“Amb la por al cos”, de Margaret Millar

Aquest és el primer llibre que llegeixo de la Margaret Millar i després de fer-ho tinc una sensació agredolça. Perquè sí que hi ha un misteri i hi ha crims per resoldre i una trama molt ben construïda sobre diferents personatges els quals al principi no semblen tan importants com són i d’altres que tenen una progressió inversa, però el temps que la Lucille Alexandra Morrow passa en l’hospital psiquiàtric del Doctor Nathan trenca un poc el ritme, el qual es recupera un cop queda clar que en allà hom es vol carregar la Lucille. A partir d’aquí tot té sentit i agafa velocitat.

              En la tria del detectiu que resoldrà els misteris, l’autora també encerta, malgrat que al principi hom no acaba de veure-ho clar. Però quan l’inspector Sands pren les regnes del cas en detriment del passiu Inspector Bascombe (que altra feina té pensant amb la seva dona, Elle, i les seves anades i vingudes matrimonials) el lector de novel·la negra es tensa i es va per feina. Assistim a una partida d’escacs, d’aquelles cal fer mat al rei contrari només amb el rei i la torre propis; és a dir, es pot trigar, però si es mouen bé les peces l’escac és inevitable, si no es mouen bé només s’ofegarà al rei sense fer escac i mat.

              El perquè del fet que ho desencadena tot pot passar desapercebut per al lector i l’autora ho acaba explicant perquè a partir d’aquí hom ho entengui tot. I a partir d’aquí la pell de xai cau i deixa el llop al descobert per ser caçat per un altre llop tapat amb una altra pell de be. I el remordiment farà la resta, o almenys això és el que sentencia l’inspector Sands.

Jaume Salés i Malian

01/10/2019

“La mort t’assenyala”, de Ross MacDonald

              En Lew Archer ja forma part d’aquell museu de detectius favorits que tinc. En aquesta seva nova aventura, emergeix en tota la seva força, com és d’habitud, però també hi sura un punt més moralista que en d’altres ocasions. Sarcàstic, irònic i que no esquiva el cos a cos, es permet en aquesta novel·la repartir sermons a més d’un i a més d’una. Sobretot és de destacar el que li diu a Samuel Benning a les últimes pàgines. Traspua la seva incompatibilitat amb ell i la seva forma d’actuar i de pensar! Destacar també la tendresa que el detectiu privat té amb Sílvia Treen, la jove serventa dels Singleton enamorada de l’hereu Charles A. incomprensiblement

              Archer ha de treure l’entrellat a un cas que s’inicia amb la desaparició d’una noia, Lucy Champion, d’una casa on feia de serventa. La troba de seguida però la torna perdre i, finalment, la troba degollada. A patir d’aquí es dona el tret de sortida per entrar a les vides de molta gent, moltes d’elles per descobrir que no són el que aparenten. No hi falta la rossa fatal, malgrat que es tenyeixi, que és en totes les trames. Tampoc no hi falten els integrants dels baixos fons californians entorn dels quals gira tot i tothom.

              En la novel·la hi ha moltes al·lusions al racisme envers les persones de pell negre. Varis personatges parlen d’elles de manera despectiva. L’autor ho fa servir per remoure la consciència del lector. També hi veiem una crítica a un tipus de detectiu privat ben diferent d’Archer, sense escrúpols, baliga-balaga, aprofitat, que enganya a la gent per aconseguir el que vol arriscant la seva vida i la seva pròpia … tot això personificat en Max Heiss i el seu alter ego Julian Desmond.

              Les novel·les el protagonista dels quals és Lew Archer no deixen indiferent a ningú.

Jaume Salés i Malian

01/10/2019

El primer cas de Cordelia Gray

            P. D. James (Philis Doroty James) sol escriure novel·les policíaques on el protagonista és el seu detectiu i poeta amateur Adam Dalgliesh, un detectiu que té una vida personal diguem-ne que singular. Però en la novel·la “No apto para mujeres” (el títol original és An unsuitable job for a woman), inicialment, la protagonista és la Cordelia Gray, recentment associada com a investigadora criminal amb en Bernie Pryde, que se suïcida de bones a primeres. Cordelia Gray ha d’investigar els motius d’un aparent suïcidi d’un noi, en Mark Callender, fill del  famós Sir Ronald Callender. I ho ha de fer sense el seu mentó, en Bernie, perquè, com ja he dit, surt d’escena abans de començar.

            La investigació va avançant a mesura que avancen les planes del llibre en aquell estil tan clàssic que consisteix en què un personatge en principi anodí dona una informació que reactiva la investigació i fa avançar-la. Per tant, és un crescendo controlat, però pujant. Cordelia Gray ni és agressiva, ni té experiència, ni ha utilitzat mai una pistola, però sí que és obstinada i persistent. Arriba fins al final, fins i tot abans que el lector per si sol hagi tret l’última conclusió. Sap què va passar i ho acaba explicant al lector, de manera que es pot pair.

            Però en tot moment, l’ombra de l’Adam Dalgliesh és allargada i plana molt subtil a l’inici, fins que es materialitza al final, on hom descobreix alguna acció de “novata” de la detectiu Gray, que li podia haver costat car. Però Dalgliesh no deixa de ser un romàntic, dur, però romàntic. No li diuen pas en va, el Poeta!

Jaume Salés i Malian

24/09/2019

“La dona que va viure dos cop”, de David Lagercrantz

Segona i última novel·la que l’autor suec David Lagercrantz donant vida post mortem als personatges creats per Stieg Larson de la saga “Milenium”. Espero que, malgrat que per ell sigui l’últim treball sobre aquest tema, no ho sigui de la saga i la família hereva d’en Larson n’encarregui més a algú altre. En aquesta nova entrega, al meu modest entendre, l’autor s’ha com alliberat de la feixuga càrrega que suposa suplir qui va crear la saga i la idea. És una novel·la millor que l’altra que va signar, “El que no et mata et fa més fort”; en aquesta tenies la sensació que l’autor no es trobava del tot lliure, que estava enfaixat. Celebro que s’hagi deixat anar.

            Per fer-ho s’ha pres moltes llicències que faran que la propera novel·la sigui tota un altra cosa. Per exemple, en aquesta novel·la en Mikel Blomkvist i la Lisbeth Salander són els autèntics protagonistes, tot gira al seu entorn, però la Lisbeth per primer cop ensenya una part seva afectuosa, més enllà de les seves relacions sexuals que són purament això, encara que sigui molt minsa. Per exemple, l’Erika Berger, finalment, s’està divorciant del seu marit i podrà ser més que l’amant d’en Mikel, o no, perquè sembla que hi ha molta competència, amb rivals de pes! Per exemple, el paper de la Kira o Camilla Salander que hi juga condiciona molt la seva presencia en la futura entrega. Els policies de la primera tríada s’han fet vells i més passius, no sé si tindran prou corda per continuar. O per exemple, la trama russa no sé si pot tenir gaire més joc …

            En fi, nova entrega de Millenium, amb ingredients que fan que no es trenqui amb el passat històric però que preparen el lector per si el futur ha de ser totalment un altre, sense traves, sense lligams amb el passat més enllà de saber sempre d’on venim i cap a on podem anar, sense trair l’essència. Agraïm que el fet que sigui l’última novel·la del pack, l’autor hagi pogut deixar anar la imaginació literària que no va poder fer en la seva primera novel·la. Recomanable cent per cent.

Jaume Salés i Malian

7 de setembre de 2019

Un dels meus herois

(Article publicat a El 9 Nou del dia 19/07/2019)

Tothom té els seus herois de ficció, aquell personatge la vida o les aventures del qual sempre agrada de llegir, escoltar o veure i amb qui, en certa manera, idíl·licament hom es vol assemblar, malgrat la distància evident entre l’ésser mitificat i el pobre mortal que l’idealitza. Un dels meus herois de ficció és en Sherlock Holmes. Per molts, el detectiu més famós de la història, el qual ara m’ha vingut ve recordar, de nou, aprofitant que ha sortit a tots els mitjans periodístics que el dia 7 de juliol fa anys de la mort del seu creador, Sir Arthur Conan Doyle.

            Sherlock Holmes té una personalitat tan forta que va arribar a competir amb Conan Doyle, fins al punt que aquest no estava content del personatge creat. Això a vegades passa. Sense anar més lluny, fins i tot ho hem llegit així a la Bíblia, on el Déu de l’Antic Testament, per exemple, va enviar un diluvi universal per arrasar el món creat per ell perquè no li agradava el que havia fet i en què s’havia convertit. Doncs bé, en Conan Doyle, que va anar creant el seu personatge per entregues, va arribar un punt que ja no el podia controlar, els lectors (diuen que la seva mare la primera) havien mitificat el personatge i exigien al seu creador que l’anés fent créixer més com els lectors volien que no pas com l’escriptor tenia pensat. N’estava tan tip que va decidir matar-lo a “El problema final”: Sherlock Holmes i Moriarty, el seu pitjor enemic però no l’únic, es van trobar a la cascada de Reichenbach, al cantó suís de Berna, i després de barallar-se van caure al buit. Però els herois no moren i, si cal, ressusciten. La pressió popular, diuen que la d’una familiar pròxima a l’autor va ser clau, van fer que Conan Doyle on va dir ric digués ruc i en “L’aventura de la casa buida” Holmes va reaparèixer tres anys més tard, disfressat de perdulaire, i es va anar a presentar davant d’en Watson, el qual en veure’l es va desmaiar. Quan els guionistes de “Dallas” van ressuscitar en Bobby Ewing ens va semblar qui sap què i, ves per on, ja ho havia fet en Conan Doyle molt abans!

            Els herois solen tenir èxit també en la faceta amorosa. A Sherlock Holmes, però, no se li coneix cap conquesta en aquest sentit. Sí que, però, hi ha dones importants a la seva vida; per citar-ne dues, Holmes considera que Maud Bellami és la dona més perfecte i extraordinària que ha conegut mai; i la Irene Adler per ell és “la dona” i per la qual se sent perdudament fascinat, sobretot per la seva intel·ligència freda i precisa, però admirablement equilibrada. Elemental!

Com que del personatge s’ha seguit escrivint més enllà de la mort del seu creador, s’ha establert una divisió entre les obres on surt Sherlock Holmes de la mà de Conan Doyle, que es diuen obres del cànon, i les que no. S’han fet societats d’estudi del personatge encara avui vigent i hi ha qui col·lecciona originals seus com si fossin incunables. I és que el personatge ha esdevingut tot un fenomen social. Fins i tot, com diu en Paco Camarassa a “Sangre en los estantes” (obra de capçalera  imprescindible per als amants de la novel·la negra) Holmes és un personatge literari que inclús ha salvat la vida de presoners: un autèntic doctor John Watson, capturat per les tropes alemanyes a la batalla de Mons, a l’occident de Bèlgica, a l’agost de 1914, va ser alliberat gràcies a la intercessió d’un general alemany admirador del famós detectiu privat el qual, abans d’alliberar-lo, li va dir a cau d’orella: “No es preocupi Watson. En 10 dies tornarà a serà Baker Street. Bona sort!”. Baker Street, al 221 B, és el domicili literari de Sherlock Holmes. Com sentencia en Camarassa, Holmes “és únic. És el personatge literari més citat de tota la literatura universal: més que Hamlet o Don Quijote”. Amb aquests mèrits i aquesta carta de presentació és evident que per a molts Sherlock Holmes és el seu heroi literari. I per a mí també. Elemental!

Jaume Salés i Malian

Club de dones contra el crim

La primera novel·la que he llegit de James Patterson, “El primero en morir” ha resultat tot un descobriment. M’agrada ampliar el ventall d’autors a qui llegir. Una nova inspectora de policia, del Departament de San Francisco, ha estat incorporada al meu registre de personatges literaris a qui seguir, es tracta de Lindsay Boxer: alta (gairebé fa un metre vuitanta centímetres); ulls marrons brillants i vius; i de cabells rossos. Viu a Potrero Hill, una zona residencial de San Francisco, en una casa blava antiga. Com a curiositat, sabem que porta tatuat un drac de dos centímetres a la cuixa dreta. Està divorciada, des de fa dos anys, d’en Tom.

         Boxer, juntament amb la periodista del Chronicle Cindy Thomas, la forense Claire Washburn i, més endavant, la fiscal Jill Bernhart creen el Club de dones contra el crim, una mena de club sense lloc fix de reunió on cadascuna d’elles aporta el seu saber a la investigació del cas per intentar esbrinar-ne el culpable.

         La novel·la, a banda d’intentar trobar l’assassí o assassins de nuvis recents casats, ens mostra paral·lelament la vida convulsa de Lindsay Boxer, sobretot perquè li acaben de descobrir una malaltia a la sang que pot ser mortal.

         Malgrat que sembla que es revela d’hora la identitat de l’assassí la novel·la no deixa de ser del tipus clàssic de novel·la negra i paga la pena de continuar llegint-la fins al final del tot. Veurem mentrestant, si Lindsay Boxer se’n surt de la malaltia, se’n surt de la investigació i atrapa l’autèntic culpable i com li va el tema amorós.

         Ja busco una nova novel·la d’aquest autor perquè amb aquesta m’ha captivat!

Jaume Salés i Malian

17/07/2019

Sobre “La Filla del Rellotger”

Aquest nou llibre de Kate Morton apareix en un moment en què hom ja es preguntava quan podríem gaudir d’una nova novel·la d’aquesta autora. Les seves històries comencen desmuntades i van encaixant com un trencaclosques a mesura que avança el llibre. A més l’autora sap jugar amb els sentiments del lector fa que hom emfatitzi de seguida amb els personatges, de la manera que l’autora ha decidit. I ho aconsegueix! Sempre hi veiem forts llaços emocionals d’infants (m’atreviria a dir que més nenes que nens) amb els seus pares (m’atreviria a dir que amb més mares que pares).

            En aquesta història hi ha però diferents llaços emocionals, alguns dels quals són la trama principal i d’altres accessoris i que al final sembla que tots conflueixen. Dic sembla perquè, al meu modest entendre, en aquesta novel·la no tots acaben confluint. Pel meu gust, queden massa històries obertes. Per exemple, si l’Elodie Winslow acabarà casant-se amb l’Alastair o ha trobat algú que el substitueixi,; la història de la mare de l’Elodie, la Lauren Adler que crea unes expectatives de misteri creixent; l’Ada Lovergrove també té una història que sorprèn i creix, un passat l’ensurt de quan és jove, però que al meu entendre acaba massa oberta.

Vista de Londres i el Tàmesi, un riu important.

            La trama que sí que té un final és la trama principal sobre l’Edward Radcliffe, la seva família i la seva obra artística, amb l’aparició estel·lar de la Filla del Rellotger. Aquesta és la història principal que comença i acaba i que fa de lloca de totes les altres. En aquí sí que el lector se sent satisfet i el manté en vetlla contínua i creixent. En aquí l’autora torna a posar de manifest que per un moment de mala sort, a la vida, que no depèn d’un mateix, hom pot canviar-li l’existència. Per mala sort la vida gira 180 graus; si no hi hagués hagut aquest polsim de mala sort, hauria regnat la felicitat d’una altra manera.

            En resum, llibre recomanable però amb massa finals oberts i potser una pica d’ullet excessiva al món fantàstic on no s’espera que els esperits parlin i s’entrellacin amb la vida dels vius.

Jaume Salés i Malian

Abril 2019

Per l’honor de la República

Això va d’amistat!

Sense buscar-la va caure a les meves mans un exemplar del llibre d’Admudena Grandes, titulat “Los pacientes del Doctor García”, novel·la que forma part de la col·lecció de la mateixa autora “Episodios de una Guerra Interminable”. Com el seu títol indica es tracta d’una història ambientada just en el moment en que s’està produint la guerra civil espanyola i que dura fins a l’adveniment de la democràcia. Malgrat que aquesta temàtica, a priori, no és el tipus de novel·la que acostumo llegir haig de dir que hauria de ser de lectura gairebé obligatòria perquè l’autora ha dissenyat la novel·la com una manera que el lector se submergeix no només en la vida dels personatges sinó que et fa entrar dins del temps i veus com es desenvolupen els fets històrics entremesclats amb el que els passa als personatges.

            Efectivament, copses els dos bàndols, republicans i franquistes sublevats, copses la misèria de la gent, com gairebé tots mira de sobreviure a una guerra i a una misèria que els cau a sobre, com la gent pot trair un veí o un “amic” per salvar-se ell mateix … però també veus la calidesa humana de persones que, sent de diferent tarannà s’ajuden i se salven mútuament. Si als alumnes, a l’hora d’explicar com va anar i què va passar en la guerra civil espanyola a partir de l’aixecament il·legal i il·legítim d’uns militars a qui va seguir el poder financer i no es vol que els alumnes s’avorreixin en classes d’història convencionals, que els facin llegir aquest llibre. Captaran tot l’ambient, tot l’entorn. No deixaran de veure la hipocresia internacional, per exemple; veuran l’esperança dels cada cop menys republicans a què des de fora facin fora del poder els que el van usurpar amb un aixecament militar i la represàlia posterior que va derivar-se’n.

            I en mig de tot això, el lector podrà descobrir, no una història d’espies com diu la solapa del llibre (que també), sinó la història d’una amistat entre en Guillermo García  Medina – que es passa la seva vida salvant persones – i en Manuel Arroyo Benítez. Aquest és l’espia de la novel·la, però també l’amic, l’amant, l’última esperança republicana … fins que finalment decideix començar de nou humilment amb la seva família, també exiliada, i al costat del seu amic Guillermo i la família d’aquest.

            És una novel·la molt densa de llegir, amb molts personatges i amb personatges que adopten la identitat d’un altre. Té unes set-cents planes i sembla que n’hagis de llegir mil més perquè et fa mastegar la vida d’un temps convuls, pervers i on només es pot sobreviure per viure.

            Com a fet sorprenent, al llarg de la novel·la hi ha almenys dos moments en què la narradora deixa de ser tal per fer sentir la veu de l’autora, d’Almudena Grandes. Però ho fa de manera tan natural que, fins i tot, es troba lògic. També m’ha agradat que al final del llibre hi ha una explicació de com l’autora ha arribat a fer aquesta narració tan densa. I com que acaba amb una frase que va escriure Marcelo Saporta a Les temps modernes a l’any 1949, l’he volguda posar de títol a aquest escrit perquè resumeix perfectament l’obra.

            Totalment recomanable!

Jaume Salés i Malian

Gener de 2019.

“Todo el bien y todo el mal”

                Aquesta novel·la de Care Santos no defrauda els seus lectors. L’autora ens té fidelitzats perquè sabem que les seves històries són bones, van creixent, els personatges són autèntics retrats en el sentit que no només estan descrits físicament sinó que també interiorment, amb una vida passada que condiciona l’acció futura. Y en aquesta “Todo el bien y todo el mal” no és una excepció.

                L’autora no tarda molt a mantenir el misteri del títol, prové d’un bolero “Historia  de un amor” cantat, entre d’altres, pels Panxos; l’estrofa on hi ha aquesta frase seria aquesta:

(…)Es la historia de un amor

Como no hay otra igual

Que me hizo comprender

Todo el bien todo el mal

Que le dio luz a mi vida

Apagándola después

Ay, qué noche tan oscura

Sin tu amor no viviré. (…)

D’entrada, sembla que es tracta de descobrí alguna relliscada extramatrimonial de Josep Gené amb una senyora, Mercè Saltor, amiga d’una escriptora oblidada (Ilda Moreu) a partir de la investigació incansable d’en Leandre Vives, un professor substitut de la Universitat de Lleida,

especialista en crítica feminista  i en escriptores de la Segona República … però, tot i que això pot anar planejant en l’ambient, al final hom se n’oblida fins al final de la novel·la on l’autora ens deixa amb la mel als llavis! Sort que en un recent tuit, que he tingut l’honor de rebre, em confessa que la relació entre aquests dos personatges la sabré aviat! Així sigui!  I que no tardi!

Mentrestant, ens anem engrescant amb la vida, aparentment, resolta de Reina Gené. Professionalment pot ser molt exitosa, però personalment és molt complicada; amb el seu fill Albert Gama que no es diu cap mentida si s’afirma que té dos pares, amb les hormones alterades d’un adolescent …

Un exmarit, Fèlix Gama, complicat de mena i que no paeix trencar les aparences; una parella actual, Samuel Navarro, més comprensible del normal; un doctor en dret, Ulf Everink, dolgut amb el món i amb la farmacèutica per a la que vol ser el seu cavall de Troia i un ex amant, Tomàs Moliner, que està a punt d’engegar la història a Can Pistraus!

No us la perdeu. Té el segell Care Santos, tota una garantia!

Jaume Salés i Malian

Desembre de 2018

“Pecado original”, de P. D. James

Confesso que aquesta ha esta la meva primera novel·la de Phyllis Dorothy James, més coneguda en el món literari com a P. D. James. En ella, més enllà de robar-hi ingredients de la clàssica novel·la negra, hi ha un relat victorià, d’un Londres dickensià o holmesià. L’autora es desfà a recrear llocs i situacions d’un Londres clàssic. Els personatges, en principi plans, es van engreixant a mesura que avança la narració fins a esdevenir personatges amb vida pròpia un cop acabada la lectura.  

El detectiu protagonista, Adam Dalglish, comandant d’Scotland Yard i poeta aficionat, és un detectiu amb pedigrí, amb una fama que el precedeix i un bon gestor d’equip de treball. Avança en la investigació lentament però de manera eficaç, el que en castellà es coneix com “sin prisas pero sin pausas”. Encerta en el lloc on trobar el desllorigador. Però no té uns bons ajudants consolidats dels quals se’n pugui refiar del tot.

Un cop trobada la prova el raonament va fluint imparablement i es van omplint tots els forats de la trama. Llàstima que hi ha morts que no s’han pogut evitar!

Molt bona novel·la. Recomanable!

Jaume Salés i Malian

09/12/2015