Francesc Macià, Roda i Francesc Macià

(Article publicat a El 9 Nou del dia 27/03/2015)

                Algunes vegades, quan hom va a una inauguració d’una exposició, més enllà de conèixer el tema i qui la presenta, pot quedar sorprès gratament. Això és el que devien pensar les persones que, divendres passat 20 de març, van assistir a la inauguració de l’exposició patrocinada per la Fundació Josep Irla titulada “Francesc Macià. Una Catalunya lliure, justa, pròspera i gloriosa”, a la Sala del vestíbul del Teatre Eliseu (torno a votar perquè es bategi com a “Sala Ferran Alsina”), dedicada a la vida social i política del que fou President de la Generalitat republicana, Francesc Macià i Llussà. La particularitat, des d’un prisma osonenc i rodenc, és que, aprofitant que s’exposa a Roda de Ter fins al 9 d’abril, s’hi ha pogut incloure un apartat dedicat a dues de les vegades que, oficialment, en Francesc Macià va venir a Roda.

Francesc_Macia_Llussà         És curiósa la coincidència del nom i primer cognom del que fou President amb els d’en Bac de Roda, heroi i màrtir de la guerra de successió, que va morir executat a Vic poc abans dels fets de 1714 i que, al meu modest entendre, ha estat poc citat i valorat en els actes nacionals del Tricentenari. És una feliç coincidència. A sobre, com es pot veure en l’exposició, és coneguda la fervent admiració que en Francesc Macià –President- sentia per a en Francesc Macià i Ambert –Bac de Roda. Al 1919, quan el primer encara no era president, sinó simple Diputat a Corts, no va voler perdre’s l’homenatge que tota Catalunya va rendir a l’heroi Bac de Roda, a la masia que porta el seu nom. Va ser un esdeveniment molt sentit, amb molta concentració de gent anònima i de gent amb pedigrí del món cultural, social i polític de Roda, d’Osona i de Catalunya. Diferents medis periodístics se’n van fer un ampli ressò. Ad exemplum, “La Veu de Catalunya”. En allà, en Francesc Macià –President- va enaltir la figura d’en Macià –Bac de Roda- apassionadament. Una altra de les vegades que en Macià –President- va venir a Roda i que en l’exposició es documenta és el dia 5 de juny de 1932. Aleshores, ja era President de la Generalitat, motiu pel qual va ser rebut amb els honors que el càrrec requeria. Aquell dia, en Macià, que segons les cròniques anava acompanyat d’en Companys, va fer un mític multitudinari, va saludar els companys rodencs del partit republicà i es va reunir amb representants de l’Associació Rodenca “Els Fills del Ter”, a qui va regalar una senyera que li havien sol·licitat i que, avui dia, es continua guardant en una llar rodenca.

Però els assistents a la inauguració de l’exposició, com dèiem, van poder conèixer alguna anècdota més que té a veure amb el President Macià –l’Avi- i Roda. A banda del discurs d’en Josep Huguet, exconselller de la OLYMPUS DIGITAL CAMERAGeneralitat i President de la Fundació Josep Irla, en Roger Corominas, que feia l’estrena pública com a alcaldable d’ERC a Roda, va contar l’anècdota que en el seu dia va publicar la revista “Roda de Ter”, signada per “Ramon d’R.”, segons la qual en Macià –President- venia sovint a Roda a visitar el seu amic Josep Baucells Prat –a qui Roda deu un homenatge. La cita literal és la següent: “Parlo naturalment del gran patrici nostrat: en Josep Baucells i Prat, catalanista de soca-rel, amic íntim del que fou President de la Generalitat, en Francesc Macià. Aquest quan venia a Roda pel partit, deixava tota la comitiva a la Fonda de Ca l’Enric i anava a dinar a casa del mestre Baucells tot dient als que l’acompanyaven: “Me’n vaig a casa d’en Josep perquè tots dos mengem el mateix: pa amb llet””. Molt entranyable va ser, també, l’anècdota que un rodenc va explicar sobre un bust de l’Avi que va romandre soterrat a l’hort del seu pare durant trenta-sis anys, després que al 1940 algú insensible el llancés pel balcó de l’ajuntament i el pare d’aquest rodenc el salvés del desguàs. Aquest bust va presidir l’acte. Llàstima que el periodisme local i comarcal no va ensumar que hi podia haver material bo per a ser notícia i no hi fos.

Jaume Salés

Jurista



Escalfant motors per a la Diada

(Article publicat al bisetmanari “El 9 Nou”, el dia 30 d’agost de 2013)

Mentre hom apura els últims dies d’agost – que automàticament no vol pas dir últims dies de vacances per a tothom-, ja se senten tambors distants carregats de “rever”, que dirien els usuaris de música digital, sobre el que passarà enguany per a la Diada. Si la de l’any passat va ser sonada i va agafar algun tertulià i polític amb el pas canviat (alguns van córrer a fer-se la foto, fins i tot a contracor i amb crosses), la d’enguany promet no defraudar les expectatives.

A mig mes d’agost, ja hem observat la desmarcada, com si d’un extrem de futbol es tractés, de la lideressa d’un partit polític, que té com a anagrama una au amb dues consonants repetides, molt comunes entre els grills, amenaçant de no anar a la trobada institucional de l’11 de setembre; el motiu no té res a veure amb rebre la tradicional soleiada al parc de la ciutadella. D’altres, mentre desfullen margarites de si aniran a la cadena humana o no, continuen ballant la “Yenca”, és a dir, esquerra, esquerra, dreta, dreta, endavant, endarrera, un, dos, tres … N’hi ha però que fa temps que ho tenen clar i ara se giren i, oh  sorpresa! hi ha gent que els segueix! D’altres també ho tenen clar, però, clar que no. Resumint, a la vinya del Senyor, diuen, hi ha de tot. El que se sent, però, és molt soroll.

Oortada en català de l'obra d'Albert Sánchez Piñol, que tracta sobre els fets de l'11 de Setembre de 1714.

Portada en català de l’obra d’Albert Sánchez Piñol, que tracta sobre els fets de l’11 de Setembre de 1714.

Res més escaient, davant d’aquest panorama, que haver llegit el llibre estrella d’aquest passat Sant Jordi que, tot i tenir un títol que semblaria invocar una victòria –Victus- el que fa, en realitat, és donar fe d’una derrota sonada, que va canviar la història d’un poble. La cadena humana vol enllaçar aquells fets amb els fets actuals. El llibre de l’Albert Sànchez Piñol, abans que sortís i veiés la llum editorial, ja va generar molts comentaris: resulta que l’autor el va escriure –ai l’as!- en llengua castellana perquè es veu que en català no li sortia! L’originalitat de l’autor, però, no es va quedar aquí: se li va consentir de no voler signar cap exemplar per Sant Jordi, a pesar que se sabia que seria el llibre més venut, sense baixar de l’autocar. Els intel·lectuals ja les tenen aquestes coses !

I un cop publicada aquesta obra literària, tothom hi ha volgut dir la seva i teoritzar al respecte. A tall d’exemple, en un reportatge signat per J. N. en el diari pensat i escrit en català que té nom d’adverbi de temps, immediat, en Sànchez Piñol definia la contesa de l’11 de setembre de 1714 com la “tragèdia perfecta”, que “hauria pogut ser el nostre Far West” (perdoneu, però en aquí és inevitable que a hom li vingui a la memòria aquella cançó de la Trinca sobre una tribu d’indis que vol sobreviure en l’imperi dels americans). Fins i tot hi ha qui diu que ja es prepara una pel·lícula al respecte; potser per això en Pere Antoni Pons, en el mateix diari, s’atreveix a comparar l’autor amb l’Steven Spielberg de la literatura catalana! Home, no ens embalem que fa baixada!

Ara bé, independentment del que diguin els intel·lectuals, qui llegeixi la novel·la, d’entrada, el sorprendrà el maltractament verbal i constant que rep la Waltraud Spöring per part de l’autèntic protagonista, en Martí Zuviria, que, francament, era innecessari i prescindible;  a través de les memòries dictades d’un vailet entremaliat, aprenent d’enginyer a casa d’en Vauban, es relaten, a partir de mig llibre, els fets de 1714 en els quals, a banda d’enaltir la figura de l’Antonio de Villarroel en detriment d’en Rafael de Casanova, que només surt de passada, la sensació és com si estiguéssim en un dels llibres del “Caballo de Troya” d’en Benítez perquè en Zuviria es passeja per la història coneguda més o menys per tothom fent com de Notari del que hi passa. La conclusió, però, d’aquesta lliçó d’història és que, a vegades, el futur d’un poble no es decideix sobre el terreny dels fets, sinó en una partida de simultànies d’escacs a nivell internacional, en la que l’escac i mat pot venir determinat per la verola.

Jaume Salés

Jurista