“La dona que va viure dos cop”, de David Lagercrantz

Segona i última novel·la que l’autor suec David Lagercrantz donant vida post mortem als personatges creats per Stieg Larson de la saga “Milenium”. Espero que, malgrat que per ell sigui l’últim treball sobre aquest tema, no ho sigui de la saga i la família hereva d’en Larson n’encarregui més a algú altre. En aquesta nova entrega, al meu modest entendre, l’autor s’ha com alliberat de la feixuga càrrega que suposa suplir qui va crear la saga i la idea. És una novel·la millor que l’altra que va signar, “El que no et mata et fa més fort”; en aquesta tenies la sensació que l’autor no es trobava del tot lliure, que estava enfaixat. Celebro que s’hagi deixat anar.

            Per fer-ho s’ha pres moltes llicències que faran que la propera novel·la sigui tota un altra cosa. Per exemple, en aquesta novel·la en Mikel Blomkvist i la Lisbeth Salander són els autèntics protagonistes, tot gira al seu entorn, però la Lisbeth per primer cop ensenya una part seva afectuosa, més enllà de les seves relacions sexuals que són purament això, encara que sigui molt minsa. Per exemple, l’Erika Berger, finalment, s’està divorciant del seu marit i podrà ser més que l’amant d’en Mikel, o no, perquè sembla que hi ha molta competència, amb rivals de pes! Per exemple, el paper de la Kira o Camilla Salander que hi juga condiciona molt la seva presencia en la futura entrega. Els policies de la primera tríada s’han fet vells i més passius, no sé si tindran prou corda per continuar. O per exemple, la trama russa no sé si pot tenir gaire més joc …

            En fi, nova entrega de Millenium, amb ingredients que fan que no es trenqui amb el passat històric però que preparen el lector per si el futur ha de ser totalment un altre, sense traves, sense lligams amb el passat més enllà de saber sempre d’on venim i cap a on podem anar, sense trair l’essència. Agraïm que el fet que sigui l’última novel·la del pack, l’autor hagi pogut deixar anar la imaginació literària que no va poder fer en la seva primera novel·la. Recomanable cent per cent.

Jaume Salés i Malian

7 de setembre de 2019

Dol a la novel·la negra

   (Publicat al bisetmanari “El 9 Nou” el divendres 30/10/2015)

 

Quan estic escrivint aquestes paraules, s’ha conegut la mort d’un dels escriptors més llegit de la novel·la negra actual, en Henning Mankell. Encasellat inicialment com autor de novel·la negra sueca, de seguida el seu talent el va fer navegar amb far propi en aquest oceà de la novel·la, popularment coneguda com novel·la de crims o “de lladres i serenos”. A part de la seva bona redacció i- com no!- de les bones traduccions que ens l’han permès llegir, la creació de la figura del comissar Kurt Wallander el va empènyer a l’èxit en aquest gènere. Costa, a dia d’avui, ser original a l’hora de crear el detectiu o policia protagonista en novel·les d’aquestes perquè de seguida el públic i la crítica mira de quin altre detectiu o policia és hereu el de nova creació. Aquests dies mateix, quan per ràdio, televisió i premsa s’ha lloat la figura d’en Markell i s’ha citat les accions del comissari Wallander, ja hi ha hagut qui l’ha comparat amb algun altre antecessor seu. En Wallander té la seva pròpia personalitat però, si s’hagués d’assemblar a algú, el que més pròxim tindria seria en Jules Maigret, el vell comissari del Quai des orfevres, creat per en George Simenon; s’hi podria assemblar perquè és gran, poc atlètic, pesat (de kilos) i de mètode deductiu lent però sense pauses. Però no és com ell. En Wallander té una situació familiar complicada –una filla que inicialment té un caràcter incompatible amb ell i un sentiment de soledat que durarà fins quHenning-Mankelle conegui la seva futura parella a Riga-, en canvi en Maigret té una senyora mestressa de casa bastant tradicional.; en Maigret està molt lligat a París i França, amb sortides esporàdiques (Holanda, Bretanya …), mentre que part de la vida d’en Wallander té a veure amb la ciutat de Riga, on fins i tot hi coneix la que serà la seva parella.

Mankell, al meu modest entendre, va crear un personatge, en Wallander, que té vida pròpia i que superarà, segur, la vida del seu autor original. Wallander entrarà a la categoria de personatge de ficció que escapa al seu creador, que viu més enllà d’ell. Casos d’aquests n’hi ha molts. Centrant-nos només en detectius privats o policies protagonistes de novel·la negra, sense esforçant-nos gaire en podem citar uns quants. En Sherlock Holmes, per exemple, ha seguit protagonitzant noves novel·les d’ençà de la mort del seu creador (Sir Arthur Conan Doyle) de la mà de molts autors; potser les més conegudes són els casos escrits ex aequo pel seu fill l’Adrian Conan Doyle i John Dickson Carr, que en la versió en castellà es titulà “Las hazañas de Sherlock Holmes”. També podem citar el ressuscitat Philip Marlowe, detectiu nordamericà creat per Raymond Chandler i que ara ha protagonitzat “La rossa dels ulls negres” escrita per Benjamin Black, pseudònim de John Banville . Un altre cas recent, és la quarta entrega de Mil·lenium “El que no et mata et fa més fort” escrita per David Lagercrantz, on Mikael Blomkvist i Lisa Salander, els personatges creats per Stieg Larsson, rePerros_Rigaviuen en una novel·la trepidant i que enganxa, anys després de la mort del seu autor original. O, per últim , en Sam Spade, aquell detectiu nord-americà que va protagonitzar, entre d’altres, la novel·la conegudíssima “El falcó maltès”, creat per Dashiell Hammett; en Joe Gore, el va ressuscitar per crear una precuela d’aquesta novel·la titulada “Spade & Archer”.

Així doncs, malgrat que en les poques entrevistes que havia concedit en Henning Mankell manifestava no estimar gaire el detectiu creat per ell, aquest personatge ha calat tant en la consciència del lector empedreït de novel·la negra que serà inevitable que algun dia el detectiu de ficció revisqui i abandoni el món d’Hades literari, sortejant el Ca Cerber de torn, i reaparegui amb llicència per a protagonitzar un nou cas de la mà d’algun espavilat escriptor d’èxit, sempre i quan els drets d’autor estiguin sans i estalvi i es pagui convenientment al barquer Caront per travessar el riu Aqueront, allà a l’inframón de les lletres. Mentrestant, els malalts de novel·la negra ens haurem de conformar amb rellegir els casos ja publicats d’en Kurt Wallander.

Jaume Salés

Jurista