L

          (Article publicat a El 9 Nou, el dia 28 de febrer de 2014)

             Avui, que és ja Carnaval, el títol d’aquest article apareix com mig disfressat. Si hi anés del tot, de disfressat, hi hauria hagut un 8, representació vertical d’un antifaç, aquella peça de roba, tela o cartró, habitualment negre que alguns herois de ficció es col·loquen a la zona dels ulls per desdoblar la seva personalitat deixant de ser, per uns breus moments, aquella persona anònima, discreta, covarda, fins i tot, per a esdevenir una persona amb poders sobrehumans o una persona experta en l’ús d’armes, en defensa d’algun oprimit. Qui no recorda personatges com Batman, el Zorro o el Coyote? Segur que aquests noms són més recordats que les persones que són sense antifaç. Per exemple, només lectors fidels de les novel·les d’aquest gènere es poden recordar de qui era en César de Echagüe, casat amb Leonor d’Acebedo.

El mes passat hi havia un missatge encobert, també, en el títol de l’article: entre parèntesi hi havia “(il)”. Alguns, amb qui a vegades comentem la jugada, van interpretar aquestes dues lletres de manera molt variada, tant que fins i tot ni l’autor es podia haver imaginat mai. Hom podia pensar que, d’acord amb el contingut de l’article, es podia lligar amb la pel·lícula “Hiroshima mon amour” en la que el protagonista era anomenat per “il”, que en francès, vol dir “ell”; d’altres, molt més pràctics no ho van entendre i, donant per escapat l’autor, ho van considerar una “boutade” d’aquest. De fet, “il” no era res més que un comptador, teloner del present article.

La lletra “L” no només és una lletra, també és un número, que ens ha arribat a través dels romans i que vol dir 50. I que avui estigui encapçalant aquest escrit no és casual. Efectivament, amb el present, si no ens hem descomptat, són ja cinquanta els articles que s’han publicat amb una periodicitat mensual des del primer dia, amb una única interrupció d’un mes per motius personals. Cinquanta ja és un número que fa certa gràcia, que fa patxoca. No només perquè és la meitat d’un centenar, sinó perquè és un número que provoca o convida a celebracions. Qui no ha participat en unes noces d’or de casament d’algun familiar o amic, és a dir, celebració de cinquanta anys de casats? Qui no ha llegit en qualsevol diari que fa cinquanta anys de celebració del naixement d’una entitat, d’una associació, d’un club de futbol? Qui no ha caigut en la temptació de comprar llibres, devedés o suplements de diaris per commemorar efemèrides diverses de cinquanta anys? En canvi, ningú o molt pocs es posen a recordar els quaranta-set anys d’alguna cosa o els cinquanta-quatre d’una altra. Cinquanta és un número rodó i els humans, com que tots portem un Hume a dins, ens agrada associar-lo a fets que hem viscut o que ens agrada recordar. En els últims mesos, fins i tot, s’ha afegit un contingut a aquest número associant-lo a pràctiques  pujades de to gràcies a l’autora britànica E. L. James amb les seves  “Cinquanta ombres de Grey”. Però això són figues d’un altre paner.50Aniversari

Dit això, quan algú et convida a escriure articles de forma regular, mensualment, un cop abaixada l’adrenalina de l’encàrrec, algun cop, quan s’acosta el dia de posar negre sobre blanc, hom se sent sol davant del perill cercant una idea que es pugui estirar de manera acceptable fins a les set-cents paraules, que és l’espai màxim d’aquest escrit. El consell dels experts, en situacions similars, és mirar com ho ha resolt algú que s’hagi trobat en la mateixa situació abans i, si es pot, fer una ullada als clàssics. Doncs bé, es veu que en Lope de Vega, fent veure que no sabia com compondre un sonet, va immortalitzar-ne un que comença dient: “Un soneto me manda hacer Violante / y en mi vida me he visto en tal aprieto/ catorce versos dicen que es soneto/ burla burlando ya van tres delante”.

Seguint aquest mestratge goso dir: “Un article amb l’Espuny vaig quedar que faria/ cada mes al  9 Nou. A vegades m’espanta/ no saber trobar temes o bé no tenir el dia, / però, fet i fotut, ara ja en són cinquanta”.

Jaume Salés