“Pecado original”, de P. D. James

Confesso que aquesta ha esta la meva primera novel·la de Phyllis Dorothy James, més coneguda en el món literari com a P. D. James. En ella, més enllà de robar-hi ingredients de la clàssica novel·la negra, hi ha un relat victorià, d’un Londres dickensià o holmesià. L’autora es desfà a recrear llocs i situacions d’un Londres clàssic. Els personatges, en principi plans, es van engreixant a mesura que avança la narració fins a esdevenir personatges amb vida pròpia un cop acabada la lectura.  

El detectiu protagonista, Adam Dalglish, comandant d’Scotland Yard i poeta aficionat, és un detectiu amb pedigrí, amb una fama que el precedeix i un bon gestor d’equip de treball. Avança en la investigació lentament però de manera eficaç, el que en castellà es coneix com “sin prisas pero sin pausas”. Encerta en el lloc on trobar el desllorigador. Però no té uns bons ajudants consolidats dels quals se’n pugui refiar del tot.

Un cop trobada la prova el raonament va fluint imparablement i es van omplint tots els forats de la trama. Llàstima que hi ha morts que no s’han pogut evitar!

Molt bona novel·la. Recomanable!

Jaume Salés i Malian

09/12/2015

“El juego de la luz”, de Louise Penny

          És la primera novel·la que llegeixo de Louise Penny i ho he fet empès pel màrqueting que deia que l’autora és la nova “dama del crim”. I un lector de novel·la negra empedreït com jo no s’ha pogut resistir a la temptació! A més, m’atreia el fet que l’acció passava en territori quebequès, del Canadà. 

He conegut el Comissari en Cap, Armand Gamache, i els seus ajudants: Jean-Guy Beauvoir –la seva mà dreta- i Isabelle Lacoste –valor en alça i important per a la resolució del cas. La novel·la, a part de descobrir qui ha mort a Lillyan Dyson, va aprofundint en les vides íntimes dels personatges principals: Clara i Peter Morrow; Gabri; Olivier; Ruth Zardo, Paulette; Normand; Denis Fortin; Marois; Suzane Coates; Myrna Landers; Thierry Pinault; André … Entre tots aquests, hi ha l’assassí o assassina de la Lillyan Dyson. Està bé comprovar que molts tenen motius però l’autora amaga massa què troba i de qui per resoldre el cas.

A mi em sembla que la trama de descobrir el/la culpable només és una excusa per escriure un altre tipus de novel·la, basada a descobrir les pors i els sentiments contradictoris –com els quadres de Clara Marrow.  Tant és així que, fins i tot, un cop resolt el cas, l’autora no pot donar per tancada la novel·la, necessita tancar o deixar encarrilada la narració de les vides dels protagonistes.

Jaume Salés i Malian

28/05/2017

Sobre el nom dels carres i places

(Article publicat al bisetmanari El 9 Nou, el dia 22/09/2017)

           A l’hora de retolar els carrers i places, a les grans ciutats, hi ha una reglamentació que intenta regular, amb certa lògica aquesta tasca i, en alguns casos fins i tot, hi ha una comissió d’estudis designada a l’efecte. Se suposa que tota aquesta gent estudia la proposta i n’elabora un informe suficientment cuidat i detallat de tots els pros i contres. En els pobles i ciutats més petits, sovint, es fa sense cap informe previ i sense cap lògica prefixada; simplement s’atén la petició d’un o varis veïns al respecte i el Ple decideix. Sigui d’una manera de fer o d’una altra, seria aconsellable estudiar un poc la viabilitat o no i l’impacte vers la població de la decisió de posar o no, o de treure o canviar el nom d’un carrer o plaça. Per exemple, no sé si se’n van adonar quan ho van acordar, però no sembla del tot lògic que el Carrer Jacint Verdaguer, a Vic, talli perpendicularment el Carrer Bisbe Morgades. Segur que es va fer de bona fe, però aquest enllaç, en principi, etern es podia haver evitat. A vegades sí que l’efecte és buscat i s’aconsegueix cridar l’atenció. Ara em ve a la memòria el reportatge que es va publicar en el periòdic que té per nom un quart i cinc minuts d’una hora, sobre els noms de carrers i places d’Espanya curiosos i n’hi ha per sucar-hi pa: “Cantando bajo la lluvia”, “La ventana indiscreta”, “La Plaza del Moco”, “Válgame Dios” o “Salsipuedes”.

Malgrat tot, sembla que determinats noms de persones haurien de ser indiscutibles per poder-se inscriure en la placa d’un carrer o plaça. Aquella persona que ho ha donat tot per al seu poble, que ha aconseguit que el seu poble sigui conegut arreu, que no ha renunciat mai a dir que va néixer o créixer o viure en un lloc … aquestes persones haurien de tenir guanyat el dret a ser nom de carrer o plaça. També aquelles persones que han contribuït amb la seva manera de ser o per la seva professionalment a millorar la humanitat. Hi hauria d’haver un consens social en això, independentment d’on hagin nascut, viscut o mort     perquè puguin ser posades com a nom de carrer. Per això hom no podria entendre que alguna d’aquestes persones que reuneix les condicions que acabo d’esmentar, se li vulgui negar el fet de donar nom a un carrer o plaça, o bé que, pitjor encara, se li vulgui retirar. Ad exemplum, com se li pot negar donar nom a un carrer o plaça a algú que és capaç d’escriure amb aquesta sonoritat i elegància: “Ayer soñé que veía / a Dios y que a Dios hablaba; / y soñé que Dios me oía … / Después soñé que soñaba”? Quatre versos, quatre meravelles sonores. Quant més els repeteixes més bé sonen! O aquests altres: “Nuestras horas son minutos/ cuando esperamos saber / y siglos cuando sabemos / lo que se puede aprender”?

 

 

Doncs resulta que, segons informacions periodístiques, l’autor d’aquests versos, Antonio Machado, va estar a punt de ser enviat a la paperera de la història amb l’excusa de donar compliment a la llei de la memòria històrica a Sabadell, segons un informe. Vull creure que ha estat una informació mal recollida o mal transmesa o tergiversada. Si fos certa la notícia, seria molt greu que l’autor de l’informe que ho avalava no sabés que en Machado va ser una víctima de la guerra civil espanyola i que es va haver d’exiliar, morint al cap de poc i que la seva tomba a Cotlliure és un símbol encara ara contra la dictadura i la repressió que hi va haver a Espanya fa uns vuitanta anys. Precisament, la llei de memòria històrica l’hauria de protegir i recordar, en comptes de fer-la servir per condemnar-lo, com a mínim, a la desmemòria! Em tranquil·litza saber que l’Alcalde de Sabadell, Maties Serracant, ja ha tallat la polèmica dient que Machado continuarà donant nom a un carrer de la ciutat.  Quanta raó tenia aquest poeta quan va escriure que: “De diez cabezas, nueve embisten y una piensa.” Encara ara és d’actualitat.

 

 

 

Jaume Salés.

RUIZ SAFON TANCA EL CERCLE

Excel·lent final de la tetralogía iniciada amb la “Sombra del viento” i seguida per una irreal “El juego del ángel” que despistava molt al lector i “El prisionero del cielo” amb la qual hom entenia tot de què anava i precentia el que vindria.

Amb “El laberinto de los espíritus” ens retrobem amb vells amic: els Sempere, pare i fill i, ara també, nét; amb l’artífax literari de tot plegat, el misteriós Julian Carax; amb l’únic i inimitable animador de la festa, salvador de tots, Fermín Romero de Torres que no és que tingui un nom semblant a un torero sinó que l’adopta a l’atzar, ara sabem, veient un cartell de braus (segueix el misteri irresolt sobre el seu nom real amagat).

               És una novel·la molt trepidant fins poc abans del final, amb una protagonista que ho desencalla tot, l’Alícia Gris, la qual compta amb personatges secundaris ajudants seus: Vargas i Fernandito.

L’univers que explica té una coherència total, tant d’espai-temps com de personatges i llurs reaccions. Amb aquest quart volum acabem de tancar tota la trama, on els dolents ho paguen tot. Es desvelen, també, els misteris familiars latents en totes les altres entregues anteriors. L’ombra d’Isabella es clarifica, per exemple.

És un thriller, una novel·la d’acció que té tanta força que hom, quan la llegeix, ja hi veu la pel·lícula o sèrie que pot arribar a ser. Però, al meu modes entendre, acabar-la amb el resum de la vida d’adult de Julian Semprere trenca amb la coherència de la tetralogia. Per mi l’autor no encerta el final, no té suc, tanca massa coses que al cap i a la fi, al lector, tant li fa. Fins i tot, hom pairia tres-centes planes més, abans d’anar concloent situacions de pressa i corrents com fa l’autor. No l’ha sabut acabar … però no vol dir que no sigui una novel·la de prestigi, enganxosa i de consum recomanable per conservar la salut, que prou fràgil és.

Jaume Salés.

Qui et va parir, Harry !

En la novel·la “La set” en Jo Nesbo ens serveix una nova aventura del comissari Harry Hole. A pesar que es repeteix per enèsima vegada el tòpic que en Harry no vol tornar a la Unitat d’Homiciis i prefereix fer de professor a l’escola de policies, sabem que hi tornarà i atraparà l’assassí o assassins, però això no desmillora la història. Em segueix atrapant. Potser l’autor es recrea massa en els detalls escabrosos i sanguinaris. També es repeteix l’esquem de la lluita de Hole amb el seu alcoholisme; la relació especial amb el seu fillastre Oleg; o l’amor secret i no resolt que li professa la Katrine Bratt; la por de la Rakel Fauke a perdre’l; la hipocresia i postureig d’en Mikael bellman; la bellesa tonta de la dona d’aquest, l’Ulla; l’amor platònic d’en Truls Berstsen per ella; etc. Tot això és atrezzo perquè la història i la manera particular de protagonitzar-la que té en Harry Hole s’hi llueixi.

No hi falta el seu amic taxista alcohòlic, ara reconvertit amb barman (Oystein), ni els seus col·legues més fidels (com en Bjorn Holm). En Harry Hole, però, es fa estimar, es fa respectar i aconsegueix resoldre més d’un enigma alhora, que el lector li agraeix. La història va sobre el vampirisme i la set del vampir per la sang de les seves víctimes , com havien fet en el passat, per exemple, una tribu d’indis nordamericana.

És una novel·la deductiva però també d’acció i, també, d’amor, de reconciliació d’amants i paterno-filial. Entremig, l’autor posa cortines de fum per despistar i perquè el final sigui més emocionant. Com diria la Katrine, després del sacrifici que fa en Hole per a resoldre definitivament el cas, “qui et va parir, Harry!”. No fa falta dir res més.

Jaume Salés.

Amics i amants? És factible?

En Xavier Bosch, a mi, sempre m’ha agrada des del mític programa radiofònic “Cafè Baviera” a Rac1. Les seves opinions sobre el Barça, en particular, i el futbol, en general, normalment són més que sensates i, a voltes, necessàries per als culés. No cal dir, els seus article al “Mundo deportivo”. També és de lectura obligada el seu article setmanal, el divendres, a la contraportada del diari “Ara”. Per això no vaig dubtar, un Sant Jordi, a suggerir que em regalessin el seu llibre “Se sabrà tot”; però per mi va ser una desil·lusió, perquè no duia enlloc, era buit, no acabava res del que insinuava. Llegir-lo o no, era el mateix. I això em va deixar despistat.

Per aquest motiu no vaig llegir res més novel·lat d’ell fins ara que sí que vaig voler tornar-ho a provar amb “Nosaltres dos”, la novel·la sobre dos amics, en Kim (Quim) Ràfales i la Laura Altimira. Dos amics de debò, a prova de distàncies quilomètriqu3es, de parelles més o menys estables i més o menys geloses. El ganxo comercial era molt fàcil: poden ser (i mantenir-se) amics un home i una dona sense ser parella? No desvelaré la resposta que l’autor dóna a l’interrogant, però a mi no m’ha decebut i acaba com creia que havia d’acabar. Aquest cop, encertar el final (esperat), lluny de ser negatiu ha suposat un alleugeriment perquè es feia necessari.

             M’agrada que els autors em sorprenguin en la trama, durant la trama i em donin a mossegar esqués que jo, lector innocent, m’empasso per fer-me veure, al final, que l’autor m’ha volgut conduir per un camí diferent del que aparentment és. A les primeres frases, ja n’hi ha una mostra: hi ha personatges que sembla que són una cosa i en son una altra. Però per entendre-ho cal llegir tota la novel·la.

Potser costa de mantenir durant la narració la tensió sexual no resolta dels dos protagonistes, sobretot sabent que tots dos voldrien traspassar la ratlla però no gosen per no fer malbé un bé tan apreciat com l’amistat. I també costa entendre quan és la Laura qui ho frena quan en Kim ho prova una vegada!! Sobretot veient que cap dels dos no es reprimeix a tenir parelles sexuals al llarg del seu itínere vital. Però és clar, tenir sexe no és el mateix que estimar.

Finalment, és divertit com l’autor fa fer “cameos” a Cruiff, Dickens, Pasqual Maragall, Rubén Cano i, sobretot, a Josep Maria Minguella, aquest últim clavat a la realitat. Excel·lent novel·la amb final … desitjat? Per mi sí.

 

Jaume Salés.

Trhiller judicial refrescant

Després d’haver llegit i gaudit amb el policia Hieronimus Bosch, en la novel·la de Micheal Connelly “El quinto testigo” coneixem al seu germanastre, l’advocat Mickey Haller. Bosch, en aquesta novel·la, fa “un Hitchkok”, és a dir, surt en una escena sense gens de protagonisme però deixant constància que surt i ja està. És intrascendent el que diu i el que fa per a la trama, però surt com si volgués saludar a un lector que ja el coneix.

Quan un ha estat i s’ha delectat amb les novel·les d’Erle Stanley Gardner i el seu protagonista Perry Mason, reviu en aquesta novel·la de Connelly una sensació similar. Hi ha un investigador molt eficient, amb els seus mètodes, no tan elegant com Paul Drake però tota una troballa, en Dennis (té un cognom molt difícil); i a partir d’aquí els personatges secundaris ja no tenen res a veure amb la saga Perry Mason: no hi ha cap súpersecretària com la Della Street però hi ha una advocada molt prometedora i amb consciència –Jennifer Aronson- i dues exdones (Lorna Taylor i Maggie McPherson) que fan un bon complement, tot i que la segona li té el cor robat encara i Haller busca refer la seva vida amb ella.

És una novel·la amb constants girs argumentals i de cavalls guanyadors, amb una fiscal que mossega i un jutge molt real que intenta fer d’àrbitre tan bé com pot o li deixen. I si no n’hi havia prou, el final és sorprenent, inesperat i, per algú que sempre vol que guanyin els bons, perfecte!

 

Jaume Salés.

“El asesinato de Sòcrates”, de Marcos Chicot

Sorprèn aquest títol quan tothom sap com va morir Sòcrates, el filòsof que va predicar molt però no va deixar res escrit; tothom sap que es va prendre cicuta ell mateix després de ser condemnat per l’assemblea atenenca de l’època, rebutjant la salvació perquè va voler ser coherent i fidel amb ell mateix, fins a l’últim moment. El llibre transcorre en aquesta època, des d’un Sòcrates jove fins que es mor, mostrant-nos la contraposició d’una societat d’Atenes amb la d’Esparta.

            Si no fos perquè el narrador és en tercera persona, semblaria que estem en un cas semblant al “Cavall de Troia” d’en Benítez, és a dir, que hem retrocedit en el temps de la Història per interactuar amb la gent de l’època. Més que la vida de Sòcrates, que també, en realitat se’ns narra la història d’en Perseo, l’home dels ulls clars, no de la mirada clara (precisió important). El resum seria que el millor espartà és un atenenc i el millor atenenc és un espartà, que són la mateixa persona. Però també és la història de dos personatges femenins potents i importants: Deyanira i Cassandra, una espartana i una atenenca. Seguim amb una altra dualitat, doncs.

Si una cosa es pot criticar és que, malgrat ser escrit amb capítols breus, la narració a voltes és lenta i es fa feixuga. Però el títol vinculat al que diu l’Oracle, amb la història de Perseo, manté una certa emoció que fa que hom vulgui arribar al final de la història.

Jaume Salés

“Mortaja para un ruiseñor”, de P. D. James

En aquesta novel·la veiem com el detectiu (i poeta a estones lliures) Adam Dalgliesh es troba davant d’un cas on té els possibles sospitosos acotats, l’espai perfectament delimitat i, finalment, elements descoberts del passat que li han de servir per desllorigar l’entrellat i troba el o la culpable. Però els casos es resolen del tot quan es poden demostrar i l’acusat o l’acusada és condemnat/da pels seus crims. I en aquí en Dalgliesh fracassa o hi està a punt. Qui va cometre els crims i/o qui va induir-los li planta cara i el desafia a què ho demostri. I a fe de Déu que li costa!

Les novel·les de P. D. James no descriuen només situacions on hi ha un crim i algú que ha de descobrir el culpable. Són novel·les en les que els seus personatges no són plans, creixen en el transcurs de la narració perquè sap introduir en la majoria d’ells la seva personalitat, les seves motivacions. En aquesta també passa, malgrat que n’hi ha massa que només queden insinuats.

L’ambient narratiu és el propi de les novel·les de P. D. James, perfectament descriptiu de la societat londinenca d’època, que fa que es notin, en llegir la narració, els decorats que l’autora situa per ambientar la novel·la i que aquests t’envoltin entre rossinyols (infermeres en argot) … que ja t’hi trobes, vaja!

Si alguna pega s’hi pot posar, és que no és lògic que algú que vol matar a un altre s’acontenti a fuma-li un cop pel darrera, l’atordeixi i, veient que queda inconscient, no l’acabi matant; també hi ha massa insinuacions en alguns personatges secundaris que podrien haver arribat a resoldre’s, a no ser que fossin cortines de fum per a despistar al lector entregat en la resolució dels crims. Despistar, despista ! Però es podrien haver concretat més aquestes línies argumentals secundàries. Tanmateix, hom escriu una novel·la com vol! Aquest no deixa de ser una novel·la de crims, recomanable, com gairebé totes les de P. D. James.

Jaume Salés i Malian

Gener 2017

“Els hereus de la terra”, d’Ildefonso Falcones

Diuen que és la continuació de l’exitosa “La catedral del mar”, de la qual deien que s’assemblava a la novel·la de Ken Follet “Els pilars de la terra”. Jo sempre he discrepat d’aquesta semblança, més enllà que en les dues novel·les s’està construint un temple. Ara, després de llegir “els hereus de la terra” haig d’afirmar que he reviscut, ara sí, la novel·la d’en Follet, precisament quan entre les dues novel·les no hi tenen gaire en comú: una segueix sent la construcció d’una catedral (la d’en Follet) i l’altra són les vides i obres d’un vinyater que volia anar per a bastaix.

            En efecte, al llarg de totes i cadascuna de les planes l’autèntic protagonista és l’Hug Llor. A través d’ell coneixem i patim el seu destí: primer de la seva germana i de la seva mare; després de la seva dona oficial – la Regina- i els seus altres amors desgraciats, que en són varis. La novel·la té un tempo que marca el ritme del lector. Carpetes que es tanquen i carpetes que s’obren contínuament, fins que apareix la lògica i el definitiu cop de sort.

Costa que una segona part d’una obra sigui tan potent, captivadora, tan ben escrita i ambientada com aquesta que ens ocupa. No cal que diguem que és la segona part de cap novel·la, té tanta entitat, vida i potència que se l’ha de considerar com una de les grans novel·les contemporànies per si sola.

Excel·lent, doncs, novel·la d’Ildefonso Falcones que, per mi, el redimeix de “La mà de Fàtima” que no em va agradar. En “Els hereus de la terra” tots els ingredients són cuinats en la justa mesura perquè surti un plat de nivell. Cent per cent recomanable.

Jaume Salés i Malian

Desembre 2016