“La cançó dels maorís”, de Sarah Lark

Vaig començar a llegir “La cançó dels maorís”, de Sararh Lark, després que una bona amiga em va dir que m’agradaria més que la primera novel·la de la trilogia (“En el país del núvol blanc”) que, per cert, encara en tinc un bon record. I ha estat cert. No se sap ben bé perquè però enganxa ràpid. Uns dels motius d’això podria ser la prosa fàcil que respira a l’hora de narrar aconteixements  que van apareixent de forma tan natural que fa que, més que llegir un llibre, hom estigui veient la mateixa vida d’algú.

En aquesta novel·la, de fons, hi ha sempre l’acompanyament dels protagonistes de la primera novel·la (Gwyneira i James McKenzie, Helen O’Keefe, Fleurette i Ruben O’Keefe, Helen O’Keefe, John Sideblossom …), però el temps ha passat i el protagonisme és de la nova generació. la canción de los maoríes

De fet, podríem dir que aquesta novel·la gira entorn a dues noies, Elaine O’Keefe i Kura Warden. Totes dues creixen i es comencen a fer dones i apareixen els diferents aspirants a xicots/marits, que les transformaran no sempre per a bé. Així, doncs, la història té dues direccions: una, encaminada a veure una noia –Kura- superba, plena d’autoestima, que és i se sap molt guapa, excel·lent pianista que només té un objectiu que és ser professional de la música; per això, és capaç de bescanviar, si cal, el seu cos, de casar-se i descasar-se i tornar-se a casar i … fins i tot abandonar la seva filla no desitjada (Glòria Martyn). L’altra direcció és per conèixer la vida d’una altra noia, aquesta però humil –Elaine-, tímida, però rebel quan convé, que es pensa que el món és de color de rosa i que l’amor s’hi posa i ho pot tot i descobreix que en el món hi ha monstres –en el sentit, fins i tot, literal del terme- que la poden destrossar si no se’ls treu de sobre ràpid.

Kura i Elaine, malgrat que cosines, són ben diferents. La primera ho té tot i sap que ho pot aconseguir tot, només movent fent una caiguda d’ulls; l’altra sap que ha de vèncer els seus temors, les seves obsessions i la seva timidesa si vol aspirar a viure feliç. En definitiva, tenia raó la meva amiga: aquesta novel·la supera la primera. Estic esperançat perquè aquesta amiga també m’acaba de dir que la tercera millora les precedents!

Jaume Salés i Malian



Comentant “En el pais de la nube blanca”, de Sarah Lark

Al cap de poc, de començar la novel·la hom ja sap el perquè del títol: aquest és el nom de Nova Zelanda; per  tant, no és un títol lluminós o que cerca quelcom de comercial. Sarah Lark, que es veu que no és el nom real de l’autora, ens narra, en aquest llibre, l’inici d’una saga –que ja té avui dos volums més. Efectivament, a partir del viatge de dues noies angleses a Nova Zelanda es descriu no només la seva arribada i dura aclimatació, sinó, un cop assentades, com creix el seu personatge de forma contaminant, en el bon sentit de la paraula, envers tots aquells altres personatges amb qui s’interrelacionen. Podríem dir que les protagonistes són aquestes noies: d’una banda, la Helen Davenport – que té una boca petita, un nas afilat, ulls grossos i serens i una cabellera de cabells llisos i sedosos que li arriben a la cintura i són de color castanys-, que fa el viatge encandilada per les cartes d’amor d’un pagès del país que, de tan ben escrites, ja l’hauria d’haver fet sospitar; d’una altra, la Gwyneira Silkham –que és pèl-roja, pigada, boca plena i ample i ulls blaus, i que li agraden els animals i llegir novel·les de l’oest- que viatja després de ser guanyada a les cartes pel seu futur sogre –en Gerald Warden- al seu pare –Terence Silkham-.

En el viatge a bord del Dublín, que fa el trajecte Londres-Christchurch, les dues protagonistes es fan amigues entre sí, amistat que perdurarà al llarg de tota la novel·la, al final de la qual, fins i tot, s’emparenten. La Helen, a més, fa de professora improvisada d’una sèrie de nenes orfes que la societat anglesa envia, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, a Nova Zelanda: són Dorothy, Daphe, Lurie i Mary (bessones), Elisabeth i Rosemary. Malgrat això, totes elles aconsegueixen espavilar-se força bé,  a pesar que l’arribada és dura i cruel per algunes d’elles.

Un cop arribades, tant la Helen com la Gwyneira es troben els pretendents de manera molt diferent a com s’havien imaginat i, a més, resulta que en Howard O’Keefe (amb qui es casarà la Helen) i en  Gerald Warden (sogra de Gwyneira) no es poden ni veure, degut a un episodi d’un passat comú que té a veure amb una societat entre ells i l’estima dels dos per una dona que es va endur un d’ells referegant-li a la cara a l’altre. Al final, tots dos en surten mal parats d’aquest històric malestar. El marit de la Gwyneira, en Lucas Warden, té dots artístiques però les dones no són el seu fort, davant la desesperació del seu pare el qual, en un moment de borratxera, el supleix i viola la seva nora, engendrant-li un Warden no volgut; i en Howard O’Keefe és molt rude i poc dolç. Podríem dir que els dos són les dues cares d’una moneda: tots dos crien ovelles, però un és ric i li va bé el negoci (Warden) i l’altre és descuidat i justeja econòmicament (O’Keefe).

en-el-pais-de-la-nube-blanca

Per salvar les penes, la Gwyneira i la Helen, a més de recolzar-se en els seus fills –que per cert s’entenen de seguida i s’estimen- van fomentant la seva amistat. A més, cadascuna d’elles fan noves amistats: la Helen, es fa seus els nens maorís simbiòticament, i la Gwyneira es fa molt amiga del seu capataç en James McKenzie, pare de la seva primera filla, davant la passivitat d’en Lucas Warden. Al final del llibre, degut a la desaparició d’en Lucas, en McKenzie es converteix en la raó de viure i de continuar vivint de la Gwyneira.

En aquesta primera entrega, es comença a preparar un futur efontrament entre el poble natiu “ocupat”, els maorís, i els colonitzadors. Aquest malestar va en augment, sobretot a partir de què els maorís són més cultes.

La novel·la no té final. Tot està obert. La següent generació demana pas i per això, se suposa, que hi ha més llibres d’aquesta saga. És una novel·la que atrau al lector a qui li toca la fibra sentimental en molts dels passatges del llibre.

Jaume Salés i Malian