“Amb la por al cos”, de Margaret Millar

Aquest és el primer llibre que llegeixo de la Margaret Millar i després de fer-ho tinc una sensació agredolça. Perquè sí que hi ha un misteri i hi ha crims per resoldre i una trama molt ben construïda sobre diferents personatges els quals al principi no semblen tan importants com són i d’altres que tenen una progressió inversa, però el temps que la Lucille Alexandra Morrow passa en l’hospital psiquiàtric del Doctor Nathan trenca un poc el ritme, el qual es recupera un cop queda clar que en allà hom es vol carregar la Lucille. A partir d’aquí tot té sentit i agafa velocitat.

              En la tria del detectiu que resoldrà els misteris, l’autora també encerta, malgrat que al principi hom no acaba de veure-ho clar. Però quan l’inspector Sands pren les regnes del cas en detriment del passiu Inspector Bascombe (que altra feina té pensant amb la seva dona, Elle, i les seves anades i vingudes matrimonials) el lector de novel·la negra es tensa i es va per feina. Assistim a una partida d’escacs, d’aquelles cal fer mat al rei contrari només amb el rei i la torre propis; és a dir, es pot trigar, però si es mouen bé les peces l’escac és inevitable, si no es mouen bé només s’ofegarà al rei sense fer escac i mat.

              El perquè del fet que ho desencadena tot pot passar desapercebut per al lector i l’autora ho acaba explicant perquè a partir d’aquí hom ho entengui tot. I a partir d’aquí la pell de xai cau i deixa el llop al descobert per ser caçat per un altre llop tapat amb una altra pell de be. I el remordiment farà la resta, o almenys això és el que sentencia l’inspector Sands.

Jaume Salés i Malian

01/10/2019

El primer cas de Cordelia Gray

            P. D. James (Philis Doroty James) sol escriure novel·les policíaques on el protagonista és el seu detectiu i poeta amateur Adam Dalgliesh, un detectiu que té una vida personal diguem-ne que singular. Però en la novel·la “No apto para mujeres” (el títol original és An unsuitable job for a woman), inicialment, la protagonista és la Cordelia Gray, recentment associada com a investigadora criminal amb en Bernie Pryde, que se suïcida de bones a primeres. Cordelia Gray ha d’investigar els motius d’un aparent suïcidi d’un noi, en Mark Callender, fill del  famós Sir Ronald Callender. I ho ha de fer sense el seu mentó, en Bernie, perquè, com ja he dit, surt d’escena abans de començar.

            La investigació va avançant a mesura que avancen les planes del llibre en aquell estil tan clàssic que consisteix en què un personatge en principi anodí dona una informació que reactiva la investigació i fa avançar-la. Per tant, és un crescendo controlat, però pujant. Cordelia Gray ni és agressiva, ni té experiència, ni ha utilitzat mai una pistola, però sí que és obstinada i persistent. Arriba fins al final, fins i tot abans que el lector per si sol hagi tret l’última conclusió. Sap què va passar i ho acaba explicant al lector, de manera que es pot pair.

            Però en tot moment, l’ombra de l’Adam Dalgliesh és allargada i plana molt subtil a l’inici, fins que es materialitza al final, on hom descobreix alguna acció de “novata” de la detectiu Gray, que li podia haver costat car. Però Dalgliesh no deixa de ser un romàntic, dur, però romàntic. No li diuen pas en va, el Poeta!

Jaume Salés i Malian

24/09/2019

“La dona que va viure dos cop”, de David Lagercrantz

Segona i última novel·la que l’autor suec David Lagercrantz donant vida post mortem als personatges creats per Stieg Larson de la saga “Milenium”. Espero que, malgrat que per ell sigui l’últim treball sobre aquest tema, no ho sigui de la saga i la família hereva d’en Larson n’encarregui més a algú altre. En aquesta nova entrega, al meu modest entendre, l’autor s’ha com alliberat de la feixuga càrrega que suposa suplir qui va crear la saga i la idea. És una novel·la millor que l’altra que va signar, “El que no et mata et fa més fort”; en aquesta tenies la sensació que l’autor no es trobava del tot lliure, que estava enfaixat. Celebro que s’hagi deixat anar.

            Per fer-ho s’ha pres moltes llicències que faran que la propera novel·la sigui tota un altra cosa. Per exemple, en aquesta novel·la en Mikel Blomkvist i la Lisbeth Salander són els autèntics protagonistes, tot gira al seu entorn, però la Lisbeth per primer cop ensenya una part seva afectuosa, més enllà de les seves relacions sexuals que són purament això, encara que sigui molt minsa. Per exemple, l’Erika Berger, finalment, s’està divorciant del seu marit i podrà ser més que l’amant d’en Mikel, o no, perquè sembla que hi ha molta competència, amb rivals de pes! Per exemple, el paper de la Kira o Camilla Salander que hi juga condiciona molt la seva presencia en la futura entrega. Els policies de la primera tríada s’han fet vells i més passius, no sé si tindran prou corda per continuar. O per exemple, la trama russa no sé si pot tenir gaire més joc …

            En fi, nova entrega de Millenium, amb ingredients que fan que no es trenqui amb el passat històric però que preparen el lector per si el futur ha de ser totalment un altre, sense traves, sense lligams amb el passat més enllà de saber sempre d’on venim i cap a on podem anar, sense trair l’essència. Agraïm que el fet que sigui l’última novel·la del pack, l’autor hagi pogut deixar anar la imaginació literària que no va poder fer en la seva primera novel·la. Recomanable cent per cent.

Jaume Salés i Malian

7 de setembre de 2019

Un dels meus herois

(Article publicat a El 9 Nou del dia 19/07/2019)

Tothom té els seus herois de ficció, aquell personatge la vida o les aventures del qual sempre agrada de llegir, escoltar o veure i amb qui, en certa manera, idíl·licament hom es vol assemblar, malgrat la distància evident entre l’ésser mitificat i el pobre mortal que l’idealitza. Un dels meus herois de ficció és en Sherlock Holmes. Per molts, el detectiu més famós de la història, el qual ara m’ha vingut ve recordar, de nou, aprofitant que ha sortit a tots els mitjans periodístics que el dia 7 de juliol fa anys de la mort del seu creador, Sir Arthur Conan Doyle.

            Sherlock Holmes té una personalitat tan forta que va arribar a competir amb Conan Doyle, fins al punt que aquest no estava content del personatge creat. Això a vegades passa. Sense anar més lluny, fins i tot ho hem llegit així a la Bíblia, on el Déu de l’Antic Testament, per exemple, va enviar un diluvi universal per arrasar el món creat per ell perquè no li agradava el que havia fet i en què s’havia convertit. Doncs bé, en Conan Doyle, que va anar creant el seu personatge per entregues, va arribar un punt que ja no el podia controlar, els lectors (diuen que la seva mare la primera) havien mitificat el personatge i exigien al seu creador que l’anés fent créixer més com els lectors volien que no pas com l’escriptor tenia pensat. N’estava tan tip que va decidir matar-lo a “El problema final”: Sherlock Holmes i Moriarty, el seu pitjor enemic però no l’únic, es van trobar a la cascada de Reichenbach, al cantó suís de Berna, i després de barallar-se van caure al buit. Però els herois no moren i, si cal, ressusciten. La pressió popular, diuen que la d’una familiar pròxima a l’autor va ser clau, van fer que Conan Doyle on va dir ric digués ruc i en “L’aventura de la casa buida” Holmes va reaparèixer tres anys més tard, disfressat de perdulaire, i es va anar a presentar davant d’en Watson, el qual en veure’l es va desmaiar. Quan els guionistes de “Dallas” van ressuscitar en Bobby Ewing ens va semblar qui sap què i, ves per on, ja ho havia fet en Conan Doyle molt abans!

            Els herois solen tenir èxit també en la faceta amorosa. A Sherlock Holmes, però, no se li coneix cap conquesta en aquest sentit. Sí que, però, hi ha dones importants a la seva vida; per citar-ne dues, Holmes considera que Maud Bellami és la dona més perfecte i extraordinària que ha conegut mai; i la Irene Adler per ell és “la dona” i per la qual se sent perdudament fascinat, sobretot per la seva intel·ligència freda i precisa, però admirablement equilibrada. Elemental!

Com que del personatge s’ha seguit escrivint més enllà de la mort del seu creador, s’ha establert una divisió entre les obres on surt Sherlock Holmes de la mà de Conan Doyle, que es diuen obres del cànon, i les que no. S’han fet societats d’estudi del personatge encara avui vigent i hi ha qui col·lecciona originals seus com si fossin incunables. I és que el personatge ha esdevingut tot un fenomen social. Fins i tot, com diu en Paco Camarassa a “Sangre en los estantes” (obra de capçalera  imprescindible per als amants de la novel·la negra) Holmes és un personatge literari que inclús ha salvat la vida de presoners: un autèntic doctor John Watson, capturat per les tropes alemanyes a la batalla de Mons, a l’occident de Bèlgica, a l’agost de 1914, va ser alliberat gràcies a la intercessió d’un general alemany admirador del famós detectiu privat el qual, abans d’alliberar-lo, li va dir a cau d’orella: “No es preocupi Watson. En 10 dies tornarà a serà Baker Street. Bona sort!”. Baker Street, al 221 B, és el domicili literari de Sherlock Holmes. Com sentencia en Camarassa, Holmes “és únic. És el personatge literari més citat de tota la literatura universal: més que Hamlet o Don Quijote”. Amb aquests mèrits i aquesta carta de presentació és evident que per a molts Sherlock Holmes és el seu heroi literari. I per a mí també. Elemental!

Jaume Salés i Malian

Club de dones contra el crim

La primera novel·la que he llegit de James Patterson, “El primero en morir” ha resultat tot un descobriment. M’agrada ampliar el ventall d’autors a qui llegir. Una nova inspectora de policia, del Departament de San Francisco, ha estat incorporada al meu registre de personatges literaris a qui seguir, es tracta de Lindsay Boxer: alta (gairebé fa un metre vuitanta centímetres); ulls marrons brillants i vius; i de cabells rossos. Viu a Potrero Hill, una zona residencial de San Francisco, en una casa blava antiga. Com a curiositat, sabem que porta tatuat un drac de dos centímetres a la cuixa dreta. Està divorciada, des de fa dos anys, d’en Tom.

         Boxer, juntament amb la periodista del Chronicle Cindy Thomas, la forense Claire Washburn i, més endavant, la fiscal Jill Bernhart creen el Club de dones contra el crim, una mena de club sense lloc fix de reunió on cadascuna d’elles aporta el seu saber a la investigació del cas per intentar esbrinar-ne el culpable.

         La novel·la, a banda d’intentar trobar l’assassí o assassins de nuvis recents casats, ens mostra paral·lelament la vida convulsa de Lindsay Boxer, sobretot perquè li acaben de descobrir una malaltia a la sang que pot ser mortal.

         Malgrat que sembla que es revela d’hora la identitat de l’assassí la novel·la no deixa de ser del tipus clàssic de novel·la negra i paga la pena de continuar llegint-la fins al final del tot. Veurem mentrestant, si Lindsay Boxer se’n surt de la malaltia, se’n surt de la investigació i atrapa l’autèntic culpable i com li va el tema amorós.

         Ja busco una nova novel·la d’aquest autor perquè amb aquesta m’ha captivat!

Jaume Salés i Malian

17/07/2019

“Pecado original”, de P. D. James

Confesso que aquesta ha esta la meva primera novel·la de Phyllis Dorothy James, més coneguda en el món literari com a P. D. James. En ella, més enllà de robar-hi ingredients de la clàssica novel·la negra, hi ha un relat victorià, d’un Londres dickensià o holmesià. L’autora es desfà a recrear llocs i situacions d’un Londres clàssic. Els personatges, en principi plans, es van engreixant a mesura que avança la narració fins a esdevenir personatges amb vida pròpia un cop acabada la lectura.  

El detectiu protagonista, Adam Dalglish, comandant d’Scotland Yard i poeta aficionat, és un detectiu amb pedigrí, amb una fama que el precedeix i un bon gestor d’equip de treball. Avança en la investigació lentament però de manera eficaç, el que en castellà es coneix com “sin prisas pero sin pausas”. Encerta en el lloc on trobar el desllorigador. Però no té uns bons ajudants consolidats dels quals se’n pugui refiar del tot.

Un cop trobada la prova el raonament va fluint imparablement i es van omplint tots els forats de la trama. Llàstima que hi ha morts que no s’han pogut evitar!

Molt bona novel·la. Recomanable!

Jaume Salés i Malian

09/12/2015

“Las raíces del mal” d’Anne Perry

Encertadament o no, moltes vegades hom escull una novel·la per llegir en funció del que li diu el seu nas. És a dir, hom es mira diferents candidats i acaba escollint-ne una, és aquella per a la que sent una atracció més enllà del que la ciència pot explicar. En alguna d’aquestes ocasions, a l’hora d’escollir, hi ajuda la fidelitat a un autor, en aquest cas autora. Per mi, Anne Perry és tota una garantia.

A “Las raíces del mal”, ens trobem davant d’una novel·la negra, però un xic desconcertant. No per la seva trama, que és excel·lent i molt ben treballada; no per la pobresa dels personatges, que tots tenen una forta personalitat. En aquesta novel·la ens trobem amb dos personatges centrals a qui, per dir-ho popularment, els falta una empenta, no despengen! En William Monk, exdetectiu de la policia, que havia, segons diuen,  esdevingut un policia temut i respectat pels qui l’envoltaven i ara sembla que va amb el fre de mà posat. I l’Oliver Rathbone, advocat defensor de Cleo Anderson i Miriam Gardiner (Speake de soltera) també és un defensor a qui li falta intensitat; davant de la negativa de la seva clienta a fer res per a demostrar la seva innocència es resigna i no insisteix prou. Sort que la Hester (dona de la vida de Monk – amb qui està casada- i de Rathbone –qui va dubtar massa per demanar-li que es casés amb ell-) els espavila als dos! Sort que ella hi posa el que els falta a aquests altres dos! El lector pensa: deixeu-la fer a ella, si us plau!

És una novel·la amb misteri fins al final però amb episodis una mica carregosos (com la seqüència a l’hospital) i amb llacunes; per exemple, havent-hi un diari personal escrit a mà per una de les víctimes, com és que ni la policia ni l’advocat ni l’investigador privat el confisquen per estudiar-lo? I com es pot trobar ara, en un tres i no res, sent fosc, un cadàver ocult durant més de 20 anys, que els veïns de l’època van buscar infructuosament durant una setmana? I com una persona pot reconèixer de cop un fill i no dir-li fins que no sigui inevitable?

Però el nas, un cop més, no enganya i és un bon llibre d’intriga, misteri i de novel·la negra … salvant aquestes llacunes.

Jaume Salés Malian

“El juego de la luz”, de Louise Penny

          És la primera novel·la que llegeixo de Louise Penny i ho he fet empès pel màrqueting que deia que l’autora és la nova “dama del crim”. I un lector de novel·la negra empedreït com jo no s’ha pogut resistir a la temptació! A més, m’atreia el fet que l’acció passava en territori quebequès, del Canadà. 

He conegut el Comissari en Cap, Armand Gamache, i els seus ajudants: Jean-Guy Beauvoir –la seva mà dreta- i Isabelle Lacoste –valor en alça i important per a la resolució del cas. La novel·la, a part de descobrir qui ha mort a Lillyan Dyson, va aprofundint en les vides íntimes dels personatges principals: Clara i Peter Morrow; Gabri; Olivier; Ruth Zardo, Paulette; Normand; Denis Fortin; Marois; Suzane Coates; Myrna Landers; Thierry Pinault; André … Entre tots aquests, hi ha l’assassí o assassina de la Lillyan Dyson. Està bé comprovar que molts tenen motius però l’autora amaga massa què troba i de qui per resoldre el cas.

A mi em sembla que la trama de descobrir el/la culpable només és una excusa per escriure un altre tipus de novel·la, basada a descobrir les pors i els sentiments contradictoris –com els quadres de Clara Marrow.  Tant és així que, fins i tot, un cop resolt el cas, l’autora no pot donar per tancada la novel·la, necessita tancar o deixar encarrilada la narració de les vides dels protagonistes.

Jaume Salés i Malian

28/05/2017

Qui et va parir, Harry !

En la novel·la “La set” en Jo Nesbo ens serveix una nova aventura del comissari Harry Hole. A pesar que es repeteix per enèsima vegada el tòpic que en Harry no vol tornar a la Unitat d’Homiciis i prefereix fer de professor a l’escola de policies, sabem que hi tornarà i atraparà l’assassí o assassins, però això no desmillora la història. Em segueix atrapant. Potser l’autor es recrea massa en els detalls escabrosos i sanguinaris. També es repeteix l’esquem de la lluita de Hole amb el seu alcoholisme; la relació especial amb el seu fillastre Oleg; o l’amor secret i no resolt que li professa la Katrine Bratt; la por de la Rakel Fauke a perdre’l; la hipocresia i postureig d’en Mikael bellman; la bellesa tonta de la dona d’aquest, l’Ulla; l’amor platònic d’en Truls Berstsen per ella; etc. Tot això és atrezzo perquè la història i la manera particular de protagonitzar-la que té en Harry Hole s’hi llueixi.

No hi falta el seu amic taxista alcohòlic, ara reconvertit amb barman (Oystein), ni els seus col·legues més fidels (com en Bjorn Holm). En Harry Hole, però, es fa estimar, es fa respectar i aconsegueix resoldre més d’un enigma alhora, que el lector li agraeix. La història va sobre el vampirisme i la set del vampir per la sang de les seves víctimes , com havien fet en el passat, per exemple, una tribu d’indis nordamericana.

És una novel·la deductiva però també d’acció i, també, d’amor, de reconciliació d’amants i paterno-filial. Entremig, l’autor posa cortines de fum per despistar i perquè el final sigui més emocionant. Com diria la Katrine, després del sacrifici que fa en Hole per a resoldre definitivament el cas, “qui et va parir, Harry!”. No fa falta dir res més.

Jaume Salés.

Trhiller judicial refrescant

Després d’haver llegit i gaudit amb el policia Hieronimus Bosch, en la novel·la de Micheal Connelly “El quinto testigo” coneixem al seu germanastre, l’advocat Mickey Haller. Bosch, en aquesta novel·la, fa “un Hitchkok”, és a dir, surt en una escena sense gens de protagonisme però deixant constància que surt i ja està. És intrascendent el que diu i el que fa per a la trama, però surt com si volgués saludar a un lector que ja el coneix.

Quan un ha estat i s’ha delectat amb les novel·les d’Erle Stanley Gardner i el seu protagonista Perry Mason, reviu en aquesta novel·la de Connelly una sensació similar. Hi ha un investigador molt eficient, amb els seus mètodes, no tan elegant com Paul Drake però tota una troballa, en Dennis (té un cognom molt difícil); i a partir d’aquí els personatges secundaris ja no tenen res a veure amb la saga Perry Mason: no hi ha cap súpersecretària com la Della Street però hi ha una advocada molt prometedora i amb consciència –Jennifer Aronson- i dues exdones (Lorna Taylor i Maggie McPherson) que fan un bon complement, tot i que la segona li té el cor robat encara i Haller busca refer la seva vida amb ella.

És una novel·la amb constants girs argumentals i de cavalls guanyadors, amb una fiscal que mossega i un jutge molt real que intenta fer d’àrbitre tan bé com pot o li deixen. I si no n’hi havia prou, el final és sorprenent, inesperat i, per algú que sempre vol que guanyin els bons, perfecte!

 

Jaume Salés.