Una real animalada

                         (Publicat a El 9 Nou, del divendres dia 24 d’octubre de 2014)

                       Per aquelles regles no escrites de la casualitat, hom no sap perquè però hi ha vegades que tot conflueix a un mateix escenari, a una mateixa realitat, a una coincidència de subjectes. I aquests dies sembla que tot el protagonisme, els trending tòpics, tenen a veure amb el món animal. Fins i tot aquesta setmana que ha estat decisiva per enterrar la consulta del 9N i habilitar consultes als psicòlegs de guàrdia per atendre els que creuen que el President de la Generalitat els ha donat, permeteu-me la llicència, gat per llebre o bou per bèstia grossa o que han hagut d’acceptar pop –llegeixis, participació ciutadana- com a animal de companyia –llegeixis, consulta sobre el futur polític de Catalunya-, fins i tot, en aquest tema els exemples triats són d’animals.

                          Al que anàvem. La primera de la sèrie de coincidències comença arran de confirmar-se la malaltia de l’auxiliar d’infermeria Teresa Romero d’ebola; després de la gravetat de la notícia i quan encara hom no s’havia recuperat de l’ensurt trascendeix que el primer que haurà de pagar els plats trencats ha de ser el seu gos “Excalibur” (nom de l’espasa màgica de l’Artús, el Rei, no el President). Va ser, diuen, una mort preventiva, però per a alguns va costar de pair. No cal dir que la protesta d’una part de la societat civil va ser sonada. Fins i tot, dimecres passat, dia 15 d’octubre, el responsable de l’operatiu que va sacrificar l’Excalibur, en Lucas Domínguez Rodríguez, director del Centro de Vigilancia Sanitaria Veterinaria (Visavet), va presentar la seva dimissió. Ara l’Excalibur pot esdevenir un símbol o pot ser elevat a la categoria de mite, com va ser el gos Lukánikos, símbol de les protestes gregues entre 2010 i 2012 quan acompanyava els manifestants que, curiosament, també ens ha deixat fa poc, segons alguna premsa grega, per problemes varis, alguns d’ells derivats de cops de la policia o com a conseqüència dels gasos lacrimògens que es fan servir per dissoldre manifestacions.

Si la memòria no em falla, en l’excel·lent i recomanable novel·la d’Axel Munthe “La historia de Saint Michel” es diu que quan Déu va voler donar la parla a l’home l’hi va prendre al gos. Molta gent podria coincidir en què, d’entre els animals de companyia (exclòs el pop, evidentment), el gos és el més fidel, el que més empatitza amb els humans i el que més bons sentiments desperta entre les persones que el tenen. Literàriament, hi ha gossos cèlebres que a molta gent li ha endolcit les hores de lectura. Per exemple, i fent una picada d’ullet a un clàssic, el gos Cerber, guardià de les portes de l’infern i que surt a l’obra de Dante Alighieri, “La divina comèdia”, la popularitat del qual ha arribat tan lluny que, fins i tot, per designar un porter de futbol, alguna llengua, com l’espanyola, va adoptar el mot “cancerbero”. A vegades hi ha gossos que porten un nom lligat a la trama de la novel·la, com per exemple el gos Satèl·lit el qual, a diferència de Diana, no va resistir el viatge en la nau-bala que va fer al voltant de la Lluna, en l’obra de Jules Verne, i va morir en el trajecte com a conseqüència de les lesions que es va fer en el llançament del coet; en alguna novel·la gairebé agafen el rol de protagonista, actuant com un secundari omnipresent, com el gos Cleo, a la trilogia que passa a Nova Zelanda, escrita per Sara Lark, sense el qual la Gwyneira McKenzie (vídua de Lucas Warden) no hauria pogut sobreviure en un món nou i tan diferent del que provenia; i, per acabar amb els exemples, en alguna novel·la els gossos esdevenen imprescindible per ajudar a policies i/o detectius a treure l’entrellat del misteri, com el gos Pompey, de color canyella i d’orelles caigudes, especialista a seguir sospitosos, a qui Sherlock Holmes recorre perquè l’ajudi en “El tres quarts desaparegut”, de Conan Doyle.

De gossos de ficció n’hi ha molts amb noms per donar i per vendre. I en la vida real, també. A vegades, qualsevol semblança amb la realitat … és una evident coincidència.

Jaume Salés



Sobre “Viatge al voltant de la Lluna”, de Jules Verne

Llegir Jules Verne és retre homenatge a una persona que, al segle XIX !, va aconseguir lligar, ensamblar literatura amb ciència, realitat i ficció, d’una manera tan amena que cent cinquanta anys després hom quedat parat de què algú escrivís semblants coses amb tants pocs medis a l’abast. I no val menysprear avui l’autor quan sabem tantes coses sobre l’espai, la terra, la maquinària. A toro passat tot és més fàcil i és fer la partida amb les cartes marcades.

Tot i així que la Terra gira al voltant del Sol ens ho creiem sense qüestionar-ho; que la Lluna té una cara oculta que no es veu mai hi ha qui encara no ho sap; que es pot construir un artefacte per viatjar a l’espai, més d’un no sabríem ni com posar-nos-hi, ni com escriure-ho d’una manera tan amena, tan literària i creïble com ho fa en Verne. I tant savis que ens pensem ser !

Viatge_al_voltant_Lluna

És tanta la superioritat moral, cultural i científica que algun lector del segle XXI es creu tenir sobre Verne que no s’adona del mèrit de l’autor per escriure sobre temes que, en la seva època, no s’atrevien a parlar ni els més visionaris. Per això, sempre és gratificant llegir aventures de personatges com Barbicane, Nicholl i Ardan, tan diferents i tan complementats. I també és curiós veure com l’autor en aquesta novel·la no només s’avança en el temps descrivint un viatge d’anada i tornada a la Lluna (malgrat que la tornada és inesperada), sinó que també avança d’altres events del futur; per exemple, els tres ocupants de la bala-nau a l’hora de fer el primer àpat, un esmorzar, des que són en l’espai interestelar es preparen tres tasses de caldo dissolvent en aigua calenta alguna de les exquisides pastilles de Licbig, preparades amb els millors trossos dels rumiants de les Pampes ! A mi això em sona, perdoneu la propaganda gratuïta, a “Pastilles d’Avecrem” ! En Verne ho va escriure el 1869 !!

Per als incrèduls de les “profecies” vernianes, en aquesta obra escrita fa 145 anys es planteja com a segures accions de la humanitat fites que avui encara, algunes, no s’han fet realitat. Diu l’autor: ¿S’establirà algun dia comunicacions directes amb la Lluna? ¿Es fundarà un servei de navegació a través de l’espai per a recórrer el món solar? ¿Es podrà anar d’un planeta a un altre, de Júpiter a Mercuri, i més tard d’una a una altra estrella, de la Polar a Siri? ¿Hi haurà, en fi, un sistema de locomoció que permeti visitar aquests Sols que formiguegen en el firmament? … Pensem que l’home va anar a la Lluna “només” 100 anys després d’escriure-ho en Verne en aquesta obra!! I que molt dels ítems plantejats per l’autor encara no s’han fet realitat. Ep, que se sàpiga!

Jaume Salés i Malian



Anglesos al Pol Nord, de Jules Verne

Aquesta novel·la de Jules Verne té dos objectius clarament vernians: d’una banda arribar al Pol Nord literàriament abans que hi arribés un home en carn i ossos, demostrant que científicament és possible; d’una altra, crear un nou personatge heroic, el Capità Hatteras, que encarna la figura d’aquella persona líder, que enganxa el lector i que aquest està disposat a lluitar amb ell per aconseguir l’objectiu que sigui. John Hatteras és anglès, fill únic d’un senyor que va morir milionari, és de constitució forta, vigorosa, de semblant enèrgic i estatura mitjan, que té una obsessió: ser el primer home que trepitja el Pol Nord i que sigui anglès.

Entranyable, també, el personatge del Doctor Clawbony que és el que aporta el saber científic i l’alegria a la novel·la, essent una persona imprescindible per al bon fi de les aventures de l’Hatteras.inglesespolonorte

Dit això, la novel·la té una part de misteri, degudament cuidat, com és el fet que el capità del vaixell Forward hi és i no hi és, hi ha qui el confon amb el gos Duck a qui anomenen “Capità”. A la llarga, quan tot sembla arribar a un atzucac apareix el Capità Hatteras, el qual es treu la disfressa del mariner Garry, que fins aleshores convivia amb la resta dels mariners, a l’hora que els vigilava i estudiava per saber amb qui se jugava els quartos. De fet, de seguida ja es dibuixen dos bàndols: el del Capità Hatteras i el del seu segon Shandon, el qual no pot pair que li privin de governar el Forward i discuteix, a vegades en silenci a vegades explícitament, les ordres d’Hateras.  De fet la novel·la acaba amb el grup d’Hatteras contemplant com es crema i s’ensorra el Forward, havent abandonat el vaixell els altres mariners, propers a Shandon.

Cal veure’n la continuació dels fets, en un altre llibre, però aquests prometen. Com a crítica, m’atreviria a dir que l’excés de descripció i de detalls científics sobre els diferents intents reals per conquerir el Pol Nord es fan una mica carregosos. Però aquesta situació dura fins que apareix, imponent, la figura d’Hatteras en tota la seva esplendor.

 

Jaume Salés i Malian