Comentant “Si Beethoven pogués escoltar-me”, de Ramon Gener.

Si haguéssim de resumir aquest llibre d’en Ramon Gener amb poques paraules podríem dir que narra una part de la seva vida, la vida d’un apassionat de la música, d’algú que, com ell diu, volia ser el Messi del Liceu però que, malgrat no haver-ho aconseguit, després de llegir-lo i d’haver-lo vist parlant de l’òpera amb texans és un crack –ara que s’ha acceptat la seva accepció en la nostra llengua amb aquest significat-, és un primer actor de la divulgació de la música a un públic en general, sense distingir entesos i negats.

Portada del llibre

Portada del llibre

És capaç d’aconseguir que algú inicialment cec musicalment parlant pari atenció, escolti i aplaudeixi quelcom tan elitista com l’òpera, en particular, i la música en general. Però com ell mateix diu la música tothom la sent i l’entén de manera particular: “La transcendència de la música consisteix precisament en el fet que qualsevol sentiment que provoqui, sigui el que sigui, sempre és el correcte”. Ostres ! Això per a algú que sap i que sempre li han dit que no hi entén, en música, és bàlsam per a les seves orelles! Però és que diu més: “Em sembla que ningú no té la potestat d’alliçonar ningú sobre quin és el sentiment que hem de sentir escoltant un determinat fragment de música”. Perquè el llibre “Si Beethoven pogués escoltar-me” va d’això. No vol alliçonar ni sobre la música, ni com l’hem d’escoltar, sinó que vol que entenguem que la música és com una amiga que té moltes coses a dir-nos –són paraules seves- i, per tant, vol que la rebem amb el cor obert, sense prejudicis i li deixem dir el que vulgui … i que nosaltres entenguem cadascú el que sigui. Tot és correcte!

Aquest llibre d’en Gener és com una lliçó de vida, com un llibre d’autosuperació, amb l’optimisme com a bandera. Ens repassa, no només la vida i obra de grans compositors, sinó també hi ha un repàs de mitologia, d’història passada i moderna, de literatura per fer-ho lligar amb el que li ha passat a ell i ho posa al servei de tots nosaltres. La sensació és que estem davant d’una persona normal, que ens vol transmetre la seva passió per la música des de la seva humilitat, des de la senzillesa i que, volent-ho o no, arriba a encomanar-nos aquesta passió. “Passió” és la paraula segurament més escrita en aquest llibre, però també és la sensació més transmesa i que –en dono fe- arriba al lector.

Jaume Salés i Malian

03/08/2015