“La dona que va viure dos cop”, de David Lagercrantz

Segona i última novel·la que l’autor suec David Lagercrantz donant vida post mortem als personatges creats per Stieg Larson de la saga “Milenium”. Espero que, malgrat que per ell sigui l’últim treball sobre aquest tema, no ho sigui de la saga i la família hereva d’en Larson n’encarregui més a algú altre. En aquesta nova entrega, al meu modest entendre, l’autor s’ha com alliberat de la feixuga càrrega que suposa suplir qui va crear la saga i la idea. És una novel·la millor que l’altra que va signar, “El que no et mata et fa més fort”; en aquesta tenies la sensació que l’autor no es trobava del tot lliure, que estava enfaixat. Celebro que s’hagi deixat anar.

            Per fer-ho s’ha pres moltes llicències que faran que la propera novel·la sigui tota un altra cosa. Per exemple, en aquesta novel·la en Mikel Blomkvist i la Lisbeth Salander són els autèntics protagonistes, tot gira al seu entorn, però la Lisbeth per primer cop ensenya una part seva afectuosa, més enllà de les seves relacions sexuals que són purament això, encara que sigui molt minsa. Per exemple, l’Erika Berger, finalment, s’està divorciant del seu marit i podrà ser més que l’amant d’en Mikel, o no, perquè sembla que hi ha molta competència, amb rivals de pes! Per exemple, el paper de la Kira o Camilla Salander que hi juga condiciona molt la seva presencia en la futura entrega. Els policies de la primera tríada s’han fet vells i més passius, no sé si tindran prou corda per continuar. O per exemple, la trama russa no sé si pot tenir gaire més joc …

            En fi, nova entrega de Millenium, amb ingredients que fan que no es trenqui amb el passat històric però que preparen el lector per si el futur ha de ser totalment un altre, sense traves, sense lligams amb el passat més enllà de saber sempre d’on venim i cap a on podem anar, sense trair l’essència. Agraïm que el fet que sigui l’última novel·la del pack, l’autor hagi pogut deixar anar la imaginació literària que no va poder fer en la seva primera novel·la. Recomanable cent per cent.

Jaume Salés i Malian

7 de setembre de 2019

Club de dones contra el crim

La primera novel·la que he llegit de James Patterson, “El primero en morir” ha resultat tot un descobriment. M’agrada ampliar el ventall d’autors a qui llegir. Una nova inspectora de policia, del Departament de San Francisco, ha estat incorporada al meu registre de personatges literaris a qui seguir, es tracta de Lindsay Boxer: alta (gairebé fa un metre vuitanta centímetres); ulls marrons brillants i vius; i de cabells rossos. Viu a Potrero Hill, una zona residencial de San Francisco, en una casa blava antiga. Com a curiositat, sabem que porta tatuat un drac de dos centímetres a la cuixa dreta. Està divorciada, des de fa dos anys, d’en Tom.

         Boxer, juntament amb la periodista del Chronicle Cindy Thomas, la forense Claire Washburn i, més endavant, la fiscal Jill Bernhart creen el Club de dones contra el crim, una mena de club sense lloc fix de reunió on cadascuna d’elles aporta el seu saber a la investigació del cas per intentar esbrinar-ne el culpable.

         La novel·la, a banda d’intentar trobar l’assassí o assassins de nuvis recents casats, ens mostra paral·lelament la vida convulsa de Lindsay Boxer, sobretot perquè li acaben de descobrir una malaltia a la sang que pot ser mortal.

         Malgrat que sembla que es revela d’hora la identitat de l’assassí la novel·la no deixa de ser del tipus clàssic de novel·la negra i paga la pena de continuar llegint-la fins al final del tot. Veurem mentrestant, si Lindsay Boxer se’n surt de la malaltia, se’n surt de la investigació i atrapa l’autèntic culpable i com li va el tema amorós.

         Ja busco una nova novel·la d’aquest autor perquè amb aquesta m’ha captivat!

Jaume Salés i Malian

17/07/2019

Sobre “La Filla del Rellotger”

Aquest nou llibre de Kate Morton apareix en un moment en què hom ja es preguntava quan podríem gaudir d’una nova novel·la d’aquesta autora. Les seves històries comencen desmuntades i van encaixant com un trencaclosques a mesura que avança el llibre. A més l’autora sap jugar amb els sentiments del lector fa que hom emfatitzi de seguida amb els personatges, de la manera que l’autora ha decidit. I ho aconsegueix! Sempre hi veiem forts llaços emocionals d’infants (m’atreviria a dir que més nenes que nens) amb els seus pares (m’atreviria a dir que amb més mares que pares).

            En aquesta història hi ha però diferents llaços emocionals, alguns dels quals són la trama principal i d’altres accessoris i que al final sembla que tots conflueixen. Dic sembla perquè, al meu modest entendre, en aquesta novel·la no tots acaben confluint. Pel meu gust, queden massa històries obertes. Per exemple, si l’Elodie Winslow acabarà casant-se amb l’Alastair o ha trobat algú que el substitueixi,; la història de la mare de l’Elodie, la Lauren Adler que crea unes expectatives de misteri creixent; l’Ada Lovergrove també té una història que sorprèn i creix, un passat l’ensurt de quan és jove, però que al meu entendre acaba massa oberta.

Vista de Londres i el Tàmesi, un riu important.

            La trama que sí que té un final és la trama principal sobre l’Edward Radcliffe, la seva família i la seva obra artística, amb l’aparició estel·lar de la Filla del Rellotger. Aquesta és la història principal que comença i acaba i que fa de lloca de totes les altres. En aquí sí que el lector se sent satisfet i el manté en vetlla contínua i creixent. En aquí l’autora torna a posar de manifest que per un moment de mala sort, a la vida, que no depèn d’un mateix, hom pot canviar-li l’existència. Per mala sort la vida gira 180 graus; si no hi hagués hagut aquest polsim de mala sort, hauria regnat la felicitat d’una altra manera.

            En resum, llibre recomanable però amb massa finals oberts i potser una pica d’ullet excessiva al món fantàstic on no s’espera que els esperits parlin i s’entrellacin amb la vida dels vius.

Jaume Salés i Malian

Abril 2019

Per l’honor de la República

Això va d’amistat!

Sense buscar-la va caure a les meves mans un exemplar del llibre d’Admudena Grandes, titulat “Los pacientes del Doctor García”, novel·la que forma part de la col·lecció de la mateixa autora “Episodios de una Guerra Interminable”. Com el seu títol indica es tracta d’una història ambientada just en el moment en que s’està produint la guerra civil espanyola i que dura fins a l’adveniment de la democràcia. Malgrat que aquesta temàtica, a priori, no és el tipus de novel·la que acostumo llegir haig de dir que hauria de ser de lectura gairebé obligatòria perquè l’autora ha dissenyat la novel·la com una manera que el lector se submergeix no només en la vida dels personatges sinó que et fa entrar dins del temps i veus com es desenvolupen els fets històrics entremesclats amb el que els passa als personatges.

            Efectivament, copses els dos bàndols, republicans i franquistes sublevats, copses la misèria de la gent, com gairebé tots mira de sobreviure a una guerra i a una misèria que els cau a sobre, com la gent pot trair un veí o un “amic” per salvar-se ell mateix … però també veus la calidesa humana de persones que, sent de diferent tarannà s’ajuden i se salven mútuament. Si als alumnes, a l’hora d’explicar com va anar i què va passar en la guerra civil espanyola a partir de l’aixecament il·legal i il·legítim d’uns militars a qui va seguir el poder financer i no es vol que els alumnes s’avorreixin en classes d’història convencionals, que els facin llegir aquest llibre. Captaran tot l’ambient, tot l’entorn. No deixaran de veure la hipocresia internacional, per exemple; veuran l’esperança dels cada cop menys republicans a què des de fora facin fora del poder els que el van usurpar amb un aixecament militar i la represàlia posterior que va derivar-se’n.

            I en mig de tot això, el lector podrà descobrir, no una història d’espies com diu la solapa del llibre (que també), sinó la història d’una amistat entre en Guillermo García  Medina – que es passa la seva vida salvant persones – i en Manuel Arroyo Benítez. Aquest és l’espia de la novel·la, però també l’amic, l’amant, l’última esperança republicana … fins que finalment decideix començar de nou humilment amb la seva família, també exiliada, i al costat del seu amic Guillermo i la família d’aquest.

            És una novel·la molt densa de llegir, amb molts personatges i amb personatges que adopten la identitat d’un altre. Té unes set-cents planes i sembla que n’hagis de llegir mil més perquè et fa mastegar la vida d’un temps convuls, pervers i on només es pot sobreviure per viure.

            Com a fet sorprenent, al llarg de la novel·la hi ha almenys dos moments en què la narradora deixa de ser tal per fer sentir la veu de l’autora, d’Almudena Grandes. Però ho fa de manera tan natural que, fins i tot, es troba lògic. També m’ha agradat que al final del llibre hi ha una explicació de com l’autora ha arribat a fer aquesta narració tan densa. I com que acaba amb una frase que va escriure Marcelo Saporta a Les temps modernes a l’any 1949, l’he volguda posar de títol a aquest escrit perquè resumeix perfectament l’obra.

            Totalment recomanable!

Jaume Salés i Malian

Gener de 2019.

“Todo el bien y todo el mal”

                Aquesta novel·la de Care Santos no defrauda els seus lectors. L’autora ens té fidelitzats perquè sabem que les seves històries són bones, van creixent, els personatges són autèntics retrats en el sentit que no només estan descrits físicament sinó que també interiorment, amb una vida passada que condiciona l’acció futura. Y en aquesta “Todo el bien y todo el mal” no és una excepció.

                L’autora no tarda molt a mantenir el misteri del títol, prové d’un bolero “Historia  de un amor” cantat, entre d’altres, pels Panxos; l’estrofa on hi ha aquesta frase seria aquesta:

(…)Es la historia de un amor

Como no hay otra igual

Que me hizo comprender

Todo el bien todo el mal

Que le dio luz a mi vida

Apagándola después

Ay, qué noche tan oscura

Sin tu amor no viviré. (…)

D’entrada, sembla que es tracta de descobrí alguna relliscada extramatrimonial de Josep Gené amb una senyora, Mercè Saltor, amiga d’una escriptora oblidada (Ilda Moreu) a partir de la investigació incansable d’en Leandre Vives, un professor substitut de la Universitat de Lleida,

especialista en crítica feminista  i en escriptores de la Segona República … però, tot i que això pot anar planejant en l’ambient, al final hom se n’oblida fins al final de la novel·la on l’autora ens deixa amb la mel als llavis! Sort que en un recent tuit, que he tingut l’honor de rebre, em confessa que la relació entre aquests dos personatges la sabré aviat! Així sigui!  I que no tardi!

Mentrestant, ens anem engrescant amb la vida, aparentment, resolta de Reina Gené. Professionalment pot ser molt exitosa, però personalment és molt complicada; amb el seu fill Albert Gama que no es diu cap mentida si s’afirma que té dos pares, amb les hormones alterades d’un adolescent …

Un exmarit, Fèlix Gama, complicat de mena i que no paeix trencar les aparences; una parella actual, Samuel Navarro, més comprensible del normal; un doctor en dret, Ulf Everink, dolgut amb el món i amb la farmacèutica per a la que vol ser el seu cavall de Troia i un ex amant, Tomàs Moliner, que està a punt d’engegar la història a Can Pistraus!

No us la perdeu. Té el segell Care Santos, tota una garantia!

Jaume Salés i Malian

Desembre de 2018

Amics i amants? És factible?

En Xavier Bosch, a mi, sempre m’ha agrada des del mític programa radiofònic “Cafè Baviera” a Rac1. Les seves opinions sobre el Barça, en particular, i el futbol, en general, normalment són més que sensates i, a voltes, necessàries per als culés. No cal dir, els seus article al “Mundo deportivo”. També és de lectura obligada el seu article setmanal, el divendres, a la contraportada del diari “Ara”. Per això no vaig dubtar, un Sant Jordi, a suggerir que em regalessin el seu llibre “Se sabrà tot”; però per mi va ser una desil·lusió, perquè no duia enlloc, era buit, no acabava res del que insinuava. Llegir-lo o no, era el mateix. I això em va deixar despistat.

Per aquest motiu no vaig llegir res més novel·lat d’ell fins ara que sí que vaig voler tornar-ho a provar amb “Nosaltres dos”, la novel·la sobre dos amics, en Kim (Quim) Ràfales i la Laura Altimira. Dos amics de debò, a prova de distàncies quilomètriqu3es, de parelles més o menys estables i més o menys geloses. El ganxo comercial era molt fàcil: poden ser (i mantenir-se) amics un home i una dona sense ser parella? No desvelaré la resposta que l’autor dóna a l’interrogant, però a mi no m’ha decebut i acaba com creia que havia d’acabar. Aquest cop, encertar el final (esperat), lluny de ser negatiu ha suposat un alleugeriment perquè es feia necessari.

             M’agrada que els autors em sorprenguin en la trama, durant la trama i em donin a mossegar esqués que jo, lector innocent, m’empasso per fer-me veure, al final, que l’autor m’ha volgut conduir per un camí diferent del que aparentment és. A les primeres frases, ja n’hi ha una mostra: hi ha personatges que sembla que són una cosa i en son una altra. Però per entendre-ho cal llegir tota la novel·la.

Potser costa de mantenir durant la narració la tensió sexual no resolta dels dos protagonistes, sobretot sabent que tots dos voldrien traspassar la ratlla però no gosen per no fer malbé un bé tan apreciat com l’amistat. I també costa entendre quan és la Laura qui ho frena quan en Kim ho prova una vegada!! Sobretot veient que cap dels dos no es reprimeix a tenir parelles sexuals al llarg del seu itínere vital. Però és clar, tenir sexe no és el mateix que estimar.

Finalment, és divertit com l’autor fa fer “cameos” a Cruiff, Dickens, Pasqual Maragall, Rubén Cano i, sobretot, a Josep Maria Minguella, aquest últim clavat a la realitat. Excel·lent novel·la amb final … desitjat? Per mi sí.

 

Jaume Salés.