Primavera de color de rosa

        (Publicat a El 9 Nou, el divendres dia 28 de març de 2014)

 

Els culers ja ho tenen això: passen de dir que no tenen equip, que s’ha de canviar mitja plantilla, d’enrecordar-se del que ha marxat, de no veure futur a aquest Barça … i, tot d’un plegat, després de fer un partit memorable al Santiago Bernabeu, amb un Messi estel·lar, ja tornen a pensar que ho guanyaran tot, que els millors són els que s’han quedat i tornen a veure la vida de color de rosa, ressorgida de nou amb l’inici de la primavera.

Taram, tarammm … taram …

Parlant del color en el qual l’amor s’hi posa i de com s’ha d’enfocar la vida, recordo que un veterà nostàlgic, fa uns  mesos, en una tertúlia improvisada, com aquell que no vol la cosa, va treure el tema que, a l’octubre de l’any 1963, ara fa poc més de cinquanta anys, va morir Edith Piaf, autora i cantant de la cançó, “La vie en rose”, que va ser com un himne per la societat francesa, primer, i mundial després, a la meitat del segle passat. Aquest comentari que semblava, aleshores, una erudicitat, ara pot sonar a actualitat. Ves per on! La lletra d’aquesta cançó era de la mateixa Piaf i la música de Louis Gugliemi. Fou tal la popularitat que, fins i tot, se’n va fer un film biogràfic, a l’any 2007, sobre l’artista que la va popularitzar; aquesta pel·lícula tenia dos títols: “La Môme” va ser l’original –perquè ella era coneguda com “Môme Piaf”- i, com no podia ser menys, “La vie en rose” , que va ser el títol comercial. El director Olivier Dahan va signar una pel·lícula que explicava com una noia que vivia en una societat pobre i amb poc futur del districte Belleville de París arriba a triomfar a Nova Iork. Com algun futbolista d’elit.  El curiós del cas, tornant a la cançó, és que quan va ser escrita i composada el cercle més pròxim de l’artista no li veien gaire futur i, fins i tot, pronosticaven que no tindria èxit. Sort que l’Edith Piaf no els va fer cas perquè ha acabat sent una icona mundial i quan se senten els primer compassos, mentalment hom ja es prepara per a la tornada: “Quan il me prend dans ses bras / il me parle tout bas / je vois la vie en rose …”.

Taram, taram, taram, taram, tarammm … Tiroriram.Pantera_Rosa1

El mateix any que aquest “hit” musical va revolucionar els tocadiscos i “guateques” mundials, sense fer fressa i de manera no planificada, va néixer un altre personatge de fama internacional que aquests dies hem recordat a bombo i platerets:  la Pantera Rosa. La van batejar com a “Pink Panter”,  però com que la sentim tant nostra i la vam adoptar amb molt d’estima li hem catalanitzat nom i cognom. Aquella simpàtica, múrria, tremendota i muda pantera que molts recordem arribar amb un espectacular cotxe vermell del qual sortia per una porta que s’obria cap amunt, en comptes de costat, va néixer per casualitat. En realitat, ella s’havia de passejar pels crèdits de la pel·lícula que duia el mateix nom i prou, però va ser tal el seu èxit que, a dia d’avui, no se celebra el cinquantenari de la pel·licula dirigida per Blake Edwards  sinó que el que se celebra és el naixement d’aquest personatge d’animació; a dia d’avui, el nom “Pantera Rosa” no s’associa al diamant joia de la corona que l’inspector Clouseau ha de protegir perquè no el robin, sinó que s’associa a la  pantera de dibuixos animats  que és de color de rosa. Bé … alguns, fins i tot, encara se’ls fa la boca aigua quan recorden l’època d’infants i es cruspien aquell pastisset que duia el nom de pantera rosa i que era precisament d’aquest color ensucrat.

I és que veient aquest món de mones en què només veuen brots verds els rics , més val que ens ho agafem tan bé com poguem i endolcim la trista vida a la que ens volen condemnar, amb tantes panteres roses com calguin. I més i més i més i … de dibuixos animats.

Tiroliroliroliiiiiiii …

 Jaume Salés

Jurista