Qui et va parir, Harry !

En la novel·la “La set” en Jo Nesbo ens serveix una nova aventura del comissari Harry Hole. A pesar que es repeteix per enèsima vegada el tòpic que en Harry no vol tornar a la Unitat d’Homiciis i prefereix fer de professor a l’escola de policies, sabem que hi tornarà i atraparà l’assassí o assassins, però això no desmillora la història. Em segueix atrapant. Potser l’autor es recrea massa en els detalls escabrosos i sanguinaris. També es repeteix l’esquem de la lluita de Hole amb el seu alcoholisme; la relació especial amb el seu fillastre Oleg; o l’amor secret i no resolt que li professa la Katrine Bratt; la por de la Rakel Fauke a perdre’l; la hipocresia i postureig d’en Mikael bellman; la bellesa tonta de la dona d’aquest, l’Ulla; l’amor platònic d’en Truls Berstsen per ella; etc. Tot això és atrezzo perquè la història i la manera particular de protagonitzar-la que té en Harry Hole s’hi llueixi.

No hi falta el seu amic taxista alcohòlic, ara reconvertit amb barman (Oystein), ni els seus col·legues més fidels (com en Bjorn Holm). En Harry Hole, però, es fa estimar, es fa respectar i aconsegueix resoldre més d’un enigma alhora, que el lector li agraeix. La història va sobre el vampirisme i la set del vampir per la sang de les seves víctimes , com havien fet en el passat, per exemple, una tribu d’indis nordamericana.

És una novel·la deductiva però també d’acció i, també, d’amor, de reconciliació d’amants i paterno-filial. Entremig, l’autor posa cortines de fum per despistar i perquè el final sigui més emocionant. Com diria la Katrine, després del sacrifici que fa en Hole per a resoldre definitivament el cas, “qui et va parir, Harry!”. No fa falta dir res més.

Jaume Salés.



Trhiller judicial refrescant

Després d’haver llegit i gaudit amb el policia Hieronimus Bosch, en la novel·la de Micheal Connelly “El quinto testigo” coneixem al seu germanastre, l’advocat Mickey Haller. Bosch, en aquesta novel·la, fa “un Hitchkok”, és a dir, surt en una escena sense gens de protagonisme però deixant constància que surt i ja està. És intrascendent el que diu i el que fa per a la trama, però surt com si volgués saludar a un lector que ja el coneix.

Quan un ha estat i s’ha delectat amb les novel·les d’Erle Stanley Gardner i el seu protagonista Perry Mason, reviu en aquesta novel·la de Connelly una sensació similar. Hi ha un investigador molt eficient, amb els seus mètodes, no tan elegant com Paul Drake però tota una troballa, en Dennis (té un cognom molt difícil); i a partir d’aquí els personatges secundaris ja no tenen res a veure amb la saga Perry Mason: no hi ha cap súpersecretària com la Della Street però hi ha una advocada molt prometedora i amb consciència –Jennifer Aronson- i dues exdones (Lorna Taylor i Maggie McPherson) que fan un bon complement, tot i que la segona li té el cor robat encara i Haller busca refer la seva vida amb ella.

És una novel·la amb constants girs argumentals i de cavalls guanyadors, amb una fiscal que mossega i un jutge molt real que intenta fer d’àrbitre tan bé com pot o li deixen. I si no n’hi havia prou, el final és sorprenent, inesperat i, per algú que sempre vol que guanyin els bons, perfecte!

 

Jaume Salés.



“Mortaja para un ruiseñor”, de P. D. James

En aquesta novel·la veiem com el detectiu (i poeta a estones lliures) Adam Dalgliesh es troba davant d’un cas on té els possibles sospitosos acotats, l’espai perfectament delimitat i, finalment, elements descoberts del passat que li han de servir per desllorigar l’entrellat i troba el o la culpable. Però els casos es resolen del tot quan es poden demostrar i l’acusat o l’acusada és condemnat/da pels seus crims. I en aquí en Dalgliesh fracassa o hi està a punt. Qui va cometre els crims i/o qui va induir-los li planta cara i el desafia a què ho demostri. I a fe de Déu que li costa!

Les novel·les de P. D. James no descriuen només situacions on hi ha un crim i algú que ha de descobrir el culpable. Són novel·les en les que els seus personatges no són plans, creixen en el transcurs de la narració perquè sap introduir en la majoria d’ells la seva personalitat, les seves motivacions. En aquesta també passa, malgrat que n’hi ha massa que només queden insinuats.

L’ambient narratiu és el propi de les novel·les de P. D. James, perfectament descriptiu de la societat londinenca d’època, que fa que es notin, en llegir la narració, els decorats que l’autora situa per ambientar la novel·la i que aquests t’envoltin entre rossinyols (infermeres en argot) … que ja t’hi trobes, vaja!

Si alguna pega s’hi pot posar, és que no és lògic que algú que vol matar a un altre s’acontenti a fuma-li un cop pel darrera, l’atordeixi i, veient que queda inconscient, no l’acabi matant; també hi ha massa insinuacions en alguns personatges secundaris que podrien haver arribat a resoldre’s, a no ser que fossin cortines de fum per a despistar al lector entregat en la resolució dels crims. Despistar, despista ! Però es podrien haver concretat més aquestes línies argumentals secundàries. Tanmateix, hom escriu una novel·la com vol! Aquest no deixa de ser una novel·la de crims, recomanable, com gairebé totes les de P. D. James.

Jaume Salés i Malian

Gener 2017



“Los años perdidos de Sherlock Holmes”, de Jamyang Norbu

Els holmesians distingeixen, sobre les novel·les protagonitzades per Sherlock Holmes, entre les obres anomenades “del cànon” (les escrites pel seu creador, Sir Arthur Conan Doyle) i les altres (les escrites per autors diferents). Els puristes rebutgen les novel·les que no formen part del cànon, encara que alguna d’elles les hagi escrites el fill de Conan Doyle.

La novel·la d’en Norbu intenta narrar les aventures de Sherlock Holmes en el període de temps que va des que suposadament mor i fins que ressorgeix sobtadament al cap de més d’un any, amb l’ensurt evident d’en Watson quan se’l troba disfressat pel carrer. Durant aquest temps, Sherlock Holmes explica a Watson que, entre d’altres, havia estat amb el Dalai Lama. Aquest és el context on es mou la novel·la de Jamyang Norbu.

He dit abans que “intenta” però, al meu parer, no aconsegueix una bona narració digna de Sherlock Holmes. Com a lector, no m’és gaire creïble com arriba a saber-se i trobar el manuscrit on es narra l’estada de Holmes al Tíbet. Entre mig i fins que no arriben a la residència del Dalai Lama, el text és bastant feixuc i es veu un Holmes que té alguna idea brillant i algun raonament elaborat i sorprenent que sembla més que serveixi per recordar que ell surt en aquesta aventura que per res més. Sherlock Holmes és i ha de ser molt més que això.

Sherlock Holmes va néixer i créixer per resoldre enigmes, però enigmes criminals, enmig dels quals hi ha desafiaments intel·lectuals elevadíssims. Això no passa en aquesta novel·la. No investiga cap mort, ni cap segrest, ni cap acte criminal. Fins i tot, quan recupera un mandala robat ni explica com arriba a saber on és, ni la situació que genera és creïble.

Portada del llibre

(Portada del llibre)

Que ressusciti, també, Moriarty crec que és una llicència excessiva de l’autor. Però la lluita de poders mentals d’ell i Holmes a l’estil de superherois que tenen ratjos làser i capes, movent objectes, són més de novel·la fantàstica que no de novel·la negra. Els desafiaments mentals entre Moriarty i Holmes són en l’àmbit de la raó, no en els súperpoders. I ja no diguem com descobrim que Holmes és la reencarnació sense pèrdua de consciència d’un lama que havia estat mort pel Ser Obscur, és a dir Moriarty, en el passat fa 18 anys. Només ens faltava saber que, 80 anys més tard, Holmes s’ha tornat a reencarnar en un altre monjo tibetà!

Ho sento, però a mi no m’ha agradat. És un opinió molt subjectiva i cadascú és com és i li agrada el que li agrada. Jo segueixo adorant en Sherlock Holmes que descriuen les obres canòniques i crec que les que no ho són no el poden convertir en una altra cosa totalment diferent, com fa aquesta novel·la de Norbu.

Jaume Salés i Malian

“El ratpenal”, de Jo Nesbo

Primera novel·la de la saga Harry Hole, però per mi no ja que n’he llegit d’altres abans. En aquesta primera se’ns presenta un detectiu intuïtiu, intel·ligent, tímid, expeditiu quan cal, deductiu fins a aconseguir tancar el cas i … tot el que ha de tenir un detectiu dels clàssics. Però tot això es combina amb un fons d’armari de personalitat brutal: sabem que en Harry té un passat basat en una mentida que li repeteix com l’eco i el turmenta, per poc que deixi fluir els sentiments; coneixem com és la seva família: pare, mare (ja difunta) i germana (amb síndrome de Dawn); quin era el seu primer amor; coneixem, també, la facilitat d’en Harry per fer amis i ser apreciat pels companys, a pesar que sigui d’Austràlia; descobrim la tendresa d’en Harry com a amant … però també veiem l’hemisferi fosc i desgraciat d’en Harry: sense voler sacrifica el seu amor, és capaç de fer-li el salt i reprèn l’addicció a l’alcohol que s’havia conjurat a no tornar a provar mai més.

Portada del llibre

Portada del llibre

 

 

Tenim, doncs, un Harry Hole sensible, humà, però amb fusta d’heroi; sobretot per al lector, a pesar que en aquesta primera novel·la s’intueixen altres històries no clares del present d’en Harry. Per això, l’han enviat de Noruega a Sydney.

Podria acabar fent un espòiler: aquest detectiu promet i en successives novel·les serà cada cop millor i més atractiu per al lector. Segur.

Jaume Salés i Malian

“Tres días de agosto”, de Jordi Sierra Fabre

Primer contacte amb l’inspector Miquel Mascarell, un expolicia detingut i condemnat a mort en la postguerra civil i, posteriorment, indultat, al 1947, i que ha refet la seva vida amb Patro Quintana, intentant oblidar la mort de la seva primera dona, Quimeta, i del seu fill, Roger Mascarell.

Per culpa d’una apendicitis no va poder investigar l’assassinat d’Indalecio Martínez, fa 12 anys, i ara alguns dels amics (no faré ara cap espòiler) decideixen que ell és l’ideal per descobrir l’assassí de debò i rentar la memòria de l’Ignasi Camprubí que, també, va morir en l’interrogatori de l’Inspector Miranda quan va ser acusat del crim. Tres días de agosto

És una novel·la molt ben escrita, amb molts detalls geogràfics de Barcelona. Els personatges van apareixent i e la suma de tots ells es van obtenint les diferents variables i els antecedents del cas. Jordi Sierra juga net i no amaga res al lector, fins i tot li fa saber en veu alta la pista definitiva que té per descobrir l’assassí o assassina i qui té segrestada la seva parella Patro, amb qui el lector comparteix un secret que no sap fins al final en Miquel Mascarell.

Costa fer una novel·la policíaca ambientada a Barcelona i, a més, en els anys 50 del segle passat. Sierra ho aconsegueix amb nota. La novel·la enganxa i hom no para fins arribar al final, tot i que quan s’hi arriba, sap greu d’haver-ho de deixar aquí.

Fins a una altra, evidentment.

Jaume Salés Malian

21/07/2016

“Muerte de un forense”, de P. D. James

És innegable el talent literari de Phyllis Dorothy (PD) James, sobretot a l’hora de descriure ambients que envolten les diferents escenes i els trets físics i psíquics de cadascun dels seus personatges, protagonista inclòs.

MuerteDeUnForense              Estem davant d’un nou cas del detectiu Adam Dalglish, el detectiu poeta. En aquesta novel·la sabem què li va passar al seu fill, mort prematurament. En la novel·la, el lector se sent desafiat perquè Stella Mawson – que al final en paga les conseqüències- i en Dalglish diuen més d’un cop que ja sben qui és l’assassí o assassina però necessiten, per demostar-ho, que alguns dels personatges secundaris faci un pas en fals, en una societat de Cherrisham molt hermètica. El desllorigador és una pilota de futbol, cosa que pot semblar que és un recurs molt forçat de l’autora.

Si hagués de fer una crítica és que, un cop descobert el culpable, i no abans, també es descobreixen vides ocultes de l’assassí o assassina i altres personatges que no eren ni sospitades ni sospitables pel lector, per molt atent que estigués.

Jaume Salés Malian

“El secreto de Gray Mountain”, de John Grisham

L’últim llibre que vaig llegir d’en John Grisham que tractava un tema d’advocats i del sistema judicial em va deixar un mal sabor de boca, podríem dir que em va deixar amb la sensació que, en el fons, no havia passat res, que havia estat una història plana, sense evolució. Quan això em passa, amb un autor, entro en quarantena amb ell i passo temps sense llegir-li res. Amb en John Le Carré –a qui adoro de l’època de l’Smiley- em passa igual. Doncs bé, he volgut saltar-me la quarantena amb en Grisham –de fet, el llibre me’l va passar el Tió o Pare Noel, com es vulgui- i en uns set dies m’he empassat “El secreto de Gray Mountain”.

El fet que hagi tardat tan poc a acabar-lo no ha estat perquè fos molt interessant o perquè m’enganxés. Però volia avançar a veure què passava més enllà del canvi de vida d’una advocada d’un gran despatx nordamericà, Samantha Kofer, que és acomiadada i que passa uns divuit mesos a Brady on descobreix que el dret pot servir també per fer feliços als pobres i els desvalguts que no poden pagar advocats per litigar contra poderoses multinacionals.

Però més enllà d’això, de conèixer a la Mathie, a l’Annette, a en Jeff i en Donovan Gray, amb alguna revolcada inclosa, quan acabes de llegir el llibre no has acabat cap història, cap dels casos començats –mig a desgana- per Samantha no han acabat, ni, a vegades, començat. La novel·la acaba amb tot obert. I el secret de Gray Mountain? A banda de ser un amagatall d’uns documents que ni tan sols sabem què diuen, que no tenim el plaer de veure com són de decisius, a banda de tot això, quin coi de secret té Gray Mountain? Sincerament, ni idea !

Resumint, torno a situar en John Grisham en quarantena! Això que diu el llibre com a lema “el millor autor de thriller viu” no ho compateixo. I si fos cert que és el millor autor de thriller viu, seguiria llegint el segon millor autor de thriller mort, abans que ell. Ho sento, però és que és molt frustrant acabar un llibre de trama judicial i quedar-te amb mal regust de boca perquè no hi ha hagut cap judici que hagi viscut el lector, ni cosa que se li assembli. I a sobre, totes les crítiques tenen un to totalment al revés del que acabo d’escriure. No hi dec entendre res!

 

Jaume Salés i Malian

Gener 2016

“El pit-roig”, de Jo Nesbo

Aquesta novel·la ha estat la primera que he llegit de l’autor noruec Jo Nesbo i, per tant, el primer cop que segueixo les aventures del detectiu Harry Hole; això ha fet que alguns dels comentaris que, en la novel·la, surten sobre el passat d’aquest detectiu no pugui ser correspost per aquest lector amb la complicitat que requeriria. Tot i així, el llibre està tan ben escrit que no cal saber els antecedents d’en Hole per seguir bé, perfectament la història del cas.

La novel·la, amb un estil dietari, superposa fets ocorreguts durant la Segona Guerra Mundial amb fets actuals (de l’any 2000). Hom ja intueix que la informació del passat serà necessària per a resoldre el cas present però tot i així la narració manté la tensió en tot moment.

Ha de ser difícil per a un autor mantenir l’emoció i l’atenció del lector quan els dos –autor i lector- saben que un assassí quedarà sense ser jutjat perquè el detectiu de ficció no sap el que sabem nosaltres. I, encara més, si hom té la convicció que de saber-ho acabaria resolent el cas molt més aviat. I el lector s’ha de resignar a què l’autor decideixi acabar l’obra amb aquest secret benviu.

Hi ha, en la trama, enganys o paranys al lector que, quan te’ls expliquen, son d’agrair. Hi ha referències constants i centrals al nazisme als països nòrdics, recurs molt habitual en la novel·la negra d’aquelles contrades. Hi ha històries d’amor les quals acaben de diferent maneres i que enganxen, com a trama secundària, al lector. Hi ha personatges que indignen al lector, però que semblen tenir vida pròpia …

Si hi hagués de posar alguna pega, potser és molt forçat que aparegui un diari fet de puny i lletra del “pit-roig” que ajuda a en Harry a resoldre el cas. Penso que no li calia trobar-lo, estava tan a punt d’entendre-ho tot sense aquesta troballa que l’autor havia pogut deixar-lo lluir més. Però bé, me val la pena llegir aquesta magnífica novel·la.

Jaume Salés i Malian

13 de gener de 2016

Sobre “El círculo se estrecha”, de Julian Symons.

Primera novel·la que he llegit d’aquest escriptor anglès de principis del segle XX. Avesats a llegir novel·les on el centre d’atenció el tenen els detectius privats o els detectius/inspectors de policia, en aquesta no és així. I sorprèn. L’inspector d’Scotland yard, Crambo, no ens apareix en aquí com algú que ens sedueixi, més aviat és un personatge pla, paral·lel a la trama, que sempre va un pas per darrera, malgrat el el-circulo-se-estrechafarol que es marca al final, que ens ho podem creure o no. No cau ni bé ni malament; fins i tot hom se n’arriba a oblidar i no hi penses, amb ell, per a la resolució del cas fins que, per sorpresa, torna a aparèixer en el moment clau.

El títol és ben bé el resum del que passa: un seguit de circumstàncies fan que la situació del protagonista, David Nelson, canviï com una mitja d’avui per a demà: d’un ascens cantat es passa a una decepció perquè aquest no és dóna; d’un matrimoni avorrit es passa a descobrir la sal que hi posa la Rose Nelson, dona del protagonista; d’uns directius intocables a la feina es passa a tractar-los de tu a tu i, fins i tot, d’acusar-los d’uns fets presents que tenen a veure amb un passat enginyosament dissimulat.

Tot i que costa d’arrencar perquè no és un començament ortodox d’una novel·la de crims, veient que tot el món i tots els elements van en contra d’en Nelson, aquest acaba caient bé al lector i es posa de la seva part a la recerca de l’autèntic culpable … donada la passivitat del detectiu Crambo i d’Scotland Yard.

Jaume Salés i Malian

11 de març de 2016