“Los años perdidos de Sherlock Holmes”, de Jamyang Norbu

Els holmesians distingeixen, sobre les novel·les protagonitzades per Sherlock Holmes, entre les obres anomenades “del cànon” (les escrites pel seu creador, Sir Arthur Conan Doyle) i les altres (les escrites per autors diferents). Els puristes rebutgen les novel·les que no formen part del cànon, encara que alguna d’elles les hagi escrites el fill de Conan Doyle.

La novel·la d’en Norbu intenta narrar les aventures de Sherlock Holmes en el període de temps que va des que suposadament mor i fins que ressorgeix sobtadament al cap de més d’un any, amb l’ensurt evident d’en Watson quan se’l troba disfressat pel carrer. Durant aquest temps, Sherlock Holmes explica a Watson que, entre d’altres, havia estat amb el Dalai Lama. Aquest és el context on es mou la novel·la de Jamyang Norbu.

He dit abans que “intenta” però, al meu parer, no aconsegueix una bona narració digna de Sherlock Holmes. Com a lector, no m’és gaire creïble com arriba a saber-se i trobar el manuscrit on es narra l’estada de Holmes al Tíbet. Entre mig i fins que no arriben a la residència del Dalai Lama, el text és bastant feixuc i es veu un Holmes que té alguna idea brillant i algun raonament elaborat i sorprenent que sembla més que serveixi per recordar que ell surt en aquesta aventura que per res més. Sherlock Holmes és i ha de ser molt més que això.

Sherlock Holmes va néixer i créixer per resoldre enigmes, però enigmes criminals, enmig dels quals hi ha desafiaments intel·lectuals elevadíssims. Això no passa en aquesta novel·la. No investiga cap mort, ni cap segrest, ni cap acte criminal. Fins i tot, quan recupera un mandala robat ni explica com arriba a saber on és, ni la situació que genera és creïble.

Portada del llibre

(Portada del llibre)

Que ressusciti, també, Moriarty crec que és una llicència excessiva de l’autor. Però la lluita de poders mentals d’ell i Holmes a l’estil de superherois que tenen ratjos làser i capes, movent objectes, són més de novel·la fantàstica que no de novel·la negra. Els desafiaments mentals entre Moriarty i Holmes són en l’àmbit de la raó, no en els súperpoders. I ja no diguem com descobrim que Holmes és la reencarnació sense pèrdua de consciència d’un lama que havia estat mort pel Ser Obscur, és a dir Moriarty, en el passat fa 18 anys. Només ens faltava saber que, 80 anys més tard, Holmes s’ha tornat a reencarnar en un altre monjo tibetà!

Ho sento, però a mi no m’ha agradat. És un opinió molt subjectiva i cadascú és com és i li agrada el que li agrada. Jo segueixo adorant en Sherlock Holmes que descriuen les obres canòniques i crec que les que no ho són no el poden convertir en una altra cosa totalment diferent, com fa aquesta novel·la de Norbu.

Jaume Salés i Malian



Festes, tradicions i animals

(Article publicat a El 9 Nou, del divendres 12 de febrer de 2016)

                Fa quatre dies que ha començat el que des d’aquí anomenem “nou any xinès” i que els xinesos titllen com a “Festa de la primavera”. Aquesta tradició es caracteritza, a banda que les celebracions duren uns quinze dies, en què es bateja cada any nou amb el nom d’un animal; l’any passat era l’any de la cabra, enguany és el del mono . Depenent de quin animal es tracta, hom pot aventurar com serà l’any, d’acord amb les característiques del dit animal. Com diu el refrany, cada terra fa sa guerra; a cada lloc hi ha unes tradicions que tenen a veure amb la idiosincràsia del territori, de la seva gent, de la seva història, del temps en que vivim i de la influència de l’entorn.

Una de les tradicions associades a Espanya té a veure amb un altre animal, concretament amb els toros. Històricament, quan hom parla d’Espanya, és habitual que se l’anomeni “piel de toro”o “pell de brau”, per la seva forma plana en un mapa. La idea sembla que ve del geògraf i historiador grec Estrabó (nascut aproximadament al 63 aC i mort al 19 dC), però l’han seguit d’altres. Salvador Espriu té un poema titulat així, amb el qual, com el mateix poeta diu en pròleg d’una edició de 1977, volia demostrar “que també els homes de la perifèria peninsular érem capaços d’entendre el complexíssim conjunt dels essencials problemes ibèrics, de procurar de resoldre la tan difícil, entrebancada i entrebancosa convivència ibèrica”. Avui dia n’hi ha que encara ho estant intentant.

Actualment, l’assimilació d’Espanya amb el brau és degut al que es coneix com “corridas de toro”, un espectacle on un home (torero) amb una capa rosada-vermella lluita amb espasa amb un brau, exhibint-se en una plaça; per a alguns és un art, per a d’altres és una aberració denigrant per a un animal a qui es fa patir fins a la mort. A mitjans del segle passat aquesta tradició havia arribat arreu, fins i tot a la nostra comarca, en la que hi havia molts seguidors i aficionats a la tauromàquia. Les hemeroteques en són testimonis. Ara, en canvi, s’ha invertit la tendència i els seguidors són aquí una minoria. Són nous temps. Fins i tot, el Parlament de Catalunya, en el seu moment, va legislar-hi en contra prohibint les “corrides de toro” en territori català.

Torero i toro                L’oposició a aquest tipus de pràctiques no només ve del nord est de la Península Ibèrica. A l’Índia, fa cinc anys el govern va prohibir les jalikattu, els correbous d’allà per entendre’ns, perquè suposava una explotació inadequada dels braus. Aquesta decisió va ser polèmica i no és pacífica. Recentment el Tribunal Suprem ha mantingut aquesta decisió i per això alguna regió índia no podrà celebrar aquest correbou per segon any consecutiu. El tema no està resolt perquè es contraposen drets actuals amb el que s’havia fet des de fa molt temps. Però, en un món globalitzat, amb xarxes socials, es pot donar el cas que qui s’escandalitzi amb aquestes pràctiques sigui de ves a saber on. En aquest context, a principis d’any –el nostre, no el xinès- va saltar la notícia, després corregida en part, de què Facebook havia afegit el toreig a la llista de fotografies que hom podia denunciar per a la seva posterior eliminació, li havia donat la categoria d’inapropiades i, per tant, podien ser vetades i eliminades. Això ha generat el conseqüent debat, acolorat, com tots els d’aquest àmbit.

Les tradicions, però, tot i tenir un origen en el passat han d’evolucionar d’acord amb els signes del temps. Així, el que abans podia semblar una acció viril i plena d’orgull nacional i de mascle ibèric, com pot ser torejar amb una nena –ni que sigui la teva- en braços, ara és una acció recriminada i recriminable, per a molts difícil d’entendre. És el que dèiem: el que abans es podia trobar apropiat, ara pot ser que no ho sigui; i al revés, el que abans no complia els cànons socials, culturals o morals, ara pot semblar bé a una gran majoria com, per exemple, fer Pàsqua abans de Rams o celebrar el Carnaval en temps de Quaresma.

Jaume Salés