“L’últim adéu”, de Kate Morton

Ostres ! Un altre llibre de Morton on tot gira sobre un nen petit i l’amor sacrificat de la seva mare envers ell. Bé, per ser exactes, en aqusta novel·la n’hi ha dos: Theo Edevane amb la seva mare Eleanor Edevane i Caitly Bailey envers Maggie Bailey. El curiós del cas és que el lector es deixa endur de la mà de l’autora que et va donant tots els detalls a petites dosis per no embafar. I et va conduint cap al final de la història; el bo del cas és que el lector hi vol arribar i es deixa dur.

Últim-adéu               Morton, però, com si es tractés d’un joc infantil/juvenil va posant paranys per al camí per despistar el lector i perquè aquest no ho tingui tan fàcil a l’hora d’esbrinar què va passa a Conualla la nit de Sant Joan de 1932, per fer servir paraules nostres. I el bo del cas és que l’autora torna a aconseguir sorprendre al lector. I una cosa molt important per a mi: els llibres de la Kate Morton acaben bé, quan els acabes la sensació és de benestar, de confort, el lector en surt satisfet emocionalment parlant.

Jaume Salés i Malian



Festes, tradicions i animals

(Article publicat a El 9 Nou, del divendres 12 de febrer de 2016)

                Fa quatre dies que ha començat el que des d’aquí anomenem “nou any xinès” i que els xinesos titllen com a “Festa de la primavera”. Aquesta tradició es caracteritza, a banda que les celebracions duren uns quinze dies, en què es bateja cada any nou amb el nom d’un animal; l’any passat era l’any de la cabra, enguany és el del mono . Depenent de quin animal es tracta, hom pot aventurar com serà l’any, d’acord amb les característiques del dit animal. Com diu el refrany, cada terra fa sa guerra; a cada lloc hi ha unes tradicions que tenen a veure amb la idiosincràsia del territori, de la seva gent, de la seva història, del temps en que vivim i de la influència de l’entorn.

Una de les tradicions associades a Espanya té a veure amb un altre animal, concretament amb els toros. Històricament, quan hom parla d’Espanya, és habitual que se l’anomeni “piel de toro”o “pell de brau”, per la seva forma plana en un mapa. La idea sembla que ve del geògraf i historiador grec Estrabó (nascut aproximadament al 63 aC i mort al 19 dC), però l’han seguit d’altres. Salvador Espriu té un poema titulat així, amb el qual, com el mateix poeta diu en pròleg d’una edició de 1977, volia demostrar “que també els homes de la perifèria peninsular érem capaços d’entendre el complexíssim conjunt dels essencials problemes ibèrics, de procurar de resoldre la tan difícil, entrebancada i entrebancosa convivència ibèrica”. Avui dia n’hi ha que encara ho estant intentant.

Actualment, l’assimilació d’Espanya amb el brau és degut al que es coneix com “corridas de toro”, un espectacle on un home (torero) amb una capa rosada-vermella lluita amb espasa amb un brau, exhibint-se en una plaça; per a alguns és un art, per a d’altres és una aberració denigrant per a un animal a qui es fa patir fins a la mort. A mitjans del segle passat aquesta tradició havia arribat arreu, fins i tot a la nostra comarca, en la que hi havia molts seguidors i aficionats a la tauromàquia. Les hemeroteques en són testimonis. Ara, en canvi, s’ha invertit la tendència i els seguidors són aquí una minoria. Són nous temps. Fins i tot, el Parlament de Catalunya, en el seu moment, va legislar-hi en contra prohibint les “corrides de toro” en territori català.

Torero i toro                L’oposició a aquest tipus de pràctiques no només ve del nord est de la Península Ibèrica. A l’Índia, fa cinc anys el govern va prohibir les jalikattu, els correbous d’allà per entendre’ns, perquè suposava una explotació inadequada dels braus. Aquesta decisió va ser polèmica i no és pacífica. Recentment el Tribunal Suprem ha mantingut aquesta decisió i per això alguna regió índia no podrà celebrar aquest correbou per segon any consecutiu. El tema no està resolt perquè es contraposen drets actuals amb el que s’havia fet des de fa molt temps. Però, en un món globalitzat, amb xarxes socials, es pot donar el cas que qui s’escandalitzi amb aquestes pràctiques sigui de ves a saber on. En aquest context, a principis d’any –el nostre, no el xinès- va saltar la notícia, després corregida en part, de què Facebook havia afegit el toreig a la llista de fotografies que hom podia denunciar per a la seva posterior eliminació, li havia donat la categoria d’inapropiades i, per tant, podien ser vetades i eliminades. Això ha generat el conseqüent debat, acolorat, com tots els d’aquest àmbit.

Les tradicions, però, tot i tenir un origen en el passat han d’evolucionar d’acord amb els signes del temps. Així, el que abans podia semblar una acció viril i plena d’orgull nacional i de mascle ibèric, com pot ser torejar amb una nena –ni que sigui la teva- en braços, ara és una acció recriminada i recriminable, per a molts difícil d’entendre. És el que dèiem: el que abans es podia trobar apropiat, ara pot ser que no ho sigui; i al revés, el que abans no complia els cànons socials, culturals o morals, ara pot semblar bé a una gran majoria com, per exemple, fer Pàsqua abans de Rams o celebrar el Carnaval en temps de Quaresma.

Jaume Salés



Arriba el Nadal ?

     (Publicat a “El 9 Nou” del divendres dia 27/11/2015)

           Quan aquestes ratlles veuran la llum periodística i podran ser llegides per al públic en general, ja s’hauran activat, o faltarà molt poc, la lluminària i les campanyes de la temporada nadalenca. Traint l’esperit originari que hauria de surar en l’ambient o disfressant-lo de missatges hipòcrites, les mans invisibles d’alguns ens confonen el missatge nadalenc –missatge d’amor, de pau, de fraternitat, de caritat, de companyerisme, d’estimar als altres com a tu mateix- amb la brisa del consumisme i el materialisme. llums1Les llums als carrers principals dels nostres pobles, viles i ciutats donen el tret de sortida no a ser més solidaris, més comprensius, més tolerants, més espirituals, sinó que és el toc de xiulet perquè tothom sàpiga que toca desitjar treure a la loteria –és igual que sigui dels cecs, catalana, espanyola o europea- per fer-nos més rics –no d’esperit-; a comprar regals, molts regals, tants regals com poguem i més, per tal d’anar à la page… i alhora cantem villancets amb missatges d’humilitat, de bonhomia, on els més dèbils i els més pobres teòricament en són, per a bé, els protagonistes. Però tots sabem que no és ni serà així.

                ¿Què en traiem de fer un pessebre representant Déu totpoderós en forma d’un infant pobre, sense vestits ni riqueses, en una humil establia, que com que no té l’escalf de cap persona humana, excepte dels seus pares, necessita l’alè del bou i la mula per no morir-se de fred, si a sota o a prop d’aquest pessebre ningú no es recorda de la gent que avui s’ho passa malament, dels pobres que no tenen garantit un plat a taula, del familiar que passarà aquestes festes allunyat de la família en una residència o en un hospital? ¿De què ens serveix llegir, recitar o escoltar el “Poema de Nadal” d’en Josep Maria de Segarra que invoca la innocència del net de cor, de l’infant, per gaudir d’aquestes dies si el món està ple de rabadans, nosaltres inclosos, que només pensen en ells, en el seu anar bé i mentre rondinen no senten ni deixen sentir el missatge que porta l’estrella de la Nit de Nadal? ¿Com podem entonar càntics invocant la pau al món si segueixen els robatoris, les estafes, la violència, els atemptats, els bombardejos? Quina contradicció !

La bona fe, el companyerisme, l’ajuda al desvalgut, veure en l’altre les teves flaqueses i no les d’ell, el compartir el que tenim, la companyia al que se sent sol, el regal d’un somriure al que està trist, consolar al que plora, ajudar al que no t’ho diu però ho necessita, donar al que no et demana res i està mancat de tot, la generositat ben entesa … tot això no hauria de ser només pautat en una època de l’any, com tampoc no hauríem de necessitar cap anunci publicitari, ni milers de bombetes enceses als carrers, ni nadales

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

enllaunades enviades a l’aire per fer-ho possible, ja ens hauria de sortir de dins sense necessitat que ningú no ens dirigís la nostra consciència. Hauríem de fer possible, com diu aquella dita que, si el Nadal és amor i alegria, n’hi hagués un cada dia.

Aquests dies sí que haurien de servir per treure el vernís de les celebracions buides de missatge humà, del quedar bé, de l’aparentar, del materialisme … i fer relluir la trama i el traç original del que vol dir “celebrar el Nadal”. Per això el poeta citat invocava el cor de l’infant per veure-ho, perquè en ell hi traspua l’emoció original, endèmica de la condició humana si de veritat ens creiem que vam ser creats, inventats per anar més enllà del fet de sobreviure en la selva de la vida animal. És el missatge que hi ha escrit i que s’hauria d’escampar en la plàcida nit de Nadal dirigit als homes i dones de bona voluntat. Missatge que, a voltes, no veiem perquè no el mirem amb l’òrgan adequat. Ja ho diu el Pregoner de “L’encís del pessebre”, altrament coneguts com “Els Pastorets de Roda”, escrits pel meu pare: “vulgueu-ho veure així, com els infants / que és la millor manera de ser grans”.

Jaume Salés

Jurista