Elemental o no, Watson ?

        (Article publicat al bisetmanari El 9 Nou, el divendres dia 25/03/2014)

 

A finals de l’any passat, vam saber la notícia que un Jutge d’Illinois va dictar una sentència segons la qual les obres on hi surt el peronatge Seherlock Holmes, creat per l’escocès Sir Arthur Ignatius Conan Doyle, publicades amb anterioritat a l’any 1923, passen a ser de domini públic als Estats Units, mentre que la resta –les que va van d’aquesta data fins al 1930, quan mor l’autor- seguiran protegides pels drets d’autor, tot i que els estudiosos del tema diuen que aquestes són poques i es refereixen a altres camps literaris paral·lels. El jutge americà, que no sabem si és un voraç lector o no de les novel·les del famós detectiu, però que sí que sabem que es diu Ruben Castillo, raona la seva decisió de la següent manera: Sherlock Holmes pertany al món i aquesta sentència ho estableix així clarament; la gent vol celebrar Holmes i Watson i ara ho poden fer sense temor. Les opinions són lliures, però si non è vero è ben trobatto ! Nogensmenys, la decisió judicial no és ferma perquè està en apel·lació.

Els seguidors d’aquest singular detectiu –famós per les seves arts deductives a partir de detalls insignificants per a la població en general o per a detectius d’Scotland Yard presumptuosos- són tants que, fins i tot, no en tenen prou amb un nom per definir-se, sinó que en necessiten dos: hi ha els “Sherlockians” i els “Holmesians”. Els primers són bàsicament fans del personatge que viuen als Estats Units; els segons, són els seguidors europeus del detectiu i s’anomenen, aquests, així per respecte al mestre i perquè així ho manen les tradicions victorianes, que no permeten gairebé mai l’ús del primer nom de forma popular.

SherlockHolmes

L’èxit literari del personatge ha transcendit més enllà del món de la literatura i ha fet possible sèries i pel·licúles a manta. Algunes més fidels a l’original i d’altres no tant. Ara bé, segurament ni els sherlockians ni els holmesians no estaran gaire contents amb la sèrie que ara està de moda i que porta per nom “Elementary”, creada per en Robert Doherty, la qual, basada també en l’obra de Conan Doyle, fa una adaptació moderna del detectiu Holmes i del seu inseparable Watson. Més que una adaptació és una reescriptura. En aquesta sèrie hi ha massa canvis revolucionaris difícils de pair: l’acció ja no passa a Londres –com en l’original- sinó a Nova York; però el més trencador és que en Watson ja no és un home sinó que és una dona, interpretada per l’angelical “charliana” Lucy Liu. Home, una cosa és que es liberalitzin els drets i tothom pugui usar el personatge per fer-lo viure més enllà del seu autor original i una altra és desvirtuar-lo fins al punt que no el conegui ni el pare que el va crear! Per exemple, en Watson pot portar bigoti o no, pot ser més prim o menys, pot portar ulleres o no, pot viure amb en Holmes o no, pot estar casat o no, però hi ha una cosa clara que és que en John H. Watson va ser creat com un home i, s’adapti com es vulgui, ha de ser un home. Fer-lo dona és crear un altre personatge, que no serà mai el doctor i amic d’en Sherlock Holmes.

Per cert, els fidels seguidors de Sherlock Holmes podrien discutir, fins i tot, el títol de la dita sèrie. Perquè resulta que una de les frases que tothom associa al famós detectiu és aquella tan televisiva com: “Elemental, estimat Watson”. Frase que ha donat nom a la sèrie “Elementary”. Però resulta que aquesta frase, en l’obra escrita original no hi figura. El que més s’hi assembla és algun “estimat Watson”, en “L’aventura del geperut”, “L’advertència” i a “Els tres estudiants”. Parlant d’expressions, és coneguda la italiana “traduttore traditore” sobre el debat etern de si els traductors han de ser o són traïdors. Tota traducció ha de tenir respecte per a l’original, és evident. I, per propietat transitiva, les adaptacions televisives o fílmiques també haurien de respectar l’original, si s’inspiren en ell. Diria que això és … elemental, estimat lector!

                                                                        Jaume Salés.



“L’altra”, de Marta Rojals

A “L’altra”, el primer que et sobta és descobrir una prosa fresca, un estil nou, directe, veloç, del narrador que aviat converteixes en narradora. El llenguatge, tot i que de nivell literari alt, és planer, com el que es parla al carrer; fins i tot, amb vocals duplicades o triplicades que ajuda a donar l’entonació correcta i escaient. De seguida empatitzes amb l’Anna, la veus com l’espavilada de la colla, ja que d’en Manel –en Nel, per ser exactes- en veiem el seu caràcter particular que no segueix la lògica de la narradora.

L’Anna té un passat familiar i personal que li amotlla la seva personalitat d’adulta, però s’explica tan ben dosificada que t’hi porta de forma natural, sense que hom se n’adoni, a veure-la així. En canvi, a en Nel, la parella de l’Anna, li pesa la seva família: els seus pares –sobretot la mare- que prefereixen aparentar abans de ser realistes, i la germana, la Laura, que ajuda a distorsionar l’aparent sintonia de la parella.

laltra_marta-rojals_libro-OMAC364      Podríem dir que tant a en Nel com a l’Anna els afecta la crisi dels quaranta; ell ja els té i a ella li falten dos anys; ell ho expressa de manera introspectiva, depressivament, veient-se i trobant-se descol·locat en una societat moderna que es pensava tenir a mida; a ella, li provoca una injecció de joventut trobant un complement sexual amb un jove –en Teo-, que és sord degut a un accident que va patir. Aquesta història de l’Anna i el Teo, però, va agreujant aquestes dues manifestacions d’ella i en Nel, fins al punt que no veus la manera com finalitzarà, degut a la incongruència de l’Anna, que vol quedar embarassada d’en Nel però es passa el dia buscant l’excusa per fer sexe, amb precaucions, amb en Teo.

Tot aboca, però, a un final sobtat, amb més incongruències que les vistes fins ara. Un exemple de mostra: en Teo no havia volgut la possessió absoluta de l’Anna i es veia agraït i en canvi acaba la novel·la sent pretensiós, possessiu i despreciatiu, d’avui per demà. Tot això, al meu modest entendre, amb un discurs moral de l’Anna difícil de compartir i amb saturació de paraulotes que, d’acord que la gent del carrer parla un poc així, però segur que no ho fa amb la freqüència que està escrit en el llibre.

Jaume Salés i Malian