El Dret entra en escena

(Article publicat a El 9 Nou, el dia 20/04/2018)

              Diu el meu amic que el procés català tenia un pecat original: envalentonat tot des de la base, cuinant il·lusió col·lectiva, explorant un terreny no trepitjat fins ara i esperant que sempre en la pel·lícula acabaria arribant el setè de cavalleria europeu, hom es va oblidar del Dret, no el de curta distància, sinó el dret de llarga mirada, d’estratègia jurídica. D’aquesta manera, continua dient el meu amic, els independentistes van regalar les normes del joc a l’altra part, a la part que vol que tot quedi com està, sense sorpreses, sense aventures. Si comprem aquesta tesi, ara s’estaria produint una frenada i un cop de volant, s’esdevindria l’antítesi; és a dir, (el meu amic es va creixent) perduda la batalla d’aconseguir la independència o (com a mínim) un referèndum pactat per la via de fet, ara l’independentisme desplega les peces a través del tauler del Dret, de la norma i la discussió de quina norma preval sobre l’altra, però la batalla esdevé jurídica. Mira –conclou el meu amic- com les úniques victòries de l’independentisme només han estat en l’escaquer jurídic: llibertat provisional per als polítics autoexiliats i fracàs de la virulència de l’euroordre, per exemple.

              El meu amic potser té raó. La gran sort és que el Dret és interpretació, les normes no sempre acaben avalant el que sembla que diuen. El que sí és cert és que gràcies al Dret es poden igualar forces i, a vegades, el petit guanya al gran, el feble guanya al fort o el que té menys recursos guanya al que en va sobrat. I potser també té raó el meu amic quan afirma, tot cofoi, que el Dret esdevé les normes del joc; el Dret ens mostra el camí per fer valer, precisament, els drets individuals i col·lectius. Grans triomfs del Dret, després, han estat incorporats en la nostra cultura, en la nostra manera de pensar, en la nostra normalitat. Per exemple, ara tothom troba normal i tothom sap que a qualsevol persona detinguda per la policia se li han de llegir els drets que té. És allò que a les pel·lícules el policia diu mentre li apreta les manilles al detingut però que a casa nostra es fa abans de prendre declaració a un detingut o a un investigat: dret a no declarar, a no declarar-se culpable, a no declarar en contra seva, a no respondre cap pregunta o respondre només les que vulgui … però això no sempre ha estat així. Ara ho veiem normal, però no. Als Estats Units d’Amèrica ho van haver d’incorporar arran d’una sentència del Tribunal Suprem que va absoldre l’Ernesto Arturo Miranda, detingut i jutjat per segrest i violació, perquè només tenia en contra la seva pròpia declaració la qual va ser extreta sense advertir-lo que podia guardar silenci o ser assistit per advocat. Era l’any 1966! És el que es coneix com a advertència Miranda.

Conclou el meu amic que a les universitats s’estan fregant les mans amb el Cas independència de Catalunya perquè genera i generarà (el meu amic és optimista) tal quantitat de matèria primera en el món de l’estudi del dret contemporani que hi haurà una allau de tesis, tesines, treballs de màster (si és que es diuen encara així després del que s’està veient en segons quin lloc) o treballs de postgrau que els juristes gaudiran d’allò més!

Ara que ha fet 50 anys de l’assassinat del clergue Martin Luter King, defensor dels drets de les persones de pell negra en pro de la igualtat sense discriminació de cap tipus, un altre dret que avui tots tenim sabut i que el veiem normal, exigible i indiscutible, abans el meu amic no aprofiti l’efemèride per lligar-ho tot, intento dir-li que ja quedarem un altre dia per parlar tranquil·lament de tu a tu tot passejant perquè m’agafa mal al braç de tan aguantar el mòbil a la meva orella, que ja tinc vermella!, perquè la meva trucada només era per quedar i per veure’ns … no perquè m’avancés l’explicació del seu nou article que un dia d’aquests ha de publicar en aquell bisetmanari osonenc que es diu com el dorsal del blaugrana Suárez no vell.

Jaume Salés.

“El secreto de Gray Mountain”, de John Grisham

L’últim llibre que vaig llegir d’en John Grisham que tractava un tema d’advocats i del sistema judicial em va deixar un mal sabor de boca, podríem dir que em va deixar amb la sensació que, en el fons, no havia passat res, que havia estat una història plana, sense evolució. Quan això em passa, amb un autor, entro en quarantena amb ell i passo temps sense llegir-li res. Amb en John Le Carré –a qui adoro de l’època de l’Smiley- em passa igual. Doncs bé, he volgut saltar-me la quarantena amb en Grisham –de fet, el llibre me’l va passar el Tió o Pare Noel, com es vulgui- i en uns set dies m’he empassat “El secreto de Gray Mountain”.

El fet que hagi tardat tan poc a acabar-lo no ha estat perquè fos molt interessant o perquè m’enganxés. Però volia avançar a veure què passava més enllà del canvi de vida d’una advocada d’un gran despatx nordamericà, Samantha Kofer, que és acomiadada i que passa uns divuit mesos a Brady on descobreix que el dret pot servir també per fer feliços als pobres i els desvalguts que no poden pagar advocats per litigar contra poderoses multinacionals.

Però més enllà d’això, de conèixer a la Mathie, a l’Annette, a en Jeff i en Donovan Gray, amb alguna revolcada inclosa, quan acabes de llegir el llibre no has acabat cap història, cap dels casos començats –mig a desgana- per Samantha no han acabat, ni, a vegades, començat. La novel·la acaba amb tot obert. I el secret de Gray Mountain? A banda de ser un amagatall d’uns documents que ni tan sols sabem què diuen, que no tenim el plaer de veure com són de decisius, a banda de tot això, quin coi de secret té Gray Mountain? Sincerament, ni idea !

Resumint, torno a situar en John Grisham en quarantena! Això que diu el llibre com a lema “el millor autor de thriller viu” no ho compateixo. I si fos cert que és el millor autor de thriller viu, seguiria llegint el segon millor autor de thriller mort, abans que ell. Ho sento, però és que és molt frustrant acabar un llibre de trama judicial i quedar-te amb mal regust de boca perquè no hi ha hagut cap judici que hagi viscut el lector, ni cosa que se li assembli. I a sobre, totes les crítiques tenen un to totalment al revés del que acabo d’escriure. No hi dec entendre res!

 

Jaume Salés i Malian

Gener 2016

A Miquel Subirachs i Vila, in memoriam

         (Publicat a El 9 Nou, el dia 25 de juliol de 2014)

 

A principis d’aquest mes de juliol, ens va deixar en Miquel Subirachs i Vila, advocat i company de professió. Quan hom parla d’en Miquel Subirachs parla de l’Advocat, en majúscules, aquell professional que ho deixa tot per una causa justa que cal defensar amb totes les arts nobles del coneixement jurídic. Perquè en Miquel Subirachs no era un advocat qualsevol, per parlar amb ell no es requeria audiència prèvia, com sí que passa, cada cop més, amb altres companys. En alguna ocasió, l’havia sentit a dir, mig molest, que s’estaven perdent les normes de cortesia entre companys, que ell sempre defensava i aplicava. Era un advocat clàssic que, com deia ell mateix, es moriria fent d’advocat, com així ha estat. Quan es feia càrrec d’un assumpte nou, per uns moments, aparcava la quantitat de feina i expedients que tenia en dansa i s’abocava a cercar tota la documentació i informació que requeria l’estudi d’aquell nou tema. Si no tenia prou coneixement o creia que la seva basta biblioteca no li donava tota la informació que requeria, no parava fins a adquirir aquella monografia que s’estudiava amb poc temps i que li feia dominar el cas com ningú. Era incansable jurídicament parlant, estudiava amb exhaustivitat cada assumpte, memoritzava tots els detalls i, amb poc temps, es coneixia millor el tema que el propi client o company advocat que li havia anat a fer la consulta. Si mai es vol fer un retrat robot d’un advocat vocacional no cal anar més lluny, és en Miquel Subirachs. Era capaç de treballar per al seu client les hores i els dies que fessin falta; tant li feia que fos divendres a la tarda, dissabte o diumenge. Més d’un company advocat deia que, quan hom passava pel davant del seu despatx, fos l’hora que fos, si alçava els ulls sempre hi veia activitat.

Els seus inicis professionals se situen a l’ajuntament de Vic, ajudant a un procurador dels tribunals i treballant per algun advocat vigatà de renom. També va participar en revisions cadastrals, motiu que va fer que es conegués molt bé la comarca. Però la seva vocació era l’advocacia. Fins i tot, a l’hora de fer el servei militar, el va fer pensant en què l’objectiu primer i únic era treure’s la carrera d’advocat; aquest objectiu va condicionar-lo, també, a l’hora de triar algun equip per jugar a futbol. Toquessis el tema que toquessis ell hi havia tingut algun tipus d’intervenció: el planejament de Vic, el Club Tennis Vic (participant en els seus orígens i arribant-ne a ser President i President d’Honor), el Torn d’Ofici i la seva regulació nacional, el Col·legi d’Advocats de Vic (del qual en va ser Degà en moments importants de la seva història), etc. Va obtenir un prestigi tan precoç que un dels despatxos d’advocats multinacional que encara tallen el bacallà a nivell català i internacional va voler que s’associessin però ell ho va rebutjar perquè no volia perdre la identitat “d’advocat de Vic”. Quants advocats haurien rebutjat aquest caramel?

Ens ha deixat un Mestre d’advocats, no només d’advocats osonencs, sinó també d’altres que estan triomfant a divisió d’honor i que ell va apadrinar, integrar i ensenyar. Per molts se’ns ha mort un referent, un company admirat, una icona de l’advocacia i un bon tertulià amb qui podies parlar de tot perquè tenia un nivell cultural superlatiu. I tot això ho duia amb discreció, sense afany de protagonisme i sense ostentació buida de contingut. El que no s’entén, però, és que una persona així, des que ens va deixar, no hagi estat objecte de cap tipus de glossa professional o social, signada per alguna de les persones més rellevants de la nostra societat osonenca de qualsevol dels àmbits en els que va participar. Segur que podien haver ofert un retrat millor i més profund que el d’aquest escrit. Com tampoc no s’entén que la notícia del seu decés no obrís informatius o fos relegada a la plana 18 d’algun periòdic osonenc. Com deia aquell polonès, perdoneu però algú ho havia de dir! En Miquel Subirachs es mereix molt més i segur que algun dia es farà justícia.

 

                                                                                      Jaume Salés

                                                                                        Jurista