Dol a la novel·la negra

   (Publicat al bisetmanari “El 9 Nou” el divendres 30/10/2015)

 

Quan estic escrivint aquestes paraules, s’ha conegut la mort d’un dels escriptors més llegit de la novel·la negra actual, en Henning Mankell. Encasellat inicialment com autor de novel·la negra sueca, de seguida el seu talent el va fer navegar amb far propi en aquest oceà de la novel·la, popularment coneguda com novel·la de crims o “de lladres i serenos”. A part de la seva bona redacció i- com no!- de les bones traduccions que ens l’han permès llegir, la creació de la figura del comissar Kurt Wallander el va empènyer a l’èxit en aquest gènere. Costa, a dia d’avui, ser original a l’hora de crear el detectiu o policia protagonista en novel·les d’aquestes perquè de seguida el públic i la crítica mira de quin altre detectiu o policia és hereu el de nova creació. Aquests dies mateix, quan per ràdio, televisió i premsa s’ha lloat la figura d’en Markell i s’ha citat les accions del comissari Wallander, ja hi ha hagut qui l’ha comparat amb algun altre antecessor seu. En Wallander té la seva pròpia personalitat però, si s’hagués d’assemblar a algú, el que més pròxim tindria seria en Jules Maigret, el vell comissari del Quai des orfevres, creat per en George Simenon; s’hi podria assemblar perquè és gran, poc atlètic, pesat (de kilos) i de mètode deductiu lent però sense pauses. Però no és com ell. En Wallander té una situació familiar complicada –una filla que inicialment té un caràcter incompatible amb ell i un sentiment de soledat que durarà fins quHenning-Mankelle conegui la seva futura parella a Riga-, en canvi en Maigret té una senyora mestressa de casa bastant tradicional.; en Maigret està molt lligat a París i França, amb sortides esporàdiques (Holanda, Bretanya …), mentre que part de la vida d’en Wallander té a veure amb la ciutat de Riga, on fins i tot hi coneix la que serà la seva parella.

Mankell, al meu modest entendre, va crear un personatge, en Wallander, que té vida pròpia i que superarà, segur, la vida del seu autor original. Wallander entrarà a la categoria de personatge de ficció que escapa al seu creador, que viu més enllà d’ell. Casos d’aquests n’hi ha molts. Centrant-nos només en detectius privats o policies protagonistes de novel·la negra, sense esforçant-nos gaire en podem citar uns quants. En Sherlock Holmes, per exemple, ha seguit protagonitzant noves novel·les d’ençà de la mort del seu creador (Sir Arthur Conan Doyle) de la mà de molts autors; potser les més conegudes són els casos escrits ex aequo pel seu fill l’Adrian Conan Doyle i John Dickson Carr, que en la versió en castellà es titulà “Las hazañas de Sherlock Holmes”. També podem citar el ressuscitat Philip Marlowe, detectiu nordamericà creat per Raymond Chandler i que ara ha protagonitzat “La rossa dels ulls negres” escrita per Benjamin Black, pseudònim de John Banville . Un altre cas recent, és la quarta entrega de Mil·lenium “El que no et mata et fa més fort” escrita per David Lagercrantz, on Mikael Blomkvist i Lisa Salander, els personatges creats per Stieg Larsson, rePerros_Rigaviuen en una novel·la trepidant i que enganxa, anys després de la mort del seu autor original. O, per últim , en Sam Spade, aquell detectiu nord-americà que va protagonitzar, entre d’altres, la novel·la conegudíssima “El falcó maltès”, creat per Dashiell Hammett; en Joe Gore, el va ressuscitar per crear una precuela d’aquesta novel·la titulada “Spade & Archer”.

Així doncs, malgrat que en les poques entrevistes que havia concedit en Henning Mankell manifestava no estimar gaire el detectiu creat per ell, aquest personatge ha calat tant en la consciència del lector empedreït de novel·la negra que serà inevitable que algun dia el detectiu de ficció revisqui i abandoni el món d’Hades literari, sortejant el Ca Cerber de torn, i reaparegui amb llicència per a protagonitzar un nou cas de la mà d’algun espavilat escriptor d’èxit, sempre i quan els drets d’autor estiguin sans i estalvi i es pagui convenientment al barquer Caront per travessar el riu Aqueront, allà a l’inframón de les lletres. Mentrestant, els malalts de novel·la negra ens haurem de conformar amb rellegir els casos ja publicats d’en Kurt Wallander.

Jaume Salés

Jurista



“Un crimen en Holanda”, de George Simenon

               A la novel·la “Un crim a Holanda” podem veure un Maigret diferent del que estem acostumats, que fa servir un mètode diferent. D’entrada marxa del territori administratiu francès; li envien els seus superiors a investigar el crim d’un professor universitari, Conrad Popinga, del qual n’és acusat indiciàriament un súbdit francès.

Maigret, però, es desplaça i investiga sobre el terreny sense cap dels seus il·lustres ajudants de sempre, s’ho ha de fer tot sol. Potser pe això, actua diferent a l’habitual. En aquesta ocasió, a vegades, es mostra un pèl poc diplomàtic amb segons qui: a la senyoreta Bietje Lewens, amant de la víctima, la tracta d’immadura; al pare d’aquesta, fins i tot l’ha d’atacar per evitar que el mati o es mati, cosa atípica en Maigret; a Jean Duclos i a Cornelius Berens els tatxa d’infantils i diria que gairebé els desprecia; a l’OOsting el desafia sense que arribin  a enfrontar-se efectivament; i  a les germanes Van Elst, dona i cunyada del difunt, és amb qui té més feina, una per passiva i negativa i l’altra per massa activa fins al punt que se li escapen els fets de la mà. Però de tot això, se’n surt.Crimen_en_Holanda

Per descobrir el o la culpable, aquest cop no es val de la insistència percussiva dels seus interrogatoris, sinó que, bàsicament, utilitza el recurs de la reconstrucció dels fets amb tots els actors vius del drama. Sembla però que en Maigret tingui pressa per tornar a casa i, un cop encertat el raonament final i desemmascarat/da el/la culpable, l’autor el fa marxa per tornar a París, al Quai des orfevres, el seu hàbitat.

Jaume Salés i Malian