RetadoR

(Publicat a El 9 Nou, del dia 25/01/2013)

                Aquest estiu passat, va sortir a la llum una notícia, si més no, curiosa: una ràdio de la província de Màlaga, concretament Radio Torcal d’Antequera, cada divendres fa un noticiari en llatí. Aquest recull de notícies no són de l’època d’en Cèsar August, ni parla sobre el Senatus romà, sino que són notícies d’actualitat de casa nostra, d’avui, només que són explicades en llatí. Durant una mitja hora, a través de les ones hertzianes d’aquesta emissora local es parla del que passa, del que interessa la gent, només que amb una llengua que, por molt que sigui l’idioma mare del nostre idioma, ens pensàvem que era mort i que només servia per llegir i traduir textos antics. Aquest fet no és un “rara avis” a Europa, ja que hi ha dues ràdios més que fan quelcom similar; i no són emissores d’estats folclòrics sinó que són en el si de dos dels estats que tallen el bacallà: Alemanya i Finlàndia. Segons comunicat de l’Agència Efe al respecte, la idea va sorgir en la clepsa del periodista Antonio Arquillo, el qual va contactar amb el Director del Departament de Filologia Llatina de la Universitat de Màlaga, en Cristóbal Macías, que és qui tradueix i redacta les notícies més destacades del noticiari llatí. Aquesta iniciativa es va emmarcar amb una experiència pilot posada en marxa per la Universitat de Màlaga per a ensenyar llatí d’una altra manera, a través del que s’ha anomenat “mètode Orbeg”, que ve a ser un mètode indoctiu-contextual, que implica ensenyar-lo com si fos una llengua viva, com es fa amb l’anglès o el francès a la gent de l’estat espanyol, per posar un exemple. Aquest fenomen sembla que cada cop va “in crescendo” i que la cosa ja ha transcendit més enllà de l’Atlàntic perquè, segons va publicar l’agència de notícies abans esmentada, “hi ha un moviment fort a Europa i a Estats Units d’Amèrica que demana un ús actiu d’aquesta llengua, amb les seves estructures bàsiques, sintaxi i pronunciació, i enriquida amb neologismes”. No està malament la idea,  tot i que l’escull més gran deu ser la pronunciació.

                Si això ja s’hagués extès i, per tant, tinguéssim prou vocabulari en llatí, potser ens sonaria familiar aquell refrany que diu “post festum, pestum”; tres paraules –de fet el refrany segueix amb tres paraules més que ara no reproduïm perquè estem en horari protegit-, tres paraules que volen dir molt. Aquest refrany ens alerta que després de les celebracions, de les festes i festetes, torna, ressorgeix la crua i dura realitat, sobretot durant el mes de gener on el primer regal de Reis anticipat sol ser la pujada d’impostos sobre allò que ens hauria de permetre viure amb més comoditat i amb més benestar. Aquest any, a més, com a torna, els nostres socis –a vegades dir-ne amics sona rar- europeus va i ens endinyen un augment de l’IVA dels medicaments. Alça Manela! És a dir, no hem acabat de pair encara els canalons de Nadal i les coques i els torrons de Cap d’Any (el “festum”), que ja ens presenten el “pestum” per acabar-nos de rematar.

                Com deia aquell infant a l’hora de brindar, amb una beguda sobre la qual els catalans ara cobrarem un impost addicional, “a veure si amb l’any nou s’acaba d’una … vegada la ditxosa crisi”, que està per tot arreu i no se’n vol anar. Crisi que, sobretot, pateix la gent de baix i no acaba d’entendre – i menys mentre surten a tort i a dret notícies i sentències judicials sobre milions d’euros que vénen d’arques públiques i van a butxaques privades sense escrúpols-. Ja se sap que “beneficium accipere, libertatem est vendere”, és a dir, que acceptar un benefici és perdre la llibertat.

                I el poble què? Doncs, entonant el “sic transit gloria mundi”, que en versió julioiglesiana vol dir “la vida segueix igual”, mentre ens distraiem mirant futbol (“pediludium”) i mirem com baixa la prima de risc (“discriminis vectigal”). Potser sí que dit així, fa de més bon pair!

                                                           Jaume Salés

Jurista

Tweet

                   A l’hora d’encarar el segon llibre que he llegit de l’escriptora australiana Kate Morton –malgrat que cronològicament ha estat el tercer que ha escrit- hi havia la por de tirar per terra la bona impressió que em va deixar “El jardí oblidat”; la tensió en aquest sentit va augmentar quan en iniciar la lectura s’endevina que pot tractar d’una nena, també adoptada –tot i que temporalment-, per una altra família durant la Guerra Mundial. Les pors, però, es van dissipant a mesura que hom es troba davant d’una gran narració, que enganxa, que fa que hagis de devorar la lectura per saber què passa i què va passar al voltant d’una dona mare de família, ara, que amaga el seu passat a una seva filla moderna, editora, i que té ganes de saber d’on ve. La primera habilitat, doncs, ha estat que “Les hores llunyanes” no et recordi, en cap cas, “El jardí oblidat”.  Prova superada, amb nota.

          En “Les hores llunyanes” els personatges són com botonets d’un control d’una taula de so els quals Kate Morton va pitjant per activar i desactivar al seu gust –i al del lector- per tal que cadascun d’ells es mostri, primer, i evolucioni, després, fins al punt que la novel·la pot ser la biografia de cadascun d’ells, els quals van guanyant en importància. Tots tenen una història necessària i que entra en el  temps i en el moment idonis. Amb molta delicadesa, ens apropem a les germanes Blythe (Persephone, Seraphine i Junniper) i en sabem de totes elles la seva vida, el seu pensament, el perquè de la seva manera de ser i d’actuar. Planeja sempre en l’ambient el pare d’elles, en Raymond Blythe, i, també, sobre pràcticament tots els personatges que tenen a veure amb el Castell de Milderhurst.

                És de destacar l’habilitat de l’autora a fer virar el personatge de Meredith Barker, de casada Burchill, mare de l’Edith, des d’una postura tancada, antipàtica –sobretot en contraposició a la seva germana Rita, tot i que després els papers es giraran- cap a una situació en què s’obre del tot i d’ella en surt un doll de sentiments reprimits i que havien quedat tancats i oblidats voluntàriament, somnis als que va haver de renunciar i resignar-se. La Meredith del principi amb la del final no tenen res a veure. I sinó, pregunteu-li a l’Edith!

                Finalment, sap greu al lector la història que podia haver estat i no va ser, per culpa d’una cruel mala sort, entre la Junniper Blythe i en Thomas Cavill. Sobretot quan hom lliga el fet que, si fa no fa simultàniament en el temps, mentre la Junniper ajuda a venir al món a un nen pel camí –per això arriba amb les mans ensangonades- el seu amor de l’ànima, amb l’ànsia de fer un bé i agradar a la família d’ella- pateix un accident mortal. Llàstima que a vegades la ficció s’assembli tan a la vida real!

                Com diu la Meredith Burchill a la seva filla Edith, quan aquesta tenia deu anys i va anar amb els seus pares a visitar un museu, on per cert la Meredith es va perdre embadalida comtemplant una casa de nines, hi ha “antigues parets que canten les hores llunyanes” i, a vegades, malgrat que aquestes parets s’acabin cremant, hi ha algú que recorda la cançó i la trasmet excel·lentment per goig dels lectors. Per sort!

 Jaume Salés i Malian

Tweet

                Hi ha lectures que, quan les fas amb pocs anys de vida, et marquen per sempre més i, fins i tot, les idealitzes. En un dels llibres amb què m’ha passat això és en “Pickwick (Documents pòstums del club d’aquest nom)” –la primera vegada el vaig llegir en castellà amb el títol “Papeles póstumos del Club Pickwick”-. El meu pare, el millor recomanador de lectures que he conegut mai, em va donar l’exemplar i em va dir que m’agradaria. Quan me la va recomar em va dir que no m’espantés amb la gruixudària del volum, perquè, com en el Quixot, era una novel·la amb un seguit d’històries curtes a dins. I ho va encertar! Suposo que perquè em coneixia molt. Ara de  gran, quan a vegades no saps què llegir perquè t’atabala el màrqueting i hi ha novel·les a tongades –ara històriques, ara de vampirs, ara de crims nòrdics, etc.-, a vegades et refugies a valors segurs, a recordar, a tornar a assaborir lectures que t’han deixat bon sabor a les neurones.

                  Doncs, sí, la relectura ha reafirmat que aquesta obra d’en Charles Dickens és gratificant. En Pickwick, com el cavaller de la trista figura, se’n va a conèixer gent i la societat britànica, londinenca en particular. I ho fa acompanyat dels Srs. Winke i Snodgras. Cap dels dos, però, no són escuders seus, sinó amics, que el veneren i li tenen un respecte reverencial, tot i la distància d’edat que els separa. Aquesta distància que farà, per exemple, que els dos joves acompanyants s’enamorin i es casin, respectivament, amb Arabel·la Allen i Emília Wardle. Per a l’èxit de sengles festejos és clau la intervenció i la protecció del Sr. Pickwick, el qual no té sort amb les dones i, a pesar que manifesta que no es vol aparellar perquè ja és gran i el seu objectiu a la vida és l’estudi de la raça humana des d’un punt de vista sociològic, acaba anant a la presó per un injust i irreal  incompliment de promesa de matrimoni amb la seva casera; en Pickwick, fidel als seus ideals, prefereix passar un temps a la presó abans de reconèixer que ha incomplert una promesa, quan no és així. Geni i figura!

                Parlant de dones, qui sí que té èxit és en Tom Weller, el pare del fidel servent –Sam- d’en Pickwick. No només s’ha casat dos cops, sinó que quan envídua, de seguida li surten pretendentes, sobretot vídues. Segons ell, aquest èxit li ve pel fet de ser cotxer: “Un cotxer fet i pastat és una mena d’anella entremig de la solteria i el matrimoni i no hi ha persona que hagi corregut una mica que no ho sàpiga”. El seu fill, Sam Weller, tampoc no es pot queixar; acaba casant-se amb la bella serventa Mary i, fins i tot, tenen descendència. En Sam, però,  és capítol a part. El seu caràcter positiu, d’haver viscut molt de món, resolutiu quan cal, irònic, es fa estimar des del primer dia. No hi ha ningú tan fidel com ell al Sr. Pickwick; fins i tot es fa arrestar per compartir presó i cel·la, quan convé, amb el seu amo! Si important és la figura d’en Pickwick no ho és gens la del seu complement, en Sam.

                En aquesta obra no hi manca la figura d’un dolent –Jingle- que es burla inicialment d’en Pickwick i els seus amics, però la humanitat del protagonista és tan gran que el salva físicament i econòmicament a ell i al seu criat –Job Trotter-,  malgrat que aquests van fer passar una mala nit al Sr. Pickwick fent el ridícul davant d’un cor de senyoretes. Tampoc no hi pot faltar un conte de Nadal, aquest cop protagonitzat pel sagristà i fosser de cementiri d’un poble, Gabriel Grub, a qui els follets van segrestar perquè era mala persona i no suportava que l’altra gent disfrutés i estigués alegre, sobretot per Nadal. A l’estil del que li va passar a l’altre personatge dickensià, Sr. Scrooge, a en Grub els follets li van ensenyar com era i després el van deixar anar de nou al món dels humans; quan va tornar al poble, al cap d’un temps, havia canviat com una mitja. La lliçó és que quan els homes s’engrundeixen i beuen tots sols en temps de Nadal, poden estar ben segurs que no els reeixirà poc ni gaire, ja es tracti de begudes de primeres marques, ja sigui d’altres de graus tan excessius com la que va poder tastar en Grub a la cova dels follets. Parlant de begudes, en l’obra hi surt constantment l’aiguardent –i en menor mesura la cervesa- com la beguda omnipresent, que planeja en totes les escenes del llibre, amb alguna excepció, com pot ser el ponx calent que va servir per evitar una pulmonia a en Pickwick després que aquest s’ensorrés sota el gel d’un rierol en el que hi patinava.

                En fi, aventures i desventures d’un personatge singular a través d’una geografia londinenca al més pur estil dickens, farcit d’historietes de bon cor i final feliç. Per llegir a qualsevol època i a qualsevol moment, per qualsevol edat. Un valor segur.

Jaume Salés i Malian

Tweet

             Amb permís de la profecia dels Maia –i sobretot dels que gosen interpretar-la- s’acosten dies de germanor oficial –i no parlo dels possibles pactes de govern, que amb això també es veu que hem de ser originals. Aquests dies, sigui per l’esperit de Nadal –esperem que dels tres que va visitar el Sr. Scrooge, d’en Dickens, sigui el bo- o pel que sigui, sembla que tothom ha de respirar bonhomia, solidaritat, caritat … tot i que a vegades sembli fingida. Som a prop dels dies en què tothom vol treure milions d’euros per tapar forats però que s’acaba acontentant amb recuperar la inversió desemborsada amb la insignificant “pedrea” o calderilla. Dies en què les bombolles del cava –pendents d’un boicot- prenen vida, tot i que, en aquest any de retallades, no tenen tan glamour hollowoodià i són mes d’estar per casa –a vegades el que és bo és el que hi ha més a prop, encara que no ens n’adonem sempre. Dies en què més d’un o d’una es torna nostàlgic i acaba tornant als orígens –a casa- per poder menjar torrons. Dies en què, de pic o de palada, les televisions ens passin aquelles pel·lícules de cada any per aquesta temporada en què aquell avi barbut i de cabell blanc, amb molts de quilos de més –tants com bondat porta a dins- vola amb un trineu tirat per rens per acabar fent bàsquet en xemeneies estretes per a satisfacció dels més petits de la colla. Dies en que, per aquest mateix motiu, catalans de la ceba –no precisament dolça-  volen imposar el Tió a cops de bastons declarant la guerra als equilibristes Pares Noëls que es passen els dies –i nits- penjats de balcons de les nostres contrades, tot per culpa d’aquella beguda de color negre i amb gas que el  va pintar de vermell quan originàriament, sembla, era de color verd. Dies en què tothom espera tenir un amic invisible que li llegeixi el pensament en comptes de regalar-li qualsevol altra cosa que no passi d’un pressupost cada cop més auster. Dies en què qualsevol aprofitat –i aprofitada, que hi ha de tot a la vinya del Senyor- va i desitja Bon Nadal a tothom però que només es llença a fer petons a objectius seleccionats prèviament amb qui no gosaria mai, si no fos amb aquesta excusa, de posar el nas tan a prop de l’orella del seu objectiu. Dies en què l’infant de la casa, a sobre la cadira o de la tarima improvisada, dirà de memòria el vers de Nadal, mentre els oients escuren el moneder cada cop més escurat. Dies en què parlem de Pau mentre alguns continuen en guerra i la resta de països s’ho miren xiulant. Dies en què … poseu-hi l’exemple que volgueu.

            Però tot això que passa, d’una manera més o menys repetida, cada any, aquest no passarà a no ser que qui interpreta la profecia Maia s’hagi passat de frenada. Vejam si tanta predicció apocalíptica resultarà que serà cosina germana de la il·lusió dels Reis d’Orient –o d’Andalusia, segons en Benet XVI- o del Tió que quan hom és savi … Doncs, bé, amb permís de tot això i per al que pugui ser, voldria acabar amb una Nadala; una de les tantes que va escriure el meu pare, en Jaume Salés i Sanjaume. Perquè si la llegiu serà que el món no s’ha acabat i, per tant, els que quedem haurem de mirar de millorar-lo, per molt que alguns s’entestin a posar-nos-ho difícil:

                        Com cada any ha arribat el Nadal !

                        Posem discos de música dolça,

                        i amb figures de fang,  i la molsa

                        que hem collit a l’ombrívol fondal,

                        hem bastit un pessebre com cal

                        en un lloc principal de la sala,

                        i un avet al replà de l’escala,

                        i un boix grèvol florit al portal.

                        Amb joiós i amical tarannà

                        ens donem uns i altres la mà

                        i, perquè avui és dia que escau,

                        ens omplim tots la boca de pau.

                        I la pau tan escassa que va !

            Doncs, això, Bon Nadal i Feliç 2013 … amb permís d’alguns profetes!

Jaume Salés

Jurista

Tweet

                     És una de les novel·les típiques de Jules Verne, en el sentit que combina aconteixement científic –molt documentat- i trama  de personatges amb final feliç. El que passa és que, en aquest cas, els diferents quadres de personatges queden bastant separats en el “timing” de la narració; per exemple, el fet del casament, oficiat per part del Jutge John Proth, dels joves i ben plantats Seth Stanfort i Arkadia Walker, que passa a l’inici, no en sabem res més fins molt avançada la història. Perquè la història en si i principal és l’evolució de l’amistat entre els Srs. Dean Forsyth i el Doctor Sidney Hudelson passant per totes les fases: amistat íntima, afició compartida pels meteors, rivalitat obsessiva i destructiva –pels meteors- i retorn a l’amistat més sincera, fins i tot emparentant-se per la unió de Francis Gordon –nebot de Dean Forsyth- i la Jenny Hudelson –filla gran del doctor Hudelson i la Flora Clarish-.

                Confirmant que en aquesta novel·la hi ha històries com regnes de taifes –malgrat que al final conflueixen- ho tornem a trobar amb l’existència d’en Zephyrin Xirdal i el seu món –amb intervenció especial del cobdiciós tutor d’aquest el Sr. Robert Lecoeur-. Si el meteor es precipita és gràcies a en Xirdal. Tot és culpa del meteor: l’enemistat dels dos amics –ja comentada- , el patiment dels dos enamorats, la indignació de les famílies dels dos amics amb la seva actitud, la cobdícia del món mundial –on hi ha representada Andorra- i la crisis i reconciliació d’en Seth i l’Arkadia.

                Quan l’autor embarca tots els actors principals i secundaris de l’obra en els vaixells direcció a Groenlàndia per anar a l’encontre del meteor, hom ja té el pressentiment que s’acosta el final feliç, amb la caiguda final del meteor. Només així tothom pot viure tranquil.

Jaume Salés i Malian.

Tweet

(Publicat al bisetmanari «El 9 Nou» del dia 30 de novembre de 2012)

                  Manta vegades, hem sentit aquella sentència popular que diu que les segones parts no són mai bones. El que passa és que, com totes les normes, com  a raó de ser d’elles mateixes, es generen les inevitables excepcions. Són bones o no segons el gust de cadascú. D’exemples de segones parts en tenim per donar i per vendre. En el setè art, podríem citar les segones parts de “Superman” o “Spiderman” o “La guerra de les galàxies”, sense descuidar-nos de la saga d’ “El Padrí” (que, perquè faci més l’efecte s’ha de pronunciar amb veu ronca “padrinu”). En el món dels programes de televisió, no cal que rumiem gaire perquè ens vingui a la ment les segones parts d’ “Operación triunfo” o “Gran hermano”, per exemple. Tampoc no és estrany, tot i que no tan habitual, segones parts en la literatura; a mode d’exemple, la primera que ens ve el cap podria ser “Vint anys després”, segona part de la immortal obra d’Alexandre Dumas “Els tres mosqueters”.

            En el món del cinema sí que  és habitual les versions d’una mateixa obra, segons el “savoir faire” i el color del cristall de les ulleres de cada director; però és rar que passi en la literatura i molt més rar que un mateix autor actualitzi o modifiqui una mateixa obra pròpia. Per això, l’opinió pública es va sorprendre, i molt, quan fa poc més d’un any, es va saber que l’Umberto Eco estava preparant una reescriptura de la seva obra cèlebre “El nom de la rosa”. Es veu que la vol fer més àgil i actual en la redacció. Aquesta obra, aplaudida gairebé de forma unànime per la crítica, està considerada una joia de la literatura universal i per això s’espera amb expectació i recança aquesta actualització. Nogensmenys, l’autor s’ha afanyat a puntualitzar que el que no passarà serà la modificació de la trama perquè estaríem davant un “haraquiri” literari; per tant, en Guillem de Baskerville i el seu deixeble Adso de Melk seguiran investigant les morts estranyes del monestir a on es dirigeixen.

            Una de les primeres escenes d’aquesta obra i que sorprenia el lector i, per tant, l’enganxava per no deixar-lo anar era l’escena en què en Guillem de Baskerville, només de veure venir corrent en Remigio de Varagine ja endevina que aquest està cercant un cavall i que ha marxat cap a la dreta del camí, que el cavall es diu Brunello, és de pèl negre, té cinc peus d’alçada, cua elegant, cap petit, orelles fines i ulls grans. Tot això sense haver vist la bèstia, per al·lucinació general d’en Remigio, de l’Adso i del lector. La picada d’ullet cap a la sagacitat d’en Sherlock Holmes del gran Conan Doyle, sembla més que una evidència; no cal oblidar que una de les novel·les d’aquest autor amb aquest protagonista parla sobre un gos coniller de Baskerville. El que no és tan evident és si aquesta història ha nascut a la clepsa de l’Eco o ha estat importada. Sobretot, quan hom llegeix la novel·la d’en Voltaire, “Zadig o el destí”, en el que es relata un episodi en el qual en Zadig veu venir un eunuc de la reina, acompanyat de més gent de la cort, i aquest li demana si ha vist passar un gos; en Zadig diu no haver-ne vist cap, però en tot cas segur que era una gossa. Al cap de poc ve tot corrent el cuidador principal dels cavalls del Rei, tot amoïnat perquè s’havia escapat un cavall de les quadres reials. En Zadig, sense haver vist l’animal, diu que no ha vist passar cap cavall de dues vares d’alt, de peülla molt petita, cua molt llarga, amb una part de les regnes d’or i les ferradures de plata. La semblança entre els fragments de les obres d’en Voltaire i de l’Eco és molt clara, massa potser. 

            Vejam, doncs, què ens depara l’obra reescrita per l’Eco i quina sorpresa ens té guardada l’autor. Esperem que aquest  no acabi fent, literàriament parlant, com en Cronos amb els seus propis fills  i el producte final segueixi sent una obra digna de seguir residint a l’Olimp literari.

Jaume Salés

Jurista

Tweet

Aquesta novel•la de misteri és una de les moltes creacions literàries de l’Edgar Wallace, un escriptor prolífic, que presumia d’escriure les seves obres de tirada i que era envejat per molts contemporanis seus per aquests fets. És curiós com, a vegades, l’autor d’una novel•la és tan hàbil que des del primer moment fa que et caiguin bé, que trobis simpàtics, algun o alguns personatges i els elevis a la categoria de protagonista quan, a voltes, són, des d’un punt de vista literal i purità, delinqüents. Llegint “Els quatre homes justos” passa això: de seguida hom troba que en Leon Gonzàlez, en Piccart, en George Manfred i en Terrí –àlies Saimon- tinguin aquella cosa que fa que hom els hi perdonarà tot, facin el que facin.
D’entrada, potser s’hauria de precisa que, per ser honestos, el títol no és del tot cert, perquè, en realitat, els que formen el club dels “homes justos són tres”, el quart va ser mort després de cometre una de les seves accions “justes”. Aquests tres, però, necessiten un quart individu per dur a terme l’atemptat contra el Ministre d’Afers Estrangers Britànic Sir Philip Ramon; només perquè el necessiten, incorporen a la colla en Miguel Terrí, natural de Jerez. Que aquest no és un membre convençut dels quatre es demostra, al llarg de la narració, per la manera en què el tracten –està com mig segrestat i empartat de la realitat- i en el fet que està a punt de trair als seus tres companys.
Tota la novel•la manté el suspens perquè la trama està en veure si aconseguiran el seu objectiu o no, tenint en compte que estan a punt de ser atrapats en diverses ocasions – a la redacció del diari Megaphone, quan en Billy Marks identifica un d’ells com al que ha robat la llibreta de notes, per exemple- o que se la juguen molt i molt –aquella escena que un d’ells es fa passar per en Falmouth, el Policia que porta el cas, i entrega en mà un ultimàtum al Sr. Ramon- i, sobretot, per veure com ho faran per matar el ministre quan hi ha dues circumstàncies que, a priori, els juguen en contra: una que hi ha molta policia i gent al carrer i al voltant del Sr. Ramon uns per evitar i els altres per veure si vénen a complir la promesa de matar-lo, i una segona que és que el Sr. Ramon està tancat a clau i forrellat en el seu despatx i custodiat per policies als quatre vents. De fet, hom podria veure en la imatge de la policia esperant-se a fora una mena d’al·legoria a l’orígen d’Scotland Yard, la policia britànica: rep aquest nom, que vol dir el pati escocés, semblaser, en homenatge a què era en un pati on s’esperava i es reunia l’antecedent d’aquesta policia; per tant podríem dir que tot passa mentre la policia s’espera a fora, al pati.Fins a l’última plana hom no sap com es pot assassinar algú que està en una habitació tancada i blindada. La manera, però, és molt enginyosa … i no es tracta de cap enverinament! Però com que és una novel•la de misteri, no faríem una bona obra, no seríem justos, si ara i aquí es desvetllés el final.

Tweet

 Diuen, els entesos, que una de les màximes de les novel·les de crims, novel·les negres, és que hi hagi algun mort en les primeres planes. Doncs bé, aquesta novel·la de la Sra. Highsmith compleix amb la primera regla: en Melchior Kimmel mata a la seva dona Helen en el primer capítol. Però és clar, complint d’aquesta manera el manual, deixa de complir, volgudament, la segona norma: ocultar la identitat de l’assassí fins al final perquè el detectiu o policia tingui tots els mèrits i ens sorprengui la manera en què arriba a descobrir-lo. És evident, que tot lector sap que l’assassí és en Kimmel.

 El que passa és que els grans escriptors el que saben fer és això, sorprendre el lector fins i tot quan sembla que ensenyen totes les cartes des del primer minut. I a fe de Déu que la Sra. Highsmith ho aconsegueix. «El ganivet» és una novel·la negra, sí, però és una senyora novel·la abans de ser etiquetada de «negra». Hi ha perfils psicològics de tots els personatges; hi ha històries d’amors i desamors que arriben, sobretot una, a implicar el lector; hi ha un protagonista clar, en Walter Stackhouse amb qui hom sofreix no només la conseqüència del mal caràcter -histèric- de la seva dona Clara, sinó també el seu anar a remolc de les circumstàncies que el porta a un carreró sense sortida … a pesar de la seva innocència. En la novel·la també hi ha temps per veure com hi ha amics que, si no ho són de debò, quan hom va bé donen copets a l’esquena però quan sembla que va malament no hi són ni se’ls espera!

Per ser una novel·la de lladres i serenos és més llarga del convingut però, com que està molt ben escrita, té la mida precisa. Ah, i el detectiu pot ser eficaç en la seva investigació -una altra cosa és que aprovem els mètodes- però pot no ser bo … del tot.

Jaume Salés i Malian

Tweet

(Publicat a El 9 Nou, el dia 26/10/2012)

Mentre els dirigents d’aquella illa que condueixen per l’esquerra i que està situada a l’ídem d’Europa els actors de l’obra es comporten de manera intel·ligent i pacten, sense fer-se mal a priori, si s’ha de demanar res al poble i de quina manera, els d’aquí de més enllà, sobretot els de ponent que, curiosament també són a la nostra esquerra tot i que sembla més que continuïn dins la cova de l’ós cavernari, fent servir paraules de la Sra. Auel, aquests, dic, fan anar la centrifugadora constitucional alhora que el ventilador de la por i l’amenaça per terra, mar i aire. N’hi ha de castissos que creuen que la vida és una tómbola, tom, tom, tómbola, de llums i de colors i, efectivament, sembla que s’hagin quedat anclats a l’època en què la Marisol pregonava aquest lema per tots quatre vents. Mentrestant, alguns dels de més a prop, d’aquí d’aquí, ara s’emboliquen que fa fort amb la bandera estelada que, temps ha, menyspreuaven i en algun, fins i tot, l’hem fet un heroi in pectore abans de votar, pensant que la vida és com una sardana perquè diu que el poble català decidirà el seu futur tant si es vol com si no es vol. Però, com deia aquell cantant, porter fracassat del Reial Madrid, la vida pot ser que segueixi igual. Bé, igual, igual, no. Perquè veiem a venir una onada provinent del nord d’Europa que ens deixarà xops a tots de dalt a baix.

                Parlant, però, de la sardana, hom constata que la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan, fent servir paraules del gran Joan Maragall, no és apreciada prou a la seva pròpia terra. Efectivament, només hem de veure en les emissores d’àmbit nacional català com programen sardanes no abans de les vuit o pocs quarts de nou del matí del cap de setmana, com si se n’avergonyissin. Sort n’hi ha de les ràdios locals, la majoria d’elles municipals, que mantenen la flama encesa, tot i que tinguin un abast d’oients tan minso. Sempre m’he preguntat perquè no hi pot haver, ni que sigui per l’ara aprimat canal 33, un programa de difusió de la sardana, que parlés de les colles sardanistes que cada setmana fan ballades; que parlés de la gent que en balla, ja sigui en aplecs o places,  de  tots els pobles nostrats; que retransmetés en directe o en diferit sencer la proclamació de la ciutat pubilla i els seus actes més rellevants que anualment es viu en una ciutat catalana; o que parlés de  l’elecció de la sardana de l’any; o que connectés alguna vegada en “prime time”, ni que fos per casualitat,  amb algun aconteixement sardanístic, com sí que es fa en altres àmbits.

                Per això crec que és una bona notícia, el que fa unes setmanes publicava aquest bisetmanari en relació al fet que s’ha arribat a un acord a Vic per tal que els alumnes de vuit i nou anys de totes les escoles de la ciutat dels Sants facin un mòdul de cultura popular catalana, entre ella, la sardana, en el marc de la cinquena edició del pack de cultura catalana, coordinat per l’Ajuntament de Vic:  “els alumnes de tercer de primària de totes les escoles vigatanes podran participar d’aquestes mostres de cultura popular tradicional i, alhora, els infants i les famílies es podran apropar a les entitats de la ciutat”, deia la crònica.  Amb la sardana, s’ha de trencar estereotips i posar-la a l’abast de tothom, també del més joves, a banda de potenciar-la en els medis de comunicació. D’aquesta manera, potser, posant-hi més interès, segur que a no hauria passat per alt a la majoria el fet que la sardana “La Santa Espina” no va ser concebuda sola, sinó en el si d’una obra de teatre escrita per l’Àngel Guimerà i musicada per l’Enric Morera, després de què el mestre Vives rebutgés l’oferiment, estrenada l’any 1907, és a dir, fa cent cinc anys. Com si fos ahir!

Jaume Salés

Jurista

Tweet

Un dels temes recurrents i esdevinguts ja clàssics a la Roda de Ter actual, és quan es construirà la nova escola. Ara que està tot a punt i la pilota la té la Generalitat de Catalunya, si no fos per la ditxosa crisi, potser aviat seria una realitat. Mentrestant, l’escola està de prestada, de lloguer, en un lloc on hi ha hagut, en els últims cinquanta anys activitat escolar. Concretament en un dels quadrants que forma la intersecció de la Carretera d’anar a Manlleu i la Carretera d’anar a Santa Maria de Corcó-L’Esquirol. Quan es va decidir encabir-la aquí provisionalment, va ser degut a què, en aquest lloc, hi havia un mínim d’infraestructura i tradició d’haver-hi una escola. Aquest lloc, precisament, es coneix com “l’escola de Sant Joan” o “l’escola dels capellans”. Fins que les Germanes Dominiques no van marxar de Roda aquest recinte formava part de l’escola Sant Lluís Bertran i, en els últims temps, hi havia les classes de pàrvuls.

L’origen d’aquest complex escolar és degut al fet que la que era coneguda com “l’escola popular” i que tenia la seva seu als locals parroquials, va arribar un punt que va esdevenir insuficient per encabir els alumnes que hi volien anar i, malgrat les reformes fetes, hom aconsellava exportar l’escola a un altre lloc, més funcional. El que es va planificar l’any 1961, va ser una realitat el 30 de setembre de 1962, ara fa cinquanta anys. A part de les autoritats locals dels ajuntaments de Roda de Ter (amb l’Alcalde Josep Ribas Sanglas al capdavant) i de Les Masies de Roda, hi assistiren les autoritats religioses (Mn. Enric Bonada, que va fer un repàs històric sobre l’Escola Parroquial, amb un parlament emotiu i ple de vibració espiritual, segons recull “EL RODA DE TER” del moment), el Doctor Eduard Junyent (en representació del Bisbe), exdirectors de l’escola (com Mn. Francesc d’A. Espinalt i Mn. Joan Soler), Mn. Joan Ciuró, antics mestres, destacades personalitats  (com Joan Solanich, Dr. Trens –persona important del món cultural-, Sr. Salamí, Sr. Figueres –arquitecte-, la filla i la néta de la Sra. Carme Vila) i, sobretot, la presència de la benefactora Sra. Tecla Sala, la qual hi va assistir amb els seus fills Pau i Rossend. La “Senyora Tecla” va ser qui va fer més possible aquest nou complex escolar; sense ella, això sembla indiscutible, no hauria vist la llum. Va ser un acte més de generositat d’ella envers el poble de Roda, el qual sempre li estarà en deute, per molt que faci.

La Providència, diuen, és capriciosa i ha volgut fer coincidir aquesta efemèride joiosa i festiva amb la mort enguany del rodenc Emili Teixidor, exprofessor en la primera època de l’escola dels capellans, el nom del qual és el que porta ara l’escola pública que, actualment i en espera de l’emplaçament definitiu, ocupa, precisament aquests mateixos locals i terreny. Pocs dies abans del seu decés, hi va ser present i va poder estar amb contacte amb qui a ell més li agradava, els alumnes.

Quan la “Senyora Tecla” va fer possible la construcció d’aquest complex escolar, segons la cultura popular rodenca transmesa per tradició oral, diuen que va dir que preferia que la propietat d’aquesta escola la tingués la parròquia de Roda i no les religioses perquè aquestes un dia podria ser que marxessin del poble (quina visió de futur!) mentre que de rector n’hi hauria sempre. Alguna hora, però, s’hauria d’esbrinar si realment la va donar a la parròquia o al Bisbat i, en el primer cas, com i perquè va passar del primer al segon; això, en tot cas, ha de ser objecte d’un altre estudi més profund que algun dia s’hauria de fer. De totes maneres, veient la generositat de la Sra. Tecla Sala no deixa de sorprendre i contrastar amb què, actualment, l’Ajuntament de Roda ha de suar de valent per pagar el lloguer d’aquest espai al Bisbat per tal de garantir que els alumnes no es quedin al carrer i sense un lloc on poder estudiar i formar-se, mentre espera que la Generalitat construeixi la nova escola. Davant d’això, qualsevol altre comentari hi sobra  i, com deien els antics romans, intelligenti pauca.

Jaume Salés i Malian

(Publicat a la Revista “Roda de Ter” de Festa Major 2012)

Tweet