“Un crimen en Holanda”, de George Simenon

               A la novel·la “Un crim a Holanda” podem veure un Maigret diferent del que estem acostumats, que fa servir un mètode diferent. D’entrada marxa del territori administratiu francès; li envien els seus superiors a investigar el crim d’un professor universitari, Conrad Popinga, del qual n’és acusat indiciàriament un súbdit francès.

Maigret, però, es desplaça i investiga sobre el terreny sense cap dels seus il·lustres ajudants de sempre, s’ho ha de fer tot sol. Potser pe això, actua diferent a l’habitual. En aquesta ocasió, a vegades, es mostra un pèl poc diplomàtic amb segons qui: a la senyoreta Bietje Lewens, amant de la víctima, la tracta d’immadura; al pare d’aquesta, fins i tot l’ha d’atacar per evitar que el mati o es mati, cosa atípica en Maigret; a Jean Duclos i a Cornelius Berens els tatxa d’infantils i diria que gairebé els desprecia; a l’OOsting el desafia sense que arribin  a enfrontar-se efectivament; i  a les germanes Van Elst, dona i cunyada del difunt, és amb qui té més feina, una per passiva i negativa i l’altra per massa activa fins al punt que se li escapen els fets de la mà. Però de tot això, se’n surt.Crimen_en_Holanda

Per descobrir el o la culpable, aquest cop no es val de la insistència percussiva dels seus interrogatoris, sinó que, bàsicament, utilitza el recurs de la reconstrucció dels fets amb tots els actors vius del drama. Sembla però que en Maigret tingui pressa per tornar a casa i, un cop encertat el raonament final i desemmascarat/da el/la culpable, l’autor el fa marxa per tornar a París, al Quai des orfevres, el seu hàbitat.

Jaume Salés i Malian



Leave a Reply