Primavera de color de rosa

        (Publicat a El 9 Nou, el divendres dia 28 de març de 2014)

 

Els culers ja ho tenen això: passen de dir que no tenen equip, que s’ha de canviar mitja plantilla, d’enrecordar-se del que ha marxat, de no veure futur a aquest Barça … i, tot d’un plegat, després de fer un partit memorable al Santiago Bernabeu, amb un Messi estel·lar, ja tornen a pensar que ho guanyaran tot, que els millors són els que s’han quedat i tornen a veure la vida de color de rosa, ressorgida de nou amb l’inici de la primavera.

Taram, tarammm … taram …

Parlant del color en el qual l’amor s’hi posa i de com s’ha d’enfocar la vida, recordo que un veterà nostàlgic, fa uns  mesos, en una tertúlia improvisada, com aquell que no vol la cosa, va treure el tema que, a l’octubre de l’any 1963, ara fa poc més de cinquanta anys, va morir Edith Piaf, autora i cantant de la cançó, “La vie en rose”, que va ser com un himne per la societat francesa, primer, i mundial després, a la meitat del segle passat. Aquest comentari que semblava, aleshores, una erudicitat, ara pot sonar a actualitat. Ves per on! La lletra d’aquesta cançó era de la mateixa Piaf i la música de Louis Gugliemi. Fou tal la popularitat que, fins i tot, se’n va fer un film biogràfic, a l’any 2007, sobre l’artista que la va popularitzar; aquesta pel·lícula tenia dos títols: “La Môme” va ser l’original –perquè ella era coneguda com “Môme Piaf”- i, com no podia ser menys, “La vie en rose” , que va ser el títol comercial. El director Olivier Dahan va signar una pel·lícula que explicava com una noia que vivia en una societat pobre i amb poc futur del districte Belleville de París arriba a triomfar a Nova Iork. Com algun futbolista d’elit.  El curiós del cas, tornant a la cançó, és que quan va ser escrita i composada el cercle més pròxim de l’artista no li veien gaire futur i, fins i tot, pronosticaven que no tindria èxit. Sort que l’Edith Piaf no els va fer cas perquè ha acabat sent una icona mundial i quan se senten els primer compassos, mentalment hom ja es prepara per a la tornada: “Quan il me prend dans ses bras / il me parle tout bas / je vois la vie en rose …”.

Taram, taram, taram, taram, tarammm … Tiroriram.Pantera_Rosa1

El mateix any que aquest “hit” musical va revolucionar els tocadiscos i “guateques” mundials, sense fer fressa i de manera no planificada, va néixer un altre personatge de fama internacional que aquests dies hem recordat a bombo i platerets:  la Pantera Rosa. La van batejar com a “Pink Panter”,  però com que la sentim tant nostra i la vam adoptar amb molt d’estima li hem catalanitzat nom i cognom. Aquella simpàtica, múrria, tremendota i muda pantera que molts recordem arribar amb un espectacular cotxe vermell del qual sortia per una porta que s’obria cap amunt, en comptes de costat, va néixer per casualitat. En realitat, ella s’havia de passejar pels crèdits de la pel·lícula que duia el mateix nom i prou, però va ser tal el seu èxit que, a dia d’avui, no se celebra el cinquantenari de la pel·licula dirigida per Blake Edwards  sinó que el que se celebra és el naixement d’aquest personatge d’animació; a dia d’avui, el nom “Pantera Rosa” no s’associa al diamant joia de la corona que l’inspector Clouseau ha de protegir perquè no el robin, sinó que s’associa a la  pantera de dibuixos animats  que és de color de rosa. Bé … alguns, fins i tot, encara se’ls fa la boca aigua quan recorden l’època d’infants i es cruspien aquell pastisset que duia el nom de pantera rosa i que era precisament d’aquest color ensucrat.

I és que veient aquest món de mones en què només veuen brots verds els rics , més val que ens ho agafem tan bé com poguem i endolcim la trista vida a la que ens volen condemnar, amb tantes panteres roses com calguin. I més i més i més i … de dibuixos animats.

Tiroliroliroliiiiiiii …

 Jaume Salés

Jurista



L

          (Article publicat a El 9 Nou, el dia 28 de febrer de 2014)

             Avui, que és ja Carnaval, el títol d’aquest article apareix com mig disfressat. Si hi anés del tot, de disfressat, hi hauria hagut un 8, representació vertical d’un antifaç, aquella peça de roba, tela o cartró, habitualment negre que alguns herois de ficció es col·loquen a la zona dels ulls per desdoblar la seva personalitat deixant de ser, per uns breus moments, aquella persona anònima, discreta, covarda, fins i tot, per a esdevenir una persona amb poders sobrehumans o una persona experta en l’ús d’armes, en defensa d’algun oprimit. Qui no recorda personatges com Batman, el Zorro o el Coyote? Segur que aquests noms són més recordats que les persones que són sense antifaç. Per exemple, només lectors fidels de les novel·les d’aquest gènere es poden recordar de qui era en César de Echagüe, casat amb Leonor d’Acebedo.

El mes passat hi havia un missatge encobert, també, en el títol de l’article: entre parèntesi hi havia “(il)”. Alguns, amb qui a vegades comentem la jugada, van interpretar aquestes dues lletres de manera molt variada, tant que fins i tot ni l’autor es podia haver imaginat mai. Hom podia pensar que, d’acord amb el contingut de l’article, es podia lligar amb la pel·lícula “Hiroshima mon amour” en la que el protagonista era anomenat per “il”, que en francès, vol dir “ell”; d’altres, molt més pràctics no ho van entendre i, donant per escapat l’autor, ho van considerar una “boutade” d’aquest. De fet, “il” no era res més que un comptador, teloner del present article.

La lletra “L” no només és una lletra, també és un número, que ens ha arribat a través dels romans i que vol dir 50. I que avui estigui encapçalant aquest escrit no és casual. Efectivament, amb el present, si no ens hem descomptat, són ja cinquanta els articles que s’han publicat amb una periodicitat mensual des del primer dia, amb una única interrupció d’un mes per motius personals. Cinquanta ja és un número que fa certa gràcia, que fa patxoca. No només perquè és la meitat d’un centenar, sinó perquè és un número que provoca o convida a celebracions. Qui no ha participat en unes noces d’or de casament d’algun familiar o amic, és a dir, celebració de cinquanta anys de casats? Qui no ha llegit en qualsevol diari que fa cinquanta anys de celebració del naixement d’una entitat, d’una associació, d’un club de futbol? Qui no ha caigut en la temptació de comprar llibres, devedés o suplements de diaris per commemorar efemèrides diverses de cinquanta anys? En canvi, ningú o molt pocs es posen a recordar els quaranta-set anys d’alguna cosa o els cinquanta-quatre d’una altra. Cinquanta és un número rodó i els humans, com que tots portem un Hume a dins, ens agrada associar-lo a fets que hem viscut o que ens agrada recordar. En els últims mesos, fins i tot, s’ha afegit un contingut a aquest número associant-lo a pràctiques  pujades de to gràcies a l’autora britànica E. L. James amb les seves  “Cinquanta ombres de Grey”. Però això són figues d’un altre paner.50Aniversari

Dit això, quan algú et convida a escriure articles de forma regular, mensualment, un cop abaixada l’adrenalina de l’encàrrec, algun cop, quan s’acosta el dia de posar negre sobre blanc, hom se sent sol davant del perill cercant una idea que es pugui estirar de manera acceptable fins a les set-cents paraules, que és l’espai màxim d’aquest escrit. El consell dels experts, en situacions similars, és mirar com ho ha resolt algú que s’hagi trobat en la mateixa situació abans i, si es pot, fer una ullada als clàssics. Doncs bé, es veu que en Lope de Vega, fent veure que no sabia com compondre un sonet, va immortalitzar-ne un que comença dient: “Un soneto me manda hacer Violante / y en mi vida me he visto en tal aprieto/ catorce versos dicen que es soneto/ burla burlando ya van tres delante”.

Seguint aquest mestratge goso dir: “Un article amb l’Espuny vaig quedar que faria/ cada mes al  9 Nou. A vegades m’espanta/ no saber trobar temes o bé no tenir el dia, / però, fet i fotut, ara ja en són cinquanta”.

Jaume Salés