escola) es va proposar representar l’obra de teatre “La novia”. Es va decidir que la funció es faria al Teatre del Centre Parroquial el dia 8 de desembre de 1956. Es van fer passos per oferir el paper principal de l’obra a la senyoreta Glòria Roig. Però, en ser això de desgrat de la Junta del Centre Parroquial de l’època, no es va arribar a cap acord. No quedant-se de braços plegats i seguint amb el seu objectiu, els de “Tertulia”, entenent que els del Centre Parroquial els havien fet una mala passada desfent un acord inicial, es van posar en contacte amb el Sr. Eliseo Manubens, empresari del Teatre-Cine Eliseo i es va arribar a l’acord de representar “La novia” el dia 22 d’octubre de 1956, que era dilluns “Vigília del Pare Claret i festa de l’Art Tèxtil”. L’agraïment de “Tertulia” al Sr. Manubens queda reflectit en l’acta: “Abans de seguir, desitjo en nom de Tertulia agrair al Sr. Eliseu Manubens les facilitats tan econòmiques com d’acció que ens va atorgar”.

Deixem que les paraules consignades en l’acta expliquin com va anar aquesta representació:

Es va encarregar la direcció a Miquel Vilar, Jaume Salés i Ramon Corominas. Aquest últim, degut a les seves ocupacions va declinar l’honor i va actuar només de traspunta en la representació. El ‘rol’ de Nanette el va fer, com ja apuntàvem, la Srta. Glòria Roig. Miquel Martí era el Capità Jorge Forestal.

Va ser un èxit. Donem gràcies a Déu per això, i el baptisme, l’alternativa de Tertulia, sigui el mirall del seu camí.

I després de “La novia” sí, comença la vertadera història de Tertulia.”.

Aquests van ser els inicis de “Tertulia” narrats pels seus propis protagonistes. L’esperit de “Tertulia”, però, més o menys es va anar mantenint. Va destacar, també, amb sessions de cinefòrum, de les quals algun dia se n’hauria de parlar com a innovador i culturalment avançat. Modernament es va ressucitar la marca d’entre alguns dels socis fundadors inicials i amb el nom de “Nova Tertúlia” va seguir marcant estil en el món cultural rodenc, editant, per exemple, un periòdic rodenc “El 13” i, fins i tot, algun llibre sobre els rodencs. Però això, en tot cas, ja donarà peu, en el seu dia, per a un altre treball.

                                                               

Jaume Salés i Malian.

[i] El nom original del lloat escriptor rodenc és “Teixidó”, tot i que els seus treballs els signés com a “Teixidor”, nom amb què és conegut.



A Francesc Macià i Ambert, Bac de Roda, in memoriam

            (Article publicat a El 9 Nou, edició del dia 31/10/2013)

                      El dia 2 de novembre d’enguany farà exactament tres-cents anys que, a Vic, va ser penjat, sense cap garantia jurídica, en Bac de Roda. Tres dies abans havia estat fet presoner al Mas  Torrent, de Roda, on estava amagat fins que la traïció d’un tal Riera de Vallfogona, antic amic seu, passat més tard a les tropes borbòniques de Bracamonte, el delatà i fou portat a la ciutat del Sants lligat a la cua d’un cavall. L’efemèride, en el moment actual que viu Catalunya, és d’obligat record i més, permeteu-me la immodèstia, si el que subscriu és, com ell, rodenc. Per parlar sobre aquest heroi  amb més propietat, vaig a pouar en una conferència que va fer el meu pare, Jaume Salés i Sanjaume, el dia 22 de maig de 2005 a Roda.

Donant la raó a Mossèn Francesc d’A. Espinalt (rector de Roda a mitjans segle XX), el pare s’apunta a la tesi que la casa natal d’en Francesc Macià i Ambert (en endavant, Bac de Roda) era a Can Quel, a la Plaça Major del poble. D’aquesta casa, abans, ja se’n deia Can Macià; era la casa del seu besavi i, en començar el segle XVIII, era la llar del seu germà Miquel, d’aquí l’apel·latiu de Can Quel. En Bac, després de casar-se amb Anna Maria –també dita Marianna- el dia 21 d’agost de 1672 passà a viure al Mas Bac de Roda i d’aquí en surt el seu sobrenom que l’ha fet conegut a la història. Tot i que la Marianna va viure poc, del matrimoni en van néixer quatre nois i tres noies.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

En Bac de Roda era membre del Grup dels Vigatans, que no vol dir de Vic, sinó que era un terme que indicava homes notables de la Plana i, fins i tot, de més enllà (Manlleu, Roda, Perafita i, fins i Sant Hilari Sacalm) que estaven descontents amb Felip V i que es van reunir, el dia 17 de maig de 1705 a l’ermita de Sant Sebastià, de la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer, per signar un compromís per aixecar una tropa de sis mil homes en suport de l’Arxiduc Carles d’Àustria. Això hi ha qui ho considera l’inici de la Guerra de Successió. Suposo que en els actes del tricentenari, que capitalitzen els intel·lectuals de Barcelona, hi haurà un destacat per a en Bac de Roda. Aquest, en nom del Grup dels Vigatans,  té una actuació privilegiada en el Pacte de Gènova on en Mifford Growe, representant de la Reina d’Anglaterra, es compromet a desembarcar a Catalunya vuit mil infants, dos mil genets i dotze mil fusells per ajudar els catalans. Bac de Roda, no només va ser un guerriller, sinó que també era un veritable home d’acció experimentat i bon negociador a la vegada. Són molts els fets d’armes en què intervingué en Bac de Roda, entre ells l’entrada a  Barcelona del Rei Carles d’Àustria, el qual va concedir, quan es va fer efectiu, als vuit principals caps del Vigatans, entre ells Bac de Roda, el grau militar de Coronel i el títol o privilegi de cavaller o de ciutadà honrat. Per això la cançó popular li diu “cavaller Bac de Roda”.

Això de la “puta i la Ramoneta” es veu que ve de lluny, ja que el Consell de la ciutat de Vic, segons testifiquen cartes enviades al Virrei, tot i tenir pràcticament tota la comarca aixecada a favor de l’arxiduc Carles, mantenia la ficció de restar fidel al Virrei i a Felip V. Quan un fatídic 30 d’agost, Vic va caure en mans dels borbons es publicà un indult per a aquells que es volguessin rendir. En Mas de Roda s’entregà el mateix dia i en Carles Regàs dos més tard; però en Bac de Roda no i continuar fidel fins a morir! Ell ho va donar tot per Catalunya: manllevà diners, hipotecar la seva hisenda i va comprometre el present i futur dels seus fills per una Catalunya digna. Tres-cents anys després, la memòria d’en Bac de Roda mereix un poble i un homenatge que estigui a la seva alçada.

Jaume Salés

Jurista