Xemeneia mon amour (IL)

 

(Publicat a El 9 Nou, del dia 31 de gener de 2014)

               Hi ha qui diu que un títol hauria de contenir o anticipar tota, o bona part, de la informació que es dirà a continuació. Mirant el que avui encapçala aquest article, hom podria pensar que compleix, amb escreix, aquesta màxima. Vejam. Hi ha qui hi pot veure una picada d’ullet a les “paraules en ruta” que, anant de tronc, en Màrius Serra i l’Espertac Peran van passejar per Roda de Ter ara fa unes setmanes en el marc del programa “Divendres” de TV3; una de les paraules va ser “xemeneia”, pronunciada “xomaneia” per alguns rodencs, entre altres moltes paraules singulars (“mal sanatxo”, “anar quillat”, “cèfiro”, “pollita”, etc…). Però no va per aquí el títol.

         Algun cinèfil podria pensar que en aquí es tractarà de fer una homenatge a la pel·lícula “Hiroshima mon amour”, producció franco-japonesa, dirigida per Alain Resnais i amb guió de Marguerite Duras, en el que es tracta  la relació  entre una actriu francesa, anomenada “Elle”, ella –interpretada per Emmanuelle Riva- que, després de rodar una pel·lícula a Hiroshima, passa una nit en un hotel en companyia d’un japonès, anomenat “Lui”, ell –interpretat per Eiji Okada. No es coneixen de  res, però el destí d’en Cupido és imprevisible (ja se sap que les fletxes no sempre van on s’apunta) i resulta que el que havia de ser una aventura i prou, cala i a ella li vénen al cap records d’una anterior relació amorosa a Nevers (França), la qual cosa fa que se sinceri amb ell sobre el seu passat i la seva manera de ser. Aquesta pel·lícula va ser premiada el mateix any de ser projectada, el 1959, al Festival de Cannes. Però no, no va per aquí el títol de l’article.

Fàbrica de Can Portavella a ple funcionament, amb la xemeneia de testimoni. Foto: Arxiu Salés

Fàbrica de Can Portavella a ple funcionament, amb la xemeneia de testimoni. Foto: Arxiu Salés.

           Els més nostàlgics podrien pensar que el títol beu d’una de les cançons d’aquell trio nostrat, format pel “guapo”, el “lleig” i el “barbes”, conegut com La Trinca, el títol de la qual és, precisament, “Mollerussa, mon amour”. A tots els d’una època pre-Polònia, encara ens sonen les següents paraules: “Per tu ploro, Mollerussa / i del fons del cor em surt / si sóc a terra estranya / no oblidaré / i amb el temps i una canya / potser tornaré / a Mollerussa, mon amour”.  No, tampoc.

             En el fons, és més senzill, segons com es miri. El dia 14 del mes que ve serà la celebració del dia dels enamorats, Sant Valentí. Un sant que, injustament, algú pregona que no cal celebrar-se a Catalunya perquè l’autèntic sant dels enamorats nostrat és Sant Jordi. En aquí hi hauria molt a dir, però ho guardarem per un altre dia. De fet, si hom ho vol celebrar que ho celebri i qui no ho vulgui celebrar ja ho farà, si pot, un altre dia. Sóc de l’opinió que més val celebració feta que festa per acudir. Ara, entre no voler-ho celebrar i fer un sacrilegi hi ha un món. A Roda de Ter, aquest dia 14 de febrer farà (em resisteixo a dir que “se celebraran”) vint-i-cinc anys de l’aterrament de la xemeneia de Can Portavella quan, a primera hora de dia, una grua de braç gegant i estratosfèric va començar a demolir un dels símbols, no només del passat gloriós fabril  d’aquesta vila osonenca, sinó també una de les icones de Roda de Ter. Hom podia entendre que la paret de la fàbrica cremada havia d’anar a terra, per motius de seguretat, però que hi hagués d’anar aquesta xemeneia emblemàtica, malgrat que la versió oficial fos que era perillosa mantenir-la, no va ser ben rebut per bona part de la societat rodenca. Programes de Ràdio Roda (“Joves carrosses”, “Imatges radiofòniques”, per exemple) van canalitzar part de l’oposició del poble i en el periòdic rodenc “El 13” es va gosar posar en entredit la versió de la Casa Gran i, fins i tot, es va entrevistar a l’operari que feia l’enderroc,  el qual va declarar que la xemeneia tenia corda per anys! No va ser, doncs, un Sant Valentí amorós, sinó trist pels que estimaven aquesta xemeneia perquè es va perdre una patrimoni rodenc, sense que l’equip de govern de Roda fes res per evitar-ho.

 

Jaume Salés

Jurista