“La cançó dels maorís”, de Sarah Lark

Vaig començar a llegir “La cançó dels maorís”, de Sararh Lark, després que una bona amiga em va dir que m’agradaria més que la primera novel·la de la trilogia (“En el país del núvol blanc”) que, per cert, encara en tinc un bon record. I ha estat cert. No se sap ben bé perquè però enganxa ràpid. Uns dels motius d’això podria ser la prosa fàcil que respira a l’hora de narrar aconteixements  que van apareixent de forma tan natural que fa que, més que llegir un llibre, hom estigui veient la mateixa vida d’algú.

En aquesta novel·la, de fons, hi ha sempre l’acompanyament dels protagonistes de la primera novel·la (Gwyneira i James McKenzie, Helen O’Keefe, Fleurette i Ruben O’Keefe, Helen O’Keefe, John Sideblossom …), però el temps ha passat i el protagonisme és de la nova generació. la canción de los maoríes

De fet, podríem dir que aquesta novel·la gira entorn a dues noies, Elaine O’Keefe i Kura Warden. Totes dues creixen i es comencen a fer dones i apareixen els diferents aspirants a xicots/marits, que les transformaran no sempre per a bé. Així, doncs, la història té dues direccions: una, encaminada a veure una noia –Kura- superba, plena d’autoestima, que és i se sap molt guapa, excel·lent pianista que només té un objectiu que és ser professional de la música; per això, és capaç de bescanviar, si cal, el seu cos, de casar-se i descasar-se i tornar-se a casar i … fins i tot abandonar la seva filla no desitjada (Glòria Martyn). L’altra direcció és per conèixer la vida d’una altra noia, aquesta però humil –Elaine-, tímida, però rebel quan convé, que es pensa que el món és de color de rosa i que l’amor s’hi posa i ho pot tot i descobreix que en el món hi ha monstres –en el sentit, fins i tot, literal del terme- que la poden destrossar si no se’ls treu de sobre ràpid.

Kura i Elaine, malgrat que cosines, són ben diferents. La primera ho té tot i sap que ho pot aconseguir tot, només movent fent una caiguda d’ulls; l’altra sap que ha de vèncer els seus temors, les seves obsessions i la seva timidesa si vol aspirar a viure feliç. En definitiva, tenia raó la meva amiga: aquesta novel·la supera la primera. Estic esperançat perquè aquesta amiga també m’acaba de dir que la tercera millora les precedents!

Jaume Salés i Malian