“Assassinat de qualitat”, de John Le Carre

Llegir les novel·les antigues de John Le Carré (pseudònim de David Cornwell) és com assaborir un bon vi en un dinar o sopar d’aquells que et vénende gust i que no voldries mai que s’acabés la sobretaula. Si a sobre el protagonista és un home amb format d’antiheroi (en comptes de ser alti guapo és normal, grassonet,amb ulleres grans que resaltenels seus ulls que demostren una mirada a vegades depeix bullit), com és en George Smiley, aleshores esconverteixen un repàs de siberites. A més, l’autor refrega en el seu protagonista, en boca de la professora Shane Hecht i del Comissari General de la Policia de Carne, en Havelock, que s’hagués casat amb una dona molt i molt guapa, casament que no s’entenia pel contrast físic d’ambdós cònjuges, i que ara ha s’ha acabat perquè ella el va abandonar. Ni amb aquests retrets l’Smiley perd la flecma britànica que el caracteritza. A més, ens assabentem que la seva ex és cosina de Lord Sawley, un dels amos de Carne School. Per ser justos, hem de dir que l’autor li regala de boca de l’Ailsa Brimley que l’Smiley era una de les persones mes intel·ligents que havia conegut.

En aquesta novel·la l’Smiley no fa d’espia perquè ha deixat el servei actiu, sinó que actua, a petició de l’Ailsa Brimley, antiga col·laboradora seva, perquè eviti o investigui l’assassinat d’Stella Rode a mans del seu marit, el professor de Carne, una Public School. La investigació es fa al ritme pausat d’Smiley, la qual cosa podríem definir amb aquella sentència que sona tan bé en llengua espanyola: “sin prisa pero si pausa”. Segurament degut a la personalitat respectuosa d’Smiley,en aquí els policies no en surten ni ridiculitzats,ni mal parats. Ell no es traspassa mai i sempre deixa que el mèrit de les detencionsse’ls enduguinelspolicie, com Rigby. El lector sap perfectament que si no fos per George Smiley, l’acusat hauria estat una persona innocent.

  Jaume Salés i Malian



Nou món, velles relíques

       (Article publicat al bisetmanari “El 9 Nou”, el divendres 26 de juliol de 2013).

       Més val que els aimants de llegir novel·les d’espies no les abandonin; que agafin el libre –vell o nou- o l’ipad o l’ebook o la tauleta i se submergeixin en la seva sempre refrescant lectura. En aquest gènere s’aplica clarament la màxima que la ficció supera la realitat. I sinó mireu l’actualitat: ¿quants dies fa que està a una habitació d’un aeroport rus l’Snowden, aquell espia nord-americà que va decidir –suposem que calibrant tots els efectes- que ens faria la gràcia de saber  que el govern dels Estats Units d’Amèrica ens escolta, ens emmagatzema els missatges, ens escaneja les idees a tota la resta de mortals? I què ha intentat fer durant tots aquests dies –tants que ja ens n’estem oblidant d’ell-? Si estiguéssim davant d’una novel·la d’espies, de les que, en la seva primera època, va fer en  John Le Carré i que tant ens va fer vibrar amb l’Smiley; o les successives novel·les, més del segle actual, que protagonitza l’oficial de l’FBI que agafa el nom d’un pintor, en Harry Bosch, i que amenament relata en Connelly; qualsevol d’aquests, i de molts d’altres que ara no caben aquí, ens haurien fet passar una bona estona amb una història que començaria amb un espia que posa en públic una mala praxis del seu govern, ja sigui espiant correus dels seus amics aliats i població en general, o un espia que fa públics correus compromesos de cancelleries d’arreu del món i que o queda retingut inicialment en un aeroport o en una ambaixada a Londres. La diferència és que no estaríem, en la ficció, davant del pas del temps avorrit i sense saber-ne novetats. Segur que o s’escaparia o faria quelcom d’espectacular que ens faria devorar la història fins al final. Si és que algú mou els fils o escriu els guions del móMaquina-de-escribirn real, des del punt de vista de la trama i l’emoció que reclamem a qualsevol sèrie, no hi entén gaire res!

Quant més avança la tecnologia, que sembla que hauria de suposar una millor disposició d’eines per a la feina d’espiar “tutti quanti” resulta que no i que encara és pitjor. Segons hem pogut llegir a tots els diaris, ara resulta que els del ram enyoren la prejubilada màquina d’escriure. Es veu que els documents que no es vulguin fer públics sense permís ni control s’haurien de fer amb màquina d’escriure perquè aquesta genera un sol document original i cap còpia o tantes com papers de carbó es puguin intercalar en el seu carret. Això em recorda un reportatge  del diari “El Pais”, del diumenge 12 d’octubre de 2008, que va publicar sota el títol “El arma secreta de Franco” i  que signava Rafael Moreno Izquierdo. Segons es veu, el bàndol que es va aixecar contra el legítim govern republicà va poder fer-se amb algun exemplar de l’eina que estava de moda per encriptar missatges secrets i que va fer servir amb èxit Alemanya durant la Segona Guerra Mundial : l’Enigma, que s’assembla molt a una màquina d’escriure, té tres files de tecles amb vint-i-sis lletres de l’alfabet i els guarismes del 0 al 9, no té carro ni rodet per posar paper, però té un panell amb les mateixes lletres que s’il·luminen. Va ser creada per Hug Alexander Koch, enginyer holandès que la va patentar a l’any 1920, però que aviat la va haver de vendre per problemes econòmics a l’Arthur Scherbius i el seu amic Richard Titter. El xifrat dels missatges fets per aquesta màquina era costós, requeria dos operaris que havien de treballar conjuntament perquè un pitjava fortament la tecla i un altre registrava la lletra xifrada que s’encenia en el panell superior de les bombetes. Era un sistema molt segur. Qui va trobar, però, el desllorigador dels missatges encriptats dels alemanys va ser, amb l’ajut dels serveis secrets britànics, l’Alan Turing, després que molts ho haguessin provat sense èxit. Cap als anys 50 les  “Enigma” van ser retirades de la circulació a Espanya… Ves que algú no hagi anat a les golfes a buscar-les de nou veient el panorama! De moment, els russos ja han fet una comanda de màquines d’escriure per al que pugui ser!

Jaume Salés