Sobre “La Filla del Rellotger”

Aquest nou llibre de Kate Morton apareix en un moment en què hom ja es preguntava quan podríem gaudir d’una nova novel·la d’aquesta autora. Les seves històries comencen desmuntades i van encaixant com un trencaclosques a mesura que avança el llibre. A més l’autora sap jugar amb els sentiments del lector fa que hom emfatitzi de seguida amb els personatges, de la manera que l’autora ha decidit. I ho aconsegueix! Sempre hi veiem forts llaços emocionals d’infants (m’atreviria a dir que més nenes que nens) amb els seus pares (m’atreviria a dir que amb més mares que pares).

            En aquesta història hi ha però diferents llaços emocionals, alguns dels quals són la trama principal i d’altres accessoris i que al final sembla que tots conflueixen. Dic sembla perquè, al meu modest entendre, en aquesta novel·la no tots acaben confluint. Pel meu gust, queden massa històries obertes. Per exemple, si l’Elodie Winslow acabarà casant-se amb l’Alastair o ha trobat algú que el substitueixi,; la història de la mare de l’Elodie, la Lauren Adler que crea unes expectatives de misteri creixent; l’Ada Lovergrove també té una història que sorprèn i creix, un passat l’ensurt de quan és jove, però que al meu entendre acaba massa oberta.

Vista de Londres i el Tàmesi, un riu important.

            La trama que sí que té un final és la trama principal sobre l’Edward Radcliffe, la seva família i la seva obra artística, amb l’aparició estel·lar de la Filla del Rellotger. Aquesta és la història principal que comença i acaba i que fa de lloca de totes les altres. En aquí sí que el lector se sent satisfet i el manté en vetlla contínua i creixent. En aquí l’autora torna a posar de manifest que per un moment de mala sort, a la vida, que no depèn d’un mateix, hom pot canviar-li l’existència. Per mala sort la vida gira 180 graus; si no hi hagués hagut aquest polsim de mala sort, hauria regnat la felicitat d’una altra manera.

            En resum, llibre recomanable però amb massa finals oberts i potser una pica d’ullet excessiva al món fantàstic on no s’espera que els esperits parlin i s’entrellacin amb la vida dels vius.

Jaume Salés i Malian

Abril 2019

Per l’honor de la República

Això va d’amistat!

Sense buscar-la va caure a les meves mans un exemplar del llibre d’Admudena Grandes, titulat “Los pacientes del Doctor García”, novel·la que forma part de la col·lecció de la mateixa autora “Episodios de una Guerra Interminable”. Com el seu títol indica es tracta d’una història ambientada just en el moment en que s’està produint la guerra civil espanyola i que dura fins a l’adveniment de la democràcia. Malgrat que aquesta temàtica, a priori, no és el tipus de novel·la que acostumo llegir haig de dir que hauria de ser de lectura gairebé obligatòria perquè l’autora ha dissenyat la novel·la com una manera que el lector se submergeix no només en la vida dels personatges sinó que et fa entrar dins del temps i veus com es desenvolupen els fets històrics entremesclats amb el que els passa als personatges.

            Efectivament, copses els dos bàndols, republicans i franquistes sublevats, copses la misèria de la gent, com gairebé tots mira de sobreviure a una guerra i a una misèria que els cau a sobre, com la gent pot trair un veí o un “amic” per salvar-se ell mateix … però també veus la calidesa humana de persones que, sent de diferent tarannà s’ajuden i se salven mútuament. Si als alumnes, a l’hora d’explicar com va anar i què va passar en la guerra civil espanyola a partir de l’aixecament il·legal i il·legítim d’uns militars a qui va seguir el poder financer i no es vol que els alumnes s’avorreixin en classes d’història convencionals, que els facin llegir aquest llibre. Captaran tot l’ambient, tot l’entorn. No deixaran de veure la hipocresia internacional, per exemple; veuran l’esperança dels cada cop menys republicans a què des de fora facin fora del poder els que el van usurpar amb un aixecament militar i la represàlia posterior que va derivar-se’n.

            I en mig de tot això, el lector podrà descobrir, no una història d’espies com diu la solapa del llibre (que també), sinó la història d’una amistat entre en Guillermo García  Medina – que es passa la seva vida salvant persones – i en Manuel Arroyo Benítez. Aquest és l’espia de la novel·la, però també l’amic, l’amant, l’última esperança republicana … fins que finalment decideix començar de nou humilment amb la seva família, també exiliada, i al costat del seu amic Guillermo i la família d’aquest.

            És una novel·la molt densa de llegir, amb molts personatges i amb personatges que adopten la identitat d’un altre. Té unes set-cents planes i sembla que n’hagis de llegir mil més perquè et fa mastegar la vida d’un temps convuls, pervers i on només es pot sobreviure per viure.

            Com a fet sorprenent, al llarg de la novel·la hi ha almenys dos moments en què la narradora deixa de ser tal per fer sentir la veu de l’autora, d’Almudena Grandes. Però ho fa de manera tan natural que, fins i tot, es troba lògic. També m’ha agradat que al final del llibre hi ha una explicació de com l’autora ha arribat a fer aquesta narració tan densa. I com que acaba amb una frase que va escriure Marcelo Saporta a Les temps modernes a l’any 1949, l’he volguda posar de títol a aquest escrit perquè resumeix perfectament l’obra.

            Totalment recomanable!

Jaume Salés i Malian

Gener de 2019.

“Todo el bien y todo el mal”

                Aquesta novel·la de Care Santos no defrauda els seus lectors. L’autora ens té fidelitzats perquè sabem que les seves històries són bones, van creixent, els personatges són autèntics retrats en el sentit que no només estan descrits físicament sinó que també interiorment, amb una vida passada que condiciona l’acció futura. Y en aquesta “Todo el bien y todo el mal” no és una excepció.

                L’autora no tarda molt a mantenir el misteri del títol, prové d’un bolero “Historia  de un amor” cantat, entre d’altres, pels Panxos; l’estrofa on hi ha aquesta frase seria aquesta:

(…)Es la historia de un amor

Como no hay otra igual

Que me hizo comprender

Todo el bien todo el mal

Que le dio luz a mi vida

Apagándola después

Ay, qué noche tan oscura

Sin tu amor no viviré. (…)

D’entrada, sembla que es tracta de descobrí alguna relliscada extramatrimonial de Josep Gené amb una senyora, Mercè Saltor, amiga d’una escriptora oblidada (Ilda Moreu) a partir de la investigació incansable d’en Leandre Vives, un professor substitut de la Universitat de Lleida,

especialista en crítica feminista  i en escriptores de la Segona República … però, tot i que això pot anar planejant en l’ambient, al final hom se n’oblida fins al final de la novel·la on l’autora ens deixa amb la mel als llavis! Sort que en un recent tuit, que he tingut l’honor de rebre, em confessa que la relació entre aquests dos personatges la sabré aviat! Així sigui!  I que no tardi!

Mentrestant, ens anem engrescant amb la vida, aparentment, resolta de Reina Gené. Professionalment pot ser molt exitosa, però personalment és molt complicada; amb el seu fill Albert Gama que no es diu cap mentida si s’afirma que té dos pares, amb les hormones alterades d’un adolescent …

Un exmarit, Fèlix Gama, complicat de mena i que no paeix trencar les aparences; una parella actual, Samuel Navarro, més comprensible del normal; un doctor en dret, Ulf Everink, dolgut amb el món i amb la farmacèutica per a la que vol ser el seu cavall de Troia i un ex amant, Tomàs Moliner, que està a punt d’engegar la història a Can Pistraus!

No us la perdeu. Té el segell Care Santos, tota una garantia!

Jaume Salés i Malian

Desembre de 2018

“Pecado original”, de P. D. James

Confesso que aquesta ha esta la meva primera novel·la de Phyllis Dorothy James, més coneguda en el món literari com a P. D. James. En ella, més enllà de robar-hi ingredients de la clàssica novel·la negra, hi ha un relat victorià, d’un Londres dickensià o holmesià. L’autora es desfà a recrear llocs i situacions d’un Londres clàssic. Els personatges, en principi plans, es van engreixant a mesura que avança la narració fins a esdevenir personatges amb vida pròpia un cop acabada la lectura.  

El detectiu protagonista, Adam Dalglish, comandant d’Scotland Yard i poeta aficionat, és un detectiu amb pedigrí, amb una fama que el precedeix i un bon gestor d’equip de treball. Avança en la investigació lentament però de manera eficaç, el que en castellà es coneix com “sin prisas pero sin pausas”. Encerta en el lloc on trobar el desllorigador. Però no té uns bons ajudants consolidats dels quals se’n pugui refiar del tot.

Un cop trobada la prova el raonament va fluint imparablement i es van omplint tots els forats de la trama. Llàstima que hi ha morts que no s’han pogut evitar!

Molt bona novel·la. Recomanable!

Jaume Salés i Malian

09/12/2015

“El juego de la luz”, de Louise Penny

          És la primera novel·la que llegeixo de Louise Penny i ho he fet empès pel màrqueting que deia que l’autora és la nova “dama del crim”. I un lector de novel·la negra empedreït com jo no s’ha pogut resistir a la temptació! A més, m’atreia el fet que l’acció passava en territori quebequès, del Canadà. 

He conegut el Comissari en Cap, Armand Gamache, i els seus ajudants: Jean-Guy Beauvoir –la seva mà dreta- i Isabelle Lacoste –valor en alça i important per a la resolució del cas. La novel·la, a part de descobrir qui ha mort a Lillyan Dyson, va aprofundint en les vides íntimes dels personatges principals: Clara i Peter Morrow; Gabri; Olivier; Ruth Zardo, Paulette; Normand; Denis Fortin; Marois; Suzane Coates; Myrna Landers; Thierry Pinault; André … Entre tots aquests, hi ha l’assassí o assassina de la Lillyan Dyson. Està bé comprovar que molts tenen motius però l’autora amaga massa què troba i de qui per resoldre el cas.

A mi em sembla que la trama de descobrir el/la culpable només és una excusa per escriure un altre tipus de novel·la, basada a descobrir les pors i els sentiments contradictoris –com els quadres de Clara Marrow.  Tant és així que, fins i tot, un cop resolt el cas, l’autora no pot donar per tancada la novel·la, necessita tancar o deixar encarrilada la narració de les vides dels protagonistes.

Jaume Salés i Malian

28/05/2017

RUIZ SAFON TANCA EL CERCLE

Excel·lent final de la tetralogía iniciada amb la “Sombra del viento” i seguida per una irreal “El juego del ángel” que despistava molt al lector i “El prisionero del cielo” amb la qual hom entenia tot de què anava i precentia el que vindria.

Amb “El laberinto de los espíritus” ens retrobem amb vells amic: els Sempere, pare i fill i, ara també, nét; amb l’artífax literari de tot plegat, el misteriós Julian Carax; amb l’únic i inimitable animador de la festa, salvador de tots, Fermín Romero de Torres que no és que tingui un nom semblant a un torero sinó que l’adopta a l’atzar, ara sabem, veient un cartell de braus (segueix el misteri irresolt sobre el seu nom real amagat).

               És una novel·la molt trepidant fins poc abans del final, amb una protagonista que ho desencalla tot, l’Alícia Gris, la qual compta amb personatges secundaris ajudants seus: Vargas i Fernandito.

L’univers que explica té una coherència total, tant d’espai-temps com de personatges i llurs reaccions. Amb aquest quart volum acabem de tancar tota la trama, on els dolents ho paguen tot. Es desvelen, també, els misteris familiars latents en totes les altres entregues anteriors. L’ombra d’Isabella es clarifica, per exemple.

És un thriller, una novel·la d’acció que té tanta força que hom, quan la llegeix, ja hi veu la pel·lícula o sèrie que pot arribar a ser. Però, al meu modes entendre, acabar-la amb el resum de la vida d’adult de Julian Semprere trenca amb la coherència de la tetralogia. Per mi l’autor no encerta el final, no té suc, tanca massa coses que al cap i a la fi, al lector, tant li fa. Fins i tot, hom pairia tres-centes planes més, abans d’anar concloent situacions de pressa i corrents com fa l’autor. No l’ha sabut acabar … però no vol dir que no sigui una novel·la de prestigi, enganxosa i de consum recomanable per conservar la salut, que prou fràgil és.

Jaume Salés.

Qui et va parir, Harry !

En la novel·la “La set” en Jo Nesbo ens serveix una nova aventura del comissari Harry Hole. A pesar que es repeteix per enèsima vegada el tòpic que en Harry no vol tornar a la Unitat d’Homiciis i prefereix fer de professor a l’escola de policies, sabem que hi tornarà i atraparà l’assassí o assassins, però això no desmillora la història. Em segueix atrapant. Potser l’autor es recrea massa en els detalls escabrosos i sanguinaris. També es repeteix l’esquem de la lluita de Hole amb el seu alcoholisme; la relació especial amb el seu fillastre Oleg; o l’amor secret i no resolt que li professa la Katrine Bratt; la por de la Rakel Fauke a perdre’l; la hipocresia i postureig d’en Mikael bellman; la bellesa tonta de la dona d’aquest, l’Ulla; l’amor platònic d’en Truls Berstsen per ella; etc. Tot això és atrezzo perquè la història i la manera particular de protagonitzar-la que té en Harry Hole s’hi llueixi.

No hi falta el seu amic taxista alcohòlic, ara reconvertit amb barman (Oystein), ni els seus col·legues més fidels (com en Bjorn Holm). En Harry Hole, però, es fa estimar, es fa respectar i aconsegueix resoldre més d’un enigma alhora, que el lector li agraeix. La història va sobre el vampirisme i la set del vampir per la sang de les seves víctimes , com havien fet en el passat, per exemple, una tribu d’indis nordamericana.

És una novel·la deductiva però també d’acció i, també, d’amor, de reconciliació d’amants i paterno-filial. Entremig, l’autor posa cortines de fum per despistar i perquè el final sigui més emocionant. Com diria la Katrine, després del sacrifici que fa en Hole per a resoldre definitivament el cas, “qui et va parir, Harry!”. No fa falta dir res més.

Jaume Salés.

Amics i amants? És factible?

En Xavier Bosch, a mi, sempre m’ha agrada des del mític programa radiofònic “Cafè Baviera” a Rac1. Les seves opinions sobre el Barça, en particular, i el futbol, en general, normalment són més que sensates i, a voltes, necessàries per als culés. No cal dir, els seus article al “Mundo deportivo”. També és de lectura obligada el seu article setmanal, el divendres, a la contraportada del diari “Ara”. Per això no vaig dubtar, un Sant Jordi, a suggerir que em regalessin el seu llibre “Se sabrà tot”; però per mi va ser una desil·lusió, perquè no duia enlloc, era buit, no acabava res del que insinuava. Llegir-lo o no, era el mateix. I això em va deixar despistat.

Per aquest motiu no vaig llegir res més novel·lat d’ell fins ara que sí que vaig voler tornar-ho a provar amb “Nosaltres dos”, la novel·la sobre dos amics, en Kim (Quim) Ràfales i la Laura Altimira. Dos amics de debò, a prova de distàncies quilomètriqu3es, de parelles més o menys estables i més o menys geloses. El ganxo comercial era molt fàcil: poden ser (i mantenir-se) amics un home i una dona sense ser parella? No desvelaré la resposta que l’autor dóna a l’interrogant, però a mi no m’ha decebut i acaba com creia que havia d’acabar. Aquest cop, encertar el final (esperat), lluny de ser negatiu ha suposat un alleugeriment perquè es feia necessari.

             M’agrada que els autors em sorprenguin en la trama, durant la trama i em donin a mossegar esqués que jo, lector innocent, m’empasso per fer-me veure, al final, que l’autor m’ha volgut conduir per un camí diferent del que aparentment és. A les primeres frases, ja n’hi ha una mostra: hi ha personatges que sembla que són una cosa i en son una altra. Però per entendre-ho cal llegir tota la novel·la.

Potser costa de mantenir durant la narració la tensió sexual no resolta dels dos protagonistes, sobretot sabent que tots dos voldrien traspassar la ratlla però no gosen per no fer malbé un bé tan apreciat com l’amistat. I també costa entendre quan és la Laura qui ho frena quan en Kim ho prova una vegada!! Sobretot veient que cap dels dos no es reprimeix a tenir parelles sexuals al llarg del seu itínere vital. Però és clar, tenir sexe no és el mateix que estimar.

Finalment, és divertit com l’autor fa fer “cameos” a Cruiff, Dickens, Pasqual Maragall, Rubén Cano i, sobretot, a Josep Maria Minguella, aquest últim clavat a la realitat. Excel·lent novel·la amb final … desitjat? Per mi sí.

 

Jaume Salés.

Trhiller judicial refrescant

Després d’haver llegit i gaudit amb el policia Hieronimus Bosch, en la novel·la de Micheal Connelly “El quinto testigo” coneixem al seu germanastre, l’advocat Mickey Haller. Bosch, en aquesta novel·la, fa “un Hitchkok”, és a dir, surt en una escena sense gens de protagonisme però deixant constància que surt i ja està. És intrascendent el que diu i el que fa per a la trama, però surt com si volgués saludar a un lector que ja el coneix.

Quan un ha estat i s’ha delectat amb les novel·les d’Erle Stanley Gardner i el seu protagonista Perry Mason, reviu en aquesta novel·la de Connelly una sensació similar. Hi ha un investigador molt eficient, amb els seus mètodes, no tan elegant com Paul Drake però tota una troballa, en Dennis (té un cognom molt difícil); i a partir d’aquí els personatges secundaris ja no tenen res a veure amb la saga Perry Mason: no hi ha cap súpersecretària com la Della Street però hi ha una advocada molt prometedora i amb consciència –Jennifer Aronson- i dues exdones (Lorna Taylor i Maggie McPherson) que fan un bon complement, tot i que la segona li té el cor robat encara i Haller busca refer la seva vida amb ella.

És una novel·la amb constants girs argumentals i de cavalls guanyadors, amb una fiscal que mossega i un jutge molt real que intenta fer d’àrbitre tan bé com pot o li deixen. I si no n’hi havia prou, el final és sorprenent, inesperat i, per algú que sempre vol que guanyin els bons, perfecte!

 

Jaume Salés.

“El asesinato de Sòcrates”, de Marcos Chicot

Sorprèn aquest títol quan tothom sap com va morir Sòcrates, el filòsof que va predicar molt però no va deixar res escrit; tothom sap que es va prendre cicuta ell mateix després de ser condemnat per l’assemblea atenenca de l’època, rebutjant la salvació perquè va voler ser coherent i fidel amb ell mateix, fins a l’últim moment. El llibre transcorre en aquesta època, des d’un Sòcrates jove fins que es mor, mostrant-nos la contraposició d’una societat d’Atenes amb la d’Esparta.

            Si no fos perquè el narrador és en tercera persona, semblaria que estem en un cas semblant al “Cavall de Troia” d’en Benítez, és a dir, que hem retrocedit en el temps de la Història per interactuar amb la gent de l’època. Més que la vida de Sòcrates, que també, en realitat se’ns narra la història d’en Perseo, l’home dels ulls clars, no de la mirada clara (precisió important). El resum seria que el millor espartà és un atenenc i el millor atenenc és un espartà, que són la mateixa persona. Però també és la història de dos personatges femenins potents i importants: Deyanira i Cassandra, una espartana i una atenenca. Seguim amb una altra dualitat, doncs.

Si una cosa es pot criticar és que, malgrat ser escrit amb capítols breus, la narració a voltes és lenta i es fa feixuga. Però el títol vinculat al que diu l’Oracle, amb la història de Perseo, manté una certa emoció que fa que hom vulgui arribar al final de la història.

Jaume Salés