Per l’honor de la República

Això va d’amistat!

Sense buscar-la va caure a les meves mans un exemplar del llibre d’Admudena Grandes, titulat “Los pacientes del Doctor García”, novel·la que forma part de la col·lecció de la mateixa autora “Episodios de una Guerra Interminable”. Com el seu títol indica es tracta d’una història ambientada just en el moment en que s’està produint la guerra civil espanyola i que dura fins a l’adveniment de la democràcia. Malgrat que aquesta temàtica, a priori, no és el tipus de novel·la que acostumo llegir haig de dir que hauria de ser de lectura gairebé obligatòria perquè l’autora ha dissenyat la novel·la com una manera que el lector se submergeix no només en la vida dels personatges sinó que et fa entrar dins del temps i veus com es desenvolupen els fets històrics entremesclats amb el que els passa als personatges.

            Efectivament, copses els dos bàndols, republicans i franquistes sublevats, copses la misèria de la gent, com gairebé tots mira de sobreviure a una guerra i a una misèria que els cau a sobre, com la gent pot trair un veí o un “amic” per salvar-se ell mateix … però també veus la calidesa humana de persones que, sent de diferent tarannà s’ajuden i se salven mútuament. Si als alumnes, a l’hora d’explicar com va anar i què va passar en la guerra civil espanyola a partir de l’aixecament il·legal i il·legítim d’uns militars a qui va seguir el poder financer i no es vol que els alumnes s’avorreixin en classes d’història convencionals, que els facin llegir aquest llibre. Captaran tot l’ambient, tot l’entorn. No deixaran de veure la hipocresia internacional, per exemple; veuran l’esperança dels cada cop menys republicans a què des de fora facin fora del poder els que el van usurpar amb un aixecament militar i la represàlia posterior que va derivar-se’n.

            I en mig de tot això, el lector podrà descobrir, no una història d’espies com diu la solapa del llibre (que també), sinó la història d’una amistat entre en Guillermo García  Medina – que es passa la seva vida salvant persones – i en Manuel Arroyo Benítez. Aquest és l’espia de la novel·la, però també l’amic, l’amant, l’última esperança republicana … fins que finalment decideix començar de nou humilment amb la seva família, també exiliada, i al costat del seu amic Guillermo i la família d’aquest.

            És una novel·la molt densa de llegir, amb molts personatges i amb personatges que adopten la identitat d’un altre. Té unes set-cents planes i sembla que n’hagis de llegir mil més perquè et fa mastegar la vida d’un temps convuls, pervers i on només es pot sobreviure per viure.

            Com a fet sorprenent, al llarg de la novel·la hi ha almenys dos moments en què la narradora deixa de ser tal per fer sentir la veu de l’autora, d’Almudena Grandes. Però ho fa de manera tan natural que, fins i tot, es troba lògic. També m’ha agradat que al final del llibre hi ha una explicació de com l’autora ha arribat a fer aquesta narració tan densa. I com que acaba amb una frase que va escriure Marcelo Saporta a Les temps modernes a l’any 1949, l’he volguda posar de títol a aquest escrit perquè resumeix perfectament l’obra.

            Totalment recomanable!

Jaume Salés i Malian

Gener de 2019.

Més apunts sobre “Tertúlia”, de primera mà

  (PUBLICAT A LA REVISTA “RODA DE TER” DE FESTA MAJOR 2015)

                Ara fa un any, en aquest mateix número extraordinari del RODA DE TER de Festa Major, vam narrar els orígens de “Tertúlia” i ho vam deixar en la polèmica de la representació de l’obra de teatre la “La novia” de l’autor Horacio Ruiz de la Fuente. Aquest va ser un inici sonat per a l’associació cultural rodenca. A partir d’aquí calia continuar mantenint el nivell. En el llibre d’actes de l’entitat hi ha recollida la cita que un dels socis, en Jaume Vilar Blanch, va dir: “La bandera ja és alçada, ara només cal perseverar”. Així, dons, a finals de juny de 1957, en la festivitat de Sant Pere, Tertúlia va organitzar el que es va titular com “II Selecció Teatral”, aquest cop en col·laboració amb el Centre Parroquial de Roda de Ter.

Així ho podem llegir a l’acta:

Amb gran animació es va preparar per a la festivitat de Sant Pere la Segona Selecció Teatral, escollint-se l’obra de d’H. Ruiz de la Fuente[i] (el mateix autor de “La novia”) Aurora Negra”.

 

Aquesta obra d’un dels autors teatrals de moda de la postguerra espanyola, havia estat estrenada el 22 de setembre de 1957 al teatre Reina Victoria, a Madrid, per la companyia de Carmen Carbonell i Antonio Vico, els quals, juntament amb l’actor Julio Sanjuan, es repartien els papers d’aquesta comèdia dramàtica. En aquell acte, si hem de fer cas dels diaris que publicaven crítica teatral, hi va haver aplaudiments generosos en determinats mutis i al final d’actes, havent de sortir l’autor a saludar mentre el taló pujava i baixava. Un dels crítics teatrals, Alfredo Marquerie, en una crònica seva al diari “ABC”[ii] renegava de la qualitat de moderna que alguns atribuïen a l’obra pel fet de tenir, per exemple, pocs personatges i que un telèfon sonés en moments determinats, mentre elogiava “l’esforçada” posada en escena dels tres actors.

En la premsa local rodenca, Miquel Vilar Blanch escrivia, a la revista “Roda de Ter”[iii] després que es representés aquesta obra a casa nostra, el següent:

Sense ser la comèdia més interessant d’aquest autor gallec, “Aurora Negra” té interès, emoció i nervi, principalment en els seus actes segon i tercer. És una interessant obra de teatre en la que s’exposa un tema humà bastant normal. L’autor coneix els efectes teatrals i juga amb ells plenament, manejant sàviament els seus personatges, els seus pocs personatges, cosa que fa l’assumpte molt més difícil del que es podia creure”.

Aquesta obra de teatre, l’acció de la qual passa a Madrid i està ambientada a l’època actual (anys cinquanta), té només tres personatges, Eva Santurce, Arturo Hinojales i Andrés Santurce. En la dita ocasió, van ser interpretats, respectivament, per Maria Dolors Ribas, Miquel Martí Pol i Ramón Corominas Salés. La interpretació dels tres va ser magnífica si fem cas de la crònica, ja citada, de la revista “Roda de Ter” com la que consta inscrita en el llibre d’actes. En la primera, el cronista diu:

Els tres, cadascú en la seva missió van aconseguir una labor estupenda durant l’acció dels actes. Gestos mesurats, sense exageració, dicció clara i col·locació justa sobre les taules.”.

Per acabar dient, que: “Jo crec que a uns aficionats no se’ls pot exigir més. Això és fer teatre. Això és encarnar uns papers i estudiar-los a ple encert”.

El cronista, però vol deixar clar:

l’encertat ritme imposat en la representació, prescindint de qualsevol detall lleig. Els tres  intèrprets per igual van salvar la seva responsabilitat donant una lliçó de com s’ha d’interpretar una comèdia dramàtica. És un detall que els honora i els obliga a repetir la seva actuació ja sigui en la mateixa obra o en una altra. Apresa tenien la cosa i no els va fallar.”.

L’única queixa del cronista és que el públic no va prodigar-se en aplaudiments durant la representació, tal com va passar en l’estrena madrilenya uns anys abans, tot i que, en havent acabat, “l’ovació va ser gran i de solemnitat. Menys mal.”.

En el llibre d’actes de l’entitat “Tertúlia” consta transcrit, si s’escau, en un llenguatge més planer una actitud molt més positiva envers als actors en general, i a l’actriu en particular:

Va ser interpretada per Maria Dolors Ribas, Miquel Martí i Pol i Ramon Corominas (..) fent-se càrrec en Miquel Vilar[iv] i el que subscriu –Jaume Salés[v] de la direcció i efectes especials

                             (…) Martí i Pol[vi] va estar perfecte en el paper de galant, Ramon Corominas[vii] igual en el paper de pare, perfecte en tot, caracterització inclosa. Maria Dolors Ribas, en el difícil paper d’Eva –paper que portava gairebé tot el pes de l’obra-, va estar insuperable. Mai en el meu record. Mai –que jo recordi[viii]– he presenciat a una ‘aficionada’ tan meravellosa. Hi ha molta fusta en aquesta jova. El públic va sortir entusiasmedèmic. Fou –amb molt- la millor vetllada teatral de cap elenc local”.

Heus ací, doncs, amb aquests apunts, una mostra més de la vivacitat i del protagonisme que l’agrupació cultural “Tertúlia” va tenir a Roda ara fa una cinquantena d’anys. Deixem, però, per a una altra ocasió el comentari sobre les sessions de Cine-Fòrum que aquesta entitat rodenca va organitzar, essent la primera el dia 1 de desembre de 1957, a les 12 del migdia, al Centre Parroquial. I en vindrien d’altres.

Jaume Salés i Malian

 

 

[i] En el programa editat a l’efecte es presentava aquest autor, Horacio Ruiz de la Fuente com a “Natural de La Coruña, on va néixer al 1905, (…) un autor dramàtic de vocació singular que ha donat al teatre espanyol obres excepcionals com les que avui els oferim. Especialitzat amb teatre de poc repartiment, ha aconseguit últimament a Mèxic i Estats Units un prestigi gran, sobretot per les seves peces escrites amb destinació a la televisió americana.”. En el programa de mà, a més de citar les moltes obres de l’autor, es diu finalment d’aquest que és un “autor discutit –la qual cosa ja acredita per si mateixa la seva personalitat teatral-, és un comediògraf de ferma categoria. Moltes de les seves obres han estat traduïdes a diferents idiomes .És dels autors que no tenen pressa per estrenar ja que com ell mateix afirma, escriu sense preocupar-se’n. I nogensmenys totes les seves obres s’han estrenat amb èxit singular.

[ii] “ABC” del dia 23 de setembre de 1950.

[iii] Núm. 110, corresponent a Juliol de 1957.

[iv] Miquel Vilar Blanch.

[v] Jaume Salés Sanjaume.

[vi] Miquel Martí Pol.

[vii] Ramon Corominas Salés.

[viii] Escriu l’acta en Jaume Salés Sanjaume.