RetadoR

              (Publicat al Bisetmanari «El 9 Nou» el dia 28/03/2013)

              El dia següent al que molts seguidors del Barça van fer circular per internet, sobretot a través del twiter, la imatge d’una fumata blaugrana per simbolitzar la remontada davant del Milan, tot el món va poder veure un altra fumata, aquest cop blanca, que simbolitzava l’elecció del nou Papa. De fet, malgrat que el blanc i el blaugrana no casen gaire, totes dues fumates van evidenciar la resolució de dues situacions difícils a través d’un resultat inesperat. Efectivament, si inesperat era per a molts culers que el Barça pogués remuntar i fer tres o quatre gols al Milan sense que aquests en fessin cap –malgrat que molt culers l’endemà juraven i perjuraven que ells sempre havien cregut en la victòria-, inesperat també va ser l’elecció del Cardenal Jorge Mario Bergoglio com a nou cap de l’església catòlica i de l’estat del Vaticà, per davant del cardenal italià Scola, que totes les enquestes i els vaticanistes que omplien tots els platós de televisió no paraven de situar com a Papa in pectore. En aquí sí que es van complir certes profecies que diuen que molts entren al conclave com a papables i en surten com a cardenals!

            El d’ara endavant conegut, per in secula seculorum, com a Papa Francesc I el que té de bo és que a primer cop d’ull sembla proper, afable i té present la pobresa, fent bo el que Víctor Hugo va escriure en la seva immortal obra “Els Miserables”: “Un sacerdot opolent és un contrasentit; el sacerdot s’ha de mantenir a prop dels pobres”. És tal la seva popularitat que, fins i tot, dissabte passat hom podia llegir en aquell diari català que té nom de complement circumstancial de temps immediat que la seva biografia publicada, com una més, l’any 2010 es converteix en un fenomen avançat al Sant Jordi Mundial i ja arriba les vint-i-una edicions al món. Els seus autors, Sergio Rubin i Francesca Ambrogetti, i els editors, Ernest Folk com a cap visible d’Edicions B, suen de satisfacció perquè només canviant el títol del llibre-biografia, passant de “El jesuíta” a “El Papa Francisco”, els hi prenen de les mans.

               I és clar, una persona, un personatge, que ocupa aquest lloc si resulta que, pel que sigui, cau bé a tothom, almenys d’entrada, tothom hi vol ser amic, tothom vol explicar aquella conversa que van tenir fa temps i que, els més sagaços, ja entreveien que acabaria sent Papa però resulta que no ho havien dit ni en somnis. Caps d’estat s’afanyen a anar-lo a saludar, a fer-li la primera visita –és igual que en el passat fossin contraris declarats-. Només cal veure les portades dels diaris argentins el dia després, no paraven de ressaltar que era un Papa seu; o l’opinió de certs entesos en la matèria que ja teoritzaven que parlava castellà i, com que havia vingut alguna vegada a Espanya, ja era un espanyol nacionalista més. Fins i tot, s’hi van barrejar els colors d’equips de futbol i un destacat membre de l’església d’aquí, en el si d’una connexió en directe i clarament desbordat d’eufòria, va gosar dir que compartia amb els catalans que era argentí com en Messi … com si tots els catalans fossin del Barça i no hi hagués cap més equip de futbol al món! Sort que aquest debat s’ha aturat aquí i ningú no s’ha enrecordat que la vegada que Déu va tornar a la Terra,  per allà als anys trenta del segle passat, va anar a Madrid i després de ser rebut amb molt d’entusiasme i acomiadat amb no tanta, el que més li va interessar i més l’entretenia eren els esports i només d’arribar ja es va fer del Madrid de futbol:  “Tan simpático se le hizo el famoso club madrileño que, sin poder contenerse, lo tomó bajo su protección”. Així ho va narrar l’Enrique Jardiel Poncela en la seva obra “La tournée de Dios”.  Tot això és literatura o comentaris interessats, on tothom fa anar l’aigua al seu molí. L’important serà veure si aquestes bones maneres que apunta en Francesc I no són una flor d’estiu o dues de primavera. Tant de bo.

Jaume Salés

Jurista

Tweet